Clematis. Aterratge.

Flor bonica-Clematis, té un segon nom-lozinka o clematis. Prové de la família Buttercup. Planta perenne, herbàcia, espècies llenyoses. Aquest representant creix principalment als subtropics o a la latitud temperada del costat nord de l’hemisferi. Hi ha més de 300 varietats d’aquest gènere, presenten diferències significatives en comparació entre si. Planta de liana enfiladissa. Molts cultivadors de flors experimentats afirmen que, amb una flor tan poderosa i aparença tan diversa, es pot crear un jardí de bellesa.

Clematis. Particularitats

Cada tipus de planta té la seva pròpia peculiaritat i diferències externes significatives. El cultiu pot ser un arbust, un arbust, fins i tot una simple herba, però la varietat principal és una vinya. El sistema radicular es divideix en dos tipus: pivot, una planta amb aquesta arrel tolera molt malament qualsevol tipus de trasplantament; fibrosa, és molt capaç d’aclimatar-se fàcilment després d’interferir amb el procés de creixement. A la primera temporada, després del trasplantament, les tiges de la planta són relativament primes, les plantes llenyoses es distingeixen per la presència de brots de facetes lleugeres, en espècies herbàcies, les arrels són de color verd, arrodonides. Aquests brots es desenvolupen a partir de brots terrestres de tiges més antigues, en cas contrari, de la part subterrània de l’arbust. Les fulles es desenvolupen en dos tipus: complexes (de 3 a 7 fulles), de desenvolupament simple. El fullatge és predominantment de color verd, però hi ha un nombre reduït d'espècies amb un color de fulla porpra. Les inflorescències també difereixen en el canvi d’espècie, en formes petites, semi-umbilicals i corimboses. Podeu trobar inflorescències individuals. La majoria de les flors són sèpals, amb fins a 7-8 fulles en una flor.

Un fenomen estrany són les flors dobles, on el nombre de pètals arriba als 70 trossos. Les flors simples al nucli tenen molts pistils i estams, en aparença s’assemblen a una aranya peluda. La paleta de colors de les inflorescències és molt diversa en matisos. Cada flor, individualment, no viu més de 20 dies. L’aroma de la majoria de les flors és similar al gessamí, l’aroma de la prímula, fins i tot l’aroma d’ametlla és present en algunes espècies d’aquesta planta. El fruit madur té moltes llavors.

Creixement de llavors.

El procés comença amb la sembra correcta de llavors. Gràcies a les moltes varietats i tipus d’aquesta planta, alguns dels jardiners amb més experiència estan intentant seleccionar Clematis. En aquest cas no es requereix molta invenció. Només cal cultivar amb èxit les espècies de plantes seleccionades a partir de llavors. La mida de les llavors per a tota la varietat d’una planta determinada és diferent, depèn d’això l’interval de temps (durada) de germinació de les llavors.

Per la mida de les llavors, la flor es divideix en 3 subgrups:
- una planta amb grans llavors: Jacqueman, Durant, llana, porpra i moltes altres. Les llavors d’aquests representants germinen de manera desigual, durant un llarg període de fins a 8 mesos, en alguns casos fins i tot més llargs;
- Una planta amb una mida mitjana de llavors pot germinar en sis mesos. Per exemple: sis pètals, de fulla sencera, Douglas i altres espècies;
-Els propietaris de plantes amb llavors petites podran observar una germinació de les llavors molt amigable i bastant ràpida en un futur molt proper, gairebé 16 setmanes després de la sembra. Per exemple: fulles de raïm, tangut i altres representants de plantes.

L’opció més òptima per triar un material de plantació adequat seran les llavors recollides durant la temporada actual. Les llavors es poden emmagatzemar fins a 4 anys, la seva germinació continua sent d’excel·lent qualitat. Només cal col·locar les llavors en bosses de paper i guardar-les en una habitació amb una temperatura de l’aire no superior a 23 graus.

