Les varietats de ginebre més populars

Una planta realment única pertanyent a la família dels xiprers, ha guanyat durant molt de temps l'atenció dels residents d'estiu i ha trobat el seu lloc en algunes parcel·les enjardinades. Molta gent l’agraeix no només pel seu aspecte presentable, sinó també per les seves propietats útils. Les varietats de ginebró són diferents, però totes són capaces de produir una rica collita.

El ginebre és famós des de fa molt de temps per la seva capacitat de purificar l’aire produint substàncies volàtils especials: els fitonicides. Tot i això, si us fixeu en la varietat d’espècies d’aquesta planta, simplement us podeu confondre, només els ulls s’acaben!

Intentarem considerar exemples específics, varietats de ginebró i caracteritzar-los amb més detall.

Varietats de ginebró: Comuns.

L’espècie més comuna i coneguda pels jardiners és un arbust o arbre que arriba fins als 12 metres d’alçada. Els arbres es distingeixen per la presència d’una corona forta i densa, amb forma de con.

Als arbusts, la corona s’assembla més a un ou de costat. Les agulles d’un aspecte presentable, de suaus tons verdosos, que donen una brillantor. Els cons de ginebre són petits, blavosos, en la majoria dels casos solitaris.

En el fons de la pròpia corona, tenen un aspecte més impressionant i harmoniós. El ginebre comú creix bastant lentament, però això no el distingeix d'altres espècies per a les quals aquesta característica també és característica.

Aquesta espècie no imposa cap requisit sobrenatural al sòl, tot i que l’opció ideal per a això seria un sòl de tipus calcari i sorrenc, que, a més, s’ha d’humitejar adequadament, tenir la capacitat de tenir una bona circulació d’aire i humitat.

El ginebre no tolera una forta salinització del sòl, per tant, s’ha d’evitar a temps.

Com a regla general, la planta té un nivell suficient de resistència a les baixes temperatures i al clima sec. Es permet l'ombrejat parcial, però no es recomana.

Les formes ornamentals del ginebre comú es subdivideixen en plors, en forma de piràmide, en forma de bola, etc.

S’adapta ràpidament al procés de poda i el tolera bé. Podeu utilitzar aquest tipus per crear plantacions individuals i en grup, així com per organitzar bardisses.

Xinès de ginebre.

Les formes atrofiades del ginebre xinès són més populars entre els jardiners a causa de la pràctica de plantar fins i tot a les zones més petites.

Són les que es diferencien de totes les altres agulles d’un to únic que combina tons verds i grocs. Una de les més habituals és la varietat Old Gold, que és capaç d’arribar a un radi d’1 metre del centre als 5 anys.

També cal destacar la varietat Alps Blaus, caracteritzada per arbres remarcables d’alçada curta, així com arbustos, les corones dels quals poden ser de forma columnar o semblar una piràmide lateral.

Els brots i les agulles joves són de color verd fosc. Els cons són prou petits, són presents en grans quantitats, en arbres joves són de color blanquinós i, posteriorment, es pinten nítidament d’un negre massís.

La característica principal de la varietat és el seu creixement bastant lent, especialment en la fase inicial. Per tant, un arbre o arbust arriba a una alçada d’uns 3 metres només als 10 anys.

Els requisits del sòl són bastant estàndard, només s’ha de tenir en compte el nivell de fertilitat i humitat requerit. El millor és que el sòl sigui prou profund.

El ginebre xinès és una espècie bastant resistent a les gelades i pot suportar temperatures extremes de fins a -30 graus, i també pateix bé un període sec. De nou, no es recomana plantar en zones ombrejades, tot i que hi ha certa tolerància.

Les formes decoratives de l’espècie es divideixen en daurades, que es caracteritzen per la presència de brots de color groc a daurat i blancs, els extrems dels brots són blancs i la forma variada de baix creixement: branques arquejades, brots caiguts d’un to verdós o daurat.

Les formes ploroses, esfèriques i altres, subdividides segons la forma de creixement, també poden presumir d’un aspecte extremadament presentable.

El ginebre xinès és adequat tant per a plantacions individuals com per a grups. Hi ha una moderada necessitat d’humitat i sense pretensions en la selectivitat del sòl.

Varietats de ginebró: cosac.

Un arbust de tipus rastrejador i d’alçada curta, té branques obertes, així com agulles de color verd brillant. Hi ha un nombre força gran de cons esfèrics petits, de color marró negre, amb una floració protectora blavosa a la superfície.

Aquesta espècie no és especialment exigent pel que fa al tipus de sòl, la dinàmica intensiva de creixement i desenvolupament es caracteritza per als sòls calcaris i calcaris, així com per als que pertanyen al tipus pedregós i sorrenc.

Les zones altament salines i humides no són adequades per al cultiu de ginebre cosac, ja que en aquestes condicions no podrà arrelar a llarg termini.

L’espècie és força resistent a les baixes temperatures i a les gelades hivernals, tolera bé el temps sec.

En relació amb aquesta espècie, en cap cas s’hauria d’aplicar ni el més mínim ombreig: la planta hauria d’estar il·luminada intensament i regularment pel sol durant tot el dia.

Hi ha diverses formes decoratives del ginebre cosac, una de les quals cal destacar especialment: es tracta de la forma de vores blanques, que es caracteritza pels extrems blancs de les branques.

És ella la que té una vistositat bastant enganxosa i alhora noble.

Ginebre Horitzontal.

Una espècie que es pot distingir fàcilment d'altres per un creixement curt, gairebé nan, que és intrínsecament rastrejant.

Té branques força elegants de longitud impressionant, que al seu torn estan densament cobertes d’agulles de tons verd-blau. Ideal per conrear en zones petites gràcies a la seva compacitat i estalvi d’espai.

Els cons són gairebé negres i són de mida petita en gran quantitat, combinats harmònicament amb el fons de coníferes. L’espècie dóna la major preferència als sòls ben humits de tipus argilós i arenós.

L’avantatge del ginebre horitzontal és el seu bon nivell de resistència a les gelades i a la sequera. Igual que el ginebre cosac, aquesta espècie és extremadament sensible a l’ombra, de manera que s’ha de cultivar en zones obertes i ben il·luminades.