Raïm a l’hivernacle.

Els raïms cultivats de manera independent, i fins i tot en regions amb un clima temperat, són un motiu d’orgull especial per al jardiner. La collita de grans baies saturades de sol no perdura mai a la taula. El raïm es menja fresc amb gust, els artesans en fabriquen vi aromàtic i l’excedent sempre va ràpidament a familiars i amics. Com cultivar una bona collita de raïm al carril mitjà o a les regions més septentrionals, on s’acaba l’estiu abans que comenci? Com a alternativa, cultivar raïm en un hivernacle.

Raïm a l’hivernacle: els avantatges de l’opció.

A més del fet que per als jardiners del carril mitjà i de les regions temperades, aquesta opció és l’única manera de preservar la vinya i obtenir una collita de baies, el cultiu del raïm en un hivernacle té altres avantatges.

La temperatura de l’aire i del sòl a l’hivernacle és uns quants graus més alta i sense la instal·lació de cap equip de calefacció. Potser, per a una persona, una diferència de 2-5 graus no és important i la planta reaccionarà a aquestes fluctuacions de temperatura. Si proporcioneu unes condicions òptimes per al raïm i seguiu l’agrotecnologia del seu cultiu, la collita es podrà obtenir gairebé un mes abans que en condicions de camp obert. Això és molt important per a les varietats tardanes, que simplement no tenen prou calor per madurar.

Les vespes, que sovint fan malbé les baies del raïm, amb prou feines apareixen a l’hivernacle. A més, els jardiners que conreen raïm en un hivernacle assenyalen els estranys danys causats a la vinya per malalties fúngiques comuns com el míldiu o el míldiu. Com a resultat, s’incrementa la compatibilitat amb el medi ambient i la seguretat dels fruits, ja que no cal tractar les plantes amb productes químics. Una gran quantitat de precipitacions, que afecten significativament el sabor del raïm, a més de provocar l’esquerda de les baies, no amenacen la planta de l’hivernacle. I si a més protegiu l’hivernacle de les gelades, el cultiu es pot eliminar molt més temps.

Podeu tenir cura de la vinya que es cultiva a l’hivernacle en qualsevol moment convenient, perquè no us regarà ni us deixarà embrutar per vent.

A més, el cultiu de raïm en un hivernacle no exclou en absolut la possibilitat d’ocupar l’espai entre els matolls amb altres cultius. Les maduixes, els alls i les cebes, així com diverses hortalisses, conviuen perfectament amb el raïm.

Al mateix temps, la realització del somni del raïm autocultiu també pressuposa importants inversions, en primer lloc, en l’equipament de l’hivernacle i la compra de material de plantació. A més, la cura de la planta requerirà molt d’esforç, mentre que la primera collita només es pot collir al cap de 2,5-3 anys.

No obstant això, després d'haver tastat les baies cultivades, saboroses i plenes de vitamines, oblidareu immediatament totes les dificultats i, sens dubte, no us penedireu de la vostra decisió.

Selecció de varietats.

Per tant, primer heu de decidir les varietats de raïm que voleu cultivar a l’hivernacle i, a continuació, esbrinar on i en quin moment podeu adquirir material de sembra. En cas contrari, tenint un hivernacle aixecat i totalment equipat, simplement no hi tindreu res a plantar.

Per als principiants, es recomana començar amb varietats resistents a les gelades i maduracions primerenques que probablement donin una bona collita. De la gran varietat d’aquestes varietats, els experts aconsellen parar a deu, com ara Korinka Russkaya, Laura, Foster, Frankenthal, Irinka, Memory Dombkovskaya, reina de París, Arcàdia, Moscou sostenibleaixí com el moscatell d’Alexandria, una de les varietats més antigues i famoses. En el futur, després d’haver adquirit experiència i créixer la primera verema, podeu passar a altres varietats més exigents en matèria de calor i sol, recomanades per a les regions del sud.

Quan es cultiva raïm en un hivernacle al nord-oest, els Urals i Sibèria, és millor, si és possible, a més del sistema de calefacció, proporcionar una il·luminació addicional per tal de suplir la manca de llum solar.

Característiques de la disposició de l’hivernacle.

Els hivernacles destinats al cultiu del raïm difereixen significativament dels que solen cultivar-se tomàquets, cogombres i altres hortícoles. És important conèixer aquestes diferències fins i tot en l’etapa de construcció d’una estructura.