Cada planta té períodes de temps diferents per al cultiu de plàntules. Els representants amb llavors grans s’han de sembrar immediatament després de la collita de tardor, el temps de sembra es pot canviar a les primeres setmanes d’hivern. Una planta amb llavors mitjanes es sembra al final de les vacances d’hivern. Les clematis de llavors petites es comencen a sembrar només a finals de març i principis d'abril. Per obtenir una germinació més ràpida i eficient, cal preparar la llavor. La preparació comença al cap d’1,5 setmanes aproximadament, cal remullar-se amb aigua a temperatura ambient, canviar l’aigua 5 vegades al dia. Simultàniament a la preparació de les llavors, cal preparar el recipient i la terra necessària. Escolliu un recipient per sembrar, ompliu-lo amb una barreja de terra formada per torba, terra i sorra en una proporció igual a una part. Humitejar el substrat preparat, distribuir les llavors en una sola capa. Cobriu una capa de llavors amb sorra, el gruix de la capa és igual a uns 3 diàmetres de la mida de la llavor seleccionada. Sembrant lleugerament, assegureu-vos de tapar amb vidre o una malla molt fina, un recipient amb llavors sembrades. Per a una germinació ràpida de les plàntules, el recipient es pot treure a una habitació càlida amb una temperatura de l'aire de 25-30 graus. El reg de les llavors s’ha de dur a terme periòdicament, el procés s’ha de fer a través del palet, en cas contrari hi ha la possibilitat de rentar les llavors del sòl. Si apareixen males herbes a les plàntules, s’ha d’eliminar.

Plàntules en creixement. Cuidar-la.

Després que emergeixin les plàntules, traslladem el recipient a un lloc més il·luminat, però cal protegir les plàntules de la llum solar directa. L’aparició de les primeres fulles veritables a les plàntules suggereix que cal recollir-les en recipients petits i separats, testos. Un altre cultiu es realitza a casa fins al període de trasplantament en terreny obert. Quan el clima és prou càlid a l'exterior i no hi ha cap amenaça de retorn de les gelades, les plantules es poden plantar en un lloc de creixement permanent, en terreny obert.

Un lloc per trasplantar una flor, és aconsellable triar un sòl més ombrejat al lloc d’una composició necessàriament lleugera. Observa estrictament la distància entre cada planta, no inferior a 20 centímetres. Al principi, cal pessigar sistemàticament la planta. Aquesta acció és necessària perquè es facin els primers esforços per enfortir el sistema radicular dels arbustos i també contribueixi a la formació de matolls més exuberants. S’ha de cobrir cada planta abans d’hivernar. A la primavera, les plantes de Clematis s’han de trasplantar a una trinxera, poc profunda, de fins a 7 centímetres, i la distància entre cada arbust ja augmenta a 0,5 metres. Cal escurçar les tiges, deixant només uns quants nodes de la base. Després de 2-3 anys, la longitud de les arrels pot arribar als 15 centímetres, fins al nombre d'almenys 3 arrels sòlides. Només així es pot traslladar la bella Clematis a un lloc completament permanent, potser fins i tot per formar una bardissa.

Normes de plantació de terres obertes.

Qualsevol jardiner, sobretot un principiant, s’enfronta a la pregunta de com triar el moment adequat per plantar plàntules en un espai obert? Cal remarcar un punt important.L’elecció d’aquest moment s’ha d’acord amb les regles, també és necessari triar el lloc adequat on organitzeu les vostres flors per a la residència temporal. Hi ha d’haver un dispositiu de protecció contra el corrent d’aire, el lloc ha de ser assolellat, però la presència d’una ombra al migdia en aquest lloc és una condició força favorable. La composició del sòl és necessàriament lleugerament alcalina, suficientment plena de nutrients i contingut argilós. Un bon drenatge i una fertilització suficient del lloc són totes les condicions necessàries per al bon cultiu de Klimatis. Es recomana la presència d'un petit túmul o la creació artificial d'un en plantar una planta. El sistema radicular de la planta, amb la continuació del creixement, arriba a una longitud d’1 metre, per tant, les condicions muntanyoses seran capaces de protegir el sistema radicular dels efectes de les aigües subterrànies, evitar la desintegració de les arrels en aigües estancades. Per a la nutrició, Clematis té una actitud negativa envers els purins frescos o la torba àcida saturada. No deixeu entrar les aigües residuals del dosser o del sostre si heu identificat un lloc de cultiu permanent al costat de la tanca. La distància mínima entre la tanca i la planta és de 30 cm com a mínim.

La plantació de plàntules és possible a la primavera, també a la tardor. Si la plàntula es va comprar a una botiga, la podeu plantar a l’estiu, a la tardor i a la primavera. La plàntula adquirida a finals de tardor s’ha d’emmagatzemar fins a la primavera. Què cal fer per això? Assegureu-vos de col·locar-los en una habitació fresca, a una temperatura no superior ni inferior a 4-6 graus. Tapeu el sistema d'arrels al recipient amb una barreja de sorra i serradures. Assegureu-vos que humitegeu lleugerament la barreja. Es pessiga regularment per frenar el creixement de la planta, amb arrels fràgils i ganes de llum, la flor es pot estirar amb força.

