Anemona

En general, el nom "anemone" prové de la paraula grega anemone, que significa "filla dels vents", i de fet anemone és el segon nom més oficial de l'anemone, que avui també es troba força sovint en la cultura hortícola. Això es deu al fet que, fins i tot a partir de la ratxa de vent més petita, els pètals de la planta comencen a aletejar molt fort, i fins i tot poden trencar-se i volar al voltant. Aquesta planta perenne pertany a la família de les herbàcies, és un representant típic del ranúncul, tot i que de vegades l'anemona es pot confondre amb altres plantes, malgrat el seu aspecte típic i altres característiques típiques. A la natura, l'anemona es pot trobar a les regions on el clima és temperat i bastant estable i, en principi, es pot trobar a qualsevol hemisferi de la terra. Al mateix temps, la flor en si no té pretensions, li encanta créixer a les regions muntanyenques, així com a les planes, on també se sent molt bé. Hi ha unes 160 espècies d’anemones, però pot ser que n’hi hagi més, perquè no totes han estat completament estudiades. Floreixen de maneres completament diferents, en moments molt diferents, i també tenen un aspecte diferent. Molts cultivadors de flors, fins i tot experimentats, de vegades es poden confondre amb les espècies disponibles, tot i que queda clar que, en principi, aquesta planta en tota la seva diversitat té en aquest sentit molts més avantatges que desavantatges.

Per descomptat, en aquest article tractarem les preguntes sobre quines característiques i característiques té el molí de vent, quina és la descripció d’algunes de les seves varietats i tipus. També ens detindrem amb més detall sobre com la planta arrela a les parcel·les, com plantar una planta i com cuidar-la perquè maximitzi les seves característiques i característiques decoratives. Parlem de les complexitats del reg i de l’alimentació, de malalties i plagues especialment perilloses per a la planta. Tota aquesta informació serà molt significativa tant per als jardiners experimentats com per als que encara no tenen experiència, i estan a la recerca de plantacions i cultius completament nous per al seu lloc.

Anemona: aterratge i característiques

Flor d’anemona: foto de la planta

Avui en dia hi ha un nombre força gran d’espècies d’anemones, sense oblidar la varietat de varietats. Al mateix temps, gairebé totes no difereixen en cap caprici particular, però hi ha varietats i espècies que encara s’haurien de proporcionar condicions i cura perquè les plantes se sentin còmodes i donin un excel·lent resultat decoratiu. El cas és que algunes espècies són tuberculoses, mentre que d’altres pertanyen a espècies de rizomes, i poden diferir entre si per les complexitats de plantació o sortida. Així, per exemple, les espècies d’anemones rizomals són diferents pel fet que són completament despretensioses i no capricioses, és molt fàcil cuidar-les i fins i tot una floristeria que no té absolutament cap experiència ho pot fer. Si parlem d’anemones tuberculoses, poden patir greument si es deixen sense atenció i cura, i si la cura és incorrecta, també hi ha un gran risc que la planta mori molt ràpidament per això, sense ni tan sols tenir temps florir.

Hi ha diverses subtileses i secrets que només reflecteixen totes les característiques de l’anemona creixent al lloc. Cal recordar-los, perquè si els teniu en compte o només en coneixeu, podeu desar la planta i millorar-ne les característiques i característiques decoratives:

• en temps molt sec i calorós, es recomana regar regularment la planta perquè rebi prou humitat i se senti còmoda
• al període de tardor, és millor alimentar-se amb l'ajut de mescles de complexos minerals i, abans de plantar la planta en terreny obert, en el procés de creixement i desenvolupament actiu, la matèria orgànica s'introdueix al sòl. Aquest suport complet proporcionarà a la planta una gran resistència, de manera que pugui ser resistent a diverses temperatures extremes i gelades. A més, gràcies a això, augmenta la immunitat i, com a resultat, la planta és menys susceptible a malalties o atacs de plagues.
• per evitar que la planta es congeli a l'hivern, el millor és cobrir l'anemona, utilitzant els mitjans més senzills: les fulles caigudes. També podeu utilitzar materials d’aïllament tèrmic, agrofibra, branques d’avet, que també retenen perfectament la calor.
• Pel que fa a la propagació, la manera més senzilla de fer-ho és amb la llavor, i el millor és col·locar-la just abans de l’hivern. També podeu propagar-vos amb ventoses d’arrel i es recomana fer-ho a la primavera.

