La civada com a fem verd

L’agricultura per a molts no és només una afició o afició: per a molts s’ha convertit durant molt de temps en una ciència real i molt valuosa i cada jardiner s’esforça per aprendre el màxim nombre de subtileses i secrets d’aquesta ocupació difícil, però alhora increïblement interessant. . Només gràcies al coneixement es pot plantar una planta amb èxit, sinó que també en pot obtenir una collita increïblement abundant i saborosa. A més, de vegades a escala industrial, un jardiner pot obtenir una collita molt abundant, algunes de les quals es vendran.

Introducció

En el marc del vast complex agroindustrial, totes les petites coses i tots els matisos són importants, perquè totes les plantes cultivades, hortalisses, fruites i flors, tot això requereix un enfocament individual, mesures de cura extremadament acurades. La terra on creixen aquests cultius també ha d’estar saturada i plena de substàncies minerals i orgàniques, que tenen un paper molt important en el desenvolupament de les plantacions. També necessita fertilització i alimentació, així com processament des d’un punt de vista professional, i a això també s’ha de prestar molta atenció.

Si un jardiner ha adquirit una parcel·la personal, no importa la superfície i si hi haurà plantacions regulars de cultius. El més important és conèixer algunes de les complexitats de l’enriquiment del sòl, ja que amb el pas del temps el sòl es pot esgotar molt fàcilment i simplement: perd les seves propietats fèrtils, components nutricionals, motiu pel qual experimenta un estrès enorme. Les plantacions que es troben en un sòl tan esgotat no experimenten menys estrès - no tenen cap motivació addicional per al creixement, el desenvolupament, no es poden desenvolupar normalment, donen collita - encara més.

Avui en dia s’han desenvolupat diversos mètodes artificials d’enriquiment i alimentació del sòl, i també hi ha algunes plantes i cultius, gràcies als quals el jardiner té totes les possibilitats d’eliminar el sòl de les males herbes i millorar la seva composició mineral i orgànica general. Aquestes plantes poden incloure adob verd i la civada és una de les plantes d’adob verd més populars i estesa. En aquest article ens detindrem amb més detall sobre la descripció de les propietats de la civada, sobre com la civada pot ajudar el sòl a restablir el seu equilibri i la seva energia. També us indicarem quan es recomana plantar civada perquè sigui un fem verd eficaç i eficaç, a la tardor o a la primavera. A més, donarem alguns consells sobre com tractar millor les plantes que han assolit el màxim creixement i ara cal fer-hi alguna cosa per extreure els nutrients i l’acció màxims de la civada i dels purins verds.

La civada com a fem verd

Les sidera són plantes que els jardiners no conreen en absolut per vendre-les al mercat o menjar-les, preparant diversos plats. Els siderats són cultius amb una composició química especial, gràcies als quals és possible restaurar el sòl, que sembla estar completament esgotat, que ha perdut la seva capacitat de viure. A més, gràcies als siderats, podeu preparar el sòl sense esforç per a la propera temporada de plantació, que també té un paper molt important i significatiu. Els siderata no es cullen ni es cullen per endavant; solen créixer al sòl, es marceixen, s’inicia el procés de decadència i compostatge. I és durant aquest període que les plantes desprenen totes les substàncies més útils i nutritives, que després tenen un efecte excel·lent en l’estat general del sòl i dels cultius.

Les tiges de fems verds guanyen força ràpidament per si mateixes: una massa verda que, després de llaurar, es descompon i es converteix en un compost real i molt útil. El sistema radicular dels fems verds és extens i pot cobrir gairebé totes les capes superiors del sòl que es troben al lloc. Gràcies a això, les males herbes no tenen l’oportunitat de germinar al lloc, cosa que realment té un paper molt important. Les mateixes males herbes, que d'alguna manera germinen d'alguna manera, no reben prou llum solar, ja que els purins verds creen una cobertura d'herba o arbustos molt densa. Finalment, l’herba mor i els cultius de les espècies cultivades són segurs. A més, hi ha una cosa més a la qual cal destacar. El sistema radicular dels fems verds es troba perfectament al sòl, penetrant-hi a fons. Gràcies a això, una gran quantitat d'humitat necessària entra al sòl i l'aigua de pluja penetra perfectament al sòl. L’oxigen impregna el sòl, fent-lo lleuger i fèrtil. A més, airejar el sòl és generalment un procés molt important, ja que redueix el risc que es desenvolupin bacteris o espores patògenes al sòl, a partir dels quals es desenvolupin fongs. A més, els purins verds poden protegir el sòl del bufat, especialment en aquelles regions on hi ha fortes ratxes de vent i un clima molt ventós. Per tant, cal tenir en compte un gran nombre d’avantatges del fem verd i entendre per què avui en dia s’està fent tan popular en jardineria moderna i en activitats agrícoles.

