Paphiopedilum (orquídies)

Les orquídies salvatges són plantes que ens van arribar dels boscos tropicals. Són apreciats encara amb més precisió pel fet que són molt rars, tot i que semblen increïblement atractius i sensuals. A més, aquestes orquídies tenen un aspecte increïblement elegant, però el seu caràcter és lluny de ser pretensiós i perfecte. A les floristes els agrada especialment l’orquídia, que porta el nom de Pafiopedilum, tot i que té un cost inferior per als seus familiars, encara és increïblement popular.

Paphiopedilum: foto d’una orquídia

Paphiopedilum: descripció i característiques de l'orquídia

En total, la família Paphiopedilum inclou uns cinc gèneres de la família de les orquídies. Tots tenen una forma de flor idèntica, que es caracteritza per un llavi inflat que sembla més aviat una sabata de dona. D’aquí ve el nom. En condicions interiors, l’orquídia, fins i tot malgrat la seva cura delicada, es troba molt sovint, literalment més sovint que molts altres gèneres i varietats de sabates. A la cultura, aquesta orquídia és coneguda pels cultivadors de flors des de fa 150 anys i cada any guanya més popularitat.

Les espècies naturals de Paphiopedilum solen créixer en regions tropicals i subtropicals amb un clima adequat. Principalment es tracta dels territoris del sud-est asiàtic, Xina i Índia, Nepal, així com al territori d'alguns estats classificats com Oceania. Per descomptat, hi ha moltes llegendes sobre la planta, però ens interessen més els fets sobre aquesta plantació, ja que gràcies a elles serà molt més fàcil per al cultivador crear les condicions més adequades per plantar-la i la planta demostrarà la seva màxim efecte decoratiu.

Les arrels d’una orquídia sana Paphiopedilum són de color marró i també tenen un nombre molt gran de vellositats petites. Les puntes durant el període de desenvolupament molt actiu poden adquirir un matís blanc. A partir del rizoma de la flor surt una tija escurçada, es forma una roseta, que consisteix en fulles semblants al cinturó o fulles lineals amples, pintades amb un ric to verd. També hi ha fulles sobre les quals es pot veure el patró de marbre, que també és una característica d’aquesta planta.

Cada roseta Pafiopedilum pot florir només una vegada, es forma un peduncle, la seva longitud oscil·la entre els quatre centímetres i els seixanta. Les flors són molt grans, brillants, estan pintades de tons vermells, grocs i verdosos, especialment el llavi de l’orquídia, que no només té colors vius, sinó que també té un nèctar dolç, crida l’atenció. És aquest nèctar, que es troba a les parets internes del llavi, que pot cridar l’atenció dels insectes que fan la funció de pol·linitzadors: borinots, abelles, vespes.

Paphiopedilum: foto d’una orquídia

Les espècies epífites de la família Paphiopedilum són molt rares. En condicions naturals, la planta sol créixer en escombraries ubicades a boscos tropicals o pot créixer com litòfits, en escletxes de roques, en sòls d'humus, que normalment poden ser introduïts pel vent o rentats pels sediments, de manera que en general, les orquídies es poden reproduir molt fàcilment, fins i tot en aquestes condicions. En condicions interiors, les plantes haurien de crear condicions que s’acostin al màxim a les condicions naturals per al creixement i el desenvolupament de les orquídies, però no tothom ho aconsegueix, ja que, per regla general, els jardiners experimentats que ja han cultivat aquests cultius repetidament fer front a aquesta tasca.

Per cultivar Pafiopedilum, val la pena agafar-ne un recipient de ceràmica o un test de plàstic opac, que coincideixi amb la mida del sistema radicular que es desenvolupa a la plantació. També podeu utilitzar contenidors transparents i translúcids, però això es fa únicament per tal de controlar independentment l’estat general del sistema arrel, així com l’estat de les capes inferiors del substrat, que també es poden esgotar. la capa de drenatge de vegades pot quedar obsoleta i, per tant, la capa i el substrat han de renovar-se constantment. S’ha de prescriure un trasplantament anualment, sobretot si es tracta d’una planta molt jove. Però el trasplantament de Paphiopedilum un cop cada dos o tres anys només es realitza en alguns casos excepcionals. Entre aquestes ocasions excepcionals, cal destacar el següent:

• en una olla formada de vuit a deu sortides, i de vegades més
• el nou brot ja ha crescut i ha madurat prou i, per tant, el jardiner tenia l’objectiu de dividir l’arbust per propagar-lo
• un cop acabada la floració, podeu trasplantar la planta en un recipient nou, ja que tolerarà perfectament aquest procediment, especialment durant aquest període de temps
• l'estat del substrat, el seu esgotament, salinitat o descomposició; tot això afecta directament l'estat de la planta i, per tant, és imprescindible trasplantar periòdicament la planta en un substrat més fresc perquè tingui més oportunitats de percebre components i substàncies minerals i , en conseqüència, desenvolupar-se
• en gairebé qualsevol dels casos anteriors, el trasplantament s'ha de programar per a la primavera, no abans ni després.

Paphiopedilum: foto d’una orquídia

Per a algunes orquídies, és possible reemplaçar part del sòl al contenidor, i normalment es fa aproximadament sis mesos o vuit mesos després de la plantació de Paphiopedilum al contenidor. Així, és possible donar a la planta un gran camp per tal d’extreure’n tots els components i substàncies necessaris, i això tindrà un efecte molt positiu directament sobre el creixement i desenvolupament de la plantació, sobre el seu efecte decoratiu, la floració i la esperança de vida.

Val la pena parlar de la composició del substrat amb què tractem. El substrat per a aquestes plantes s’ha de basar en escorça de pi i terra de torba, que es destina específicament a les plàntules, la proporció és de 2: 1. A més, es poden afegir alguns components addicionals al substrat. Es tracta de carbó vegetal, sorra de gra gruixut, perlita o argila expandida, flocs de coco, que són excel·lents com a substitut de l’escorça. A més, s’hauria d’afegir molsa d’esfag al mateix substrat, ja que ajuda perfectament a mantenir la quantitat d’humitat necessària al sòl. El substrat ha de ser neutre o lleugerament àcid, però si el jardiner decideix cultivar calceòfils en un recipient, els sòls calcaris són perfectes per a ells, ja que en condicions naturals aquesta planta només s’acostuma a aquestes condicions. En principi, la preparació del substrat s’hauria de prendre molt seriosament i amb tota responsabilitat, perquè l’estat general de la planta, el seu efecte decoratiu, la durada i la floració i tot el cicle vital en dependran en gran mesura.

Per descomptat, a més de la preparació, heu de tenir en compte les regles de cura. En parlarem a la següent part d’aquest article. La cura de l’orquídia Paphiopedilum és una part agrotècnica molt important i, per tant, les condicions seran d’interès no només per als cultivadors de flors de nova creació, sinó també per als cultivadors de flors amb més experiència que, d’una manera o altra, voldrien continuar desenvolupant-se en activitats hortícoles, obriu noves oportunitats per influir eficaçment sobre la planta.

Paphiopedilum: foto d’una orquídia

Cura de les orquídies Pafiopedilum

L’orquídia Paphiopedilum és una cultura que necessita la cura diària d’un jardiner i, per tant, la seva presència directa és simplement necessària aquí. El jardiner no només ha d’observar constantment la planta, sinó que també li ha de donar tot el que necessita, satisfer els seus capricis i necessitats. Aquesta és l’única manera d’aconseguir els resultats més positius i ajudar la planta a convertir-se en una flor magnífica, decorativa i única. L’ideal seria que Pafiopedilum s’hagi de col·locar a les cobertes de les finestres que tinguessin una orientació nord-est, nord-oest o est; les finestres occidentals també són adequades. Tot i que hi ha algunes espècies que poden desenvolupar-se amb força calma a les parts del nord. La sala on es troba l’orquídia s’ha de ventilar el més sovint possible i, a l’estiu, el contenidor amb la planta es pot deixar al jardí, al balcó, a la terrassa o a la galeria. La flor s’adapta perfectament a la llum difusa, però al mateix temps la planta es pot mantenir a una ombra lleugera. Això no vol dir que l’orquídia normalment toleri l’ombra absoluta, ja que això es deu al fet que a l’ombra la planta simplement perd totes les seves característiques i característiques decoratives, i això, per descomptat, no és la millor opció.