Per descomptat, abans de plantar l’anemona val la pena preparar el sòl. S’està cercant el lloc més adequat, el sòl es prepara d’acord amb uns requisits força importants, que en cap cas s’han d’ignorar, perquè l’estat futur de la planta en dependrà en gran mesura. El lloc ha de ser ampli, es pot triar una zona que estigui a l’ombra parcial, però al mateix temps s’ha de protegir de fortes ratxes de vent o de corrents d’aire. Al cap i a la fi, abans vam dir que si la planta es troba al vent, hi ha un gran risc que tots els pètals simplement s’esfondrin. El rizoma de la planta creix de manera molt forta i àmplia, però al mateix temps és molt fràgil i, per tant, pot aparèixer dany fins i tot per un sol toc, de manera que heu de tenir molta cura i cura.

A més, la planta d’anemona pot no respondre de la millor manera a la llum solar directa o a una calor excessiva, de manera que val la pena mantenir-la fresca, però no una ombra profunda. El sòl ha de ser fluix i lleuger, nutritiu i drenat perquè l’excés d’humitat surti i no s’estanci al sistema radicular. És òptim escollir un lloc amb brots caducifolis; també són adequades les torberes amb margues, però immediatament val la pena proporcionar a la planta unes condicions igualment favorables, ja que és realment molt important. Perquè el sòl estigui ventilat i solt, heu d’afegir-hi la sorra més ordinària, fina o mitjana. Si el sòl té una acidesa augmentada, es pot corregir amb l’ajut d’alguns additius: per exemple, s’introdueixen al sòl cendra de fusta o farina de dolomita, el gram es calcula en funció de la mida de la superfície proporcionada (metres quadrats, cent parts).

Si una anemona es sembra amb llavors, convé recordar que poden tenir una taxa de germinació baixa. Només una quarta part de les llavors germinen i la resta roman al sòl. Al mateix temps, un requisit previ per a la germinació de les llavors és que s’hagin de collir recentment, no han d’estar massa temps per esperar a les ales. Per descomptat, es pot augmentar la germinació de les llavors; per a això, els jardiners utilitzen un mètode com la seva estratificació. Per fer-ho, es col·loquen en un lloc fred durant un període de quatre a vuit setmanes. Les llavors es poden col·locar en torba o en sorra gruixuda, mentre que la barreja s’ha d’humitejar abundantment, però la seva estructura no hauria d’assemblar-se a un pantà. A més, el sòl s’aspergeix cada dia amb aigua, que es pot descongelar, ploure o assentar. Després de veure que les llavors de l'anemona estan lleugerament inflades, cal tornar-les a combinar amb una petita quantitat de substrat del sòl, tot això també es barreja i s'humiteja amb aigua.

Flor d’anemona: foto de la planta

El següent pas és eliminar les llavors d’anemona en una habitació ben ventilada, però no freda, on la temperatura hauria d’estar al voltant dels cinc graus. Aproximadament uns dies després d’aparèixer els primers brots, el recipient amb material de llavors es transfereix al jardí, on es col·loca a la neu o al sòl. La superfície s’escampa amb palla o serradures per tal de mantenir una temperatura confortable i que la humitat no s’evapori massa ràpidament. Al començament de la primavera, les llavors es traslladen dels contenidors a les caixes perquè finalment germinin i mostrin quines llavors eren viables i quines, malauradament, no van sobreviure a aquest procediment. De vegades, el jardiner simplement no té ganes de dedicar tant de temps i esforç a jugar amb les llavors i, en aquest cas, hi ha una sortida: les anemones es poden plantar simplement a contenidors separats a la tardor, on hi ha un sòl solt i ventilat. es troba. A més, les caixes estan enterrades al jardí, des de dalt es poden cobrir amb branques o branques d’avet. A l’hivern, ells mateixos experimentaran la seva estratificació natural, algunes llavors sobreviuran, algunes restaran a la terra i no donaran cap resultat en la germinació. A la primavera, les llavors es poden treure del sòl, plantar-les amb cura en recipients separats i controlar-ne el desenvolupament. En principi, d'aquesta manera el jardiner estalviarà tant el seu temps com la seva energia, i en principi aquest mètode no difereix de cap manera de tots els altres.

