Primavera

Primavera comuna - en altres paraules, també és habitual anomenar-la prímula comuna. És un tipus herbaci perenne, que està directament relacionat amb el gènere de la prímula, per això tenen tantes característiques en comú. En condicions naturals, aquesta planta es pot trobar amb més freqüència a les regions del nord d’Àfrica, també a l’Àsia central o a Europa. Sovint, la prímula es troba al Pròxim Orient, on també hi ha totes les condicions més favorables i necessàries per a això. En general, els jardiners van conèixer l'existència d'aquesta planta fa diversos centenars d'anys i, per tant, la prímula va trobar ràpidament molts ventalls i aquells que realment es van enamorar de la cultura en el cultiu. Als britànics els agrada especialment la prímula, i també hi ha clubs de prímula en aquest país.

Introducció

En aquest article ens detindrem amb més detall sobre la descripció de la planta, sobre quines característiques i propietats especials té. També us explicarem les complexitats de plantar una prímula i la posterior cura de la planta. En general, també considerarem diverses varietats i espècies principals que avui són especialment populars en horticultura i floricultura, en determinen les propietats principals, les característiques clau i per què destaquen tant en el context de moltes altres plantacions. Aquest article i la informació que conté seran d’interès no només per als jardiners novells, sinó també per a aquells que, en principi, ja tenen experiència en aquesta activitat, però els agradaria ampliar els seus coneixements sobre prímules, varietats i altres característiques interessants. i espècies.

Característiques de la planta d’onagra, plantació i cura

Les prímules es consideren un dels gèneres més nombrosos, si es confia en la informació de diverses fonts, el gènere de les prímules inclou de quatre-centes a mig miler d’espècies, que es diferencien entre si per característiques i trets molt diferents. en condicions naturals i salvatges, avui en dia es poden trobar espècies que encara no s’han descrit, fins i tot les seves propietats són desconegudes per als cultivadors de flors i els jardiners. A Europa hi ha unes trenta-tres espècies de prímules, a Amèrica del Nord només es poden trobar dues espècies principals, però a Java només pot créixer una espècie de prímules en general. La població més nombrosa es troba a l'oest de la Xina: més de tres-centes espècies, i el mateix nombre creix a Àsia i l'Himàlaia. Aquesta planta arrela bé als llocs on hi ha un alt nivell d’humitat i, per tant, una planta en cultiu pot ser particularment exigent directament per regar. Arrela perfectament a la costa d’un riu de muntanya, al llarg de rierols i embassaments, així com als prats. En general, una primavera pot adaptar-se i arrelar-se en diverses condicions, el més important és mantenir un microclima perquè la planta se senti el més còmoda possible. Però aquest és un tema a part, i tot depèn directament del jardiner mateix.

El rizoma amb arrels està ben amagat just sota el terra. La roseta d’arrels inclou fulles dissecades o de forma simple, que poden ser lleugerament oblongues. Hi ha plaques de fulles sèssils i peciolades, que alhora semblen igualment interessants i atractives. Podeu trobar fulles lleugerament arrugades, plaques de fulles coriàcies que són molt denses i és gairebé impossible trencar-les o fer-les mal. També cal destacar que les fulles són de color gris verdós i, de vegades, mirant-les, pot semblar que les fulles estiguin cobertes amb una densa capa de cera. Els peduncles creixen molt llargs, no hi ha ni una sola fulla.Les flors es poden disposar en un sol ordre, de manera que també poden formar inflorescències d’aspecte agradable. Les inflorescències poden ser de diverses formes, tot dependrà exclusivament de a quina espècie i varietat pertanyi aquest o aquell arbust de prímula. Hi ha inflorescències arrodonides, esfèriques i per nivells, inflorescències en forma de panícula o paraigua, així com inflorescències en forma de campanes atractives i inusuals. La forma de les flors en si és tubular, l’extremitat pot ser plana o en forma d’embut. Quan s’atura la floració, es forma un fruit al lloc de la flor, que conté llavors, a punt per utilitzar-les per propagar la plantació. La prímula també pot ser una planta anual, també hi ha exemplars perennes. El més important és que pugueu cultivar una planta amb igual èxit en camp obert i a casa, quedarà molt bé, sobretot si el cultivador no estalvia temps en la cura de la plantació.