Pel que fa al règim de temperatura, Pafiopedilum provoca sensacions força contradictòries entre els jardiners. D’una manera o altra, molts jardiners més experimentats diuen que una planta que pertany al grup de contingut moderat es pot ubicar a temperatures com els 18-22 graus. Si parlem d’orquídies amants de la calor, hauran d’estar en condicions còmodes per si mateixes, la temperatura hauria de ser de 25 a 30 graus i, de vegades, fins i tot més alta; d’aquesta manera, la planta respondrà idealment a totes les condicions, tolerarà perfectament qualsevol problema. . D’una manera o altra, les recomanacions generals per a les temperatures són les següents: a l’estiu, la temperatura hauria d’estar en el rang de 18-25 graus, però al mateix temps, les baixades a curt termini de les temperatures són força acceptables, sobretot a fora de temporada. En aquest cas, es permet la disminució com a mínim de 10 graus i l’augment no ha de ser superior a 33 graus. També val la pena centrar-se en el fet que l’orquídia Papiopedilum no té un pronunciat estat de latència, de manera que, en principi, sempre s’han d’observar mesures de cura estables i condicions de temperatura perquè la planta es desenvolupi i creixi d’acord amb totes les normes i regles. .

Paphiopedilum: foto d’una orquídia

La següent part de la cura de l’orquídia Pafiopedilum és regar i mantenir la humitat de l’aire circumdant dins dels límits normals. Quan una planta entra en la seva temporada de creixement més activa, s’ha de regar de manera molt abundant i regular. Però també val la pena permetre un curt assecat de la barreja de sòl per evitar la podridura del sistema radicular. La flor no tolera l’estancament de l’aigua, en té por i, si de sobte va passar, hi ha un gran risc de desenvolupar malalties víriques i fúngiques, podridures de diversos tipus. És per això que el reg ha de ser d’acord amb el calendari, equilibrat i el jardiner ha de controlar l’estat de l’aigua: s’ha de sedimentar o filtrar, idealment es fon o l’aigua de pluja és adequada. A més, el reg sempre s’ha d’adaptar a qualsevol canvi que es produeixi en el microclima de l’habitació, de manera que ha de ser flexible i això, al seu torn, depèn completament del mateix jardiner.

Si sobtadament s’obté humitat als endolls de Paphiopedilum, s’han de remullar instantàniament amb un tovalló, ja que la humitat d’aquests llocs provoca immediatament reaccions, es formen formacions putrefactives, que són increïblement perilloses per a la sembra, es pot perdre completament amb el pas del temps. la planta es posarà malalta i morirà. També val la pena esborrar bé la planta amb tovallons o un drap després que el jardiner l’hagi baixat sota una dutxa calenta.

La humitat de l'aire és una condició important, ha de variar del 60 al 80%, ni més ni menys. Es pot augmentar manualment de diverses maneres: es tracta de dispositius dissenyats específicament per augmentar la humitat de l’aire, i aquesta és també la disposició de l’anomenada font d’interior. També podeu ruixar periòdicament la planta des d’una ampolla de ruixat; es poden instal·lar contenidors de flors en palets, que s’omplen prèviament de còdols humits o argila expandida. El mètode pot ser absolutament qualsevol, a elecció del propi jardiner, així com d'acord amb el microclima general format a l'habitació.

Paphiopedilum: foto d’una orquídia

Papiopedilum és una orquídia que reacciona de manera força negativa a aquelles situacions en què es forma un excés de fertilització. Per tant, es recomana dur a terme l’alimentació d’acord amb el programa, el millor és fer-ho no més de dues vegades al mes. En aquest cas, els fertilitzants orgànics i minerals s’han d’alternar entre si, que només estan destinats als cultius d’orquídies. Però, al mateix temps, la dosi indicada pel fabricant al paquet hauria de ser dues vegades menor per a aquestes plantes. L’apòsit superior és especialment necessari durant la temporada de creixement actiu, després que la planta s’esvaeix, entra en estat de repòs i, en aquest moment, no necessita cap intervenció del jardiner, ni regar ni alimentar-se. Però aquí de nou tot és individual, de manera que el propi cultivador ha de determinar l'estat de la planta i si val la pena donar-li suport addicional amb fertilitzants addicionals, o no hi ha absolutament cap necessitat, i la planta pot sobreviure tranquil·lament aquesta vegada per guanyar força per al creixement, el desenvolupament i la floració, però ja la propera temporada.