Si un jardiner tracta de tubercles, abans de plantar-los a terra val la pena despertar-los. Per fer-ho, durant un temps (durant diverses hores), els tubercles s’han d’immergir en aigua tèbia perquè s’inflin lleugerament. A més, els tubercles s’envien a testos separats, que s’omplen d’un substrat, que s’ha d’humitejar lleugerament perquè l’anemona se senti el més còmoda possible. Els tubercles s’han d’aprofundir uns cinc centímetres, no més. Abans de plantar, els tubercles també es poden remullar una mica més, per a això s’emboliquen amb un drap humit, que també s’humiteja no amb aigua normal, sinó amb una solució d’epina. Epin no només és un estimulant del creixement, sinó també un desinfectant professional que serà increïblement útil per a la salut general de la planta. Els tubercles preparats es planten directament a terra oberta, on creixen més.

En general, si parlem de plantar una anemona a terra oberta, això no és gens difícil. Però, de nou, val la pena considerar amb deteniment la cerca d’un punt de creixement, perquè l’estat general de la planta, el seu desenvolupament i les característiques decoratives en dependran en el futur. Si els tubercles han estat pretractats i s’han inflat prou, llavors els brots, o millor dit, els seus tubercles, es distingiran més. Gràcies a això, serà possible entendre amb més precisió com plantar adequadament tubercles en terreny obert. Si el jardiner encara dubta de quin és el punt de creixement, s’ha de tenir en compte que la part superior del tubercle sempre és força plana, per tant, l’extrem afilat del tubercle sempre mira cap avall i quan es planta es troba a sota. Si el tubercle té una forma atípica i no del tot estàndard, es pot plantar amb el costat, el jardiner definitivament no perdrà.

El forat hauria de tenir uns 15 centímetres de profunditat i el seu diàmetre pot variar de trenta a quaranta centímetres. El jardiner aboca una mica de cendra i humus de fusta al forat per tal que el sòl sigui més equilibrat i no massa àcid. A continuació, el mateix tubercle es col·loca al sòl i s’ha d’instal·lar correctament. A continuació, el forat es cobreix de terra, es lleva lleugerament amb les mans perquè no es formin bosses d’aire. Després de plantar-los a terra, els tubercles s’han de regar molt abundant, ja que, en principi, la planta és excel·lent per a la humitat. Es fa amb pluja o aigua bullida fosa i filtrada, que hauria d’estar a temperatura ambient. També podeu prendre l’aigua assentada.

Les plàntules d’anemones s’han de plantar força madures, aproximadament dues plaques de fulles reals haurien de tenir temps de formar-s’hi, ni més ni menys. Les plàntules es planten en terreny obert amb la més mínima ombra, generalment al segon any del seu desenvolupament. Si la sembra es realitza a la tardor, la superfície del lloc s'hauria de cobrir amb branques d'avet, agrofibra o fullatge. Les branques més ordinàries també són adequades per a refugi. La primera floració de les anemones, que el jardiner creix a partir de llavors, arribarà només tres anys després de l'inici dels procediments de plantació. Quan es planten tubercles o llavors en un substrat, cal tenir en compte que podeu obtenir excel·lents resultats en el creixement i la floració d’una planta; la floració de vegades pot durar des de principis d’abril fins a novembre, el més important és seguir les regles de plantació i tecnologia agrícola. Per fer-ho, també podeu adquirir una gran varietat d’anemones que es planten en diferents moments, en el moment recomanat per jardiners amb més experiència. A continuació, una flor florirà abans, altres varietats floriran després, i després es connectaran les posteriors, cosa que crearà l’aspecte d’una floració contínua de la planta. Per descomptat, aquests resultats només es poden aconseguir si el jardiner organitza una cura excel·lent de l’anemona. Parlarem de subtileses i característiques de l'atenció a la següent part d'aquest article.

