Cerapadus Michurina

IV Michurin va pol·linitzar la varietat cirera Ideal amb el pol·len de la varietat cirera Maaka. Així doncs, va aparèixer una nova varietat híbrida i, en general, una cultura novedosa, l’anomenaven cerapadus. En la situació en què la mare és cirerer d’ocell, la planta s’anomena "padocerus".

Una breu excursió a la història

A la fase inicial de creuament, la base era el cirerer estepari i el cirerer d’ocell, al final no va passar res. El criador no es va rendir i va decidir canviar la cirera comuna per la japonesa "Maaka". Michurin va pol·linitzar les plantes en 2 direccions: les flors de cirerer es van pol·linitzar amb cirerer d’ocell i viceversa. En ambdues situacions, va desenvolupar una nova cultura de fruita d’os. El criador els va anomenar segons la primera síl·laba dels noms de les varietats en llatí: cerasus - cirerer, padus - cirerer d’ocell.

Les novetats híbrides resultants no es van reconèixer immediatament com una vegetació de baies separada, perquè només van heretar parcialment les seves característiques parentals. El sistema radicular dels híbrids es ramificava, estava ben desenvolupat, es formaven les inflorescències i el rendiment, ja que en les espècies pares, la immunitat de les plantes davant les malalties era elevada. Tanmateix, la fruita era petita, amarga i amb un aroma a ametlla. Per a la primera generació híbrida, en el futur es van fabricar portaempelts per treure noves varietats de cirerer o cirerer.

Descripció i característiques de Cerapadus

Mentre el treball de cria continuava obtenint una planta amb un mínim de desavantatges, va néixer el cerapadus "Sweet". Aquesta cultura ha heretat de les espècies de cirera baies "Ideal".

Els fruits són rodons, de mida mitjana.

La pell és fina, compactada, el contingut interior del fruit és de color vermell fosc.

La capa superficial és brillant, el color és proper al negre.

Gust agredolç, increïblement equilibrat.

La planta va heretar les poderoses arrels i la resistència als períodes de gelades de l’ocell cirerer "Maak". A més, el cultiu té una bona protecció immune, de manera que gairebé no es veu afectat per malalties i insectes nocius.

Un tret característic d’aquests híbrids és el seu ús com a portaempelts per a les varietats de cirera i cirera menys resistents. Les espècies del portaempelts es distingeixen per una excel·lent tolerància a les condicions de baixa temperatura, es conreen en una zona climàtica temperada, la geografia de distribució ha anat més enllà de la zona central russa.

Les varietats de cerapadus obtingudes a partir de les primeres espècies híbrides tenen un alt nivell de resistència als períodes de gelades, a més d’un indicador de rendiment decent i regular. Les baies són de grans dimensions, difereixen pel seu gust de cirera i per les seves delicades propietats aromàtiques. L’arbre té moltes branques i brots, les fulles s’assemblen a les de cirerer, una mica allargades. La corona es forma exuberant, pressionada contra el tronc, presentada en forma de cúpula.

Més tard, els criadors van criar Padoceruses amb aparença de cirerer d’ocell, les baies es formen grups, els fruits són grans, de color negre i tenen un sabor a cirera dolça. La floració es produeix a principis de primavera, les gelades repetides no tenen por de les flors.

Les espècies híbrides i varietats varietals d’aquests dos cultius s’inscriuen al registre estatal i es registren a la secció "Cirera".

Els fruits tenen un propòsit universal. Es mengen frescos, s’utilitzen per preparar melmelades, compotes, sucs. La vegetació és poc exigent per a la cura, té autofecunditat, la majoria de varietats no necessiten ajudants per a la pol·linització.

Pros i contres.

Avantatges.

Sistema arrel fort.

Resistència a condicions de baixa temperatura.

Els fruits són rics en microelements i vitamines que són beneficiosos per a la salut del cos humà.

El sabor és de cirera dolça i les baies també tenen les propietats aromàtiques de la cirera d’ocell.

Autopolinització, indicador regular de rendiment decent.

Atenció poc exigent.

Alta immunitat a les malalties i insectes nocius.

No s’empelten varietats de cireres resistents a l’hivern.

No hi ha desavantatges.

Cerapadus: varietats

La varietat de cerapadus més popular i estesa és Novella.

L'arbre creix fins a tres metres, les branques de la corona, densament cobertes de fulles.

Immunitat a la coccomicosi.

El sistema arrel està ben desenvolupat.

Resistent a períodes gelats.

Els fruits són grans, pesen fins a cinc grams, estan pintats de negre, la seva superfície és brillant, creixen individualment o en dos.

