Avena silvestre astuta i astuta: dades interessants sobre una planta inusual

Sí, i una planta pot ser insidiosa, com la civada salvatge o, com també se’n diu, la civada salvatge. Semblaria ser un parent de la civada cultivada noble, però es comporta com un enemic maliciós de les cultures. La natura l’ha dotat de tanta vitalitat que, destruint tot el que hi ha al seu pas, pot persistir al sòl fins a deu anys. El que no fan els agricultors per vèncer la insidiosa civada salvatge, però sovint tots els esforços són en va: la civada salvatge sobreviu una i altra vegada.

Weed Ovsyug: foto de la planta
La civada salvatge o civada salvatge, un parent de la civada cultivada, és una mala herba, i això explica molt. Aquest interessant representant de la flora és capaç d’adaptar-se amb tanta destresa a totes les condicions desfavorables que es podria pensar que aquesta planta està dotada de les qualitats d’un ésser viu.
La civada salvatge, després d’haver-se endinsat en el medi natural salvatge, ha passat gradualment, havent passat moltes etapes de l’evolució, ha après a resistir la competència amb altres plantes i fins i tot a vèncer-les. A la pràctica, aquesta mala herba pràcticament no s’elimina dels cultius. Sempre es pot trobar juntament amb blat de primavera, ordi i altres grans.
I, exteriorment, és gairebé impossible distingir-lo de la civada cultivada. Només es donen llavors de civada salvatge madures, amb un tint negre i una ferradura a la base, i tendals corbats, que la cultura noble no té.
És interessant com es comporta la llavor de civada salvatge si la poseu sobre una taula plana i hi degoteu aigua. Sembla que cobra vida i comença una rotació gradual al voltant del seu eix. La civada salvatge també es comporta en condicions naturals: quan plou, comença a girar i pràcticament es cargola al terra. Tenint aquesta propietat, la civada salvatge fa tot per estar a terra, a més, no a la superfície, sinó al seu mateix gruix. Així, es creen totes les condicions favorables per a la germinació de moltes de les seves llavors.

Civada silvestre comuna: foto d’una planta
A la civada salvatge, la part panicular de la planta té tres nivells. Els grans d’aquests nivells maduren i cauen de manera desigual. En primer lloc, els grans maduren de la part superior de la panícula i, gradualment, al cap d’un mes aproximadament, els grans de les parts laterals maduren i cauen al terra. Per tant, la "collita" d'aquesta herba de mill és enorme i és gairebé impossible desfer-se'n completament.
Semblaria ser un parent de la civada cultivada noble, però es comporta com un enemic maliciós de les cultures. La natura l’ha dotat de tanta vitalitat que, destruint tot el que hi ha al seu pas, pot persistir al sòl fins a deu anys. El que no fan els agricultors per derrotar la insidiosa civada salvatge, però sovint tots els esforços són en va: la civada salvatge sobreviu una i altra vegada.
Les llavors de civada salvatge poden seure a terra durant molt de temps en repòs i després germinar activament fins i tot a una profunditat de 20-30 centímetres. Se sap que es poden formar fins a 600 llavors en una planta, de manera que la propagació d’aquesta mala herba pot ser catastròfica si no es controla. A més, el sistema radicular de la civada salvatge es desenvolupa molt més activament (que el de la civada cultivada) i asseca ràpidament el sòl que l’envolta. Per no parlar de la tija, que és més alta que la seva companya i que, quan creix, ombreja tot el que hi ha al voltant.

Llavors de civada salvatge: foto
Se sap que els cereals es faran malbé si hi entra la mala herba de civada. Fins i tot si estan destinats a l'alimentació del bestiar. El gra dur de la civada salvatge pot causar un dany enorme als animals i provocar una inflamació greu del tracte gastrointestinal (tracte gastrointestinal), ja que provoca traumes a les mucoses del sistema digestiu.
Si l’herba de civada salvatge entra al blat i es mol en farina, els productes de forn amb ella seran de color fosc i amb un gust desagradable.
Tenint un grau de supervivència tan elevat, la civada salvatge manté activament la seva població i amplia els seus límits, tot i que els agricultors hi lluiten constantment.
L'activitat i la "corrosivitat" de la civada salvatge és tan gran que, fins i tot amb altres cultius, per exemple, amb pèsols, és capaç de germinar-hi.
Es necessita molta paciència i constància, esforç i temps per evitar l’activitat de la civada salvatge i aconseguir-ne l’eradicació amb l’ajut de mesures especialment preventives. És desitjable: complet!