Ginebre comú: descripció, tipus, varietats, cultiu

L’article presenta un ginebre normal: descripció, característiques, varietats, tipus, regles de cultiu.

Els grans arbres de coníferes en forma de primes piràmides tenen un aspecte molt bonic a les parcel·les. Així és com el ginebre comú, que creix salvatge a Amèrica, Europa, a la part nord d’Àfrica i Àsia. També podeu trobar conreus de ginebró rastrejant. La planta és molt resistent i resistent. Es pot adaptar ràpidament a les noves condicions de creixement i a les condicions climàtiques canviants. Això va permetre que la planta existís durant molts anys, experimentant fins i tot els canvis climàtics més greus. Els ginebres creixen fins als nostres dies, amb una gran demanda entre els dissenyadors de paisatges.

Ginebre comú: descripció, característiques

Ginebre comú: descripció, característiques

Havent existit a la terra durant un període de temps bastant llarg, han aparegut moltes varietats de ginebre. Les espècies silvestres són principalment arbusts rastrers i baixos que ocupen el nivell inferior de la varietat forestal. Tanmateix, gràcies a científics i criadors, el ginebre no només s’ha estudiat i descrit amb detall a la literatura, sinó que també s’ha domesticat des del segle XVI i s’han desenvolupat noves varietats que es diferencien les unes de les altres no només per l’aspecte, però també en el color de la corona.

Ginebre comú: descripció de les espècies

Rover

Ginebre comú: descripció de les espècies

La planta es classifica pel seu tipus de corona i ramificació. Així que hi ha:
- plantes de baix creixement amb branques penjades pels costats f. Pèndula;
- arbres amb una gran capçada en forma de columna i un petit nombre de branques penjades f. Suecica;
- plantes amb una forma compacta de corona columnar f. Compressa;
- hi ha espècies baixes, però amb una ampla capçada creixent als costats f. Depressa;
- plantes amb una forma de corona alta i esvelta, les branques de les quals es dirigeixen cap amunt f. Hibernica;
- També es distingeixen espècies de ginebres rastreres, que creixen fins a 2 metres d’amplada f. S ..

A més de la forma de la corona de la planta, el ginebre té un color diferent de les agulles. En una planta salvatge, les agulles són de color verd amb una franja clara clara al mig de l’agulla. La longitud de les agulles és aproximadament d’un centímetre i mig.

Ara, gràcies al treball diligent i no indiferent dels criadors, el ginebre decora un gran nombre de jardins, places i parcs, sorprenent amb el color blau de les agulles i la corona quasi daurada de la planta. Les agulles tenen un aspecte fantàstic en el fons de l’escorça vermella de l’arbre que, a mesura que creix la planta, s’esquerda i comença a desprendre’s. Després que la planta compleixi més de 10 anys, podem parlar de la seva capacitat de reproducció per llavors. Les espècies de plantes femelles pol·linitzadores formen bonics cons, que tenen tres llavors a l’interior.

Ginebre comú: foto i descripció de les varietats

Fins ara, s’ha obtingut una gran varietat de pintes de la cultura del ginebre comú, que ara es divideixen per no confondre’s per la seva mida i en funció de la força del creixement de la planta.

Ginebres de ple creixement. Aquests són els cultius que creixen uns 30 cm d’alçada cada any.
Varietats de mida mitjana. Aquests cultius creixen uns 15 cm a l'any.
Els ginebres nans creixen 10 cm anuals.
Ginebres en miniatura.Aquests cultius creixen només 8 cm durant l'any.

La primera posició en termes de creixement lent l'ocupen els savines del micro grup, que augmenten només un parell de centímetres a l'any.
També hi ha aquells cultius que no s’adapten a més d’un grup, ja que el seu creixement es produeix en diferents direccions i les branques pengen, semblant a un salze plorant.

Ginebre Horstmann ordinari.

Ginebre comú: foto i descripció de les varietats

Aquesta planta es pot veure a les terres d'Alemanya. La cultura té un vigor de creixement mitjà, però, arribant a una alçada d’uns dos metres i mig, deixa caure les tiges i es converteix en una planta que plora, cosa que fa que la planta sigui única i atrau la vista de molts visitants a parcs i places. Les agulles de la planta són verdes. L’arbust en si no té pretensions. L’única cosa, per mantenir la bellesa, necessita molta llum. Als dissenyadors els agrada molt aquesta cultura i sempre planten ginebres al centre de la composició.

Ginebre Repanda ordinari.

També és un exemplar extremadament original que sorprèn per la seva forma de corona plana i rodona. La planta fa només 30 cm de longitud, però les branques creixen àmpliament als costats aproximadament un metre i mig. La terra natal de la planta és Irlanda, per tant, el cultiu és molt resistent fins i tot a les gelades severes, però no tolera l'aire sec. Les agulles de la planta descrita són suaus al tacte. Ni un centímetre de llarg. El color és verd amb un to platejat. A les agulles es pot veure la característica tira de llum de ginebre.

Catifa verda normal de ginebre

La cultura és molt similar a la varietat de ginebró anterior. Una planta adulta sembla de lluny una catifa verda suau. La tija creix en alçada només 15 centímetres, a causa de la qual cosa la planta tolera perfectament tant les baixes temperatures de fins a 40 graus, com el mal temps fort i les fortes precipitacions.

Ginebre ordinari Khybernika.