Posseeix autofecunditat, no són necessaris ajudants de pol·linització.

Aquesta varietat es cultiva a la regió de la Terra Negra Central, a les regions de Kursk i Lipetsk.

"En memòria de Lewandowski". La varietat està representada per un arbust que creix fins a uns dos metres. Les fruites són grans, amargs i dolces, tenen un sabor pronunciat a cirera d’ocell. No té autofertilitat, els veïns són necessaris per a la pol·linització, la cirera "Subbotinskaya" o "Lyubskaya" sí. La planta és resistent als períodes de gelades i també es distingeix per la seva tolerància a condicions de temperatura elevades. L’indicador de rendiment és mitjà, depèn de la bona pol·linització de l’arbre, el temps no afecta la collita. Aquesta és una varietat novedosa, es va criar per al cultiu al nord.

Rusinka Cerapadus. La varietat es va criar específicament per a la regió de Moscou. És un arbust que creix fins a dos metres, té una potent capçada i un fort sistema radicular. El període de maduració és mitjan-primerenc. L’indicador de rendiment és decent, ja que l’arbre es pol·linitza tot sol. Els fruits són de grandària mitjana, de color negre i tenen una forta aroma. El sabor és dolç i àcid, el contingut interior és bordeus. És fàcil separar l’os. Aquesta varietat es cultiva més sovint a escala industrial per fer sucs de cirera.

Espècie varietal de padocerus

Els híbrids Padocerus estan en igualtat de condicions amb les varietats Cerapadus en trets característics, fins i tot la majoria de les varietats tenen un sabor millor que les espècies Cerapadus. La varietat "Kharitonovsky" és la més demandada pels residents d'estiu, ja que la van obtenir de la varietat híbrida bàsica "Padocerus-M".

Descripció. L’híbrid es presenta en forma d’arbre que creix fins a tres metres i mig. És resistent als períodes de gelada, és tolerant a condicions de baixa temperatura fins a menys de quaranta graus. Maduresa mitjana, no té autofecunditat, es necessiten ajudants per a la pol·linització.

Les baies són de color vermell intens, el contingut interior és ataronjat, la fruita pesa fins a set grams i creix individualment.

Conreat a Voronezh, Tambov, Lipetsk, Moscou i les seves regions.

Varietat "Firebird". La planta és un arbust que creix fins a dos metres i mig. Les baies són de color vermell fosc, acres, formades en borla. La mida mitjana d’una baia és de fins a tres cm i mig. L’indicador de rendiment és decent, els fruits són immunes a les malalties infeccioses. La resistència als períodes de gelades s’expressa a un nivell mitjà, que no es cultiva a latituds temperades. Es recomana zones amb climes càlids.

Varietat "Corona". Un cultiu híbrid jove, té un indicador de rendiment decent, resistent als períodes de gelades. Les baies són de color porpra i creixen en grups de borles. El sabor és lleugerament àcid, les propietats aromàtiques són ben donades per la cirera dels ocells.És un arbust que creix fins a dos metres. La planta és de fulles mitjanes, la capçada és fluixa. L’arbust és immune a malalties i insectes nocius. Recomanat per al cultiu a les latituds centrals russes.

Plantació i cultiu de Cerapadus

Els nous exemplars es conreen a partir de plàntules, que es compren a botigues especials o vivers amb bona reputació. La planta és bastant rara, no sempre és possible trobar-la en parcel·les de jardí, així que assegureu-vos de comprovar quan compreu si heu pres cerapadus.

Es pot conrear un cultiu per obtenir una collita de baies, es poden empeltar altres varietats de manera que sigui la base dels portaempelts de diverses espècies varietals.

Progrés de la plantació.

Aquests híbrids es planten a la temporada de primavera després que la neu s’hagi fos o a la temporada de tardor tres setmanes abans que comencin els períodes de gelada. La planta té una bona tolerància a les condicions de baixa temperatura, el sistema radicular definitivament no es congelarà. L'adaptació de la cultura a un lloc nou és molt exitosa i ràpida, ja que el seu sistema arrel està desenvolupat.

El lloc de plantació ha d’estar obert a la llum del sol, sense ombra, i les plantes s’han de protegir dels vents forts. Es selecciona el sòl, preferentment acidesa neutra, nutritiva o plena de nutrients. El drenatge es pot ometre, ja que les arrels penetren a gran profunditat, la superfície de l'aigua subterrània no és perillosa per als cerapadus.

