Anís: cultiu i cura a camp obert, plantació i reproducció, varietats, fotos

L’anís és familiar per a la gent des de fa molt de temps. El cultiu de l’anís va començar a l’Antic Orient: es va començar a utilitzar com a condiment i com a planta amb propietats medicinals en medicina. De moment, la gent de tot el món creix anís.

Descripció de l'anís i els seus usos

L’anís pertany a la gran família d’apis. L’anís creix fins als 50 cm d’alçada. Té una arrel en forma de vareta, una tija fina que es ramifica a la part superior i petites flors blanques, recollides en inflorescències umbel·lades de fins a 6 cm de diàmetre. L’anís s’assembla una mica a l’anet. La floració de l’anís dura molt de temps, des de juny fins a mitjans d’octubre. Després de la floració, es formen petits fruits de dues llavors, que són de gran interès per a la medicina i la cuina.

Els habitants dels antics països àrabs, l'Índia, l'anís era ben conegut fins i tot fa mil anys i mig. Va arribar a Rússia al segle XIX. És impossible anomenar la pàtria exacta d’aquesta planta. Algú afirma que és Egipte, d'altres estan segurs que l'anís prové d'Àsia Menor.

De moment, l’anís, o més aviat els seus fruits, s’utilitza àmpliament en diverses indústries, principalment en medicina i cuina. L’oli d’anís amb olor específic i gust dolç és molt popular. Sovint s’utilitza per repel·lir els mosquits.

Les propietats medicinals de l'anís es coneixen des de fa molt de temps. Sovint s’utilitza en el tractament de malalties de les vies respiratòries superiors com a expectorant, en el tractament de malalties gastrointestinals. Es creu que l’olor d’anís té un efecte calmant sobre el sistema nerviós i afavoreix l’adormiment ràpid, un son sonor, cosa que explica el seu ús freqüent en aromateràpia. En medicina popular, es preparen diverses infusions i tes a partir de llavors d’anís. Les decoccions obtingudes de llavors d’anís s’utilitzen per tractar la depressió i els trastorns mentals.

Una altra àrea d’ús de les llavors d’anís és la fabricació de diverses begudes alcohòliques. La beguda alcohòlica més famosa a base de llavors d’anís és l’anís vodka.

Sovint s’afegeixen fulles d’anís molt joves a les amanides com a condiment. Les fruites de l’anís s’utilitzen a la cuina, la majoria de les vegades s’afegeixen a diversos productes del forn. Els paraigües d’aquesta planta es posen en tot tipus d’adobats.

Anís en cultiu: plantació

El sòl clar servirà per plantar anís. És desitjable que no sigui àcid. Tot i que aquesta planta és molt resistent al fred, cal triar un lloc assolellat per plantar-la, a l’anís li agrada molt la calor. El lloc per a la seva plantació s’ha de començar a preparar amb antelació, a la tardor. Cal desenterrar bé la terra i eliminar totes les males herbes. A continuació, cal aplicar fertilitzants, fem o compost és el més adequat per a aquest propòsit. A la primavera, abans de plantar anís, cal tornar a excavar el sòl.

L’anís creix molt lentament, això s’ha de tenir en compte quan es cultiva. Les llavors d’anís germinen massa lentament, ja que tenen la closca massa dura. El pre-remull i la germinació ajudaran a accelerar la seva germinació. Abans de plantar-les, les llavors s’han de remullar amb aigua tèbia i deixar-les durant un o dos dies. Després, les llavors s’han de col·locar en un plat sense assecar-les i tapar-les amb un film. Per tant, les llavors s’han de deixar fins que comencin a germinar. Quan apareixen les primeres llavors germinades, es pot començar a plantar. Les llavors es planten a terra només quan s’acaba l’amenaça de gelades i el clima exterior es fa càlid i estable. Les llavors es planten en fileres.Hi ha d’haver una distància d’uns 20 cm entre elles. Les llavors es planten a una profunditat de 3-4 cm. Com més alta sigui la temperatura, més aviat apareixeran les plàntules. A temperatures baixes de fins a 7 graus, poden passar fins a 3 setmanes abans que l’anís pugi. Si la temperatura és superior a 7 graus, les plàntules apareixeran més ràpidament. Els fruits de l’anís només maduren a la tardor.

