Roses estàndard: descripció, tipus

El cim de l’art de la jardineria i, en particular, de la floricultura és el cultiu de roses en una tija. Les roses dels segells no són una varietat o varietat especial de plantes. Sota aquest nom s’amaguen roses, cultivades i decorades segons certes regles i mètodes que permeten convertir un roser en un ram d’una bellesa i esplendor increïbles. El període de floració d’aquest ram dura en onades durant tota la temporada. En aquest article us explicarem com cultivar de manera competent les roses de forma estàndard, com cuidar-les adequadament, amb quins fertilitzants s’alimenten. També s’enumeraran les varietats de roses més populars que s’utilitzen per créixer sobre un tronc.

Cultiu i cura de roses estàndard

Com s'ha esmentat anteriorment, les roses estàndard no són una varietat independent que tingui cap característica específica. Una varietat de roses és adequada per créixer en forma de tija, amb inflorescències petites i grans, roses enfiladisses altes i varietats arbustives amb onades de floració múltiples. Pràcticament tots els grups tenen varietats adequades per al disseny estàndard.

Les tiges són molt diferents en alçada: per exemple, hi ha opcions baixes per a plantes de flors grans (aproximadament 1 m). En el cas de créixer roses enfiladisses d’aquesta manera, l’alçada del tronc pot arribar als 1,25 m, i la corona, per regla general, adquireix una forma plorosa. Quan es parla de roses estàndard, s’utilitzen certs termes per referir-se a parts de les plantes. Per tant, la corona rep el nom de descendent i el tronc s’anomena brou. Les corones varietals necessiten almenys tres empelts sobre els portaempelts per formar un volum efectiu i correcte.

Per al disseny de paisatges, les roses estàndard són un autèntic descobriment que us permet decorar de manera elegant i romàntica parcel·les aficionades de petites dimensions amb una superfície limitada per a plantacions decoratives.

El cost bastant elevat de les roses estàndard en comparació amb les varietats d’arbusts s’explica pel laboriós procés d’empeltar-les i cultivar-les. La cura d’aquestes plantes tampoc no es pot anomenar fàcil: les roses que es conreen en boles necessiten una lliga als suports, els llocs d’empelt requereixen un refugi sòlid per a l’hivern i la poda s’ha de dur a terme amb regularitat i hàbilment.

La poda és necessària per a la majoria de roses estàndard, perquè és amb la seva ajuda que els rams exuberants de color rosa prenen forma. Això és especialment important per a les roses enfiladisses, que s’empelten sobre els rosers a una alçada aproximada d’un metre i mig. Perquè la corona d’una rosa estàndard plorant no perdi la seva forma espectacular, cal tallar els brots vells a la poda primaveral. Al mateix temps, les branques joves s’escurcen 1/3 de la seva longitud. En cas contrari, es produirà un allargament excessiu dels brots, que pot danyar la forma de l’arbust.

A l’etapa de cultiu de les plàntules, la tasca principal és obtenir els rosers més uniformes i sans i forts. Al mateix temps, l’elevat creixement és el principal avantatge. Al mateix temps, el cultiu de la rosa mosqueta en si, que posteriorment es convertirà en el brou de la rosa estàndard, no és tan difícil. N’hi ha prou amb seguir algunes recomanacions:
- els més adequats per sembrar són els fruits marrons recollits a l'agost;
- Les llavors extretes dels fruits no necessiten una estratificació preliminar i es poden sembrar directament a terra ben humitejada;
- Es recomana regar els cultius en temps sec, regulant el nivell d'humitat del sòl.

Les plàntules apareixen la primavera vinent i prosperen i es fan més fortes durant tota la temporada. Si s’utilitzaven llavors de fruits completament madurs per a la sembra, l’aparició de plàntules es produirà més tard, el segon any després de la sembra.

El millor és trasplantar futurs matolls de rosa mosqueta a la tardor, quan acabi la caiguda de les fulles. Les plàntules s’han de desenterrar i ordenar fins a les més fortes, altes i uniformes. Després es planten a terra a raó d’1,5 m per 0,2 m. L'espai entre les files ha de ser prou ampli com per facilitar el procés de cobertura a la vigília de l'hivern.

