Bombolla

Bombolla pertany a la categoria d’arbusts de fulla caduca, que és un membre típic de la família de les roses. En total, aquest gènere inclou catorze espècies de plantes. En condicions naturals i salvatges, podeu trobar la vesícula a Amèrica del Nord, així com a les regions de l’Àsia oriental, ja que és el lloc més fàcil per arrelar una planta en les condicions imperants, la vesícula se sent molt còmoda i lliure. Potser això es deu a algunes de les característiques de les condicions ambientals i del microclima, que el mateix florista ha d’organitzar per a aquesta planta.

Introducció

En general, si parlem de cultivar una vesícula en un jardí, val la pena assenyalar que la planta no difereix en caprici o capriciositat. A més, en principi, la goma de mastegar conserva tranquil·lament les seves qualitats decoratives i l’aspecte espectacular durant tota la temporada de creixement, i això suposa un avantatge i un avantatge realment enormes respecte a les plantacions, la floració de les quals es caracteritza per la fugacitat. L’arbust presenta taxes de creixement molt actives i el que pot adaptar-se tranquil·lament fins i tot a condicions menys favorables, per exemple, tolera tranquil·lament la contaminació atmosfèrica.

La planta té un aspecte fantàstic tant com a plantació única com com a part d’una plantació en grup, un jardí de flors o tot un disseny de paisatge. Però una bardissa semblarà més impressionant, que consisteix completament en plantacions de la bufeta. Però aquí el mateix florista tria les formes d’adaptar la planta, el més important és seguir la tècnica agrícola mínima, intentar no privar la plantació d’atenció i, sens dubte, respondrà de la mateixa manera. En aquest article, parlarem d’algunes de les característiques i característiques del cuc de bufeta, de com plantar-la correctament, cuidar-la i propagar-la. A més, caracteritzarem algunes espècies i varietats que avui són especialment populars en horticultura i floricultura.

Característiques de la planta, plantació i reproducció

La xiclet ens apareix com un arbust molt estès, que consisteix principalment en branquetes caigudes. És degut a aquestes branques que es forma una exuberant corona esfèrica, que també es pot suportar mitjançant la poda. Quan l’arbust es fa completament adult, l’escorça comença a esclatar gradualment, i això no passa en trossos petits, sinó en franges més aviat amples. L’arbust pot arribar a tenir una alçada de tres metres. Les fulles poden tenir de tres a cinc lòbuls, en forma s’assemblen sobretot a les fulles que es formen al viburn. En general, la descamació de l’escorça és una característica d’aquesta planta, de manera que, quan passa això, no us haureu de preocupar ni entrar en pànic.

Les flors són senzilles, estan pintades en un to blanc pur i hi ha un gran nombre d’estams. Les flors es poden formar en inflorescències que tenen forma de bola. En diàmetre, les inflorescències solen oscil·lar entre cinc i set centímetres. La floració és molt exuberant, es produeix a principis d’estiu, cosa que fa pensar que la natura s’ha despertat per fi i està preparada per demostrar tota la seva bellesa i abundància. Els fruits d'aquesta planta tenen un aspecte igualment espectacular: són fulletons inflats que, a mesura que maduren, adquireixen un ric color vermell. Fins ara, només es poden cultivar dos tipus principals de vesícules a casa. Al mateix temps, s’han criat diverses varietats molt efectives, les seves fulles estan pintades en diferents tons, per la qual cosa tenen un aspecte increïblement atractiu, decoratiu i fins i tot exòtic.

Ara val la pena parlar una mica de plantar una planta pel vostre compte parcel · la... Si el jardiner va poder adquirir plàntules al viver i tenen un sistema radicular tancat, llavors aquestes plantes es planten en terreny obert en qualsevol època de l'any, però l'excepció és l'hivern. Si les plàntules que es van comprar tenen un sistema d’arrels obert, és millor triar l’època de primavera o tardor per plantar-la en terreny obert.

