Verònica

En aquest article analitzarem de prop plantes com la verònica. Es tracta d’aterratges força senzills, però al mateix temps són increïblement atractius i molt bonics, per la qual cosa són populars. La Veronica és especialment apreciada pel seu color blau intens i no és tan freqüent trobar cultius en jardins pintats amb tons blaus. Potser és per aquest motiu que també es valora les plantes, però tot i així val la pena aprofundir i comprendre quins són els seus avantatges i desavantatges, si parlem directament de la sembra i de la cura posterior de Veronica.

Descripció de Veronica

La planta es va anomenar així, possiblement en honor a un nom bastant comú: Veronica. A més, alguns criadors i biòlegs van afirmar que el nom derivava del llatí, que significa "medicina real i veritable" (vero unika). Veronica té propietats medicinals força extenses, per la qual cosa és probable que el nom s’originés precisament per la paraula llatina. Però sigui com sigui, l’accent no es troba a l’última síl·laba, sinó a la segona, de manera que potser no s’ha de confondre amb el nom de les noies tan sovint.

El gènere de plantes anomenat Veronica és força gran, inclou més de tres-centes espècies de plantes, inclosos els plàtans, que es poden trobar a gairebé qualsevol part del món, ja que els plàtans són comuns a Europa i a les parts asiàtiques. També hi ha espècies que creixen a les regions mediterrànies, perquè el clima allà permet a la planta revelar plenament i plenament totes les seves propietats i potencial. Al nostre país, la verònica està representada per gairebé 150 espècies, i la majoria creixen principalment a les regions del Caucas o a la part europea de Rússia. Hi ha aquestes espècies que se senten molt bé a l’Àsia central i també es poden trobar algunes que creixen amb calma i èxit a les vores del bosc o als prats. Les espècies també arrelen bé en terrenys muntanyosos, de manera que, en general, la Veronica es pot plantar en diverses condicions; trobaran un lloc adequat per a elles mateixes a tot arreu i a tot arreu es poden adaptar perfectament a les condicions circumdants.

Com a regla general, gairebé totes les Veronica són plantes herbàcies, però també es poden trobar plantacions semi-arbustives. Es tracta de plantes perennes i perennes, poden tenir un aspecte completament diferent, tot depèn de la varietat i les espècies pertanyents a la planta. Pot tractar-se d’arbustos alts i de cultius rastrejants herbacis i de dimensions reduïdes, fins i tot hi ha Veronica rastrera. Les fulles poden ser simples o poden ser decoratives, tot depèn de la varietat i de les condicions de plantació d’aquestes plantes, perquè d’una manera o altra encara necessiten les condicions adequades i és imprescindible controlar l’estat general de la planta, pel seu procés d’arrelament, desenvolupament, creixement i floració.

L’estructura de la flor a Veronica és freqüent; amb més freqüència podem observar el desenvolupament d’una flor de mida mitjana i petita. Els pètals inferiors poden créixer junts, formen un tub net i els pètals superiors no creixen junts. A l’interior hi ha dos estams i un pistil llarg, que són els personatges principals de la pol·linització de la planta. Les inflorescències poden formar quists o bé en forma d’espiguetes atractives, tot depèn de l’espècie i de les característiques corresponents.

Per descomptat, hauríeu de prestar especial atenció al color de les flors.Gairebé tots els tipus i varietats de Veronica es diferencien amb precisió pel fet que estan pintats en diversos tons de blau o blau. De vegades es poden trobar flors de color rosa pàl·lid o blanques com la neu, però això passa molt poques vegades, ja que la característica original de Veronica és el seu inusual color blau o blau, que és gairebé impossible confondre amb res. Per descomptat, hi ha una gran varietat de Veronica, i només en parlarem en aquest article.

Els seus principals tipus i les seves característiques

En primer lloc, coneixerem aquells tipus de Veronica, que normalment es conreen en jardins i parcel·les personals per decorar-les i decorar-les. Aquestes plantes es distingeixen per les seves propietats decoratives, i normalment aquesta és la seva funció més bàsica. La primera espècie és l’espigueta de Veronica. Està prou estès, ja que la planta es desenvolupa igualment bé a Europa occidental o a la Mediterrània, al nostre país, Veronica està especialment ben adaptada a les condicions de la part europea de Rússia, creix tranquil·lament a Sibèria o Àsia Central, així com a el Caucas. Al mateix temps, la planta no és especialment capritxosa i és per aquest motiu que molts jardiners la conreen a les seves parcel·les, ja que el resultat és absolutament encantador i molt elegant.