La prímula en cultiu sempre comença amb la sembra de la llavor. Les llavors poden perdre la seva germinació amb el pas del temps, i això pot trigar pocs dies. Per tant, es recomana plantar gairebé immediatament després de collir les llavors. Per a això, el jardiner utilitza contenidors que col·loca directament a terra oberta. Si un jardiner ha comprat llavors, està segur de les seves altes qualitats i germinació, i no voldria tornar a arriscar-la, pot sembrar-les els primers dies de febrer. Per fer-ho, el recipient s’omple de barreja de terra, que el jardiner pot preparar tot sol. Per fer-ho, necessitarà gespa i terreny frondós, així com una mica de sorra. Les llavors es distribueixen molt bé per la superfície, no les heu d’enterrar massa al sòl, però podeu prémer-les lleugerament. Si les llavors estan profundament enterrades, això conduirà al fet que la taxa de germinació disminuirà al mínim. A més, molt depèn de la floristeria. S’ha d’assegurar amb cura que no es plantin més de cinc llavors en un centímetre quadrat de la parcel·la. Després, els contenidors es col·loquen en bosses de plàstic o de plàstic, col·locades al congelador. Al congelador, la temperatura no ha de ser superior a -10 graus. Els contenidors haurien de romandre allà entre tres i quatre setmanes, i aquest procediment estratificarà la llavor i identificarà quines llavors seran viables i quines ni tan sols van sobreviure a aquesta prova.

Després d’això, els contenidors directament en polietilè s’han de col·locar a l’ampit de la finestra i, al mateix temps, convé recordar que en cap cas s’han de situar a la llum directa del sol. Val la pena parar molta atenció a garantir que el sòl estigui humit en tot moment, però que al mateix temps no es converteixi en una consistència fangosa, ja que una humitat excessiva pot provocar el desenvolupament de fongs, malalties i deteriorament. Les llavors poden créixer més ràpidament a temperatures que oscil·len entre els setze i els divuit graus. Però també s’ha de tenir en compte que és possible que la congelació, que es fa per endavant, no sigui necessària per a totes les varietats i tipus de plantes, de manera que cal tenir-ho en compte, tingueu molt de compte, ja que algunes varietats i espècies no ho toleren. un procediment en relació amb els seus materials de llavors. Les prímules de dents fines i comunes poden prescindir d’aquest tipus d’estratificació.

Però, perquè apareguin els primers brots, trigarà molt de temps. Després que apareguin els brots, podeu obrir lleugerament les bosses. Això permetrà que les plantes s’acostumen gradualment a l’aire fresc, es saturaran d’oxigen, i això també juga un paper molt important a l’hora d’assegurar que les plantacions creixin i es desenvolupin correctament, de manera que en el futur la prímula sigui tan atractiva i el més decoratiu possible.Després d’unes dues setmanes després, el refugi es pot eliminar completament i la planta no experimentarà absolutament cap estrès ni emocions negatives, normalment sobreviurà a aquest procediment, si abans la prímula està preparada per a l’aire, però poc a poc a poc. Per tant, es duu a terme la plantació del material de llavors de la planta, i aquest procés es considera realment gairebé el més important i responsable. A continuació, parlem una mica sobre les plàntules de prímula.

Les plàntules d’onagra són cultius de creixement lent. Quan apareixen de dues a tres fulles de ple dret, és necessari recollir les plàntules en un altre recipient, per això és millor utilitzar pinces pre-desinfectades. Les prímules s’han de tenir més cura i cura, el sòl ha d’estar puntual i moderadament hidratat perquè les plantes se sentin molt més còmodes. La tria es realitza a mesura que les plantes continuen el seu creixement i desenvolupament. Normalment, les plàntules estaran a punt per trasplantar-les a terra obert només un parell d’anys després de l’aparició dels primers brots. Per tant, el jardiner ha de tenir paciència i adonar-se que un creixement tan lent és la norma absoluta per a la plantació i, per tant, no s’ha de preocupar ni preocupar-se massa. Si se segueixen totes les regles de plantació i tècniques agrícoles, la planta rep una cura completa i completa, al cap de dos anys hi haurà excel·lents mates d’onagra que delectaran el cultivador amb les seves qualitats i característiques externes, i la seva floració serà senzillament increïble. com el gran nombre de varietats i tipus d’aquesta cultura.