Per tant, l’alçada de l’hivernacle depèn del tipus i l’alçada dels enreixats, però, en qualsevol cas, hauria de ser com a mínim de 2,6-3 metres. En calcular la superfície total de l’hivernacle destinada al cultiu de raïm en funció de les necessitats de la vostra família, us heu de centrar en 26-30 metres. Els edificis més grans permetran el cultiu de raïm a l’hivernacle ja per a la venda o per al processament per a la producció de begudes o vins.

A més, per evitar la congelació del sòl i, en conseqüència, del sistema radicular de les plantes, així com per evitar la penetració de males herbes, diverses plagues d'insectes, és necessari construir una base. Com a regla general, és suficient un fonament de formigó de tires, de poca profunditat.

Per a la fabricació del marc, es recomana utilitzar un tub perfilat d’acer galvanitzat. Segons els jardiners, aquesta és la millor opció. En primer lloc, és fàcil treballar amb el material, i això és important perquè el volum de treball és important i, en segon lloc, és força durador, cosa que també té una gran importància, ja que l’hivernacle ha de durar més d’un any.

Per al revestiment d’efecte hivernacle, es recomana triar policarbonat cel·lular. Molts jardiners ja han estat convençuts per la seva pròpia experiència de les bones propietats d’aïllament tèrmic del material i de la transmissió de la llum.

És important proporcionar almenys un parell de ventilacions quan s'aixequi el marc i el revestiment de l'hivernacle per garantir la ventilació. Si és possible, per mantenir un microclima que garanteixi el creixement i el desenvolupament normals del raïm, és millor instal·lar cilindres tèrmics que, tenint en compte les fluctuacions de temperatura, obriran o tancaran els respiradors.

La calefacció per hivernacle es pot fer mitjançant làmpades d’infrarojos, un cable de calefacció especial que es realitza sota terra o dispositius de calefacció portàtils. Segurament, aquells que es dediquen a la jardineria al carril mitjà, regions amb un clima temperat, ja tenen experiència en la calefacció d’hivernacles, ja que han determinat la millor opció per ells mateixos.

Una altra necessitat a l’hora d’organitzar un hivernacle per al raïm és la instal·lació d’il·luminació diürna. A aquests efectes, són adequats els tipus de làmpades de sodi, LED i fluorescents.

El raïm es troba entre els cultius que no necessiten regs freqüents. Per tant, no hi ha cap necessitat particular d’establir sistemes adequats. Quan conreu raïm per a les vostres necessitats, podeu fer-ho completament amb reg manual.

L’arranjament requereix una atenció especial enreixat - suports per a la vinya, necessaris per a la formació de la mata i el seu correcte creixement. Hi ha moltes varietats d’aquestes estructures, però, hi ha dues opcions òptimes per a un hivernacle.

En el primer cas, es tira un cable sobre diverses estaques excavades a una certa distància l’una de l’altra, paral·leles al terra. Els tubs de plàstic i metall es poden utilitzar com a estaques. Aquest enreixat s’anomena un sol pla vertical. Els brots de raïm es fixen en un filferro i, posteriorment, es formen en una determinada direcció. Aquesta opció per disposar els enreixats, tal com demostra la pràctica, permet deixar més raïms i, en conseqüència, augmenta el rendiment de l’arbust.

Alhora, la fabricació d’aquest tapís no presenta cap dificultat. Per a les estaques de fusta, s’adapta una biga de 5x5 cm i, si teniu previst utilitzar canonades que siguin encara més duradores, el seu diàmetre hauria de ser com a mínim de 6-9 cm. Cal aprofundir les estaques al terra un metre, un i mig, amb l’esperança que l’alçada del enreixat des del terra hauria de ser com a mínim de tres metres. La distància entre les estaques pot ser de 2 a 6 metres.

Cal assenyalar que els experts no recomanen tractar una biga de fusta amb compostos protectors, ja que aquest agent inevitablement entrarà al sòl i, possiblement, perjudicarà la planta. El més segur és processar les estaques amb una solució de sulfat de coure.

La primera fila de filferro hauria de començar a una distància d'almenys mig metre del terra. Els matolls de raïm brollen activament i creixen ràpidament, per tant, per mantenir plantes tan poderoses, es necessita un filferro de 3 mm de gruix com a mínim, i és millor fixar-lo en estaques amb grapes. La següent fila de filferro s’estira cada 30-40 cm. El nombre d’aquestes files depèn de l’alçada de les estaques.