Ha arribat el moment de plantar la planta. Cal examinar detingudament el sistema arrel. Col·loqueu les arrels seques en un recipient amb aigua durant 3-5 hores, l’aigua hauria de ser freda. Després de la inflor de les arrels, podeu començar a plantar.

Aterratge primaveral.

En presència d'un clima fresc a la regió de residència, la plantació es realitza els darrers dies d'abril, possiblement a principis de maig. Es requereix la presència d'almenys una tija sòlida en una plàntula de primavera. Fem un pou de plantació de forma cúbica amb laterals iguals a 60 cm. Assegureu-vos d’equipar una bona capa de drenatge de fins a 15 cm. El maó ben trencat i la pedra picada són perfectes per al drenatge. Es recomana la perlita a partir del material comprat. El sòl, amb poca composició amb nutrients, s’ha d’omplir amb la composició que falta. Els cultivadors de flors experimentats recomanen aplicar aquesta composició al sòl, a la zona seleccionada, un any abans de plantar-la. Simultàniament a la plantació, cal instal·lar suports per a les tiges de la planta. El suport ha de ser extraïble, d'almenys 2,5 metres d'alçada. Aquesta estructura salva la vinya d’una forta ratxa de vent. Continuem amb les regles per crear un pou d'aterratge. Aboquem una capa de terra damunt del drenatge, formant un petit túmul, i adaptem la planta per a la seva formació. Rectifiqueu amb cura les arrels i comenceu a omplir el forat amb la barreja de sòl ja preparada. Aprofundim el coll d'arrel de la planta no més de 10 cm. Una part insignificant del tronc, fins al primer node, queda sota el sòl. Després d’omplir el pou de terra, els costats haurien de romandre fins a 10 cm d’alçada. Compacteu lleugerament el pou acabat amb la plàntula i aboqueu-hi 10 litres d’aigua. Després de regar, el sòl al voltant de la plàntula s’escampa amb torba. Amb el pas del temps, el sòl s’assenta, per tant, és necessari abocar periòdicament terra a la ranura al voltant de la planta, a la primavera i a l’estiu. Observeu la distància entre les plàntules, com a mínim, d’un metre.

Plantació a la tardor.

Els residents de les regions del sud, on predomina un clima càlid, planten la planta a la tardor, per ser més precisos, a finals de setembre i principis d’octubre. Tanmateix, el procés només es duu a terme si la flor té els cabdells vegetatius prou desenvolupats. La plantació de Clematis a la tardor no difereix especialment de la plantada a la primavera.L’únic moment és que el pou de plantació d’aquest mètode de plantació està completament ple de mescla de terra, els costats no s’han de quedar. Després de cobrir-la amb terra, cobriu-la amb fulles seques al voltant de la plàntula i cobriu-la amb qualsevol material útil o comprat per a l'aïllament abans de l'hivern. A la primavera, després que el clima fred s’hagi reduït completament, traieu el material de cobertura, desentireu el sòl fins a una profunditat d’uns 10 cm i obteniu una petita depressió. Durant tot el període estival, comencem a afegir terra lentament, preferentment amb nutrients. Cal eliminar la capa del sòl hivernal per facilitar la germinació dels brots joves del sòl.

Per tant, es pot subratllar que no hi ha molta diferència entre plantar a la tardor i plantar a la primavera. Gairebé les mateixes accions. Només cal tenir en compte les condicions climàtiques de residència.

Cura de les flors al jardí.

El procés de cultiu de la planta seleccionada en condicions de jardí és bastant senzill segons les regles de la tecnologia agrícola. La flor és molt aficionada a la humitat (només s’exclou l’estancament de l’aigua), el reg s’ha de dur a terme almenys un cop a la setmana, la quantitat d’aigua ha de ser suficient per a la planta. Si el clima és calorós durant la temporada d’estiu, el reg es fa més sovint, aproximadament 2-3 vegades en 7 dies ... Una plàntula jove necessita almenys 2 galledes d'aigua per regar, una planta adulta es rega en una quantitat de 4 galledes. Es recomana cobrir el sòl al voltant de la planta amb una capa de cobert a la primavera. Si no ho heu fet, al llarg de la temporada cal afluixar el sòl al voltant de l’arbust després de cada reg, observant l’interval entre el reg i l’afluixament en un dia. S’elimina qualsevol mala herba al voltant de la planta. Si utilitzeu mulching durant el període primaveral, reduïu el cost dels vostres esforços, haureu de relaxar-vos amb menys freqüència i no hi ha problemes de desherbament. Es redueix la quantitat de reg necessària. Per a mulching, podeu utilitzar humus, molsa o torba.