El procés de cultiu de rosa mosqueta dura 4 anys. Durant tot aquest temps, les plantes joves han de ser regades regularment, tractades amb medicaments per protegir-se de malalties i plagues, i s’ha d’afluixar el sòl que les envolta.
Després de l’aparició dels brots de renovació, al cinquè any de vida de la planta, cal tallar les branques laterals. Queda un brot més fort, que es pessiga a finals de juliol, quan la seva longitud és d’1,5-2 m.

Al final de la segona setmana d’agost, és possible inocular amb un ull utilitzant diferents varietats en presència de 4-5 cabdells. L’empelt es fa a una alçada d’1,2-1,5 m, a la base de la branca. Això permetrà que els arbustos creixin més ramificats, capaços de suportar fortes ratxes de vent sense trencar-se. Això els distingeix favorablement dels que es van desenvolupar als llocs d'inoculació directament al tronc.

Per donar una forma plorosa a la corona, són adequades les roses de terra i de poliant amb les seves tiges llargues i flexibles que cauen fins a la base de la tija. Tot i el seu petit gruix, són resistents al fred i a les malalties hivernals.

Les tiges obtingudes com a conseqüència de la brotació s’han de preparar per hivernar: per a això, s’han d’inclinar en direcció a la fila i lligar-les a altres forats propers al terra i, després, espudar amb terra extreta dels espais entre files.

A la primavera, s’instal·la un suport amb dos cables al llarg de la fila de futurs portaempelts estàndard, com per a les plantacions de raïm. Les plantes estan lligades a elles, prèviament escurçades per un segment igual a l'interval entre dos cabdells. Durant la temporada següent, les plàntules es fan més fortes i es desenvolupen.
Tot el procés de cultiu d’una rosa estàndard des del moment de la sembra de llavors de rosa mosqueta dura uns 7 anys. Les plàntules de roses ja preparades es col·loquen a una distància d’1,2 m les unes de les altres, l’interval per a les plantes amb una corona plorant és d’1,8 m. Cal tenir en compte que per tenir un hivernatge reeixit, les roses estàndard s’han de doblar al terra i cobrir-les , per tant, cal tenir-ne suficient suficient per a aquest espai de procediment.

El bambú és perfecte com a suport per a roses estàndard: les estaques d’aquest material són resistents i tenen un aspecte orgànic al jardí.

Una capa de mulch feta de serradures, palla o humus ajudarà a mantenir la terra al voltant de les roses humida. Amb la seva ajuda, podeu protegir la terra de l’assecat a l’estiu. Com ja sabem, cuidar les roses estàndard requereix més esforç que les varietats de matolls. L’herba i l’afluixament s’han de fer amb força freqüència. El reg s’ha de fer amb cura, sense tocar les fulles de la planta, ja que l’acumulació d’humitat sobre elles pot provocar el desenvolupament de malalties fúngiques. Per tant, l’aigua s’ha d’abocar a propòsit a terra dins del radi prop de la tija.

Com alimentar correctament les roses estàndard, quins fertilitzants utilitzar per a això

Les roses cultivades en una tija requereixen l'aplicació repetida de mescles de nutrients durant tot l'any. Després de la poda de primavera, és necessari alimentar les plantes amb complexos minerals amb el contingut obligatori de nitrogen, i serà útil combinar-les amb humus.A aquests efectes, és adequada la capa superior de terra frondosa d’un cinturó forestal, eliminada a una profunditat de 10 cm, que inclou fulles podrides i branques d’arbres que tenen propietats útils per als cultius hortícoles.

També es mostra l’ús de fertilitzants preparats de producció industrial: s’han d’aplicar segons les instruccions.

El programa de fecundació correspon a les etapes de la vida de la rosa:
- s'apliquen mescles de nutrients al final del primer període de floració;
- Quan hagi passat el període de floració repetida, podeu alimentar alternativament les roses amb infusió de mulleina i complexos basats en minerals;
- Al final de la temporada, quan hagi passat l'última onada de floració, podeu aplicar fertilitzants que continguin potassi i fòsfor.