Una varietat originària d'Irlanda. La corona d’una bella planta s’assembla a una columna piramidal. Aquesta planta es va domesticar fa uns 200 anys i encara és molt popular entre els dissenyadors de paisatges, perquè té una corona piramidal molt densa amb branques que creixen cap amunt. El color de les agulles es manté blau durant tot l’any, fins i tot a l’hivern. Les agulles són suaus al tacte i l’alçada de la planta en anys pot arribar fins als 8 metres. És una llàstima que la varietat no arreli a tot arreu a Rússia, excepte a les regions del sud, on la temperatura de l’aire no baixa dels 17 graus a l’hivern.

Ginebre Arnold ordinari.

La tija de la planta creix en longitud fins a dos metres. La forma de la corona també s’assembla a una columna, no creix en amplada i les branques es dirigeixen cap amunt, cosa per la qual l’arbre té un aspecte molt prim i elegant. La planta creix anualment no més de 10 cm d'alçada, les agulles tenen un to lleugerament blavós. L’agulla en si no fa més d’un centímetre de longitud.

Ginebre ordinari Meyer.

La varietat va rebre el nom del seu creador, un criador alemany. Per tant, el cultiu de cria té una bella corona ampla en forma de piràmide amb agulles brillants i espinoses d’un to blau. La mida de la tija no supera els tres metres d’alçada i la planta es caracteritza per una major resistència a les gelades, però molt exigent a la llum. Només amb una il·luminació suficient, la corona tindrà un aspecte decoratiu. Aquest tipus d’amants els dissenyen i planten activament una cultura que sembla de lluny un arbre de Nadal o un avet.

Ginebre Suetsika ordinari.

Aquesta planta és molt popular al nord d’Europa i al nostre país, ja que és molt resistent als hiverns glaçats. Aquesta planta és un arbust, que té diverses tiges principals i que canvia la forma de la corona de piramidal a corona amb branques caigudes al final. Des de l’exterior, la planta té un aspecte atractiu i té molta demanda quan es creen composicions úniques per ennoblir parcel·les i jardins casolans.La tija no creix més de 10 cm anuals.

Cures normals de ginebre, regles de plantació

La cultura en qüestió d’aquest article és molt aficionada a la llum, però també pot créixer a l’ombra parcial, ja que és de fulla perenne sense pretensions. Per tal que la planta compleixi la seva funció decorativa, ha d’assignar un lloc al sol i assegurar-se que no hi ha corrents d’aire constant. Qualsevol sòl és adequat, el més important és que és nutritiu i solt.

El millor és plantar una planta a mitjan primavera, al maig o principis de tardor. És millor preparar el lloc d’aterratge amb antelació. La mida del pou hauria de superar la mida del sistema radicular perquè les arrels no quedin estretes. Cal col·locar una capa de drenatge a la part inferior. Una molla de maó, argila expandida o sorra és molt adequada. La composició del sòl ha de consistir aquí en torba, gespa i sorra amb una petita barreja d’argila. Serà òptim afegir fertilitzants que continguin nitrogen i fòsfor. El sòl no ha de ser àcid, de manera que, si és el cas, afegiu-hi més farina de dolomita o calç.

Un cop instal·lada la terra, es pot plantar la planta preparada. És important assegurar-se que el coll de l’arrel estigui a ras del terra o a uns cm de la superfície. Després de la sembra, la terra es comprimeix i la planta es rega abundantment. És millor endurir la superfície al voltant del tronc perquè no creixin males herbes i quedi humitat al sòl el major temps possible.

Atès que el ginebre comú es classifica com una planta sense pretensions, no requereix una atenció excessiva. Només heu de regar la planta en sequera severa. Però no més d’una vegada a la setmana. A més, s’eliminen les males herbes i s’afluixa regularment el sòl al voltant del tronc, de manera que l’oxigen s’administra millor a les arrels. El cultiu només s’ha d’alimentar a la primavera amb l’ajut d’adobs especials per a coníferes, dels quals n’hi ha molts en aquest moment. Si el sòl no és fèrtil ni tan sols pedregós, haureu d’alimentar el cultiu diverses vegades per temporada.

Per mantenir la bellesa de les agulles, es recomana ruixar la corona d'una ampolla.
Les plantes plantades amb l'objectiu d'una bardissa o per crear altres formes, haurien de formar-se una corona anualment. Si es planta una espècie amb branques caigudes, no cal dur a terme la formació, només cal fer podes sanitàries ocasionals de l’arbust, eliminant les branques seques i malaltes.

Atès que el creixement de la planta és molt feble, el més important aquí no és exagerar-lo, ja que trigarà més d’un any a generar vegetació. El millor és formar una planta a la primavera o principis d’estiu i, a la tardor, realitzar podes sanitàries.
Per a la prevenció de malalties, és necessari utilitzar fungicides o tractar plantes malaltes amb líquid bordeus. Les plantes toleren bé l’hivern, de manera que els cultius adults queden tal com són, i les plàntules joves per a l’hivern s’han de cobrir amb branques d’avet i lligar-les amb cordill. A l’hivern és millor cobrir la planta amb neu.

En resum, podem donar les gràcies als criadors per descobrir-nos una increïble planta de coníferes de fulla perenne. A més, ara es pot cultivar un arbust de ginebre amb una o altra forma de corona i gaudir del seu aspecte, creant belles composicions de coníferes. A causa de la poca pretensió de la planta i la seva resistència al clima fred, qualsevol jardiner pot cultivar aquest cultiu al lloc.

Ginebre comú: descripció