Males herbes

Varietats de males herbes: la seva descripció i fotos. Mesures per evitar la propagació de males herbes. Males herbes útils.

La cura principal del jardí, la gespa, juntament amb el reg i l’adob, inclou l’eliminació de males herbes. Els mètodes per tractar-los difereixen segons les seves varietats, les característiques de les espècies i també els hàbitats. Tingueu en compte amb més detall els tipus més habituals de males herbes, els mètodes per controlar-los i les mesures per evitar la seva propagació.

Les males herbes no només són un mal

Estem acostumats a referir-nos a les males herbes com a plantes silvestres que habiten zones destinades al conreu de "representants" culturals per nosaltres. La lluita contra aquests "convidats" no convidats continua, per regla general, durant tota la temporada i requereix molt de temps i esforç. I sembla que ja coneixeu tots els "enemics a la cara", però no, cada temporada hi ha alguna cosa nova. I, no és d’estranyar, perquè només hi ha milers de males herbes conegudes. Al mateix temps, hi ha gairebé un centenar de verinosos i perillosos.

Malgrat tot el treball i els esforços, és poc probable que finalment es pugui eliminar les males herbes, ja que les formes en què apareixen a les nostres parcel·les són diferents i no sempre podem influir-hi.

Les llavors d'algunes herbes ja són presents al sòl, a l'espera de les condicions òptimes per al seu aspecte.

El compost mal podrit aplicat al sòl també pot ser una font d’aquestes llavors. També poden entrar a terra amb llavors de mala qualitat. I també els seus "portadors" són el vent, els animals i nosaltres mateixos, portant llavors a les plantes amb la terra que hi ha entrat.

Tothom sap sobre els danys causats per les males herbes. Aquesta supressió del creixement i desenvolupament de les plantes cultivades, l’alliberament de substàncies nocives al sòl, que extreu la humitat i la nutrició del sòl, que són necessàries per a les plantes, formant activament una massa verda, creen una ombra per a les plàntules recentment emergides.

Però el fet que les males herbes puguin ser útils només és conegut pels tècnics agrícoles. Segons la seva opinió, les males herbes amb arrels poderoses que s’endinsen en les profunditats contribueixen a afluixar el sòl. Les males herbes que extreuen substàncies útils situades a una profunditat considerable, on les arrels de les plantes cultivades no poden arribar, poden convertir-se posteriorment en un fertilitzant excel·lent.

Varietats de males herbes

Les males herbes es classifiquen generalment segons les característiques següents, incloses:

- cicle de vida;

- opcions de cria;

- maneres d’obtenir menjar;

Segons l’època de creixement, les males herbes es divideixen en menors, el cicle de vida complet dels quals va de diverses setmanes a diversos mesos i perennes.

El primer tipus es caracteritza per un mètode de reproducció de llavors, que inclou:

efímers: cicle de vida molt curt;

primavera: la temporada de creixement sol durar una temporada;

cultius d'hivern: el cicle de vida dels quals inclou l'hivern;

biennal: la temporada de creixement dura dos anys.

Les plantes perennes poden "viure" al mateix lloc durant més d'un any. Després de madurar les llavors, la seva part aèria mor, però les arrels no deixen de desenvolupar-se i la temporada següent tornen a estimular la formació de massa verda. La reproducció de males herbes perennes es produeix tant per llavors com vegetativament.

Les formes d’organitzar l’alimentació de les males herbes també són diferents.

Les males herbes no paràsites més freqüents que es desenvolupen i s’alimenten per si soles, independentment de les altres.

Les plantes semiparasitàries tenen un fotosistema i poden convertir l’energia de la llum en nutrients orgànics, però no són contràries a treure part de la nutrició d’altres plantes, enganxar-se a les seves arrels o parts aèries. Aquestes males herbes inclouen, per exemple, engranatges, mariannik, flor de cinturó, mytnik.

Bé, el tipus de males herbes paràsites parla per si sol. La nutrició d’aquestes males herbes només és possible gràcies a altres plantes, que sovint resulten ser cultius d’hort, a les arrels o a les parts aèries de les quals s’uneixen. Aquestes males herbes es propaguen per llavors. Els representants d’aquesta espècie són males herbes com ara l’escombra, la llinosa o el trèvol.