Durant tot el període estival, es recomana un tractament foliar alternatiu amb preparats que contenen microelements útils, que no només enfortirà la planta, sinó que també protegirà contra les malalties fins a cert punt. Aquests productes inclouen "Kemira lux", "Solution", en què hi ha molt nitrogen, ferro, zinc, fòsfor, potassi, manganès, bor, coure, magnesi, etc.

Les roses estàndard es poden ruixar amb solucions al matí, quan s’asseca la rosada o al vespre, en proporció d’1 g de medicament per 1 litre d’aigua. Tots aquests apòsits també són adequats per al tractament de roses de matolls.

L’ús de roses estàndard en el disseny de jardins

Les roses cultivades sobre un tronc poden enriquir la composició del jardí i produir un efecte sobre qualsevol fons, ja siguin gespes i gespes maragdes o blau cel. Un barri amb roses de matolls menys altes o roses de coberta del sòl posa de manifest la seva exuberant bellesa.

Una solució excel·lent seria jugar al contrast, quan les roses estàndard de color més fosc es situen al costat d’unes tonalitats més delicades i més clares: les flors taronges de color blanc com la neu, groc llimona i rosat tenen un aspecte fantàstic sobre un fons de roses blanques o de color crema. Tanmateix, cal recordar l’harmonia i evitar una variació excessiva del color. Per tant, es recomana plantar roses estàndard amb flors de diferents colors separades d'altres plantes.

El clàssic atemporal del disseny de paisatges és la varietat de roses estàndard Gloria Day, les voluminoses flors de les quals es troben a una alçada de més de 0,9 m, aproximadament al nivell dels ulls dels visitants del jardí. És al tronc estàndard que tenen un aspecte especialment impressionant, aquesta varietat és única i és poc probable que doni mai superioritat en el camp de les qualitats decoratives.

No fa molt de temps, no hi havia normes per a la classificació de roses estàndard en disseny de paisatges. De moment, s’han desenvolupat estàndards reconeguts a tot el món. Segons aquesta classificació, hi ha roses de poca tija amb una alçada d’uns 0,6 m; de mida mitjana, l’alçada de la qual arriba als 0,9 m; finalment, les roses amb una alçada d’1,4 m es classifiquen en roses de tija alta. Com a regla general, les varietats varietals de mida petita s’empelten sobre troncs baixos. Les tiges de mida mitjana, per regla general, es combinen en arbusts de te híbrid i de poliant. Però les roses enfiladisses en cascada s’empelten sobre tiges altes.

Les més populars són les tiges, sobre les quals s’empelten diverses varietats alhora amb diferents períodes de floració. Les roses estàndard monocromàtiques en els intervals entre les ones florides semblen pobres i poc visibles. Per tant, es recomana empeltar varietats de diferents qualitats en una planta, per exemple, a la part superior del tronc (varietats tradicionals de matolls i des de baix), que adopta la forma d’un tipus de plor.

Per protegir les boles contra les infeccions destructives i el sobreescalfament, s’han de blanquejar després de plantar-les.

Roses estàndard: les varietats més famoses

Hi ha moltes varietats de roses estàndard, per tant, en aquesta secció considerarem els favorits reconeguts de la floricultura, que arrelen amb èxit en les condicions de la zona mitjana domèstica.

La varietat floribunda de roses anomenada "Iceberg" o "Schneewittchen" agrada a l'ull amb cabdells de color rosa pàl·lid durant el període de floració, que després s'obren i es converteixen en flors dobles blanques com la neu. Cadascun d’ells consta de 30-40 pètals i fa uns 7 cm de diàmetre, amb una floració abundant que fa que l’arbust sembli un capell de neu, que cobreix el contrast de verd brillant de les fulles. L'alçada de la mata arriba als 1 m.