Quan plantis la planta segons les regles, afegeix els nutrients necessaris, els fertilitzants recomanats, l’any següent no cal alimentar-se. L’excés de nutrició, la introducció de fertilitzants addicionals el primer any de vida de les plàntules, pot contribuir a la decadència del sistema radicular d’una planta immadura. Quan comença el creixement actiu de la flor, es recomana alimentar Clematis amb fertilitzants que contenen nitrogen. Quan formeu brots, feu servir una dieta rica en potassi. Quan acaba la floració, la planta necessita nutrició amb fòsfor. En cas que la planta es pugui a l’estiu, assegureu-vos d’alimentar-la amb un contingut mineral complex i diluïu 20 g de la composició amb una galleda d’aigua. També podeu utilitzar una solució de coure. Cada primavera alimenta la planta amb llet de calç (composició: guix i farina dolmítica), l’arbust té una actitud molt positiva envers aquests additius. Durant la floració activa, qualsevol alimentació s’atura completament, des de la introducció d’aquesta, l’activitat de creixement i floració es ralenteix. Les pluges prolongades durant la temporada d’estiu poden afectar negativament la planta; es poden formar podridures a la zona del sistema radicular, per prevenir aquest problema, ruixeu el sòl al voltant de l’arbust amb cendra de fusta normal.

Suport a la construcció.

Clematis és una planta enfiladissa, per tant, en qualsevol cas, cal fer diversos suports. El podeu construir vosaltres mateixos o és possible comprar-lo a botigues especials: estructures tipus ventall, diverses piràmides i arcs. Qualsevol disseny escollit és adequat per a aquesta planta, només cal tenir en compte el diàmetre del lloc on atrapen les vinyes al suport, com a mínim 10 mm. Amb el creixement gradual de la flor, la massa de l’enredadera, respectivament, augmenta. S'ha de comprar un dispositiu de suport d'acord amb aquest fet, el material ha de ser prou resistent per suportar el pes d'una planta.Ara hi ha una gran varietat de dispositius diferents, per exemple, un suport de malla en forma de cilindre. Quan la planta envolta completament aquest suport, es forma un bell quadre, ideal per decorar el jardí. Creixent dins de la tanca de malla, la liana tanca la malla amb el seu fullatge.

Reproducció.

Molts floristes novells estan interessats en la qüestió de com propagar adequadament una bella planta per al vostre jardí. El principal cultiu prové de llavors. A continuació analitzarem com fer-ho correctament.

En general, la reproducció pot tenir lloc de tres maneres: llavor, vegetativa (divisió arbustiva, estrats de tardor i estiu), fixació d'un brot jove.

Una mica sobre la divisió vegetativa. L'arbust s'ha de triar no jove, com a mínim de 6 anys. Però encara més vella, la planta no funcionarà a causa de la presència d’un sistema arrel molt potent, serà bastant difícil fer-hi front. Traieu del terra l’arbust seleccionat, traieu amb cura les restes de la terra de les arrels. Utilitzem les podadores per treballar. Dividiu la mata en diverses parts, és important observar la divisió, de manera que a cada part independent hi hagi brots per al desenvolupament posterior dels brots separats.

Voleu obtenir un tall? La tardor és un bon moment per fer esqueixos. Per a això, a mitjans d’octubre, el fullatge s’elimina completament. Tallar tota la part de l’arbust que ha acabat de florir fins al primer brot, necessàriament desenvolupat, des de la base de l’arrel. Els brots tallats s’han de col·locar en solcs especialment formats i s’ha de disposar una capa de torba al fons de la depressió. Fixem les tiges, escampem per sobre amb una capa de torba, després d’una capa de terra, tapem. Abans de l’aparició de les gelades, els brots enterrats s’han de tapar. Podeu utilitzar branques de coníferes ordinàries (branques d’avet) per a aquest propòsit, així com fullatge sec. Al començament dels primers dies càlids de primavera, després que desaparegui l’última capa de neu, s’elimina l’aïllament. Comencem el lloc de plantació regularment, n’hi ha prou amb regar abundantment. Han aparegut els primers brots? Al voltant de cadascú fem la superfície del sòl amb torba o humus. Ja a la tardor, la majoria dels brots joves es poden assignar a un lloc de cultiu permanent. Per a això, es recomana utilitzar una forquilla especial per excloure qualsevol dany a les arrels joves. Per descomptat, podeu experimentar i posar capes a l’estiu, però en aquest cas cal tenir en compte que el percentatge de morts de brots joves a l’hivern és molt alt.