Per cert, sobre les característiques externes d’aquesta planta: es tracta d’una planta baixa, de fins a quaranta centímetres, que dóna un nombre reduït de brots forts. Les fulles són ovals, forcs lleugerament oblongs, els pecíols es troben a les fulles inferiors, però les fulles superiors són més sèssils. A la part superior de les tiges es formen inflorescències molt denses i brillants, que tenen forma de borles. La seva longitud varia de deu a dotze centímetres, de vegades pot ser fins i tot una mica més si la planta creix en condicions adequades i confortables. Les flors d’aquesta espècie sempre són de color blau o rosa, porpra o blanc. La floració de Veronica comença al juny i dura fins a quaranta dies; sembla molt atractiva, bé, fins i tot una floristeria que no té molta experiència en la cura d’aquest cultiu i varietats relacionades pot fer front a una planta sense pretensions.

Verònica punxeguda i en la seva forma natural original semblava increïblement atractiu. A casa, en condicions de jardí, la planta es veurà encara més avantatjosa com a plantació única, però també es pot plantar en una composició amb altres plantes perennes, que també serà una opció excel·lent. A Veronica li encanta créixer en sòls solts, mentre que el lloc ha de ser obert i suficientment assolellat, la pròpia cultura és resistent a massa gelades o sequeres, de manera que, en general, no us podeu preocupar en absolut quan la planta es troba al camp obert. .. Per descomptat, hi ha algunes subtileses en la plantació i cura de Veronica, però normalment aquests procediments no difereixen en absolut dels procediments estàndard per a la plantació i la tecnologia agrícola addicional. Per tant, aquí no hi haurà dificultats, i fins i tot aquell jardiner que, en general, no té molta experiència en la plantació de plantes, s’enfrontarà a aquesta tasca.

S'han criat un nombre bastant gran de varietats de Veronica, però totes es diferencien entre si només pel color de les seves flors. Per exemple, la varietat de gel blanc té flors completament blanques com la neu sense impureses, el barcaroll és una varietat que dóna flors roses, el blau Peter i la catifa blava tenen flors blaves, mentre que la catifa blava també és una varietat que dóna una plantació força baixa, que té un caràcter bastant rastrejador i és ideal per tapar algunes de les imperfeccions de la planta. La guineu vermella és una varietat en què les flors són de color rosa fosc, les flors de la perla de Romenli són de color porpra fosc, increïblement atractives.Hi ha un gran nombre d’altres varietats populars, però plantar-les i cuidar-les coincideixen completament, però l’elecció pot dependre del color que vulgui veure els arbustos del jardiner al seu lloc.

El segon tipus - fil conductor de verònica - Aquesta espècie és originària d'Europa, però amb rapidesa es va començar a cultivar als territoris d'altres continents i a l'estat. Aquesta Veronica creix principalment sobre gespes de muntanya, formant catifes naturals increïblement atractives i molt brillants. A causa d’això, en principi, la planta és tan valorada i s’utilitza molt sovint per decorar parcel·les personals. Aquesta perenne pertany a la categoria de fulla perenne i rastrera. Els brots són força prims, es poden desenvolupar molt ràpidament, es dispersen en diferents direccions, creant alhora una densitat i abundància de matoll. Apareix una catifa verda molt bonica, sobre la qual apareixen petites fulles arrodonides amb el pas del temps. A la primavera, l’arbust està cobert de petites flors de color blau pàl·lid que s’eleven lleugerament per sobre de la coberta verda i sembla molt emocionant, com si les flors flotessin a l’aire sobre pecíols molt fins. De fet, així és la floració d’aquesta espècie de Veronica, que atrau els cultivadors de flors per la seva aparença. La bellesa és simplement extraordinària, però val la pena recordar que l’arbust se sent millor en zones lleugerament ombrejades, a més, es pot plantar fins i tot en sòls esgotats i molt pobres: la planta és totalment despretensiosa i arrela molt ràpidament fins i tot en situacions d’aquest tipus.