Es recomana plantar la planta en terreny obert a la primavera o a la tardor, i això s'ha de fer només el segon any de vida de les plàntules. A la primavera, la primavera es plantarà millor els darrers dies de maig. És millor que una planta tingui cura del lloc amb antelació, hauria d’estar lleugerament ombrejada per les corones dels grans arbres, s’exclou la llum solar directa, ja que poden causar danys irreparables a la planta, començarà a fer mal, es danyen, i això afectarà no només l’estat general de la plantació, sinó també les seves característiques externes. Només les prímules alpines valen la pena escollir zones assolellades, sobretot si les plantes es planten a les regions del nord, on el sol no serà tan ferotge, ardent i calorós.

És aconsellable escollir el sòl lleuger i fluix perquè passi l'aire i la humitat. També hauria de ser una barreja de sòl perfectament drenat, l’aigua del sòl no pot perdurar durant molt de temps, ja que això pot conduir al fet que, com a resultat, el sistema radicular de les prímules comenci a pudrir-se abundantment, això provocarà malalties i mort de la plantació. A més, les prímules arrelen bé en sòls argilosos, cosa que també s’ha de tenir en compte a l’hora d’escollir un lloc i un sòl per plantar. Però el sòl argilós pot ser massa pesat per a la prímula, en aquest cas el jardiner hauria de treballar una mica sobre l’estructura de la barreja de sòl per corregir-la i ajustar-la. Per a això, s'introdueix una petita quantitat de purins, sorra i esfagnes triturats (o vermiculita, si no és possible utilitzar esfagnes) al sòl argilós. Les proporcions les ha de calcular el mateix jardiner d’acord amb l’àrea de la parcel·la, quants metres quadrats.

Entre els arbustos d'una plantació grupal, es recomana mantenir una distància de vint a trenta centímetres, especialment si es tracta de grans espècies de prímules. Si es tracta d’espècies compactes, n’hi haurà prou amb deixar una distància de quinze centímetres perquè els aterratges se sentin el més còmodes i protegits possibles. A més, els jardiners han de tenir en compte que a aquestes plantes no els agraden molt les zones i espais massa oberts, i que les prímules arrelen perfectament en racons protegits de parcel·les personals i parterres de flors.En aquest sentit, les plantacions s’han d’organitzar de manera que a mesura que creixin es tornin més tancades. Una planta que originalment va créixer a partir de llavors comença a florir al voltant del segon o tercer any després de la formació dels primers brots. Per tant, el jardiner hauria de tenir paciència i poder esperar sense llançar prímules, cuidant-les constantment i cuidant-les.

Per descomptat, cuidar la prímula a l’aire lliure és un procés molt important que descansa completament sobre les espatlles del jardiner. El més important és estar atent i seguir les normes i, fins i tot, fins i tot el jardiner que inicialment no tenia tanta experiència en aquesta activitat cedirà a la cura.

En la cura de les prímules que s’han plantat en terreny obert, normalment no hi ha dificultats importants. Però, per descomptat, hi ha subtileses que indiquen que s’ha de tenir cura de la planta amb molta cura. El sòl s’ha d’humitar lleugerament constantment i també s’ha d’afluixar constantment perquè la humitat no s’estanci a les capes superiors del sòl i perquè el sòl estigui suficientment ventilat i saturat d’oxigen. Les prímules s’han de regar aproximadament un cop per setmana, després de la qual s’afluixa suaument el sòl, s’eliminen totes les males herbes que puguin interferir amb el desenvolupament del sistema radicular de les prímules. Si de sobte les condicions meteorològiques són seques i molt calentes, val la pena regar fins i tot dues vegades per setmana, però amb moderació.

Es recomana utilitzar uns tres litres d’aigua per metre quadrat de plantació. L’aigua no ha de ser dura ni clorada, ha de ser suau, sedimentada, fondre o ploure, puc utilitzar aigua filtrada. Si creix una espècie perenne de prímula, també s’hauria d’alimentar amb molta freqüència, és a dir, l’alimentació s’hauria d’aplicar almenys una vegada a la setmana. En general, els fertilitzants es comencen a aplicar exactament quan apareixen les primeres fulles a la prímula i s’acaben d’alimentar quan s’acaba la floració de la planta. Per a l'alimentació, es recomana utilitzar una solució de fertilitzants minerals complexos, mentre que la dosi ha de ser dues vegades inferior a la que s'indica a l'envàs del medicament, llavors la prímula se sentirà molt millor i més còmoda.