Anemona: cura de les plantes

Flor d’anemona: foto de la planta

En general, cuidar una anemona no és gens difícil. És important proporcionar la quantitat d'humitat necessària a través del reg i dur a terme la humitat durant tota la temporada de creixement de la planta. Si el sòl s’humiteja massa, hi ha un gran risc que el sistema radicular s’infecti amb una gran varietat de podridura, que posteriorment es convertirà en el principal motiu pel qual l’arbust simplement morirà. Si hi ha massa poca humitat, els cabdells no tindran prou recursos per a la formació completa, cosa que, per descomptat, tindrà l’efecte més negatiu sobre la floració de la planta i, en conseqüència, sobre les seves característiques decoratives, l'anemona és tan valorada. Es pot aconseguir una humitat òptima; per a això, la flor es planta en un turó o turó i s’ha d’instal·lar un bon drenatge al lloc. La superfície on es planta l’anemona també hauria d’estar lleugerament adobada, ja que una de les característiques del mulch és precisament evitar una evaporació massa ràpida de la humitat del sòl. La torba o serradures, l'humus o el compost es poden utilitzar com a cobert. Palla, fulles d’arbres fruiters. El gruix de la capa de cobert hauria de ser d’uns cinc centímetres, no més, quan s’alimenta, el cobert pot incorporar-se directament al sòl, cosa que no afectarà el seu estat de cap manera, tret que l’alimenti de nou. A la primavera, el reg s’hauria d’organitzar aproximadament un cop per setmana, però a l’estiu val la pena centrar-se en les condicions climàtiques. Per exemple, si l’estiu va resultar plujós, és possible que les anemones no es regin en absolut, però hi ha espècies que necessiten humitat, i entre elles hi ha l’anemona de la corona, ja que floreix a l’estiu i, per tant, val la pena afegint humitat addicional. Si l’estiu és molt sec i calorós, s’ha de regar al matí i al vespre perquè la planta no caigui a la llum solar directa durant el reg. Aquests procediments seran suficients i les plantacions estaran molt agraïdes; això es pot veure pel seu aspecte vigorós i per la seva brillantor i amistat.

Quan la planta d’anemona es troba en fase de floració, és imprescindible alimentar-la. Bàsicament, val la pena afegir matèria orgànica, però al mateix temps excloem els purins frescos, ja que no s’acaben d’adaptar a la composició, tota la resta de matèria orgànica es pot alternar entre si, l’anemona hi reacciona perfectament.A la tardor, les anemones necessiten fertilitzants i mescles minerals més complexes. També val la pena assenyalar que si durant la plantació el jardiner va introduir tots els fertilitzants i substàncies necessàries al sòl, llavors, en principi, l’anemona ja no es pot alimentar addicionalment, ja que aquestes substàncies i components seran prou suficients per plantar. El sòl s’afluixa periòdicament i s’eliminen les males herbes. No s’ha d’utilitzar un helicòpter, ja que hi ha la possibilitat que el cultivador lesioni el fràgil sistema radicular. Per tant, és millor fer aquestes coses manualment i, en general, no triguen massa si es fan amb regularitat.

L’anemona, a diferència de moltes altres plantacions ornamentals, es diferencia pel fet que és molt resistent a malalties o infeccions. Als arbustos, de vegades es poden veure assentaments de cargols o llimacs, que es treuen a mà. La planta es tracta amb metaldehid per a la seva protecció i prevenció, però el medicament s’ha de diluir d’acord amb les instruccions, en cas contrari hi ha un gran risc que simplement lesioni la planta. De vegades, els nematodes de les fulles o les erugues també s’instal·len als arbustos, si això va passar de sobte, és millor desenterrar i eliminar l’arbust, ja que no hi ha remei per als nematodes. També s’ha de substituir el sòl on van créixer els arbusts infectats i, al cap d’un temps, després de la desinfecció i els procediments relacionats, s’hi poden plantar altres plantes.