Una zona oberta i ben il·luminada és perfecta per plantar, que estarà situada prop de les plantes grans plantades de manera que la bufeta estigui protegida de ràfegues bruscades de vent o corrents d’aire. Si la floristeria ha escollit un cultivar de bufeta, en què les fulles es pinten amb un color verd fresc, és millor plantar l’arbust en un lloc més ombrejat. Pel que fa a la composició del sòl, en aquest sentit, aquesta planta és totalment sense pretensions, però cal tenir en compte que el sòl ha d’estar ben drenat i la calç s’ha d’incloure a la barreja del sòl. Si el jardiner vol que la planta tingui l’aspecte més decoratiu, en aquest cas és millor triar un sòl franc, lleuger i solt que estigui saturat de diversos nutrients i minerals i oligoelements. En aquesta mescla de sòls, la planta serà capaç de maximitzar totes les seves característiques més brillants i decoratives.

Quan la florista estigui preparant el lloc i directament el pou de plantació per a la planta, hauria de controlar-ne les dimensions. La mida del forat de plantació ha de ser tal que hi pugui cabre una capa de terra, que només estigui saturada de nutrients i minerals. També poden ser mescles de sòl, que inclouen torba i gespa, terra i sorra. El coll de l’arrel s’hauria de situar aproximadament al mateix nivell que la part superior de la capa del sòl. El forat s’ha de preparar unes dues setmanes abans que s’hi envii la plàntula. Al mateix temps, val la pena recordar que durant la plantació no s’introdueix fertilitzants al sòl, ja que és improbable que una planta jove assimili normalment aquests components minerals i nutrients. A continuació, s’ha d’omplir el forat amb material de terra o sòl, que estarà saturat de nutrients. Després de plantar, la planta també s’ha de regar amb molta aigua, l’aigua ha de ser càlida i assentada. Els primers dies de la planta s’han de controlar molt de prop. És important que el cercle prop de la tija de la planta estigui constantment lleugerament humit, però al mateix temps la humitat del sòl no s’ha d’estancar massa, si no, el sistema radicular començarà a podrir-se molt ràpidament. La superfície del lloc també es pot endurir de manera que la humitat s’evapori molt més lentament. L’humus, la torba, el fullatge sec i la palla són perfectes com a cobert. A més, en general, el cobert ajuda a protegir el sòl del sobreescalfament i la planta dels atacs de plagues i bacteris. Així que no estalvieu temps en mulching, ja que podeu obtenir avantatges excepcionals.

Quan un jardiner té cura d’una planta, és important que regi a temps, ja que la bufeta reacciona molt negativament a la sequera dels sòls. En afegir humitat, val la pena fer un seguiment acurat perquè el líquid no caigui a la superfície de les fulles i de les inflorescències, ja que això pot provocar tristes conseqüències, en particular cremades. En aquest sentit, el reg s'ha de prescriure a primera hora del matí o bé s'ha de dur a terme a la nit, just després de la posta de sol, de manera que la llum solar directa no caigui a la superfície de les plantes acabades de regar. A l’estiu, sobretot quan fa calor i calor, cal regar la planta unes dues vegades per setmana. Al mateix temps, hi ha uns quatre cubells d’aigua plens per arbust perquè la planta rebi una quantitat suficient d’aigua.A més, el jardiner observa a més l’estat de les fulles de la planta, ja que no només el clima massa sec i calorós pot danyar les fulles, sinó també l’estat del sòl inundat, que afecta immediatament el sistema radicular i, al seu torn, dóna els efectes són més estrets i la part aèria de les plantacions. Si el lloc no s’espolsa amb mulch per endavant, cada cop després de regar l’arbust s’hauria d’afluixar; principalment, l’afluixament cau a la zona propera a la tija.

El vestit superior es realitza aproximadament dues vegades a l'any, a la primavera i la tardor. A la primavera, és millor prendre una barreja de nutrients especial com a guarniment. Conté aigua, mulleina, urea i nitrat d’amoni. Un arbust adult requerirà aproximadament un litre i mig d’una solució d’aquest tipus per saturar completament la plantació i augmentar la seva immunitat. A la tardor, s’aboca aproximadament un cub i mig de solució nutritiva, però de composició diferent, sota de cada arbust. Inclou aigua i nitroammofoska. Totes aquestes solucions reforcen la immunitat de la planta i també li permeten rebre suficients nutrients per desenvolupar-se completament i demostrar el valor i la decorativitat de les seves característiques externes. En general, si el jardiner segueix totes les regles per preparar aquestes solucions, el resultat d’elles es podrà notar ben aviat.