És cert que, com passa amb qualsevol planta, també poden sorgir alguns problemes amb aquest tipus de Veronica. va passar que simplement va caure i només quedaven arbusts independents. Això es deu al fet que la planta no sempre rep la cura que necessita i, de vegades, els productors de flors experimentats recomanen plantar Veronica filiforme en diferents llocs. A més, al mateix lloc, els arbustos poden morir i, per tant, s’hauria de trasplantar Veronica periòdicament perquè trobi un lloc permanent i el més favorable. La Veronica rastrera també pot créixer bé en un lloc, però en un altre lloc pot morir un temps després del desembarcament. D’una manera o altra, fins i tot malgrat que aquest tipus de Veronica pot ser una mica capritxosa, els cultivadors de flors encara el tracten bé i sempre s’esforcen per mantenir la planta al lloc, ja que encara difereix en algunes característiques i característiques especials. Podeu crear una gran quantitat de catifes de Veronica, de vegades Veronica es planta sota arbustos de baies o ornamentals, i en les composicions també tenen un aspecte increïblement decoratiu i atractiu.

Verònica gran - una de les espècies més esteses. Al nostre país, aquest tipus es troba gairebé a tot arreu, es pot cultivar a la part europea de Rússia, a Sibèria Occidental, a Àsia Central o al Caucas; la sembra es sentirà prou bé i còmoda a tot arreu. Al mateix temps, el rizoma de la planta té una forma més rastrera, es troba superficialment, de manera que s’ha d’esforçar molt per no danyar la part de l’arrel quan es processa el sòl, ja que es pot fer de manera molt senzilla i senzilla. Del rizoma creix un nombre suficient de tiges rectes, la seva alçada pot oscil·lar entre els trenta i els setanta centímetres. Les fulles són oblongues, serrades, les flors tenen un color blau brillant, presenten inflorescències racemoses molt atractives, cosa que afegeix a la planta encara més qualitats externes decoratives i interessants. La floració es produeix a la primavera, moment en què l’arbust es veu més bonic. Però a poc a poc els brots comencen a quedar-se cap als costats, el centre es torna més buit i, en general, l’arbust es trenca en diferents direccions, de manera que al cap d’uns anys es recomana plantar-lo i posar-hi una plantació actualitzada per preservar l’aspecte decoratiu dels arbustos. Si el cultivador vol conservar aquest arbust, el millor és dur a terme una lliga al principi de la seva floració, llavors l’arbust no es desintegrarà i conservarà les seves característiques decoratives en la seva forma més original.Un cop finalitzada la floració, es poden tallar els brots, ja que certament apareixeran nous brots al seu lloc, que seran més joves i més decoratius.

Al mateix temps, la planta és totalment sense pretensions, respon perfectament a la bona llum solar, de manera que, abans de plantar-lo, us heu d’encarregar de triar un lloc per no haver de trasplantar la planta més tard. Veronica també és completament sense pretensions per a la composició del sòl, es van criar diverses varietats, que es diferencien entre si per l'altura dels arbustos. Es tracta de varietats com el blau Tru: l’alçada de l’arbust és d’uns seixanta centímetres i les flors estan pintades amb un delicat to blau. La segona varietat es diu Shirley Blue: l’arbust amb prou feines arriba a una alçada de mig metre, mentre que les flors són de color blau fosc, tenen un contrast molt atractiu i decoratiu, de manera que la varietat és ideal per utilitzar-la com a plantació decorativa. individual o grupal.

Verònica grisa - també és un tipus comú d'aquesta planta, en particular sovint es pot trobar a la part europea del nostre país, a Sibèria o a Europa occidental, a l'extrem orient. Sovint, la Veronica de cabells grisos es troba a la Xina i al Japó, en aquests països li agraden molt i la planta és respectada precisament per les seves atractives propietats decoratives i pel fet que és completament sense pretensions, si parlem d’activitats de cura. . L’alçada de l’arbust és d’uns quaranta centímetres, al principi té una forma força estesa i, un cop acabada la floració, sembla més aviat un coixí força compacte i també té un aspecte fantàstic. El coixí està decorat amb fulles blanques o de feltre amples, que tenen un aspecte força atractiu. La floració de la Veronica de pèl gris comença al juliol i dura 35 dies, la floració es duu a terme amb flors de color blau brillant, que són generalment força típiques d’una cultura com la Veronica. La planta també és força sense pretensions, hivernant sense refugi addicional, idealment, la Veronica de cabells grisos es pot plantar en jardins rocosos, es veurà molt atractiva i inusual en qualsevol paisatge.