Herbes a la seva casa d'estiu: descripció i foto

L’herba de blat rastrejant és una planta perenne que es troba a tot arreu; creix als camps, al llarg de les carreteres i viu als jardins i horts. L'herba té rizomes llargs molt ramificats, que es troben a una profunditat de 5-15 cm. La tija de l'herba de blat és erecta, arriba a una alçada de 40-150 cm. Les fulles també són bastant llargues, fins a 15-40 cm. Aquesta mala herba és extremadament resistent a qualsevol condició meteorològica, absolutament no capritxosa pel tipus de sòl. Per tant, creix molt ràpidament al seu hàbitat, omplint tot l’espai. Aquesta herba s’ha d’eliminar o eliminar d’una altra manera, especialment a les zones on es plantin patates. A la gespa, l’herba de blat, amb el pas del temps, pot desplaçar completament l’herba, ocupant tota la seva àrea.

A més, l’herba de blat s’esgota molt del sòl i en treu nutrients. I per a la formació de llavors, la mala herba requereix tres vegades més humitat que altres plantes. Tenint arrels ramificades, extreu fàcilment aigua del sòl, privant altres plantes d’humitat i, per tant, alentint el seu creixement i desenvolupament.

El bindweed de camp també és una mala herba perenne. És especialment molest que enganxi les tiges d'altres plantes amb força força. Només un llaç pot enredar els cultius en una superfície d'almenys 2 metres quadrats. La tija del loach és prou llarga i forta, per tant, per "alliberar" una planta, per exemple, un arbust de baies, caldrà molt de temps i paciència. I és molt difícil eliminar completament aquesta mala herba, ja que el llaç té un sistema radicular ramificat que va a terra durant diversos metres. Quan s’elimina la part aèria, les arrels formaran brots una i altra vegada.

El portador de jardí és una planta anual que té una tija carnosa gruixuda i les mateixes fulles. Més aviat, es pot atribuir a la coberta del sòl. Les tiges llargues, es desenvolupen prou ràpidament i en poc temps poden cobrir una àrea petita. Al mateix temps, l’herba s’extreu amb força facilitat i el seu sistema radicular està lleugerament enterrat. És important no perdre el moment en què esclata la càpsula de llavors. En cas contrari, la temporada vinent, al lloc on va créixer el purslane a l’estiu, rebrà una autèntica catifa dels brots més petits.

Cal assenyalar que el purslan, des de l’època d’Hipòcrates, s’ha utilitzat com a planta medicinal. Els nostres avantpassats creien que les seves llavors ajuden a netejar el cos i que les fulles tenen cicatritzacions de les ferides, propietats antitòxiques, ajuden a les malalties hepàtiques i renals i deficiència de vitamines.

A més, al territori del Caucas, Àsia Central i el Mediterrani, el purslane s’utilitza amb finalitats culinàries, en la preparació d’amanides, sopes, condiments i fins i tot com a substitut de les tàperes.

Woodlouse és el més efímer. Per cert, el nom botànic d’aquesta planta és d’herba mitja, i el poll xinxet, així com l’herba canària, l’hèrnia, el poll, l’herba del cor, és el seu nom popular. Woodlouse, tot i la curta temporada de creixement, aconsegueix generar molts problemes. Una planta dóna unes 15 llavors, que hivernen bé i brollen juntes en una catifa sòlida a la primavera. En general, la germinació de les llavors de polls dura entre 2 i 5 anys.Com que les fulles de la planta són petites i aquoses, simplement es trenquen durant el desherbament i les arrels queden a terra i, al cap d’un temps, tornen a aparèixer brots de poll.

Les fulles de poll són riques en carotè i àcid ascòrbic, de manera que l’herba se sol donar a mascotes i aus de corral.

I antigament hi havia un presagi popular: si una estrella de mar no obre les seves flors al matí i les manté tancades durant tot el dia, espereu la pluja.

Shiritsa tirat enrere (amarant) és una mala herba herbàcia anual. La planta és força agressiva, una de les primeres que apareix a terrenys erms i terres agrícoles abandonades. La mala herba es propaga per llavors, una planta pot donar fins a 5000 llavors, mantenint la seva germinació durant 5 - 40 anys. La tija és recta, pubescent, creix fins a una alçada d’un metre i mig. Les fulles són ovoides, les flors es recullen en inflorescències cilíndriques. Floreix de juny a agost.

L'herbàcia comuna és una mala herba anual que creix gairebé a tot arreu, incloses les plantacions de vegetals. Si la primavera i principis d’estiu són plujosos, el corral pot ofegar l’aparició de plantes joves. La tija arriba a una alçada de més d’un metre, les fulles són glabres, afilades. La inflorescència és paniculada. La planta floreix de juliol a setembre.