L’arbust de la bufeta necessita una poda sanitària i formativa periòdica, sistèmica. A la primavera, la poda sanitària es realitza específicament, que és simplement necessària per a la planta. Per fer-ho, val la pena treure de l’arbust totes les branques danyades i afectades per diverses infeccions, així com tiges i branques congelades i aquelles branques que creixen a l’interior de la corona i poden fer que s’espesseixi excessivament. Quan està prevista la poda a la tardor, la planta se sotmet a una preparació integral a l’hivern. La poda per formar una corona atractiva i ordenada es pot fer a la tardor o a la primavera. Els jardiners amb més experiència diuen que aquesta poda es tolera encara millor a la primavera, per la qual cosa val la pena considerar quan es planifica aquest procés.

Perquè l’arbust tingui forma de font, cal tallar algunes de les tiges primes situades a la base mateixa de l’arbust. A més, el jardiner deixa cinc o sis tiges grans, que també es poden escurçar una mica si hi ha una necessitat específica. Si el jardiner té la idea de deixar un arbust de forma força ampla, s’ha de tallar a una alçada aproximada de mig metre. Quan l’arbust arriba als sis anys, es realitza una poda rejovenidora: s’eliminen totes les branques, només queda una soca al lloc de l’arbust. Però no us preocupeu, ja que la planta tolera perfectament aquesta poda i, com a resultat, se sent molt bé, dóna un creixement i un desenvolupament increïbles en la nova temporada. Els llocs dels talls de les tiges i branquillons més gruixuts es tracten millor amb tocs de jardí perquè els bacteris o les espores dels fongs no entrin en aquests llocs, cosa que simplement pot provocar malalties perilloses per a la plantació.

De vegades hi ha situacions en què cal trasplantar una planta a una nova ubicació. Per exemple, si en general el jardiner vol traslladar aquest arbust a l’altra meitat de la seva parcel·la, es pot trasplantar allà. Si es tracta d’un arbust adult, es recomana trasplantar-lo al començament del període primaveral, fins i tot abans que els cabdells comencin a despertar-se i a inflar-se. També podeu programar un trasplantament per a la tardor, quan la caiguda de les fulles ja s’ha aturat, però encara no s’han establert les gelades més fortes.

L’arbust s’hauria de trasplantar juntament amb un terró de terra molt abundant, mentre primer podareu-lo per eliminar totes les branques o tiges ferides, congelades, malaltes que espesseixin la corona de la planta.Les branques i tiges que queden també s’han d’escurçar a vint a trenta centímetres i només després d’això es passa a la següent etapa del trasplantament de l’arbust. Gràcies a la poda, el jardiner regularà la càrrega del sistema arrel, el farà més feble, ja que durant l’adaptació les arrels estaran més centrades en la seva pròpia taxa de supervivència i els serà molt difícil alimentar la part superior del planta. En general, el procediment de trasplantament és gairebé idèntic al procediment per plantar un arbust, només aquí s’ha de tenir en compte que la vesícula es trasplanta com a planta adulta i madura. Després del trasplantament de l’arbust, s’ha de regar abundantment; idealment, és adequada una solució a base d’arrel o d’heteroauxina. També es poden ruixar a la part aèria de la planta. A més, l’epin o l’ecogel antiestrès són adequats per a la polvorització, el més important és utilitzar les instruccions d’ús perquè aquesta polvorització no provoqui algunes reaccions negatives de la mateixa planta.

Com podem veure, replantar una planta adulta o plantar un plantó jove d’un arbre amb bombolles no és gens difícil. I també el jardiner pot revelar un altre avantatge d’aquesta cultura: és molt resistent als atacs de plagues i a diverses malalties comunes. Però si de sobte hi ha massa nutrients i components al sòl, la planta pot patir una desgràcia com la clorosi. A causa de la clorosi, les tiges superiors començaran a assecar-se gradualment, i les fulles joves començaran a tornar-se grogues i a esmicolar-se des de l’arbust i en grans quantitats. Si de sobte es van notar aquests signes, és necessari ruixar immediatament la planta i regar el sòl al cercle de l’arrel amb medicaments com el ferrilè, l’anticlorosi i el ferovit. Per preparar solucions, heu d’utilitzar les instruccions d’ús i seguir-les molt estrictament. Normalment, després d’aquest procediment, la planta es recupera molt ràpidament, però encara val la pena fer-ne un seguiment atent, el seu estat i les reaccions generals.