Genciana Veronica - aquest tipus de Veronica es troba més estès a la part sud i europea del nostre país, a Crimea o al Caucas. En conseqüència, a partir d’això, podem concloure que, a diferència de la resta d’espècies, aquesta és més termòfila, respectivament, i el lloc per aterrar ha de ser tal que estigui il·luminat constantment o situat a la calor. Quan la planta creix, es forma un arbust arrodonit i lleugerament en forma de coixí al seu lloc, la seva alçada no supera els 45 centímetres. Flors d’un color blau pàl·lid, recollides en espiguetes més soltes, la seva alçada oscil·la entre els 30 i els 70 centímetres, tot depèn del tipus de planta, així com de l’aspecte del florista després de la plantació i de si va poder crear les condicions més favorables per a això. La floració comença a finals de maig i dura de dues a tres setmanes. En aquest moment, la planta és realment agradable a la vista i atrau molta atenció de floristes i jardiners. Això no és d’estranyar, perquè és impossible amagar la decorativitat d’aquesta planta i, de fet, és una de les més atractives i versàtils d’avui en dia. Aquest tipus de Veronica també inclou diverses varietats. Per exemple, la varietat Nana és un arbust nan que no fa més de deu centímetres d’alçada. L’alçada del peduncle sol variar de 20 a 30 centímetres, tot depèn del lloc de plantació i del seu paper en la jardineria. Aquesta varietat té una altra forma de variegat, cosa que significa que les fulles tenen una vora blanca clara i, a la primavera, la vora pot canviar el seu color, es torna més rosada que blanca i també sembla força interessant i atractiva.

Verònic peduncle - Es tracta d’un habitant típic de la regió del Mar Negre, ja que arrela perfectament en aquestes condicions, és capaç d’estirar-se, de ser molt senyorial, alt i al mateix temps increïblement atractiu. Arrela bé als terraplens rocosos, que s’haurien de tenir en compte si la florista ha decidit cultivar aquesta espècie al jardí del darrere o organitzar qualsevol territori del seu jardí o parterres amb l’ajut d’un arbust. Aquesta planta és perenne, semi-ampelosa, forma gespes baixos i molt petits. La floració es produeix amb l'ajut de flors de color blau-blau, que semblen molt interessants i atractives, mentre que emanen d'un aroma discret, però molt agradable i persistent. Bàsicament, els jardiners utilitzen aquesta planta per plantar rocalls o per decorar jardins de roca. Les flors de la planta de vegades són excessivament perfumades i la planta en si és resistent a la sequera i sense pretensions si es cultiva. D’una manera o altra, aquesta opció de vegades sembla ser una de les més adequades en aquest tema i, per tant, la Veronica pediculada és tan popular entre els jardiners, dissenyadors i floristes.

Veronica armeni - aquesta espècie ens va arribar des del territori d'Àsia Menor. La planta també pertany a l’espècie alpina, mentre que s’hi formen tiges més aviat curtes, també són molt fines, llenyoses i caigudes. Però hi pot haver moltes tiges i brots, a causa dels quals la planta resulta ser molt rica i densa. La Veronica forma inicialment una gespa molt densa, gairebé impenetrable, les fulles són atractives, lleugerament dissecades. La floració es realitza amb flors de color blau pàl·lid o lila, i normalment comença des de finals de juny. La planta desprèn un aroma agradable, fresc i molt fragant, resistent a temperatures extremes o sequeres extremes. A més, en general, no és capritxós i sense pretensions si parlem de marxar, cosa que també val la pena prestar especial atenció. Pel que fa a la composició del sòl, pot ser un substrat rocós, al qual s’afegeix una mica d’argila. El millor de tots és que Veronica armenian arrela a les muntanyes rocoses o als turons alpins, pot conviure amb gairebé qualsevol cultiu de flors i arbustos, mentre hi pertany, perquè només els reposa i decora.