Però també hi ha algunes subtileses i limitacions. Per exemple, si el sòl està sobresaturat amb un component nitrogenat, aleshores és poc probable que la prímula mostri la seva atractiva floració. Però sobre ell es formarà un fullatge molt espès i sucós, ja que totes les forces de la planta aniran a la seva formació directa. Per no tenir-ho i perquè no es formi un desequilibri tan desfavorable, val la pena fer torns per fer fertilitzants addicionals: primer, són components de potassa i després fertilitzants que contenen fòsfor.

Pel que fa al trasplantament de prímules, és millor fer-ho un cop cada 4-5 anys, no més sovint. Al mateix temps, també podeu dividir la mata al mateix temps per propagar-la. El fet és que, tot i el seu lent creixement, la prímula pot créixer molt ràpidament i activament, i això s’aplica en particular al sistema radicular de la planta. I, com que parlem de reproducció de plantes, és clar que val la pena parlar-ne una mica, ja que la reproducció de la plantació és força interessant i interessant, sobretot quan es tracta directament de la reproducció de prímules.

Normalment, les prímules es poden propagar per llavors, esqueixos de fulles o dividint un arbust. El trasplantament es realitza cada quatre anys o cinc anys, i aquest procediment està programat cap a finals d’estiu o les dues primeres setmanes de setembre, tot depèn de les característiques varietals i de les espècies de les prímules i de les possibilitats i disponibilitat de temps al mateix jardiner.Per fer-ho, s’hauria de regar bé un arbust que ja ha crescut amb força i després s’ha d’excavar del sòl. Tot el sòl sobrant s’elimina del sistema radicular i després es renten les arrels en un recipient amb aigua assentada a temperatura ambient.

El rizoma es talla en diverses divisions, mitjançant un ganivet ben esmolat i desinfectat. A cada parcel·la hi hauria d’haver almenys un punt de renovació, de manera que l’arbust es desenvolupi amb més normalitat i, en general, tingui d’on donar aquest creixement i desenvolupament. Després d'això, els llocs tallats es desinfecten: es processen amb cendra de fusta. Després d'això, la mata que es va seccionar es planta en un substrat fresc en un lloc nou. La planta també necessita un reg abundant i de qualitat després de la sembra. Per tant, no només podeu multiplicar la prímula, sinó també rejovenir-la, fer que l’arbust sigui d’alta qualitat i el material de plantació també tindrà un alt rendiment segons els estàndards hortícoles.

Si el sistema radicular de l’arbust és prou feble, només hi ha una sortida, per a la reproducció podeu utilitzar els anomenats sinus d’aire, dels quals també creixen els brots. Per fer-ho, separeu una fulla amb un rovell, un pecíol i també deixeu-hi una part de la tija. La fulla s'escurça a la meitat i es planta en una barreja de sòl prèviament preparada. Després, la tija es reordena en un lloc ben il·luminat, també es pot ombrejar lleugerament perquè la llum solar directa no caigui sobre la prímula. La temperatura òptima per al desenvolupament de material de plantació és de 16-18 graus, no superior, però no inferior. Al mateix temps, el sòl s’ha de mantenir constantment a un nivell moderat d’humitat, de manera que la planta se senti còmoda i tingui on saturar-se de tots els oligoelements i substàncies necessàries.

El trasplantament només es realitza quan les tiges amb fulles formades comencen a créixer a partir dels brots. La capacitat de diàmetre ha de ser de set a nou centímetres, de manera que a les primeres etapes del desenvolupament, el sistema radicular se senti prou còmode i lliure perquè necessàriament tingui un lloc on créixer. A la primavera, ja podeu trasplantar la planta a terra obert. Si seguiu totes les regles, en general la planta resultarà bastant espectacular, creixerà d’acord amb totes les normes i reglaments i, en conseqüència, la floració de la prímula estarà al màxim. Però, de nou, en aquest cas, molt depèn del propi cultivador, de manera que, en principi, si té el temps i el desig de tenir cura de la seva plantació, la planta respondrà de la mateixa manera, amb excel·lents característiques externes, creixement i desenvolupament, increïbles composicions de grup al jardí, parterres de flors i paisatges.