A la primavera, és possible utilitzar pinyons de les tiges, mentre escolliu els brots de la temporada passada, busqueu un nus i fixeu aquest lloc en una olla que ja estigui plena d’una barreja de torba i terra solta. Excavem els tests a terra fins a una profunditat just a sota de la terra vellosa del lloc. Segueu regant regularment la planta principal i, després de regar, s’acumula humitat als tests, mentre es forma humitat constant, cal afegir terra formant un petit túmul. A principis de tardor, amb molta cura, s’haurien de formar plantules joves.

Plagues i malalties perilloses per a la planta.

La malaltia més freqüent entre aquests cultius és el Withering, l’origen fúngic d’aquesta infecció comporta una difusió ràpida i a gran escala, ja que se sap que el fong es propaga per les espores, aquest mètode té un espectre d’acció passatger i ampli. Els primers signes de la presència d’aquesta malaltia són el marciment i el posterior assecat de les branques, es perd l’elasticitat del teixit vegetal. Gairebé tots els agents patògens amb símptomes similars comencen la seva vigorosa activitat al sistema radicular de la planta, afectant-la en primer lloc. Com passa amb qualsevol cultiu, es poden fer accions preventives inicials. El primer és adherir-se estrictament a les tècniques agrícoles en plantar. Els símptomes d’aquesta malaltia es poden observar a la primavera i es pot començar a actuar.A principis de maig s’han d’eliminar totes les parts de la planta afectades pel fong, la planta principal s’aboca amb la solució Fundazol, just sota la base de l’arbust. Observem estrictament el concentrat, no més del 2%. Quan un arbust té una lesió a gran escala, s’ha d’eliminar completament i s’ha de cremar i s’ha de desinfectar a tota la zona amb el mateix agent. Aquestes solucions ajuden a curar la floridura grisa i la floridura.

Una altra malaltia, no menys perillosa, d’origen fúngic és l’òxid. La malaltia es manifesta a la primavera, la lesió es produeix a la superfície de la fulla de la planta, la infecció de la tija és possible. Els símptomes s’expressen mitjançant coixinets taronges. Al llarg d’un període de temps, el color del fullatge canvia a marró i la coberta foliar afectada s’asseca completament. Les tiges són propenses a deformar-se. En el moment en què la infecció és parcial, és possible salvar la planta, utilitzar una barreja de líquid bordeus, la concentració no és superior al 2%. Oxyhom o oxiclorur de coure també és adequat.

El final del període estival pot alterar l’aparició d’una malaltia com la necrosi. En aquest cas, el fullatge i la tija tornen a patir. Les parts afectades es tornen vellutades, grises i de color fosc. L’estiu pot amenaçar la propera infecció: l’ascocitosi. La placa foliar està danyada, es formen taques necròtiques de forma irregular.

La cilindrosporiasi també és una malaltia perillosa per al fullatge, apareixen taques de color groc brillant. Per a totes les malalties anteriors, podeu utilitzar productes que contenen coure a la composició. Per exemple, sulfat de coure, percentatge-1%. Com hem descobert, Clematis pot ser susceptible a malalties fúngiques. Però aquesta planta té una immunitat ben desenvolupada a les malalties virals.

Hi ha una malaltia: el mosaic groc. La propagació de la infecció són els insectes paràsits xucladors. La infecció de l’arbust es produeix molt ràpidament, però encara no s’han inventat mètodes per curar aquesta nafra. Per aquest motiu, l’arbust afectat es desenterra i es crema immediatament. Cal desinfectar immediatament la zona on es trobava l’arbust amb mitjans improvisats.

Prendre nota! Intenteu triar un lloc per cultivar Clematis al costat d'aquestes plantes: flox, peònia, delphinium, pèsols dolços. Aquestes cultures són molt fàcils i sovint pateixen danys al mosaic.