El pou de plantació es prepara tres setmanes abans de plantar-lo a la temporada de tardor. Si la sembra es realitza a la temporada de primavera (en algun lloc dels primers dies d'abril), el forat es prepara a partir de la temporada de tardor. Les fosses s’extreuen d’acord amb l’estàndard: 50x50x40 cm. Quan es planten en grup, el cercle d’arrels en un cerapadus vell és d’uns dos metres i mig i el material de plantació es planta a una distància de tres metres entre elles. S’observa un interval de fins a tres metres i mig entre les files.

Abans de plantar-se, es prepara un substrat del sòl que conté sorra, torba i fertilitzants compostos a parts iguals, també s’afegeix potassi, fòsfor o nitrophoska, la dosi és de cent grams per tres cubells de terra. Abans de plantar, les arrels es submergeixen en una solució durant un parell d’hores per estimular la formació de les arrels.

Algorisme.

Al fons de la fossa, la meitat del substrat del sòl s’aboca en forma de petit monticle.

Es posa una plàntula al turó, les arrels es redreixen.

A continuació, el pou s’omple amb la resta del substrat, el sòl es compacta per evitar espais buits.

El forat s’omple fins al final, el coll de l’arrel queda per sobre de la capa superficial del sòl.

A més, es fa reg i mulching amb palla o serradures, no s’utilitzen agulles. En els propers dos anys, la planta creixerà lleugerament. Durant aquest període, es forma un sistema arrel. El tercer any es produeix un ràpid creixement i formació de corones. La fructificació comença al cinquè any.

Cura de Cerapadus

Aquesta cultura és poc exigent per a la cura, especialment un arbre adult. En plantes joves, es fa afluixar el sòl i collir males herbes quan és necessari. El creixement de les arrels és molt dens i requereix poda. No cal regar, la planta tindrà prou aigua obtinguda de la precipitació, durant el període sec es regarà abundantment una plàntula jove un cop cada trenta dies pel mètode arrel. Els fertilitzants s’apliquen en el moment de la plantació; no és necessària una alimentació addicional.

Un procediment obligatori: la planta es tracta amb una barreja de Bordeus abans que el suc flueixi a la temporada de primavera, el tronc es blanqueja a la temporada de tardor i primavera. L'arbust gairebé no està exposat a malalties i insectes nocius. A efectes profilàctics o, si es detecta una malaltia, el matoll es tracta amb "Aktofit". No cal dur a terme res més.

Els híbrids que considerem en forma de mata són decoratius, quan floreixen i donen fruits, en casos freqüents s’utilitzen per crear bardisses.

La formació del matoll es realitza al cap de tres anys. La tija dels arbres es compon de fins a seixanta cm d'alçada, les branques esquelètiques romanen en tres nivells. Les branques del nivell inferior són més autèntiques, les següents es redueixen en comparació amb les anteriors. L’arbre es forma a principis de primavera abans que la saba comenci a moure’s o a la temporada de tardor durant el període inactiu. A la primavera, es poden branquillons vells i secs. La corona es dilueix, els brots de l’arrel es tallen. A la temporada de tardor, no cal preparar-se per a la temporada d’hivern, tret que l’arrel estigui coberta de fullatge sec o serradures. No cal cobrir una planta adulta.

Reproducció de Cerapadus

La reproducció només es realitza mitjançant esqueixos. Els esqueixos només es tallen a partir de plantes que han entrat en plena fase de fructificació. Els arbustos han de tenir cinc anys o més. Els esqueixos es tallen des de la part superior dels brots joves. El brot ha de tenir una llargada de vuit cm. La plàntula es col·loca en un sòl nutritiu i es col·loca en un lloc ombrejat. Després de la formació de les arrels, els esqueixos es planten en una zona de creixement permanent.

En blanc

En la majoria de varietats, les baies són dolces, tenen un aroma pronunciat i es mengen fresques. Els fruits combinen el gust de la cirera i el cirerer d’ocell, el sabor és original, per a un aficionat. Hi ha varietats híbrides, les baies de les quals tenen astringència, amargor, el sabor es perd després de l’exposició a altes temperatures. Per tant, és millor preparar sucs, melmelades, conserves, compotes, vins o licors a partir de fruites. Abans del processament, l’os s’elimina necessàriament de la fruita, ja que conté àcid cianhídric.

Resum

Cerapadus i Padocerus són la base de la majoria de varietats que es conreen a tota Rússia. De la cirera dels ocells, la planta va heretar una excel·lent protecció immune contra malalties, resistència als períodes de gelades, arrels fortes. La cultura va heretar l’aspecte i el gust de les baies de les cireres. L’arbre es cultiva a mesura que s’hi empelten arbres fruiters o s’hi empelten cireres.