Parlem de plagues i malalties. Quan la prímula creix a l’aire lliure, pot contraure malalties com icterícia i rovell, floridura i podridura de la brotxa, podridura del coll d’arrels, taques bacterianes, així com l’antracnosi, el virus del mosaic del cogombre. Normalment, totes aquestes malalties es desenvolupen a causa del fet que el jardiner no va proporcionar prou atenció a la planta i, per això, va començar a marcir-se gradualment i a emmalaltir-se.

Si florista va trobar signes d’aquestes malalties a la planta, i en primer lloc observarà els canvis en les plaques de fulles, el seu estat. S’han d’eliminar immediatament de l’arbust i destruir-les. A més, les plagues es poden instal·lar als arbusts: pugons, gorgots, llimacs i nematodes, àcars i escarabats, puces. Poden ser molt perillosos, sobretot si és massa tard per identificar-ne la dispersió i la reproducció. A la primavera es poden realitzar tractaments preventius; per a això, s’utilitzen solucions de fàrmacs com el topsin i el Foundationol.L’oxiclorur de coure, líquid de Bordeus, també és perfecte, adequat tant per a la profilaxi com per al tractament de les plantes, i també és completament segur per a les plantes si es compleixen totes les normes de processament. A la tardor, també val la pena tractar la planta amb una solució anomenada nitrafèn. Si parlem de plagues grans, com ara llimacs o escarabats, es poden eliminar amb seguretat a mà. L’Actellic és un altre remei que us permetrà desfer-se de les paparres, però podeu combatre els nematodes amb l’ajut del medicament Ragor. Per descomptat, hauríeu de controlar definitivament la planta, regular-ne el creixement i el desenvolupament, així com vetllar constantment per les prímules, seguir totes les regles de plantació i tecnologia agrícola. Només en aquest cas es redueix el risc que la planta emmalalteixi sobtadament o sigui atacada per plagues i bacteris.

Quan la floració s'hagi completat, el sòl a prop dels arbusts s'hauria de deixar anar tot, tot eliminant totes les males herbes. Fins a l’hivern, és millor no molestar la planta, ja que en aquest moment creix un gran volum de plaques de fulles en prímules. També convé recordar que s’ha de conservar la roseta i la roseta sol estar formada per fulles. La roseta es conserva fins a finals de tardor, ja que servirà més tard com a refugi natural per a la planta, especialment per al sistema radicular. Si el jardiner talla el farciment de fulles a la tardor, això pot afectar encara més les condicions generals de la planta, el seu creixement i el seu desenvolupament posterior. La planta es tritura, la floració no serà tan espectacular i exuberant. El matoll generalment pot perdre el seu aspecte espectacular. També val la pena eliminar les fulles de l'any passat, sobretot a la primavera, de manera que la planta es renovi completament i s'introdueixi en la nova temporada renovada, espectacular i preparada per demostrar les seves funcions florals decoratives.

Si s’esperen glaçades a l’hivern, es recomana cobrir els arbustos per a l’hivern, utilitzant agrofibra, palla, branques d’avet o fullatge sec normal. La capa hauria de fer uns deu centímetres perquè la planta s’escalfi realment i estigui segura. Algunes espècies, en principi, no necessiten refugi, per exemple, es tracta de la prímula de Julia, ja que aquesta planta té un alt nivell d’immunitat i resistència a l’estrès. Si s’espera una capa de neu abundant a l’hivern i l’hivern en si no serà massa gelat i dur, és possible que les prímules no estiguin cobertes addicionalment. A la primavera, quan la neu comença a fondre’s gradualment, el jardiner hauria de vigilar atentament la planta i també assegurar-se que no es formi una escorça de gel sobre l’arbust. Si va aparèixer, s'hauria de destruir immediatament. A causa d'aquesta escorça, la flor pot començar a revolotear, però això no es pot permetre, ja que aquestes condicions provoquen malalties per fongs i altres. Per tant, hem considerat totes les característiques de la cura de les plantes. A continuació, considerarem algunes varietats i espècies que són més habituals avui en dia en el cultiu i la distribució, i que realment agraden molt als productors de flors de diverses regions del nostre país. Aquesta informació és especialment interessant per als jardiners sense experiència que tot just comencen el seu camí en el cultiu de prímules i que voldrien conèixer les noves espècies i les característiques de les varietats.