La tenaç palla de llit (velcro, ratllador, urpa) és una herba anual primerenca. Va rebre el seu nom per la capacitat de les tiges i les fulles d’aferrar-se a la roba. La mala herba té fulles arrelades i punxegudes plantades amb petites espines enganxades. La planta creix ràpidament en sòls fèrtils i calcaris, arribant a superar el metre d’alçada. La palla de llit, com es va assenyalar, infesta especialment els cultius de lli.

La planta s’utilitza en medicina popular. Es creu que els preparats que contenen palla de llit tenen efectes antiinflamatoris, purificadors de sang i analgèsics.

La bossa de pastor és una mala herba anual que floreix durant tota la temporada. Durant l’estiu, la planta dóna desenes de milers de llavors que romanen viables durant molt de temps, de manera que aquesta mala herba es troba a tot arreu. L’alçada de la planta és de 20-40 cm, l’arrel és prima i fusiforme. La mala herba es treu fàcilment.

La part aèria de la planta s’utilitza com a remei homeopàtic. L'herba es cull al juny-juliol, abans que aparegui el fruit.

El camp de Yarutka (efectiu, herba de gripau, klopnik) és una planta de males herbes anual, de 10-50 cm d'alçada, que floreix de primavera a tardor, donant més d'una generació de llavors. La mala herba està molt estesa, creix al territori des de Sibèria Occidental fins a l'Extrem Orient. Curiosament, les llavors del yarok contenen sinigrina, que té una olor d’all, de manera que la llet de les vaques alimentades amb una barreja de llavors de yarut pot adquirir una olor d’all.

El card de porc rosat (card de camp) és una herba herbàcia perenne, molt difícil d’eliminar. La planta té una forta arrel de tija que s’estén diversos metres cap al sòl. Tot i la tija força alta, es trenca amb força facilitat, de manera que és pràcticament impossible treure la mala herba de l’arrel i, al cap de poc temps, apareixen de nou els brots de card de porc a la superfície. La planta es reprodueix vegetativament i en poc temps és capaç de desplaçar les plantes cultivades del camp.

Males herbes que creixen a la gespa: descripció i foto

Bluegrass és una herba perenne, menys sovint una mala herba anual. Al principi de la temporada de creixement, la planta és pràcticament invisible, tot i que, en el moment de la floració, el bluegrass es fa molt visible, destacant-se a la gespa amb taques lletges. La mala herba creix bé en sòls compactats, de vegades formant gespa força densa. Si actueu a temps, bluegrass no us molestarà amb la seva aparença durant molt de temps.

En general, el bluegrass és una bona planta farratgera que pastura i algunes de les seves espècies ja s’han introduït al cultiu.

És gairebé impossible evitar assentar la gespa amb un dent de lleó, els seus nombrosos aquenis pubescents són transportats fàcilment pel vent. Es tracta d’una planta de males herbes molt malintencionada, que és poc probable que s’elimini mecànicament. I quan s’utilitzen herbicides, el tractament s’haurà de fer més d’una vegada. La dent de lleó té una gran capacitat de recuperació ràpida. Tanmateix, durant el període de brotació i floració, aquesta capacitat es suprimeix. Va ser en aquest moment quan els experts consideren que és eficaç tractar una zona obstruïda amb una eina de tallar el jardí.

Buttercup rampant és una mala herba perenne amb una tija ascendent o rastrera que arriba a 1 metre de longitud. La reproducció es produeix vegetativament, així com per llavors. L'herba se sent bé a les zones inundades i poc il·luminades.

La molsa a la gespa és un tipus d’indicador que indica un sòl deficient, un baix contingut de nutrients i una elevada acidesa del sòl. Si no comenceu a actuar de manera oportuna, la molsa desplaçarà completament la gespa i, en el futur, obtindreu una zona pantanosa, ja que l’aparició de molsa en si mateixa indica un augment de la humitat del sòl. Per evitar la propagació de molses, el lloc s’ha de drenar de tant en tant. També es poden fer ranures de drenatge.

El plàtan és una mala herba perenne que sovint apareix en sòls molt compactats, així com en zones amb humitat estancada. La planta s’elimina bé amb una eina de jardí, una forquilla de jardí. I, en cas de propagació d’herbes fortes, es recomana utilitzar herbicides especials utilitzats a la gespa.

Verònica filamentosa: una planta perenne i anual. Creix bé a l’ombra i també s’estén ràpidament per terra humida que conté una gran quantitat de substàncies útils. Les tiges són primes, ramificades, però més aviat febles, que creixen fins a 10 - 30 cm de longitud. La mala herba es propaga vegetativament.