La planta es reprodueix amb força facilitat de diverses maneres vegetatives: per esqueixos i capes, així com per la divisió de l’arbust. El mètode generatiu també és perfecte per a la reproducció, que consisteix en el fet que els arbustos es reprodueixen amb l'ajut de llavors. Les llavors es poden sembrar tant a la primavera com a la tardor, però abans s’han d’estratificar per endavant per conèixer quin serà el percentatge de germinació i descartar totes les llavors de plantes no viables. Però també val la pena recordar que els arbustos que han estat conreats a partir de llavors no podran mantenir el seu aspecte ric i decoratiu durant massa temps, ja que no sempre poden preservar les seves característiques i propietats parentals. I el cultiu d’aquesta planta a partir de llavors és un procés que requereix molt de temps, atenció i treball del propi jardiner. Per tant, normalment els jardiners prefereixen recórrer als mètodes vegetatius, ja que són més simples, requereixen menys temps i recursos físics i els resultats són més rosats.

Comencem amb una descripció d’un mètode de propagació com els esqueixos. Normalment, els esqueixos comencen a cuinar-se fins i tot abans que l’arbust entri en la fase de floració. Per fer-ho, es tallen brots verds frescos de l'any en curs, la seva longitud ha de ser de deu a vint centímetres, a cada brot hi ha d'haver dos o tres entrenus per tal que aquests brots es considerin viables. Totes les fulles que hi ha al mànec i a sota s’han de tallar. Si les fulles es troben a la part superior del tall, s’han d’escurçar aproximadament a la meitat. Després d'això, els esqueixos preparats es submergeixen en una solució basada en un estimulador de formació d'arrels. Per exemple, l'arrel és un remei eficaç en aquesta categoria.A més, aquests esqueixos es planten en un llit d’entrenament; la barreja de sòl per plantar ha de consistir en ingredients com torba i sorra. S’ha de regar els esqueixos i després es cobreixen amb polietilè per crear un efecte hivernacle. Tenir cura dels esqueixos no és gens difícil, i fins i tot els jardiners sense cap experiència especial poden fer-hi front amb calma. Per fer-ho, n’hi ha prou amb regar els esqueixos i eliminar periòdicament el polietilè per airejar les plantacions. A l’hivern, els esqueixos tenen temps d’arrelar-se, però encara necessiten protecció i refugi addicionals. Ja a la primavera, els esqueixos es poden trasplantar a un lloc permanent i cuidar-los com per a les vesícules adultes.

Reproducció per capes: els jardiners han reconegut aquest mètode com el més senzill i eficaç al mateix temps. A la primavera, val la pena triar el brot més potent i sa, que necessàriament ha de créixer cap a l'exterior. Se li tallen totes les fulles, només queden les fulles que es troben a la part superior. A continuació, la tija es col·loca en una ranura prèviament preparada, la seva profunditat no ha de superar els dotze centímetres, la capa es fixa, per a això es pot utilitzar un suport de fusta casolà i, a continuació, la ranura s’escampa amb terra. Durant tota la temporada de creixement, els esqueixos s’han de regar, desherbar per eliminar totes les males herbes i també afluixar la superfície del sòl. Tan bon punt arriba la tardor, els esqueixos han de donar lloc necessàriament al sistema radicular i, després, s’ha de separar de l’arbust mare principal. Aleshores, la capa es cobreix amb branques d’avet o agrofibra, ja que encara necessita refugi per a l’hivern, perquè el seu sistema immunitari i la resistència a l’estrès encara no han tingut temps d’assolir el màxim en un període de temps tan curt.

El següent mètode que considerarem és dividir l’arbust. El millor és propagar d’aquesta manera un dels tipus de cuc de bufeta: Kalinolistny. Aquest procediment se sol planejar a la primavera o ja s’ajorna a la tardor. Però si el jardiner té experiència i habilitats en la reproducció d’aquesta manera, pot fer front a aquest estiu sense problemes. Per tal que el procediment tingui èxit i doni uns resultats excel·lents, cal dur-lo a terme el més ràpidament possible, ja que el sistema radicular, un cop a l’aire lliure, en cap cas s’ha d’eixugar massa. Si comença l’assecat, hi ha un gran risc que la planta no es desenvolupi més normalment, cosa que significa que perdrà part del seu efecte decoratiu, cosa que pot espatllar les impressions del propi cultivador de la plantació realitzada. Per tant, hauríeu de prestar molta atenció a aquestes petites coses.