Les principals varietats i tipus de prímules, la seva descripció

Avui en dia es pot comptar amb un nombre molt gran d’espècies prímula, es diferencien entre si per una gran varietat de característiques i característiques. Els jardiners experimentats han dividit tot tipus de prímules en trenta seccions. Al mateix temps, es conrea un gran nombre d'espècies i varietats de plantes en jardineria, tant a casa com a l'interior. A continuació, farem una descripció i característiques de les espècies més populars que ja s’han guanyat l’amor dels jardiners i floristes.

Comencem amb una descripció de la prímula sense tija, o també es diu prímula ordinari. La pàtria d’aquesta planta és l’Europa central i meridional. La planta arrela bé a les vores del bosc, així com als prats alpins frescos i lliures, al costat de la capa de neu que es fon, se sent meravellós, i aquesta és immediatament la peculiaritat d’aquesta plantació. El rizoma, encara que curt, però les arrels són carnoses i potents, gruixudes, tenen una forma semblant a un cordó. Les fulles són lanceolades, la seva longitud pot arribar als 25 centímetres i l’amplada de les fulles és de sis centímetres. Durant tot el període hivernal, les fulles es poden conservar amb seguretat, però normalment són parcials, no completes. L’alçada dels peduncles és petita, varia de 6 a 20 centímetres, s’hi formen flors simples pintades amb tons groc pàl·lid o blanc com la neu. La gola de les flors té un color porpra, pel que la planta és tan interessant i atractiva, i les seves flors són realment molt decoratives. Els pètals són d'amplada gran, es poden dividir en dues parts. Durant el període de floració, l’arbust té un aspecte molt atractiu i elegant, més aviat un ram festiu que un arbust normal. La floració comença al març, de vegades es pot repetir al setembre, però aquí depèn molt de les característiques de la varietat vegetal i de com el cuidés el mateix jardiner. Una prímula ordinària es conrea des del segle XVI, ja no només s’ha popularitzat, sinó que, en essència, és una prímula clàssica entre totes les plantacions.

Entre les varietats d’aquesta espècie, pel que fa a les seves característiques, es distingeixen especialment:

— virginia - aquesta prímula produeix atractives flors blanques, en les quals hi ha una gola de color groc clar. La prímula sembla suau, però al mateix temps molt impressionant.

— giga blanc - Les flors són de color blanc pur, molt delicades, estètiques i romàntiques

— cerulea - aquesta varietat, que dóna flors blaves, i la seva gola està pintada amb un to groc.

Primavera alta - el segon tipus, que considerarem en aquest article. La pàtria d’aquesta espècie són els Carpats, així com les regions del sud i del nord d’Europa occidental. Aquesta planta és perenne, les fulles són ovals, hi ha petits denticles a les vores. La longitud de les fulles varia de cinc a vint centímetres i l’amplada és de dos a set centímetres. També val la pena assenyalar que com més propera la fulla al pecíol, més s’estreny. A la superfície frontal del fulletó es poden veure venes lleugerament deprimides, però des de l’interior, aquestes mateixes venes són convexes, cosa que fa que la fulla sigui molt atractiva i decorativa.

Les inflorescències tenen forma de paraigua, consisteixen en flors molt perfumades, de cinc a quinze peces. El diàmetre és d’uns dos centímetres, les flors estan pintades amb un to groc pàl·lid. Al mateix temps, als pètals de la base, es poden veure taques d’un ric color groc, que sembla realment prou interessant i atractiu, i aquest aspecte no deixa a ningú indiferent. L’alçada del peduncle és de 10 a 35 centímetres, el propi peduncle és lleugerament pubescent, la floració comença a l’abril i dura uns dos mesos, si, per descomptat, el cultivador ha seguit tots els requisits i normes de cura agrotècniques. Hi ha varietats híbrides d'aquesta espècie que donen una floració abundant i gran, el color de les flors pot variar: blanc o vermell, lila, crema i groc. També poden ser monocromàtics o poden ser de dos colors: l’ull o la vora de la flor estan pintats, cosa que té un aspecte molt decoratiu i elegant. També s’han de distingir entre les varietats com:

— dúplex - Les flors estan pintades amb un to cirera, el seu diàmetre és d’uns 2,5 centímetres, mentre que la faringe té un color groguenc fosc, en combinació, la planta té un aspecte molt inusual i interessant

— rosea - Les flors tenen un color rosat fosc, la seva mirilla és d’un groc brillant i assolellat

— Gelle Farben - Les flors són pàl·lides, liles, el seu diàmetre és d’uns 3,5 centímetres i la gola també té un matís groc molt ric

— goldgrand - Una altra varietat increïblement atractiva de prímula, les flors són de color marró xocolata, el seu diàmetre és de poc més de dos centímetres. Al mateix temps, la seva gola és de color groc brillant i una franja daurada recorre la vora dels pètals, que sembla increïblement atractiva i interessant.

També val la pena centrar-se en el fet que hi ha diverses varietats híbrides, que també es basen en prímula alta. Es distingeixen per peduncles molt llargs i les seves flors també són molt grans. Aquestes varietats són ideals per cultivar prímules directament per al tall posterior, per decorar arranjaments florals i rams de vacances. El color de les varietats híbrides també és variat, de manera que el jardiner triarà certament el que s’adapti als seus interessos i preferències.

Primavera Siebold - aquesta varietat d’onagra comença a florir força tard, al juny. Les flors estan pintades amb una gran varietat de colors, poden ser de tons rosa o lila, ja que es troben amb més freqüència dins d'aquesta espècie. Les inflorescències inclouen flors força soltes, i les inflorescències en si mateixes tenen forma de paraigua, tenen un aspecte força interessant, inusual i, per tant, atractiu. Quan l’arbust deixa de florir, el fullatge mor de la planta. Però la propera temporada ja està totalment restaurada, de manera que no cal preocupar-se de res per la planta, només és una característica d’aquesta espècie, res més.

Primavera primavera - en horticultura, també s’anomena prímula medicinal. La pàtria de la planta és Europa, les fulles són ovoides, més aviat arrugades, la seva longitud sol ser d’uns vint centímetres i l’amplada d’una fulla és de 6 centímetres. Les venes solen estar deprimides a la part frontal, però són perfectament visibles a la part costosa de la fulla. Les flors estan pintades amb un to groc, també es poden veure taques de color taronja brillant, sobretot aquestes taques es concentren a la base dels pètals. Però hi ha un gran nombre de varietats de jardí que es poden pintar amb una gran varietat de colors. També hi ha varietats de dos colors, la floració es distingeix per la seva brillantor i abundància, dura d’abril a juny, sobretot durant molt de temps si el jardiner proporciona la plantació amb la suficient cura i atenció, seguint totes les normes de plantació i tecnologia agrícola . A més de les espècies enumerades per nosaltres, són especialment populars els tipus de prímules com el bisque, l’orella, la neu, el corb, el mosquit, les dents fines, petites, altres espècies que també tenen les seves pròpies característiques, propietats i característiques, i els jardiners van caure de debò. enamorats, ja que tenen un aspecte molt decoratiu i interessant.

Conclusió

La prímula té algunes propietats i característiques. En qualsevol de les parts, es pot trobar un nivell bastant alt de sals concentrades de manganès. Les parts aèries de la planta contenen una gran quantitat de vitamines i minerals, i les seves arrels contenen olis essencials, saponines i glucòsids, que són increïblement útils per al cos humà i la seva salut a qualsevol edat.

Les fulles es poden utilitzar per preparar amanides i sopes, i en particular són molt útils per al menjar a la primavera, ja que en aquest moment la concentració màxima d’àcid ascòrbic i carotè a les fulles de les fulles. Els pols es poden fer a partir de fulles seques i el sistema radicular també és adequat per a la mateixa. La planta és excel·lent per a malalties de les vies respiratòries, bronquitis, reumatismes i també és un excel·lent component analgèsic i calmant. No es pot utilitzar prímula i les seves parts només en cas d'intolerància individual, amb reaccions al·lèrgiques greus, així com durant l'embaràs.En general, si teniu cura, consulteu un metge, podreu experimentar tots els beneficis de la prímula i la utilitat d’aquesta planta per als humans, tant per als adults com per als nadons.