Els cabdells de la majoria de Pafiopedilum es formen al final de la tardor, i aquest procés també pot passar al començament de l’hivern. Si la florista va proporcionar a la planta totes les condicions, la va cuidar, cada any la flor creixerà noves rosetes florides, que realment semblen increïblement atractives. El senyal que la planta està a punt per florir és que es forma una fulla de parada a la sortida, de mida petita, però alhora també és molt ajustada. A partir de les vàlvules, es forma la part superior del peduncle i el propi brot. Però això no sempre significa que la planta estigui preparada per florir i que en general donarà algunes flors aquesta temporada. La llista d’aturades pot romandre buida, però no us haureu de desesperar, ja que aquesta planta encara formarà una nova sortida, només haureu d’esperar a la floració una mica més del que és habitual. A més, si la floristeria realment segueix totes les regles, té cura de l’orquídia, segurament assolirà el seu objectiu.

Paphiopedilum: foto d’una orquídia

Hi ha algunes subtileses a tenir en compte. Així, per exemple, durant la formació d’un brot, no es recomana molestar la planta; no s’ha de reordenar el recipient amb la planta, capgirar-lo i no s’ha de canviar res en la cura de la flor. . En cas contrari, pot deixar de vessar el rovell i llavors ja no es pot esperar aquesta temporada de floració. Això es deu al fet que en un moment tan crucial, qualsevol canvi pot ser molt dramàtic, de manera que no s’hauria de permetre en cap forma.

Un cop acabada la floració de Paphiopedilum, s’ha de donar un temps perquè l’orquídia descansi una mica. Durant aquest temps, podeu baixar lleugerament la temperatura, pot anar de 15 a 20 graus, també es redueix el reg. A més, no hauríeu de fer cap aliment durant algun temps. Només després d’aparèixer nous brots a la vella sortida, és llavors quan es podrà reprendre gradualment l’atenció habitual, però no s’ha de fer bruscament, sinó per etapes, en cas contrari la planta experimentarà un estrès sever.

En condicions interiors, l’orquídia Paphiopedilum es pot propagar dividint l’arbust. El mètode de les llavors només s’utilitza si la planta es troba en condicions d’hivernacle, mentre que el productor ha de complir totes les normes i requisits d’esterilitat absoluta, ja que en dependrà en gran mesura el creixement i el desenvolupament del material de llavors. Però les varietats de papiopedilum només estan subjectes a la propagació vegetativa, ja que en qualsevol altre cas el jardiner probablement fracassarà. Els arbustos es poden dividir en el següent trasplantament i, també, si ja s’han format de vuit a deu sortidors a l’olla, ni més ni menys. El rizoma es dissecciona acuradament en diverses divisions, cada part ha de tenir almenys tres rosetes viables perquè la planta es pugui adaptar i créixer amb normalitat en el futur.

De vegades, els jardiners diuen que es troben amb anuncis de venda de paqueteries amb un o dos punts de venda. Però els jardiners experimentats diuen que aquestes divisions no tenen més del quaranta per cent de probabilitats de supervivència. Només en casos rars, si el jardiner proporciona aquest material de plantació amb les condicions més idònies, podrà arrelar-se i donar resultats realment excel·lents. Però la probabilitat que aquestes orquídies floreixin aquesta temporada o la propera és nul·la, així que tingueu paciència en aquest cas. Podeu comprar plàntules a botigues especialitzades o vivers i després cultivar-les a casa fins a convertir-les en un material per a adults, i aquesta opció sembla la més adequada per a molts jardiners. De vegades, ho fan cultivadors sense experiència, que entenen que el procés de dividir la part arrel està ple de riscos, i això pot no donar sempre un bon resultat. Però si conreu Pafiopedilum a partir de llavors, la floració només arribarà al cinquè o al sisè any. Per tant, l’elecció del mètode depèn de les habilitats del propi cultivador i de si està disposat a esperar tant de temps perquè es desenvolupi la floració i la decorativitat de la planta, o bé prefereix obtenir un resultat visible immediatament.

Ara val la pena parlar de quines plagues i malalties es consideren les més perilloses per al Papiopedilum. Aquesta orquídia és molt sensible, ja que les fulles de les seves fulles són sensibles i el sistema radicular sol necessitar un tractament, una cura i una protecció especials. Molt sovint, els cultivadors de flors observen com les plaques de les fulles s’estan extingint activament. Hi ha diverses raons per això, però depèn molt dels símptomes aparents del procés. Identificarem les circumstàncies i els factors més habituals següents:

• primer, la placa foliar es cobreix activament de groc i, a continuació, comença a adquirir un to marró-marró; pot ser un fenomen completament natural per a aquesta planta. Aquests fulls s’han d’eliminar; aviat se’n formaran de nous.
• la part superior de la fulla es torna marró, gairebé es torna negra, i llavors tota aquesta part fosca llisca al llarg de la vora de la fulla, es redueix fins al centre de la vena; això indica que la planta experimenta massa fecundació i que Paphiopedilum pot ser afectat per un fong, que sol despertar una malaltia com l’antracnosa.