Amb l’inici de la tardor, la planta adquireix un aspecte encara més decoratiu. Per regla general, és en aquest moment quan les fulles de la planta es pinten amb colors brillants i molt espectaculars, dels quals és gairebé impossible treure els ulls. El bicarpi és un cultiu que té un nivell de resistència a les gelades força elevat. A l’hivern, només es poden congelar les branques que no han tingut temps de madurar, la resta són perfectament segures. Però també val la pena tenir en compte que només els esqueixos arrelats, així com les plantes molt joves, necessiten refugi addicional per a l’hivern. La seva immunitat encara no s’ha desenvolupat prou com per resistir els elements meteorològics.

Si les prediccions meteorològiques i els pronòstics indiquen que l’hivern serà prou glaçat, fins i tot els arbustos madurs i aparentment arrelats es refugiaran en aquest moment. Per fer-ho, s’estira l’arbust amb fil de corda perquè no s’arrossega encara més, després s’hi posa un con fet amb material de sostre i, després, s’embolica de forma fluida, el lutrasil és excel·lent per enrotllar-se.Però en primer lloc, el cercle del tronc es mulched acuradament, el seu gruix ha de ser d’uns vuit centímetres, perquè el mulch permet mantenir-se calent al sòl. També es tallen arbusts joves, el seu cercle prop de la tija està cobert amb una capa abundant de coberta i tot això es cobreix amb branques d’avet. En aquest cas, la planta és absolutament segura i podeu estar segur que l’any vinent s’espera una planta forta al lloc del jardiner, que encantarà el seu aspecte decoratiu. Per tant, veiem que depèn molt de la participació del mateix jardiner i de com cuidi les seves plantacions, tant si li interessa obtenir un resultat veritablement decoratiu com atractiu.

Tipus i varietats de cuc de bufeta

Avui en dia, els jardiners conreen perfectament només dos tipus de cucs de bufeta. A més, aquests tipus inclouen diverses varietats i varietats, i dedicarem aquesta part de l'article a la seva descripció.

Comencem descrivint el primer tipus - Vesícula d'Amur... A la natura, aquest tipus de planta es pot trobar més sovint a Corea del Nord, així com al nord de la Xina i a l’Extrem Orient. Al mateix temps, idealment, la planta es desenvolupa bé i demostra les seves característiques decoratives als boscos mixts i, per tant, algunes necessitats de microclima i cura. L’alçada de l’arbust sol arribar als tres metres, la corona és esfèrica, abundant i densa. Les tiges són petites, de color vermell marronós, molt suaus al tacte. Quan la planta creix, les tiges comencen a ser llenyoses, cobertes d’escorça amb franges longitudinals. Les fulles tenen una base en forma de cor i molt atractiva, una fulla fa uns deu centímetres de llarg. La cara frontal de la fulla està pintada amb un ric to verd, però des de l’interior la fulla és molt clara, amb un to gris. Les inflorescències són grans, consten de deu a quinze flors, estan pintades en una tonalitat blanca, la flor en si fa aproximadament un centímetre de diàmetre. La floració no és la més llarga, de mitjana arriba a les tres setmanes, però durant aquest temps els jardiners tenen temps per gaudir de l’aspecte increïblement atractiu de la plantació. A més, després de l’aturada de la floració, es forma un fruit al seu lloc, que sembla més aviat un fulletó inflat. Quan està madura, la fruita es torna vermella. La diferència entre aquesta espècie és que és molt resistent als canvis bruscos de temperatura i gelades, també es pot plantar per tal de crear una bardissa atractiva, per a plantacions de grup o individuals: té un aspecte molt decoratiu, brillant i adequat a tot arreu. Aquest tipus de vesícula es conrea des del 1854 aproximadament i, fins a la data, els cultivadors de flors ja han criat diverses de les formes més populars d’aquest tipus de vesícules:

— Bombollaluteus - a l’estiu, les fulles es pinten amb un to groc llimona molt brillant i a la tardor es fan més fosques, adquireixen un color bronze molt aristocràtic

— Bombollaaureomarginat - les fulles tenen una vora que contrasta amb el seu color daurat fosc. En general, la planta té un aspecte molt interessant i atractiu, a més, és totalment sense pretensions, cosa que també atrau els jardiners, sobretot si encara no tenen experiència en plantar una cultura així com en cuidar-la.