Les plantes de diferents famílies es conreen com a siderats. Normalment, l’elecció recau en els llegums de fem verd, ja que es distingeixen per la seva utilitat i versatilitat. Però sovint l'elecció dels jardiners recau sobre el sègol, l'ordi i la civada, ja que es consideren els cereals més antics i estables. La gent plantava civada a la primavera i la tardor, així com abans de l’hivern. Va aconseguir la seva fama molt abans que aparegués el blat o el sègol i, per tant, fins ara es confia en la civada com a fem verd per protegir les parcel·les, transformar-les i restaurar-les.

El valor de la civada com a adob verd consta de diverses característiques especialment significatives alhora. Es presenten de la següent manera:

- massa proteica de la civada: les tiges de civada es distingeixen per un excel·lent valor nutritiu, ja que és en elles on es concentra una gran quantitat de proteïnes valuoses i hi ha fins i tot més proteïna a la civada que al trèvol o a l’alfals, a la qual val la pena prestar atenció.

- la composició mineral de la civada: la civada conté molt menys nitrogen que algun altre fem verd, però hi ha molt potassi i fòsfor. Per tant, la civada pot enriquir i saturar els sòls argilosos, que es diferencien no només per la seva desfavorabilitat, sinó també per la seva viscositat, que no sempre és adequada per cultivar molts cultius.

- aireació: aquest cereal té un sistema radicular molt potent i ramificat. Gràcies a això, les arrels poden afluixar el sòl amb molta cura i, com a resultat, el sòl dens es torna suau i molt clar. L’aeració és el procés d’aeració quan el sòl està saturat d’oxigen. Això és molt important per evitar alguns processos estancats, ja que gràcies a això les plantes se sentiran molt més còmodes i el sòl mateix serà més enriquit i fèrtil.

- enfortiment: la civada del sòl solta i inestable (o millor dit, el seu sistema radicular) es fa més cohesiva i densa, uneix parts del sòl. Per tant, en general, la civada pot tenir un efecte excel·lent en una àmplia varietat de tipus i formes de sòl, no és perjudicial en absolut, no hi ha efectes secundaris visibles, de manera que aquest és realment un gran avantatge, que pagarem atenció a més d’una vegada.

- propietats herbicides de la civada - quan el cereal aconsegueix el seu creixement i desenvolupament, pot formar plantacions denses i denses. Les tiges estan molt a prop les unes amb les altres i, per tant, no poden germinar males herbes entre el dens embalatge de la civada. Simplement, la civada ofega les males herbes i, per tant, el lloc està net d’herbes nocives, cosa que té un efecte excel·lent sobre l’estat general del sòl i, en conseqüència, sobre la salut i el desenvolupament de les pròpies plantes cultivades en el futur.

- sense pretensions: el cereal es pot adaptar a qualsevol sòl en termes de composició. No requereix cap mena d’atenció o cura. Al mateix temps, els fems verds poden créixer fàcilment sobre sòls francs i chernozem, a les torberes, argiloses i arenoses. De fet, la civada és el veritable somni de qualsevol agricultor que no vulgui dedicar massa temps a les activitats de preparació, però que alhora vulgui obtenir el resultat perfecte en plantar.

- Rendiment: si es compta amb cent metres quadrats de la superfície total del lloc, el rendiment dóna una massa igual a 100 quilograms de fem de gran qualitat i útil. Per tant, aquí heu de pensar si té sentit comprar de vegades no sempre disponibles i gens de fem barat, si podeu cultivar una excel·lent alternativa a la vostra parcel·la sense gaire esforç.