En general, vam fer una visió general molt petita de les espècies més bàsiques i demandades de Veronica, que avui en dia es poden trobar més sovint en horticultura i floricultura. Per descomptat, el lector pot determinar per si mateix quina espècie o varietat li agradaria conèixer al seu lloc i quina definitivament arrelarà en determinades condicions. El més important és poder triar la planta adequada i seguir totes les normes per a la sembra i la cura posterior. Parlarem ara de la cura de Veronica, ja que es tracta d’una informació realment integral i molt important que serà útil no només per als cultivadors novells, sinó també per a aquells que ja tenen experiència en la plantació de plantes, però els agradaria conèixer algunes subtileses i secrets en detalls. Per descomptat, l’estat general futur de la planta dependrà de la cura, així com de com reaccionarà a alguns procediments: poda, trasplantament, canvis de temperatura, sequeres o viceversa: gelades.

Depenent d'on es trobi la Veronica, requereixen no només certes condicions, sinó també certes cures si conreen un cultiu al jardí. Per a espècies com la Veronica filamentosa de grans dimensions, semblants a les espigues, es farà el sòl del jardí més normal en la composició, i podeu afegir-hi força sorra o runa perquè es converteixin en drenatge natural. Si parlem de triar un lloc. Llavors hauria de ser una zona oberta i ben il·luminada, i els Veronica també toleren perfectament la seva ubicació a l’ombra parcial.Si els planteu a l’ombra absoluta, això conduirà al fet que la planta pot perdre les seves característiques decoratives, de manera que és millor, per descomptat, no fer-ho. En general, les plantes són totalment sense pretensions, no requereixen cap despesa per part del jardiner i la floristeria, ni tan sols necessiten estar cobertes durant l’hivern, toleren les gelades perfectament. Després de la floració de l’arbust, el millor és tallar-lo, després la planta donarà brots nous i, en conseqüència, la seva massa verda només augmentarà. I, en general, la planta tolera bé la poda, després es recupera ràpidament, de manera que no s’ha d’ignorar aquest punt, ja que la poda és un procediment extremadament important. La majoria de les espècies toleren tranquil·lament la sequera excessiva, de manera que de vegades ni tan sols necessiten ser regades, funcionaran tranquil·lament i demostraran el seu creixement i desenvolupament.

La verònica es pot propagar mitjançant llavors o mètodes vegetatius. El més senzill, és clar, és la forma de dividir l’arbust. L’arbust més gran i fort està excavat i tallat en diverses divisions. Els esqueixos haurien de tenir el seu propi sistema d’arrels, així com diversos rovells viables, que continuaran amb aquest arbust. El millor moment per dividir un arbust sol ser a la primavera, quan la planta està a punt de créixer i, per tant, té més possibilitats d’arrelar i donar excel·lents resultats en creixement i desenvolupament. També podeu utilitzar un mètode com els esqueixos, per això és millor agafar els brots de brots joves, ja que són frescos i viables. Per tal que els talls s’arrelin el més ràpidament possible, es recomana col·locar-los en una zona ombrejada i, al mateix temps, el sòl hauria de ser fluix i humit. Les llavors es sembren millor abans que comenci l’hivern i la floració normalment comença el segon any després que les llavors s’hagin estès per la superfície. Però també val la pena tenir en compte les característiques de cada varietat, ja que de vegades es pot retardar la floració i, en general, la planta pot arribar a ser força tardana. El més important en aquest assumpte és ser pacient i tenir cura de la planta perquè rebi totes les mesures i aspectes de cura necessaris: reg, alimentació, afluixament, cobriment.

Com dèiem, algunes espècies de Veronica són ideals per créixer en jardins de roca o rocalls, i també són ideals per a murs de contenció. També hi ha espècies que són meravelloses cobertes del sòl, de les quals creixen catifes sòlides i molt denses, que també floreixen i tenen un aspecte increïblement atractiu. A més, la Verònica s’adapta bé a la vora dels embassaments, que estan decorats amb pedres. En general, la planta es pot plantar allà on vulgueu, el més important és donar fantasia per jugar, així com donar a la planta l’oportunitat de revelar plenament i completament les seves característiques i característiques decoratives. En general, si una florista aterra Veronica al seu lloc, definitivament no es penedirà, perquè la planta és completament sense pretensions, no és capritxosa, però el resultat d’ella és simplement increïble. El més important és no oblidar que les mesures bàsiques de cura són simplement necessàries i que la planta només respondrà amb reaccions positives.