En el cas que, en aparença aparentment sana, els matolls comencin a decaure ràpidament, potser ha aparegut un nematode de fel o fulla a les vostres plantacions. Definitivament, heu d’excavar aquests arbustos. En excavar, inspeccioneu el sistema arrel, inspeccioneu-lo acuradament. Quan es troben nòduls a les arrels, no hi ha dubte que la planta es veu afectada. La plantació de Clematis està estrictament prohibida en aquest lloc durant diversos anys. La contradicció d’aquest fet és una pèrdua d’esforç i de temps.

Regles de poda.

Segons totes les regles de la tecnologia agrícola, és necessari tallar la planta quan es produeixi un creixement actiu. Això s'ha de fer només si és absolutament necessari, per exemple, per ampliar el període de floració, també abans del període d'hivern. Com s’ha esmentat anteriorment al nostre article, la planta es divideix en 3 grups. La poda s’ha de fer en funció de les característiques de cadascun dels grups.

-primer grup-A, quan apareixen flors als brots de l'any passat. En aquest cas, només es tallen les tiges més febles. Tot el procés té lloc a principis d’estiu, després de la plena floració de l’arbust. L’últim mes de tardor, els arbustos podats són alts;

-segon grup-B... Aquest grup inclou brots florits de l'any passat i actual. En aquesta etapa, escurceu els brots de 50 a 100 cm, assegureu-vos de deixar almenys 3 parells de cabdells actius. Les tiges més debilitades estan completament retallades, just per sota de la base. La planta escurçada s’ha d’eliminar del suport (abans d’hivernar), plegar-la amb molta cura i col·locar-la a les arrels;

-grup número 3-C... En aquest cas, la floració només es produeix en brots joves de l'any en curs. Durant la temporada de creixement, aquesta planta es talla diverses vegades. Durant la tardor, aquest arbust s'ha de podar fins a la base, a prop del sòl. Es permet deixar una altura insignificant del brot.

Característiques de la planta al final de la floració.

però

A finals de tardor, comença la preparació activa de la planta per al període hivernal. El primer pas és tallar amb cura tota la coberta foliar de la vinya. Tractar el coll de l’arrel i les zones adjacents del brot amb una solució al 2% de sulfat de coure. Cal afegir humus, una galleda al centre de l’arbust. Això s’ha de fer en temps sec, després del qual s’ha d’apilar la mata fins a una alçada de 15 cm, amb la composició de cendra i sorra de fusta en una proporció d’1 cubell de sorra + 250 grams de cendra. Quan es preveu un hivern dur, la planta ha d’estar aïllada. És possible utilitzar el mètode següent: enrotlleu amb cura els brots, definiu-los al voltant de la base de l’arbust, espolvoreu-los amb fullatge sec, podeu utilitzar branques d’avet o escuma. Col·loqueu una caixa de fusta a sobre d’un refugi sec, perquè la planta rebi aire. Agafem qualsevol material de cobertura i tapem la caixa per sobre. El material seleccionat no ha de permetre que la humitat passi, per exemple, de feltre de sostre, de feltre de sostre i similars. Les cantonades del material col·locat s’han de prémer amb peses, per exemple maons, terra, pedres. Si utilitzeu terra o torba, el gruix serà d'almenys 25 cm. Tots aquests pesos són necessaris perquè el vostre refugi no es vegi arrasat per les fortes ratxes de vent. A la primavera, traieu primer només el terra, la torba i el refugi material. Quan no hi hagi amenaça per al retorn de les gelades, podeu eliminar la resta amb seguretat: una caixa, branques d’avet, fullatge. Rectifiqueu acuradament tots els brots enrotllats, espereu que les tiges es redreguin i només adapteu-les permanentment.

Característiques de les espècies i varietats.

Com hem dit, hi ha una gran varietat, la classificació de Clematis. Assignar:
-M.A.Beskaravaynoy, en aquest cas, es té en compte l'origen a causa de la direcció materna;
-direcció taxonòmica del sistema M. Tamura;
- altres classificacions de L. Bailey, A. Raider i molts altres.

Els jardiners aficionats, així com els principiants en aquest negoci, prefereixen la classificació més simple d’una planta, segons la mida de les flors: flors petites, de mida mitjana i direcció de flors grans. Aquesta classificació l’utilitzen una àmplia gamma de floristes. Però es pot destacar una classificació més còmoda i fàcil d’aplicar:
-A-flors es desenvolupen en els brots de la temporada passada;
-Els brots B floreixen tant aquest com l'any passat;
-La floració en C només preval en el rodatge d’aquesta temporada.