Cura de l'anís

L’anís no es pot anomenar una planta capritxosa; cal cuidar-la així com altres cultius d’hort. Tothom pot cultivar aquesta meravellosa planta al seu propi jardí. Tot i que la planta és petita, cal eliminar amb cura les males herbes i afluixar el sòl perquè el seu creixement no quedi inhibit. La primera vegada després de la sembra, fins que apareguin brots forts, les llavors s’han de regar abundantment. Si les plàntules són molt denses, cal aprimar-les. Entre les plantes hi ha d’haver una distància d’almenys 15 cm. L’aprimament ajudarà a obtenir una collita abundant, assegurarà un bon creixement de les plantes i les protegirà de l’erupció del bolquer. Els brots joves d’anís retirats del jardí es poden utilitzar per preparar diferents amanides. Es recomana aprimar-se al matí o al vespre. Per fer les plantes més exuberants, pessigueu la part superior dels brots.

Un cop les plantes siguin prou grans, no és necessari regar regularment. N’hi haurà prou amb regar l’anís en una sequera molt severa.

Es pot obtenir una abundant collita d’anís fins i tot sense fer servir una gran quantitat de fertilitzants. És important que el sòl sigui prou fèrtil. Fertilitzar-lo amb superfosfat serà suficient. Si ho desitgeu, podeu fertilitzar el sòl amb fertilitzants nitrogenats cada dues setmanes.

Anís en cultiu per a llavors

Si es cultiva anís amb l'objectiu d'obtenir llavors, les inflorescències no es tallen, deixant-les fins a l'agost. Les llavors es poden collir quan les tiges de la planta es tornen grogues. I els fruits canviaran el seu color de verdós a marró. La collita és desigual. Els paraigües es tallen a mesura que maduren. La maduració de les llavors s’ha de controlar de prop, s’enfonsen ràpidament, retardant la seva collita i es pot perdre la collita. Els paraigües tallats d’anís es deixen una estona en un lloc fosc i ben ventilat per assecar-se i després es baten.

Les llavors d’anís recollides romanen viables durant tres anys. Amb finalitats culinàries i altres, podeu utilitzar llavors i edats avançades. Emmagatzemeu les llavors d’anís en un recipient hermètic o bosses de cotó. Les fulles d’anís i les puntes de la tija es cullen abans que floreixin.

Anís en cultiu: control de plagues

L’anís és força resistent a diverses malalties i plagues. Tot i això, algunes plagues poden causar-li un dany important.

L’insecte pot danyar fulles, puntes de la tija i fruits. Això pot fer que la planta s’assequi. Hi ha molts mètodes per destruir aquesta plaga. El més segur són els remeis populars. Es fabriquen fàcilment i ràpidament i no perjudiquen el futur cultiu i el sòl. Podeu eliminar l'anís de les xinxes amb infusió de ceba. Per fer-ho, cal insistir durant 5 dies en les pells de ceba a raó de 250 grams per galleda d’aigua. Després, la infusió resultant s’ha de filtrar a través d’una gasa i ruixar-la amb les plantes.

La llavor de coriandre danya els fruits de l'anís. La qualitat dels fruits es deteriora, la quantitat d'olis essencials útils en ells disminueix, la taxa de germinació disminueix. Per eliminar aquesta plaga, podeu tractar el fruit de l’anís amb naftalines. Si després d’un temps torna a aparèixer el menjador de llavors, podeu aplicar metàfos per combatre’l.

Un altre insecte que pot fer mal a l’anís és el pugó. Prefereix viure amb paraigües d’anís i a les seves tiges. S’alimenta de la saba de la planta, que en última instància condueix a la seva mort o, en el millor dels casos, a una disminució del rendiment. Una solució d’amoníac o sabó pot fer desaparèixer els pugons.

Barri amb altres plantes

L’anís pot conviure amb moltes plantes.Es pot plantar després de raves, patates, cebes i col xinesa. No plantis anís després del coriandre o el coriandre, perquè aquestes plantes tenen les mateixes malalties. A més, no es poden plantar plantes de la família dels paraigües al costat de l’anís, a excepció de les pastanagues.