Per descomptat, els beneficis de la civada són increïblement atractius. Però, d’una manera o altra, té diversos desavantatges. D’alguna manera, els jardiners i els agricultors no se n’adonen gens, i per a alguns aquestes mancances són molt evidents i criden a prestar-hi atenció directa. Entre els desavantatges, destaquen els aspectes següents:

- la massa verda no té un volum tan gran com el de molts altres fems verds. Com a regla general, durant la primavera, la civada potser no sigui suficient per a terres massa esgotats, però per mantenir la neteja i l’ordre al lloc, la civada encara és molt més ideal que molts productes químics i preparats que no tinguin una naturalesa tan natural. i, per tant, els jardiners sovint els rebutgen per protegir les seves pròpies vides i salut.

- La civada conté una quantitat molt petita de nitrogen. A causa del fet que el cereal té un contingut molt reduït de components nitrogenats, s’ha de sembrar en aquelles zones on ja creix un altre contingut de nitrogen del fem verd: alfals o trèvol. Aleshores, el jardiner ha de cavar o llaurar la zona perquè els dos cultius es barregin entre si, creant un gran i nutritiu duo orgànic.

- La civada ha d’estar a temperatures relativament baixes, així com que el jardiner regi el sòl el més sovint possible. La civada també prefereix les zones ombrívoles, la frescor i la humitat abundant per donar un creixement i desenvolupament més eficients. En principi, és ideal per a zones on el clima no és estable, estable i àrid. Però, pel que fa a altres regions més seques i càlides, ja hauríeu de pensar si té sentit plantar civada, ja que és poc probable que sigui capaç de fer front als set requisits i enriquir el sòl tant com sigui possible.

D’una manera o altra, els avantatges de la civada superen encara els desavantatges, però correspon al jardiner escollir aquest fem verd o no. Tot depèn de l'estat del sòl, de quins conreus creixeran en aquest lloc, així com de quins objectius persegueixi el jardiner o l'agricultor i si el lloc s'utilitzarà en el futur per a qualsevol plantació o si utilitza purins verds. inicialment per a la restauració general i exhaustiva de l’estat del sòl, i després ja es recorre a plantar una gran varietat de cultius. A la següent part de l’article, ens dedicarem a quines característiques del cultiu de plantes existeixen avui en l’actualitat en agronomia i horticultura, i quina és l’especificitat del cultiu de civada com a adob verd.

Característiques del cultiu de civada

En general, els jardiners experimentats coneixen diversos secrets bàsics que utilitzen per cultivar adob verd i, en particular, civada. Això es refereix al fet que inicialment la civada no té una massa verda elevada, però pot augmentar-se, així com enfortir el sistema radicular, sense afectar en cap cas l’estat del sòl, que de vegades ha de donar algunes substàncies i forces a el cultiu de fems verds. Per tant, si planta civada en períodes climàtics i de temps diferents, en estacions diferents, donarà un nivell nutritiu diferent. És sobre això que en el futur dependrà de quina serà la collita per al pròxim any, de quin serà el seu volum.

Hi ha diverses regles bàsiques, les quals s’obtenen per obtenir excel·lents resultats en la plantació d’adobs verds de la família dels cereals. Cal parar atenció immediatament al fet que els cereals no s’han de plantar mai davant dels cereals. Per tant, si el jardiner planejava plantar el camp immediatament després d’eliminar-ne civada o blat sarraí. A més del blat, aquesta idea hauria d’abandonar-se immediatament, ja que no tindrà cap sentit, però pot alterar significativament l’equilibri global del sòl. Tampoc no sembreu civada a la zona on el jardiner planeja plantar encara més un cultiu de patata; aquesta seqüència serà completament desfavorable. Però la civada es pot plantar després de collir la patata: en aquest cas, es mantindrà l’equilibri del sòl i les plantes es sentiran molt bé. El cuc filferro reacciona molt bé a la civada, pot romandre-hi fins i tot després de tallar la civada i plantar les patates, de manera que hi ha un risc elevat que el cuc filferro oprimeixi molt les patates, les debiliti, les faci completament no preparades per fructificar i el jardiner simplement perdrà tot el cultiu de patata. Per tal que no es perdi el cultiu de la patata, es recomana utilitzar altres fems verds per plantar, idealment llegums, però no cereals.