Si la florista va notar que cauen flors del Papiopedilum, que ni tan sols han tingut temps d’obrir-se, això indica que la planta es va veure afectada pel fong Botrytis. Als pètals de la planta, als llavis, comencen a aparèixer taques pintades amb un to marró clar. El motiu pot ser un canvi brusc de temperatura, caigudes nocturnes de temperatura, així com el fet que l’habitació tingui una humitat de l’aire massa elevada i, a causa d’aquests canvis, la planta comença a marcir-se molt. Si el sistema radicular pateix massa humitat, això condueix al fet que les arrels comencen a ser afectades per fongs, patògens del fusarium, rhizoctinia, tizó tardà.Si aquestes desviacions no es detecten a temps, aviat això conduirà al fet que la planta comenci a marcir-se, des de la seva aparença es nota que se sent malament. Com a resultat, Pafiopedilum simplement mor.

Paphiopedilum: foto d’una orquídia

Entre els insectes es poden distingir àcars d’escarabats plans, així com falsos aranyes. Les xinxes i els insectes escamosos també són molt aficionats a menjar orquídies i, si no noteu la seva presència a temps i inicieu el procés de reproducció activa, això provocarà que aviat la planta perdi les seves característiques externes i, fins i tot, més tard morirà del tot.

Avui en dia, hi ha més de vuitanta espècies conegudes al gènere Paphiopedilum, i el seu nombre pot canviar constantment, a mesura que es descobreixen noves espècies, les espècies velles són cada vegada menys demandades per una o altra raó. El nombre d’híbrids naturals i artificials també pot canviar constantment, i els jardiners experimentats diuen que avui n’hi ha més de mil creats i que, lluny de tot, hi ha informació detallada més precisa i adequada.

En aquest article, analitzarem diversos tipus d’orquídies més conegudes tant en floricultura interior com en hivernacle. La primera espècie que considerarem és bonica (també anomenada bellatulum): aquesta espècie és originària de Birmània. Les flors estan pintades amb una ombra blanca, es mostren taques carmesines fosques als pètals, la circumferència de les flors és de vuit a deu centímetres, les flors apareixen a l’abril, les fulles també estan cobertes de taques blanques. Aquesta espècie té un aspecte molt atractiu i decoratiu i, per tant, és molt popular entre els cultivadors de flors.

• Orquídia albercoc Paphiopedilum - aquesta espècie es va descobrir molt tard, només el 1982. Aquest tipus de color de les flors difereix: resulten ser molt brillants, de color groc assolellat, tenen un aspecte fantàstic. La faringe de la planta és de color taronja, les fulles són taques. En conjunt, aquest aspecte és un accent increïblement brillant i agradable que realment no pot deixar de complaure la vista i no deixa absolutament ningú indiferent. A més, aquesta planta es veu molt bé tant en plantació individual com en grup.

Paphiopedilum: foto d’una orquídia

• Adorable i bonica vista de Pafiopedilum- la pàtria d’aquesta espècie és l’Himàlaia. La floració es produeix al final de l’hivern, les flors són grans, disposades en un sol ordre, el diàmetre d’una flor és d’uns quinze centímetres. El llavi és de color taronja, es pot distingir per moltes venes verdoses, els pètals també estan pintats amb els mateixos tons i s’hi poden veure un gran nombre de franges longitudinals. A causa de la gran flor que aquesta planta és tan popular, i els productors de flors de diferents regions del nostre país hi fan cas.
• Vista blanca com la neu de l’orquídia Paphiopedilum - Aquesta espècie es diferencia pel fet que desprèn un aroma increïblement atractiu i fresc que no es pot comparar amb cap altre aroma. Les fulles tenen un patró de marbre, però les flors estan pintades en el to blanc més pur, difereixen en certa brillantor. La circumferència d’una flor és d’uns vuit centímetres i floreix principalment a l’estiu. Es tracta d’una planta molt delicada que tracta bé la calor i, al mateix temps, és totalment sense pretensions, si parlem d’activitats de cura: aquesta espècie no necessita alimentar-se en absolut, o es poden afegir en una quantitat mínima, encara respon perfectament a això. A més, aquest tipus d’orquídies té un alt nivell d’immunitat i resistència a l’estrès.