La segona opció és un enreixat horitzontal. En realitat, aquestes estructures són molt comunes a les regions del sud i, de fet, formen un dosser. Aquesta estructura està recolzada per diverses canonades gruixudes de metall, sobre les quals es posa una retícula metàl·lica o de fusta a sobre, o bé també s’estira un filferro. Els avantatges d’aquest enreixat són que hi ha una superfície lliure sota la qual es poden cultivar altres cultius. A més, és convenient collir d’aquest enreixat simplement tallant els cúmuls penjats a sobre.

A l’hora de construir enreixats horitzontals, cal recordar que la distància mínima fins a la capa d’hivernacle no pot ser inferior a 40 cm, per evitar cremades de plantes.

Plantem raïm correctament a l’hivernacle.

A l’hivernacle, el raïm es planta a principis de primavera o finals d’hivern, tenint en compte, per descomptat, la resistència a les gelades de la varietat.

S'han de plantar plàntules sanes, que arrelaran i creixeran molt més ràpidament. Per tant, abans de comprar material de sembra, s’ha d’examinar acuradament. La plàntula no ha de tenir rastres de danys mecànics, ni de danys derivats de diverses malalties. El sistema radicular d’una plàntula sana està desenvolupat, les arrels suaus i lentes poden indicar la seva congelació.

En excavar un forat de plantació de les parets de l’hivernacle, haureu de retirar-vos aproximadament de mig metre. La distància entre els arbusts ha de ser com a mínim d’1-1,5 metres. A l’hora de determinar aquest valor, cal tenir en compte les característiques de la varietat. El forat hauria de tenir uns 80 cm de llarg i 70 cm de profunditat.

Al fons de la fossa, s’aboca una capa de cendra de fusta de 20 cm de gruix com a mínim, i després es drena amb grava gruixuda o argila expandida. A continuació, s’instal·la un tub amb un diàmetre d’uns 10 cm a través del qual es regarà la planta en el futur. El tub es col·loca de manera que pugi sobre el sòl almenys 10 cm. Amb una profunditat més profunda, serà simplement incòmode per a l'aigua.

La barreja de terra, que omplirà el forat, es pot fer de dues maneres. En el primer cas, constarà d’una part de sorra, 2 parts de compost podrit i 5 parts de sòl ben fertilitzat, fèrtil i solt. En un altre cas, es prenen dues parts d’una barreja de torba i 4 parts de terra argilosa per a una part de la sorra.

La barreja resultant s’aboca al forat amb una capa d’uns 20 cm de gruix i s’aboca aigua. Després de regar, la barreja de sòl es sedimentarà, de manera que caldrà omplir la capa i repetir el reg.

Abans de plantar, es recomana escurçar la tija principal en dos terços, així com les branques laterals per un brot.

En plantar, les plàntules es col·loquen paral·leles a les màquines d’efecte hivernacle, el sistema radicular s’aconsegueix redreçar acuradament i després s’omple el forat amb la barreja preparada.

Si esteu plantant plantes a finals d’hivern, cal que les plantules tinguin una cobertura adequada.Molts jardiners cometen l’error de cobrir només la plàntula amb una capa de terra solta i serradures. Com a resultat, el sòl que l’envolta es congela, cosa que pot provocar danys o la mort del sistema radicular d’una planta molt jove. Per tant, cal cobrir amb terra no només la plàntula en si mateixa, sinó també tot el perímetre del pou de plantació.

Cura de la vinya.

Cuidar una planta implica observar el règim de temperatura, aportar suficient llum i podar l’arbust.

La temperatura òptima per al desenvolupament, el creixement del raïm i la maduració de les baies es regula mitjançant l’escalfament de l’hivernacle mitjançant l’equipament instal·lat, així com mitjançant la ventilació oportuna.

A cada etapa del desenvolupament, la planta requereix un determinat règim de temperatura. Per exemple, a la fase de formació dels ronyons, les temperatures diürnes haurien de ser de + 11-20 graus i les de nit + 7-8 graus. Quan comença l’hora de floració del raïm, els valors de temperatura han de ser de +25 (durant el dia) i +15 (a la nit). I en el moment més crucial, en l’etapa de maduració de les baies, cal assegurar-se que les temperatures diürnes es mantinguin a un nivell d’almenys +30 graus, de manera òptima, fins i tot un parell de graus més, i a la nit - no inferior superior a +20 graus. Si és possible, per descomptat, és millor assegurar el compliment dels règims de temperatura, ja que si la planta es desvia dels valors requerits, experimenta estrès, que en conseqüència afecta el seu creixement i desenvolupament.