L'anemona es pot propagar de diferents maneres: es tracta de la divisió de la part de l'arrel i del mètode de les llavors, així com la reproducció per tubercles o dividint l'arbust. Ja hem parlat de com reproduir-se per llavors o tubercles una mica més amunt. Per dividir el rizoma de les anemones, cal extreure els arbusts del sòl a la primavera, dividir-los amb molta cura en diverses parts. Cada peça ha de tenir uns cinc centímetres de llarg. Cada part també ha de tenir almenys un brot perquè puguin créixer noves branques i brots. A més, els delenki es planten en un substrat fluix, es col·loquen horitzontalment, es poden enterrar força, només cinc centímetres, sense profunditat. Però aquesta divisió només madurarà en uns tres anys. Si la planta ha arribat a l’edat de quatre a cinc anys, també es pot propagar dividint l’arbust. El més important és que la planta no és més jove i, per descomptat, el millor és centrar-se en les característiques individuals de la planta.

Si l'anemona creix a latitud mitjana, després d'haver esvaït completament, es recomana desenterrar-la i preparar-la per al període hivernal. Els tubercles s’assequen lleugerament, i després s’elimina per complet la part del sòl, es deixa caure en composicions de torba o sorra i es col·loquen en un lloc el més fresc possible. L’habitació també ha de ser fosca, pot ser un celler sec, soterrani, on no hi hagi humitat. Si se suposa que no hi haurà massa gelades durant el període hivernal, les flors es poden deixar directament al sòl, al mateix lloc on solen créixer. Per a això, però, la superfície del lloc es prepara amb antelació. Està esquitxat de fulles de jardí volades amb força, i també podeu cobrir el sòl amb branques d'avet perquè la planta estigui protegida de les gelades i de les baixes temperatures.

Espècie d’anemona

Per descomptat, tant per naturalesa com per cultura, creix un nombre suficient d’espècies i varietats d’anemona. En aquesta part de l'article, presentarem alguns d'ells que són especialment populars i sol·licitats pels cultivadors de flors. Totes les espècies es poden dividir segons el temps de floració, ja sigui en primavera o estiu-tardor. Les espècies primaverals tenen un aspecte especialment sofisticat i elegant, tot i que es distingeixen pel fet de tenir una gran varietat de tons i colors florals molt diferents. També es poden pintar en colors pastís: blau o crema, rosa o lila.A més de les flors suaus, també hi ha flors de peluix, que semblen encara més atractives i temptadores, i també val la pena prestar-hi atenció, ja que sens dubte seran un gran complement per a qualsevol plantació de paisatges decoratius.

Les espècies d’anemona primaverals difereixen pel fet de tenir un cicle de floració bastant curt. Es desperten a l’abril i ja es produeix una floració més abundant i harmoniosa al maig. Al mateix temps, al juliol, la planta entra en un estat latent, es pot preservar el fullatge, però no es pot esperar la floració. A més, quan la planta està en repòs, és millor no molestar-la una vegada més: es redueix el reg, l’alimentació s’atura totalment. Per descomptat, depèn molt de les característiques de la varietat. A més, les anemones poden variar en funció del rizoma, les anemones delicades tenen rizomes tuberculosos de creixement lent, però si parlem d’anemones de roure o ranuncles, tenen rizomes articulats. D’una manera o d’una altra, només hi ha una similitud entre elles: el sistema arrel de les anemones és increïblement fràgil i s’ha de tractar amb molta cura, en cas contrari hi ha un gran risc de causar danys a la planta i si el sistema radicular és danyada, la planta pot morir en qüestió de dies.