Més endavant a l'article, considerarem les diverses varietats Clematis més populars en relació amb cadascun dels grups enumerats anteriorment.

Un primer grup.

—Alpina(Alpine clematis) -liana d'aquest arbust aconsegueix una alçada de tres metres, plaques frondoses i coriàtiques d'una mida bastant senyorial. Flors de color blau, la floració activa comença a l'agost. Aquestes plantacions es prefereixen utilitzar com a vorades. Les varietats més populars en aquesta direcció:

Artagena Franchi-liana creix fins a 240 cm, les inflorescències campaniformes de color blau amb nucli blanc es localitzen cap avall;

-Albina Plena-altura d'uns 2,8 metres, flors dobles blanques, floreixen de maig a juny;

-Pamela Jackman-l’alçada de les tiges és de fins a 3 metres, les flors de forma caiguda són de color porpra, de longitud blava fins a 7 cm. El procés de floració és d’abril a juny. Hi ha un segon període de floració des de la meitat fins al final de la temporada estival. L’abundància de formació de color és menys abundant si es compara amb la primera opció.

—Florida(Clematis florida): liana de formació llenyosa, de fins a 3 metres d’alçada, grans flors simples, aroma fragant, gamma de colors amb predomini de matisos clars. S’observa la presència de varietats bicolores. Enumerem les varietats més populars en aquesta direcció:

Vyvyan Pennell: una liana bastant alta, d'uns 3,5 metres, dobles inflorescències blaves de fins a 15 cm de diàmetre;

El nen és una liana menys alta, no superior a 1 metre, el color de les flors és lleugerament porpra, és possible la presència d’un to blau, el diàmetre de la flor és d’uns 14 cm;

Les inflorescències de terry de Jeanne d Arc, bastant perfumades, de color blanc i atractiu, permeten tenir una aparença més magnífica en relació amb l’arbust de dimensions reduïdes. Aquesta varietat és resistent a les gelades, té una bona tolerància a la llum solar directa, desenvolupa immunitat a les zones fosques i les malalties més perilloses.

—Montana(Clematis de muntanya) és una planta magnífica en relació amb altres representants, la liana fa gairebé 9 metres de llargada, les fulles tenen una forma punxeguda, en la col·lecció d'un munt de fins a cinc peces. Les flors de color blanc es situen en un llarg peduncle, els estams són grocs, fins a 5 cm de diàmetre són boniques flors. Aquestes varietats no estan dotades de resistència al fred hivernal. Enumerem els representants d’aquesta direcció:

La liana de Rubens és llenyosa, té un creixement molt ràpid i arriba als sis metres. Les fulles són punxegudes, trifoliades, de forma lleugerament ovalada, amb un to bronzejat. Flors de color vermell-rosat, situades al brot fins a 5 peces, fins a 6 cm de diàmetre de la inflorescència. La planta és bastant amant de la llum, amb una floració molt exuberant durant el període d'activitat;

Els sarments de vid de Montana Grandifiora no són molt dignes, només fins a 5 metres, la fulla és trifoliada, recollida en raïms. Les flors són de mida mitjana, no superen els 5 cm de diàmetre, l'aroma de les inflorescències atrau amb la seva tendresa en l'aroma, formen un munt de diverses peces, El color dels sèpals és blanc-rosat o el to blanc predominant . De maig a juny és el moment de la floració.

Grup B-segon.

—Lanuginosa(Clematis llanosa): no supera els 2,5 metres de longitud d’aquesta espècie arbustiva de liana. Les inflorescències d’un sol tipus semblen força impressionants, amb un diàmetre que pot arribar fins als 20 cm, amb una variada paleta de colors, tons blancs, roses i blaus. Els brots de maig-juny-l’any passat comencen a florir activament, la segona etapa per a la formació de flors és el final del període estival, però ja en brots joves d’aquesta temporada.

Es poden destacar les varietats més populars d’aquest subgrup:

Madame le cult-els brots arriben a una longitud de fins a 0,3 metres, fulles de diverses formes (simples, lobulades, senceres), inflorescències blanques, de fins a 20 cm de diàmetre, anteres interiors de tons clars. El juliol és el moment de la floració per als representants de la direcció. Resistència al fred a l’hivern de tolerància mitjana;

Hybrida Sieboldii- la liana té tiges de fins a 3 metres de llarg, la mida de les flors de diàmetre no supera els 16 cm, les flors són de color lila pàl·lid, la vora dels pètals és d’un to fosc del mateix color, les anteres atrauen amb la seva originalitat, distintives del to general, marró vermell, a finals de juliol, el setembre és una època de floració força llarga;

Lawsoniana-liana arbustiva amb una tija de fins a 3 metres de llargada, amb més freqüència es troben plaques de fulles trifoliades, tot i que hi ha una excepció amb la presència d’una formació simple de fulles, la forma ovalada de les fulles, les flors tenen un aroma meravellós, de la mida de el travesser fa 18 cm, formen cabdells liles o morats, al centre hi ha d’haver anteres d’un color fosc, la floració es produeix en dues etapes, l’estiu de maig a juny, a la tardor, més dèbil en quantitat i esplendor.