Si l’any passat van créixer patates al lloc i el jardiner va decidir netejar el lloc per obtenir nous cultius, llavors la civada està bé. Eliminarà les restes d’elements de patata i també farà front a la crosta de la patata, que ha triat el sòl i no busca deixar-lo, ja que se sent molt bé i còmode. Si parlem d'altres cultius, aquest cereal és excel·lent per alimentar i saturar el sòl amb elements minerals i orgànics nutritius. Per tant, el jardiner pot plantar civada de manera segura al lloc i, aleshores, aquest lloc és ideal per plantar gerds o groselles i altres plantes de fruites i baies. A més, després de la civada al lloc, els pebrots de diferents varietats i varietats, els tomàquets i la col se senten molt bé. Les rosetes de maduixa i maduixa també rebran el màxim de nutrients del sòl on anteriorment es conreava civada.

Per descomptat, aquí hauríeu de fixar-vos en quan i com es sembra el fem verd. De fet, aquest cereal és molt amant de la humitat i resistent a les gelades. Per tant, es recomana sembrar-lo en un moment fred i molt humit. El millor és plantar-lo a l’octubre, quan es recull el cultiu del lloc, i el sòl encara no ha tingut temps de mullar-se massa sota la influència de les precipitacions de tardor. És en aquest moment quan s’introdueixen les llavors de cereals. La civada no és totalment apta per a les gelades, de manera que no sobreviurà, cosa que també val la pena prestar atenció. És per aquest motiu que convé esbrinar-ho: si l’hivern arriba molt aviat, és millor abandonar la sembra de tardor de civada i traslladar-la a un període primaveral més estable. Si hi ha uns quaranta dies abans de l’aparició de les gelades, podeu plantar el cereal amb seguretat: tindrà temps per agafar força, arrelar-se i guanyar el volum de massa verda requerit.En el futur, la civada es convertirà en un excel·lent fertilitzant i adob, ja que tindrà temps no només d’aixafar-la sota la neu, sinó també de podrir-la, i això ja s’equipararà a les propietats nutritives dels purins.

A la primavera, abans de sembrar civada, també val la pena parar atenció a les condicions meteorològiques i climàtiques, als indicadors de temperatura. Si la civada es posa a les zones càlides i fins i tot calentes, la sembra es pot dur a terme ja al febrer, quan apareix la primera aigua fosa sota la neu. Si l’hivern va ser dur, fred i molt llarg, és millor sembrar civada més a prop de finals de març, quan les gelades comencen a disminuir gradualment i les precipitacions disminuiran significativament. És en aquest moment que el siderat tindrà uns 30-40 dies perquè les tiges madurin completament. Després d’això, el jardiner prescriu llaurar el sòl i, aleshores, ja és possible plantar les principals plantes cultivades, per a les quals la civada es convertirà en un aliment ideal. És possible enriquir el sòl amb siderats fins a principis de setembre, i és igualment adequat tant per a cultius primerencs com tardans. Aleshores val la pena fer un descans d’un mes aproximadament, després del qual es sembra l’adob verd sota la neu. D’una manera o altra, tot depèn de molts indicadors i circumstàncies, de manera que el jardiner hauria d’avaluar de manera adequada i correcta les condicions climàtiques i meteorològiques, l’estat general del sòl, per no afrontar problemes en plantar adob verd i plantar les principals plantes conreades en el futur.

Abans d’introduir les llavors de civada al sòl, es poden desinfectar una mica amb permanganat de potassi. Això eliminarà tota la flora patògena, matarà els microorganismes i també augmentarà el nivell de germinació de la civada a la zona. Per fer-ho, n’hi haurà prou amb mantenir les llavors en permanganat de potassi durant vint minuts i després esbandir-les bé amb aigua corrent. També és mono utilitzar gasa o tela de cotó: les llavors no flueixen enlloc junt amb el raig d’aigua i, al mateix temps, es renten perfectament tant del permanganat de potassi com dels oligoelements que van morir amb permanganat de potassi. cultius. La terra s’ha d’afluixar, s’han d’eliminar les restes dels vells cims, que poden quedar atrapats al sòl. En general, la civada necessita descans per a una excel·lent germinació, i també és necessari que el sòl estigui fluix i ben ventilat, saturat d’oxigen. Les llavors s’introdueixen de manera caòtica, simplement es poden escampar pel lloc, sense calcular distàncies entre les plantacions. La civada brollarà amb força freqüència i això protegirà encara més el sòl, especialment de possibles brots de males herbes, i això és molt important.