A més, cal tenir en compte que els valors donats són aproximats, ja que les diferents varietats també difereixen en els requisits de temperatura.

La quantitat de llum necessària per a les plantes la proporciona una il·luminació addicional amb làmpades especials. No obstant això, a més d’utilitzar il·luminació artificial, és important col·locar correctament els enreixats perquè la planta rebi la màxima llum solar. A més, és important assegurar-se que els brots no s’obtinguin l’un a l’altre i treguin puntualment part del fullatge que impedeix la penetració de la llum solar als fruits que maduren.

La poda i la formació de l’arbust té una gran importància per al creixement i desenvolupament de la planta. El resultat d’aquests procediments hauria de ser arbusts amb diverses branques potents i una vinya fructífera. Els fillastres, així com les branques febles, s’han de tallar a temps com a mínim fins al primer ull. En cas contrari, la planta malgastarà nutrients en aquelles parts que no poden formar ovaris fruiters. Al mateix temps, les vinyes fructíferes simplement no tenen prou aliment per madurar completament les baies. Cal tenir en compte que la formació d’una vinya requereix una comprensió clara de tot el procés de creixement i desenvolupament del raïm, que, per descomptat, comporta experiència. A més, en aquesta matèria, no es pot prescindir d’estudiar la literatura i de consultar especialistes.

Durant el període de maduració del raïm, no s’han de descuidar les inspeccions periòdiques del raïm. L’objectiu d’aquests exàmens és la identificació oportuna de les baies malmeses o malmeses, així com la seva eliminació. A més, de tant en tant és necessari eliminar baies massa petites i també branquetes febles per tornar a "redirigir" els nutrients a baies més grans. Aquest procediment requereix precisió, és millor utilitzar tisores llargues i primes per dur-lo a terme, en cas contrari, podeu fer més mal que bé.

foto: raïm en un hivernacle

Com s’ha assenyalat, aquest cultiu no necessita regs freqüents. L’embassament tindrà un efecte negatiu tant sobre la planta com sobre les baies, que començaran a esquerdar-se per l’excés d’humitat.

El primer reg es realitza en la fase de preparació del pou de plantació. El volum d’humitat introduïda és d’uns 20 litres. En aquest cas, l’aigua hauria de ser tèbia. Immediatament després de la sembra, la planta es rega en el mateix volum. Repetiu el reg abans d’una setmana després, acompanyant la introducció d’humitat afluixant el sòl del cercle del tronc. A l’estiu es recomana regar el raïm a l’hivernacle cada set dies.Al mateix temps, l'aigua s'aboca en petites ranures excavades al voltant del perímetre del forat de plantació o bé a través d'un tub, ja que la major part de la humitat hauria d'anar a les arrels inferiors de la planta. Quan el raïm comença a madurar activament, es redueix la freqüència i el volum de reg.

Cal tenir en compte que els arbusts adults es reguen segons sigui necessari. El sòl no s’ha d’assecar massa, però l’embassament afecta la planta molt pitjor que la manca d’humitat perllongada.

Els raïms, com la majoria de plantes, necessiten alimentació. Durant la temporada, la fertilització és suficient per aplicar tres vegades: un parell de setmanes abans de la floració; quan les baies creixen fins a la mida dels pèsols; durant el període de maduració activa. Com a apòsit, s’utilitzen fertilitzants nitrogen-fòsfor-potassi, així com matèria orgànica. La quantitat d’adobs aplicats s’ha de determinar tenint en compte les característiques de les varietats cultivades.

La cura de les plantes també inclou la preparació del raïm per al període hivernal. Els brots de raïm s’eliminen acuradament dels enreixats i es col·loquen en petites rases excavades prèviament de manera que els brots quedin per sota del nivell del sòl. Després es cobreixen amb branques d’avet, material especial, palla, etc.

Quan cau prou neu, es poden construir bancs de neu al voltant de l’hivernacle, que protegiran el sòl de la congelació ràpida.

Cultivar raïm en un hivernacle és, sens dubte, un treball enorme que requereix paciència i diligència. No obstant això, el resultat del treball en forma de collita de baies útils esdevindrà un veritable orgull i, amb el pas del temps, també pot ser una font de bons ingressos.