El trèvol és una mala herba perenne especialment comuna a les gespes i és una molèstia. L'alçada de la planta és de 20 a 50 cm, el sistema radicular és fibrós, les fulles són trifoliades, ovoides. L’aparició del trèvol indica sovint un baix nivell de nitrogen al sòl. A més, la probabilitat de propagació és elevada en el cas de la introducció d’una gran quantitat de fertilitzants de potassi i fòsfor a la primavera.

White Mary és una mala herba juvenil bastant malintencionada. La planta té un poderós sistema radicular capaç d’extreure humitat del sòl en grans quantitats. Es recomana eliminar l’herba abans de començar la floració, ja que pot produir més de cent mil llavors.

Cal assenyalar que aquesta planta també té un propòsit econòmic, ja que la seva part verda és força adequada per a l'alimentació del bestiar.

L’oxalí comú (col de llebre de trèvol de cucut) és una planta d’herbes perennes que arriba als 5-12 cm d’alçada i té un rizoma prim i rastrejant. La mala herba es distingeix per la resistència als herbicides, per tant, els experts recomanen desherbar les zones on es troba oxalis, traient la mala herba per l’arrel si és possible.

Per què les males herbes són útils?

Entre les males herbes, no totes les plagues, de vegades es poden trobar herbes útils al jardí o als jardins.

El blauet blau s’utilitza com a matèria primera medicinal. Sovint s’inclou en els preparats a base d’herbes que s’utilitzen com a acció antiinflamatòria i antiespasmòdica. Les flors s’utilitzen en infusions i tes, com a agent diürètic i colerètic suau. Les inflorescències seques de la planta s'utilitzen de vegades com a colorant a la cuina.

El trèvol de prat és una valuosa planta melífera. La mel obtinguda dels cultius de trèvol pertany a les millors varietats i no es confita durant molt de temps. Els concentrats de vitamines s’obtenen a partir de fulles de trèvol.A més, es creu que la planta té efectes antisèptics i inflamatoris, i també s’utilitza com a prevenció de l’aterosclerosi.

Les ortigues joves són un autèntic regal de primavera de la natura. La planta conté una gran quantitat de vitamina C, per tant, l'ortiga durant aquest període s'utilitza en la preparació de sopes, amanides. Les decoccions de la planta ajuden a millorar el metabolisme.

La cua de cavall de camp ha trobat aplicació no només en medicina popular, sinó també en medicina científica. Les infusions de la planta s’utilitzen com a diürètic per a l’edema, així com com a hemostàtic, curatiu de ferides i tònic general. L'extracte de cua de cavall és una part del medicament prescrit per a la urolitiasi. A més, banyar-se amb aquesta herba ajudarà a alleujar els dolors reumàtics.

El nus d’ocell s’utilitza àmpliament en diversos preparats medicinals, a causa de l’alt contingut de substàncies útils que conté. Els preparats vegetals s’utilitzen per a la inflamació de la membrana mucosa de l’estómac i els intestins, les úlceres estomacals i les malalties del duodè. S’utilitza tòpicament per a diverses malalties de la pell, així com per al tractament de ferides, úlceres i contusions.

Mesures de prevenció de males herbes

És molt més fàcil tractar les males herbes quan són presents a la casa d'estiu en petites quantitats. I per a això, cal prendre mesures destinades a evitar la seva propagació.

Per exemple, per evitar l'aparició de males herbes a la gespa, els experts aconsellen adherir-se a algunes recomanacions.

Per tant, per tal d’evitar el ràpid rebrot de la gespa, alguns tallen la gespa molt curta. Tot i això, és millor tallar la gespa a poc a poc, però amb regularitat.

No s’ha de permetre la formació de punts calbs a la gespa, ja que immediatament seran ocupats per males herbes i, per a això, hauríeu de regar amb regularitat i puntualment.

alimentar l’herba. Per cert, l’aplicació de fertilitzants també contribuirà a reforçar la coberta d’herba, que serà molt més difícil de desplaçar les males herbes.

Rasclar la gespa ajudarà a prevenir les males herbes rastrejants i rastreres.

Sempre que sigui possible, és millor eliminar les males herbes immediatament, sense deixar-les arrelar i produir llavors.

Les mesures per evitar la propagació de males herbes al jardí també són força senzilles.

Cal determinar al lloc un lloc on portareu les restes de les males herbes eliminades.

A la tardor, quan s’excava la terra, no s’hauria d’estar zelós per trencar terres. Així, les arrels de les males herbes es mantindran a la superfície, que es congelaran durant l’hivern. A la primavera, en desenterrar el lloc, heu d’eliminar al màxim totes les restes de les arrels de les males herbes.