Paphiopedilum: foto d’una orquídia

• Orquídia Paphiopedilum- la terra natal d'aquesta espècie és l'illa de Borneo.Es tracta d’un aspecte increïblement atractiu i luxós que té flors molt grans i realment elegants, la seva mida oscil·la entre els nou i els tretze centímetres en cercle. La vela de la planta està pintada amb un to blanc i les venes es situen longitudinalment, pintades amb un to morat. El llavi està pintat de color cirera vermellós, tot sembla increïblement atractiu i interessant, la floració sol produir-se a la primavera, de manera que aquesta flor, en principi, és molt bona per adherir-se a la tecnologia agrícola, per regar i fertilitzar, que tant necessita. molt, com molts altres tipus. Però fins i tot aquí val la pena observar la mesura, ja que l’orquídia Lawrence pot ser molt sensible a qualsevol interferència externa.
• Aspecte de pèl aspre de Paphiopedilum - Es tracta d’una espècie índia que pot donar una floració molt llarga: la floració comença a la tardor i dura fins al començament o fins a mitjans de primavera. El pètal superior és de color marró bordeus, es pot observar un color verdós al llarg de les vores. Els pètals laterals són de color ocre-xocolata, mentre que el llavi és pàl·lid, marró i destaca pel fet que hi són visibles taques vermelloses. La planta ha de complir la tecnologia agrícola, també val la pena cuidar-la constantment, creant-li les condicions més còmodes, de manera que doni la màxima decoració i el seu luxe extern.

Paphiopedilum: foto d’una orquídia

• Espècie d'orquídia d'un sol color - si no, el diuen concolor - aquesta espècie és més comuna al sud i a l'oest de la Xina, així com a Tailàndia i Birmània, Cambodja i Laos. La flor arriba als set centímetres de diàmetre, el color és beix o marró, groguenc. Les flors de color blanc o ecru són rares. Als pèsols destaquen petits pèsols morats, que donen a la planta encara més decoració i atractiu. Si compliu tots els requisits agrotècnics, en aquest cas podeu obtenir un resultat decoratiu increïble i, en general, la planta demostrarà el màxim absolut del seu creixement i desenvolupament.
• Meravellosa vista de Pafiopedilum- Originària de l'Himàlaia, la floració comença al setembre i dura gairebé fins al febrer, mentre que les flors estan pintades en un to verdós, desprenen un aroma increïblement atractiu. Una altra visió - Barbut. Aquesta espècie és el pare del primer híbrid artificial; en cultura, aquesta espècie generalment va començar a cultivar-se molt abans que moltes altres espècies. Les fulles es distingeixen pel fet que tenen taques de marbre en forma de patró, les flors estan pintades en un to violeta brillant. La floració sol produir-se a la primavera, tot sembla increïblement atractiu i interessant i, per descomptat, una flor pot esdevenir un adorn no només per a una sola plantació, sinó també per a una plantació en grup.
• Paphiopedillum d’Appleton - Aquesta orquídia és de grans dimensions i sol florir a la primavera. Les fulles de la flor són taques i la flor és de color porpra verdós, en cercle una flor arriba als deu centímetres. Aquesta espècie és originària del sud-est asiàtic, es distingeix per la seva popularitat i prevalença precisament pel fet de ser generalment sense pretensions i el resultat és atractiu i brillant.

Paphiopedilum: foto d’una orquídia

Conclusió

En resum, voldria dir que els Pafiopedilums són orquídies rares que pràcticament han desaparegut en condicions naturals. En qualsevol país, poden créixer en condicions naturals i salvatges, però figuren al Llibre vermell i s’han de protegir amb molta cura. Les orquídies són increïblement atractives, però, al mateix temps, necessiten mans molt cuidadores perquè el jardiner les cuidi, les cuidi i compleixi tots els requisits agrícoles. Només en aquest cas, l’orquídia donarà a canvi tot el seu encant, decoració i singularitat.Cal tenir en compte que el Pafiopedilum s’ha de regar a temps, alimentar-se, fer tot el possible per assegurar-se que es trobi en les condicions de temperatura més confortables, de manera que la humitat de l’aire també compleixi totes les necessitats i estàndards.