Característiques biològiques de l’arç blanc

L’arç cerval marí és un petit arbust que, tanmateix, produeix una collita extremadament rica durant la temporada de bells fruits madurs de forma ovalada amb tons que van des del taronja fins al groc. És un autèntic magatzem de vitamines i minerals; per a això, molts residents d’estiu es dediquen al seu cultiu. Esbrinem com existeixen les característiques biològiques de l’arç cerval marí per saber amb què haurem de tractar en el futur.

L’arbust pertany a les anomenades plantes dioiques, és a dir, les flors amb característiques sexuals femenines i masculines es localitzen en plantes diferents i no juntes. De mitjana, hi ha fins a set exemplars femelles per una o dues plantes mascles.

La característica biològica de l’arç blanc és que les arrels de la planta no tenen pèls, de manera que es poden considerar nues. Es diferencien per la mida gruixuda, la forma de la corda, la soltesa i la longitud, la força imperfecta: es trenquen fàcilment quan es fan malbé, a causa del baix nivell de desenvolupament del teixit mecànic. Normalment, les arrels de l'arç cerval marí no són massa profundes; la seva ubicació, per regla general, és a prop de la superfície del sòl. Per tant, la regla no consisteix a excavar l’arç cerval profund al voltant dels cercles del tronc. A la zona de les arrels laterals, sovint als nodes ramificatius, sorgeixen formacions de nòduls, gràcies als quals el sòl rep un element tan important pel seu funcionament com el nitrogen.

Les característiques biològiques de l’arç cerval també consisteixen en el fet que la baia té un caràcter verticil·lat de ramificació dels brots, els cabdells es defineixen com a mixtos, també contribueixen a l’aparició de brots i flors nous. Període de floració l’arç groc cau cap a mitjans de maig. En primer lloc, les flors comencen a aparèixer a la base del brot, sent denses, gairebé molt a prop entre elles al llarg de tota la branca. Pot semblar una mica a una espiga de blat de moro. Les primeres flors, per regla general, són de mida petita, encara sense pètals, especialment discretes, amb periantis de tons marrons o verdosos. Col·lectivament, són inflorescències curtes de múltiples espigues. Les flors masculines tenen, de mitjana, quatre estams situats a les aixelles de les escates. També hi ha anteres oblongues en filaments curts d’estam: la seva funció és llançar una quantitat important de pol·len a l’aire, que posteriorment és transportat pels corrents del vent. Les flors femenines només porten un pistil cadascuna, caracteritzada per un llarg estigma que sobresurt del periant i una columna curta amb un únic enllaç superior. Hi ha flors femenines a la zona dels sinus de les escates, estan representades per inflorescències de tres flors.

Fins al moment de fructificar, és bastant difícil distingir les plàntules femenines de les masculines. L'únic signe segur és que, a diferència dels exemplars femenins, els mascles es distingeixen per un creixement més fort. Pel que fa als valors generals de la mida de les plantes, els arbusts masculins a l'edat de dos anys poden assolir valors com 90 o 120 centímetres; els límits de les dones són d’uns 80 i 108 centímetres. Per tal que les plantes creixin correctament i el seu desenvolupament no es ralenteixi, s’ha d’utilitzar una tecnologia agrícola d’alta competència. Amb la seva manca i / o imperfecció, les característiques sexuals de l’aladern apareixen només al cinquè o sisè any de desenvolupament, tot observant el nivell adequat, el resultat ja es pot esperar al quart. Els exemplars masculins es diferencien dels femenins pel fet que tenen cabdells grans amb escates de cobertura, dels quals n’hi ha un nombre suficient. Els brots es queden gaire a prop, extremadament units entre si en brots anuals gruixuts.Pel que fa a les plàntules femenines, els seus brots són força prims, els cabdells són molt més petits i, al seu torn, només es cobreixen amb un parell d’escates.

Cal recordar que, en cas de fluctuacions de temperatura, hi ha la possibilitat que apareguin baies, encara que de mida petita, als arbusts masculins. Es localitzen individualment i no s’agrupen en diferents parts de la corona i, per desgràcia, donen llavors d’un aspecte extremadament impresentable.

Les característiques biològiques de les baies d’arç cerval es poden caracteritzar com a drupes amb un pericarpi sucós. A l'interior de la drupa es forma una llavor ovoide, oblonga, amb solcs als dos costats. El color pot anar des del marró clar fins al completament negre. La llavor sol representar aproximadament l’11% del pes total del fruit.

A més, a partir de les característiques biològiques de l’arç cerval, es pot distingir la seva fotofil·lusitat, per tant, en plantar s’hauria de proporcionar un espai obert, on sempre cauran els raigs solars. El millor de tot és que l’arç cerval arrela sobre sòls francs i arenosos; al seu torn, els sòls argilosos pesats són desfavorables. Tot i que, en principi, l’arç cerval tolera bé les baixes temperatures, a l’hivern els ronyons solen estar exposats a la congelació. Més a prop d’octubre, el fred sever pot danyar l’escorça de les plantes que encara no s’han preparat per a la temporada d’hivern.

És lògic que la collita també depengui de la quantitat de precipitacions, de les precipitacions i de la temperatura mitjana diària. Tingueu especial cura durant l'estació seca i no tingueu mandra per regar l'aladern per evitar la seva mort. i tenir sempre en compte les característiques biològiques de l’arç cerval al créixer.

D’una manera o altra, seguint les recomanacions, podeu fer créixer aquest arbust generós sa i fructífer. Observeu l’arç cerval en procés de desenvolupament, esbrineu les característiques biològiques de l’arç cerval, marqueu els signes necessaris per determinar exactament quin exemplar teniu, mascle o femella. Una mica de pràctica i us convertireu en els autèntics experts en aquesta matèria.