— Bombolla nana - Aquest arbust es distingeix pel seu nanisme, així com pel fet que les seves fulles són monocromàtiques, d’un to verd fosc, que pot ser tan profund que sembla que les fulles siguin negres.

Vejiga de Kalifolia - la segona espècie, que es cultiva avui gairebé a tot arreu. Es considera que la pàtria d’aquesta espècie és el territori d’Amèrica del Nord, mentre que aquesta planta se sent més còmoda ja sigui al sotabosc o a les zones costaneres, on es pot alimentar amb una quantitat suficient d’humitat.En alçada, la mata també pot arribar als tres metres, la seva capçada és exuberant, semiesfèrica. Les fulles són de grandària mitjana, tenen una vora serrada i estan pintades amb un to verd brillant. Pel que fa a les flors, són força petites, es poden pintar en tons rosats o blancs, contenen un gran nombre d’estams vermells. Quan la floració és completa, es forma un fruit al seu lloc, que en el seu aspecte s'assembla a un fulletó de color verd pàl·lid inflat. Quan madura, la fruita adquireix un color vermell estàndard. La vista es pot utilitzar per crear bardisses atractives, així com per decorar algunes plantacions de grups. Però aquesta espècie es veu molt bé en una sola plantació, sobretot si teniu cura dels arbusts, talleu-la a temps amb finalitats sanitàries i formatives. Aquesta espècie es conrea des de l'any 1864 aproximadament i des de llavors ja s'han identificat diverses de les varietats més populars:

— Bombolla dards d’or - l’alçada de l’arbust, que creix força ample, fa aproximadament un metre i mig, la seva capçada és molt densa i abundant. Les fulles són de color groc i, gradualment, amb l’inici de l’estiu, es torna verdosa. Les inflorescències són racemoses, estan pintades de tons blancs o rosats, tot sembla increïblement atractiu i realment molt decoratiu

— Bombolla diablo (En altres paraules, es tracta d'un cultivar de fulles vermelles): l'alçada de l'arbust pot arribar als tres metres, les fulles estan pintades de tons porpra i vermell fosc. Si la mata es col·loca a ombra parcial o en un lloc molt ombrejat, les fulles es pintaran de verd, però es pot veure fàcilment el to porpra. Si plantes un arbust a les zones més assolellades, les fulles resultaran cremades i vermelles. La peculiaritat d’aquesta varietat és que, amb l’aparició de la tardor, el color de les fulles no canvia en absolut i, per tant, aquesta varietat s’ha fet tan popular. Una altra de les seves característiques rau en el fet que aquesta varietat és poc pretensiosa i pot perdonar al cultivador alguns defectes en la cura.

- Bombolles baró vermell - l’alçada de la mata és de mitjana d’un metre i mig a dos metres. Les fulles són nues, de llargada poden arribar a fer uns set centímetres, amb la vora serrada. Les fulles estan pintades amb un matís vermell fosc molt agradable i espectacular, però al mateix temps són força estretes en comparar la seva forma amb una altra varietat: Diablo. Les inflorescències tenen forma de paraigua, consisteixen principalment en flors de color blanc-rosa, poden arribar a fer uns cinc centímetres de diàmetre, de vegades una mica més si la planta es troba en les condicions de cultiu més favorables per ella mateixa. No només les inflorescències i les fulles tenen un aspecte espectacular, sinó també els fruits que formen, que també estan pintats amb un to vermell brillant. Aquesta varietat no només és popular, sinó que també és una de les més valuoses entre totes les altres varietats de la vesícula.

- Bubble lady en vermell - l'alçada de la mata és d'aproximadament un metre i mig. La varietat va ser criada per criadors anglesos, les fulles es distingeixen per un ric color vermell, però quan les estacions canvien, també canvia el color de les fulles, que s’enfosqueixen notablement. Les flors estan pintades en un matís blanc-rosa molt delicat, tenen un aspecte extremadament atractiu.