• Anemona tendra - la planta és molt miniatura, la seva alçada és d’uns 5-10 centímetres, no més. Al mateix temps, té un aspecte extremadament agradable i atractiu en plantacions d’anemones de baix creixement. Les varietats més populars són els tons blaus, l’encant (flors roses) i l’esplendor blanc (flors blanques com la neu). Per descomptat, la floració continua essent abundant, fins i tot malgrat els arbusts nans i en certa manera.

Anemone Tender: foto d'una planta

• Dubravnaya anemone - en general, aquesta espècie és menys popular, sobretot quan es tracta de cultivadors de flors que operen a latitud mitjana. L’arbust pot fer entre vint i trenta centímetres d’alçada, les flors són molt simples, el seu diàmetre és d’uns quatre centímetres. Normalment es pinten en una tonalitat blanca com la neu, però hi ha varietats en què es poden pintar flors de color rosa o lila, així com de tons blaus. Hi ha diverses varietats de terry en aquesta forma, només tenen un aspecte estètic i decoratiu. La peculiaritat d’aquesta espècie és que és completament sense pretensions, de manera que per obtenir un bon resultat i una floració abundant, normalment no es requereix cap esforç global del productor i la tecnologia agrícola es redueix a mesures senzilles: regar, alimentar-se, desherbar, protegir el planta a l'hivern ...

Anemone Dubravnaya: foto d'una planta

• Anemona del ranuncle - La varietat també és sense pretensions, hi ha inflorescències suaus i atractives flors dobles. L'alçada de la mata és de 20 a 25 centímetres, les flors tenen un color groc daurat brillant i molt ric. A més, són lleugerament més petites que les flors que es formen a l’anemona del roure. És possible conrear aquest tipus d’anemones en gairebé qualsevol sòl pel que fa a la composició, no és gens exigent, fins i tot pot suportar contingut en sòls pobres o esgotats.

Anemone Buttercup: foto de la planta

També val la pena parlar d’anemones de tardor (estiu-tardor). Inclouen les següents espècies en la seva composició: anemona japonesa, anemona híbrida, anemona corona. Normalment, aquesta espècie està representada per arbusts molt grans i perennes, que alhora tenen un sistema radicular ben desenvolupat i molt ramificat. La floració comença les darreres setmanes de l’estiu i continua fins a mitjan tardor. La floració de l’anemona de la corona fins i tot es pot observar dues vegades per temporada, durant les primeres setmanes d’estiu i després a la tardor. Les espècies de tardor són més esveltes, tenen peduncles molt potents, en alçada poden ser de 80 centímetres a un metre.Als peduncles hi ha un nombre bastant gran de flors semidobles o simples que es poden pintar en diferents tons, tot depèn únicament del tipus de planta. No una, sinó dues varietats d’anemona de la corona són populars alhora:

• anemone de caenne
• anemone Mr. Fokker.

De Caen És una varietat que produeix flors bastant senzilles que es poden pintar en diferents tons. Senyor Fokker - Es tracta d’una planta poderosa que dóna un color blau a les inflorescències. Les dues varietats tenen un aspecte increïblement potent i molt decoratiu, per la qual cosa són molt populars. L 'espècie de terry inclou varietats com lord jim (flors blaves), Don Joan (flors d’un to vermell molt ric, tenen un aspecte increïblement atractiu). L'anemona híbrida inclou varietats populars com ara oneorine jubert - inflorescències blanques com la neu, que es poden pintar des de baix en una fosca rosada clara; professional - flors semidobles, pintades amb un to morat fosc; la reina Charlotte - flors semidobles que tenen un ric color rosa. Per tant, qualsevol florista pot triar exactament el tipus i la varietat que més li agradi, i aquesta tria suposa que les anemones poden encabir absolutament qualsevol plantació, parterres, rocalls i paisatges. Aquestes anemones es veuran majestuoses i dignes a tot arreu, i les anemones petites es veuran boniques i vulnerables, tot i que no es pot dir que aquestes plantes siguin massa febles o capritxoses.

Anemona: vídeo de la planta