Cent metres quadrats de terra poden prendre uns dos quilograms de llavors. El més important a l’hora de plantar és que l’atzar també s’ha de moderar i que les llavors es distribueixin uniformement. No hauria d’haver cap calb als cultius, hauria de ser un camp uniforme plantat, que serà senzill de collir i processar. Si el sòl és massa sec, es recomana afegir una mica d'humitat de la mànega. Si no es fa això, el sòl es tornarà molt dens, enderrocat i això pot afegir problemes addicionals al jardiner en el futur, quan comenci a plantar plantes conreades.

Quan parlem de la cura dels purins verds, normalment destaquem que, en general, són totalment despretensiosos. Sigui com sigui, no es pot dir el mateix amb la civada. Necessita una humitat abundant, ja que només en aquest cas pot acumular una massa verda suficient, que després s’utilitzarà per a la fertilització. Si el clima és sec i no proporciona reg natural, només el jardiner haurà d'aplicar el reg. Aproximadament un cop cada pocs dies, també haureu de comprovar i avaluar l'estat general de les plantacions, especialment en les fases inicials, quan els brots acaben d'eclosionar i les fulles només comencen a formar-se i es desenvolupen gradualment. Si les tiges no poden guanyar massa verda, es recomana entendre quin és el motiu.Potser, abans d’això, hi creixien cultius massa agressius, que van esgotar completament el sòl i, per tant, la seva energia ni tan sols és suficient per ajudar-se siderat... En aquest cas, podeu enriquir el sòl afegint-hi molt poca barreja de minerals. L’ideal seria que sigui adequat el salitre o el superfosfat, que tenen un efecte excel·lent en l’estat general del cultiu de cereals. En general, les ovelles no segueixen sent un cultiu tan capritxós, de manera que, a més d’hidratar-la, no necessita donar cap altra mesura de cura agrotècnica.

Des del moment de la sembra fins al moment en què es pot segar la civada, haurien de passar de trenta a quaranta dies. Al mateix temps, és millor per a un jardiner centrar-se de manera independent en quina és la massa de la planta, prestar atenció a l’estat de la panícula de les pròpies flors. Si comença a formar-se pol·len, en aquest moment és millor tallar les tiges. Si un jardiner sembrava civada a la tardor, ha de recordar que la sega ha de començar literalment la vigília de l’aparició de les gelades. Aleshores tindrà temps per complir tots els terminis i aconseguir un excés de fems verds, que beneficiaran molt la parcel·la personal i les plantacions que s’hi situen. Si la sega està prevista per a la primavera, es pot organitzar i dur a terme com a màxim 10-14 dies abans de plantar els cultius principals. En cas contrari, els fems verds no tindran temps per escalfar-se i podrir-se i, en aquest cas, no donarà a les plantes els beneficis que podria comportar si el jardiner complís el seu paper amb el temps.

En general, l’activitat agrícola es considera avui dia una de les més rendibles i significatives de la indústria. N’hi ha prou d’esforçar-se per cultivar el sòl de manera competent i es pot obtenir una collita excel·lent i nutritiva que serà completament natural i segura per a la pròpia persona. En la sembra, en cap cas no us heu d’afanyar: heu de calcular per endavant les oportunitats i els riscos i, a partir d’això, preparar-vos per plantar els principals cultius. La civada també només s’ha de col·locar en sòls preparats. Ha de ser humit i fluix, perquè en aquest cas la civada tindrà molt més èxit a l’hora d’obtenir la seva massa verda i, en conseqüència, mostrarà excel·lents resultats de fem. Coneixent les regles més elementals, podeu obtenir un resultat excel·lent en aquesta activitat i, en conseqüència, obtenir un adob increïble i molt pressupostari, que per les seves característiques serà diverses vegades més eficaç que el fem.