La varietat de te híbrid "Ingrid Bergman" es va criar el 1985 i des de llavors no ha perdut la seva posició de favorita a les llistes de roses estàndard. Floreix abundantment amb flors perfumades de mida mitjana d’un to vermell fosc. En el fons d’un fullatge brillant de color verd fosc, aquestes flors no molt grans semblen brillants i contrastades. La varietat és resistent al fred i a les malalties hivernals, cosa que la fa encara més popular.

La rosa arbustiva "Cardinal de Richelieu" presenta un matís intens de color lila. Les seves dobles inflorescències racemoses perfumades semblen sorprenents en el fons de fulles coriàcies de color verd fosc. Aquesta varietat gairebé no té espines afilades, a més, floreix durant tota la temporada, cosa que la converteix en la preferida dels jardiners. Els arbustos creixen fins als 1,2 m d’alçada. El "cardenal de Richelieu" tolera bé l'hivern i resisteix amb èxit les malalties.

"Lily Marlene" és una varietat de te híbrid, les flors del qual en procés de desenvolupament canvien de color de gairebé negre a la fase de brotació a vermell fosc. No es diferencien per la seva gran mida i el seu aroma fort i, per regla general, tenen uns 25 pètals. Les fulles verdes brillants estan foses en bronze. L’arbust creix fins a 0,8 m i tolera el mal temps, tant la pluja com el sol brillant. Però "Lily Marlene" no pot presumir de resistència a les malalties.

Les flors de la floribunda "Lyons Rose" es distingeixen per la seva doble duplicitat i tenen la forma d'un bol. El seu color va des del blanc i cremós a les vores dels pètals fins a l’albercoc al nucli. En el procés de floració abundant i perllongada, apareixen inflorescències perfumades, incloses 3-5 flors d’un color delicat, que destaquen bellament sobre el fons d’una vegetació densa. Els arbustos "Lyons Rose" es consideren d'altura mitjana. Tot i l’aspecte fràgil de les inflorescències, la planta es distingeix per la seva capacitat de tolerar bé les gelades.

Les roses floribunda Lübecker Rothspon, de color vi, tenen contorns de copa i inflorescències volumètriques. La floració és abundant i continua fins a les gelades. L’arbust creix fins a 0,6 m i es distingeix per brots rectes i forts.

Escollir les varietats més varietals per al disseny de paisatges

 

La varietat de te híbrid "Pascali" es refereix a exemplars alts, els seus brots forts i rectes arriben a 1,1 m d’alçada. Les flors mitjanes-dobles (fins a 35 pètals) són de color crema i de mida petita, mentre que contrasten amb el fons d’un fullatge verd brillant . La varietat no té un aroma brillant, però el seu indubtable avantatge és la seva capacitat de suportar gelades severes i pluges prolongades.
"Scarlet Queen Elizabeth" és una varietat de roses floribunda amb flors dobles taronja-escarlata. Els cabdells tenen forma de te híbrid, però les flors formen inflorescències racemoses. El període de floració és diferent en durada. La varietat es considera una de les millors per al disseny estàndard. El fullatge brillant té un bonic matís de bronze. Els brots rectes arriben als 1,2 m de longitud.

Un altre representant de les roses floribunda és el "Flamenc", els brots simples i punxeguts d'un to rosa pàl·lid es converteixen en flors dobles de color rosa pàl·lid (inclouen 25 pètals) de fins a 11 cm de diàmetre i tenen forma de copa. El fullatge de color verd fosc i brillant amaga grans espines sovint espaiades als brots.La varietat "Flamingo" es distingeix per l'abundància de floració i la capacitat de suportar les gelades, però sovint es veu afectada per algunes malalties com el míldiu.

La rosa de la floribunda "Freesia", també anomenada "Corresia" i "Sunsprite" es distingeix pel color groc daurat de flors dobles de fins a 8 cm de diàmetre, amb un aroma suau. El període de floració és molt llarg. L’arbust creix fins als 0,8 m d’alçada.

També són populars en el disseny de paisatges les varietats de te híbrid: el ja famós Gloria Day, Samba. El grup de roses de polyanthus també té els seus propis favorits, per exemple, la "Fada" rosa.