—Patens(extensa clematis) -liana d'origen arbustiu, de fins a 3,5 metres de longitud, de secció gran, amb flors de més de 15 cm, la paleta de colors més diversa, des de tons blancs fins a blaus foscos, les varietats es poden trobar en dos colors. La forma de les inflorescències és possible doble, senzilla, zvechata, amb abundants floracions finals de maig-darrers dies de juny, es produeix als brots de l'última temporada. Al període de tardor, es pot observar una floració repetida, però no tan exuberant, el nombre d'inflorescències és diverses vegades menor, principalment els brots d'aquesta temporada. Resistència ben desenvolupada al període hivernal.

Penseu en les varietats més comunes d’aquest grup:

Joan pikton-La longitud dels brots de la liana arriba als 300 cm, inflorescències força grans, de gairebé 22-25 cm a la barra transversal. El color de les flors és d’un to lila pàl·lid, preval un matís lila, la vora dels pètals és lleugerament ondulada, les anteres són vermelles, hi ha una floració molt exuberant i abundant;

Multi blau-liana alta, fins a 2,5 metres, flors dobles, tons blaus i morats, de fins a 14 cm de secció transversal, disposició de diversos nivells al llarg de la tija. De juny a agost és el moment de la floració activa.

C-tercer grup.

—Jacqueman-Aquesta liana es va produir com a resultat de creuar Viticella i Lanuginoza. La composició principal d’aquest grup són lianes grans, espècies arbustives, de fins a 6 metres d’alçada, sistema radicular ben desenvolupat, plaques de fulles de forma complexa, pinnades, fins a 5 fulles en formació, brots grans i allargats, flors d’aquesta espècie pot ser simple o tres flors en una sola inflorescència. La particularitat és que no hi ha aroma específic, direccions diferents, cap amunt i en direccions diferents. L’esquema de colors és molt divers, només falta un to blanc, de fins a 20 cm de mida al travesser. Hi ha una excepció i les flors no superen els 8 cm de diàmetre. El període de floració és molt abundant i durant molt de temps, principalment als brots d’aquesta temporada. Aquests representants s'han de tallar abans de la temporada d'hivern fins al nivell del sòl, potser simplement reduint-se a la presència de cinc cabdells actius.

Entre aquest grup, es poden distingir les següents varietats, que són populars entre els cultivadors de flors:

Rouge Cardinal-liana creix fins a 250 cm, placa foliar trifoliada, les flors són principalment cruciformes, de fins a 15 cm de secció transversal, superfície vellutada, color fosc i porpra, juliol-setembre és el moment de la floració. Resistència a les gelades de desenvolupament mig. La varietat té molts premis per les seves excel·lents característiques varietals;

Estrella de l'Índia- aquesta liana, de la mida de les tiges, arriba als 3 metres, una fulla d’estructura complexa, de fins a 5 fulles lobulades, de forma ovalada punxeguda. Les flors són força obertes, amb una secció transversal de 15 cm, una peculiaritat en forma de diamant, el color està saturat, de to violeta, una franja al mig dels pètals està decorada amb un color morat. Floració prou exuberant, llarg període-mitjan estiu-final de la temporada estival;

Reina gitana- fins a 3,5 metres, una liana aconsegueix una longitud, en la qual hi ha gairebé 15 brots independents. Les plaques de fulles tenen una forma complexa, les flors són obertes i arriben als 15 cm de mida. La superfície vellutada de les inflorescències, el color és saturat, porpra, gairebé no s’esvaeix el sol. Una característica del color de les anteres, es diferencien pel color, el to fosc i bordeus. Floració molt exuberant, abundant, inusualment llarga, a mitjan estiu, fins a la primera gelada. Tolera bé l’ombra, es formen unes 20 flors en un sol brot. La immunitat contra les malalties fúngiques està ben desenvolupada; la mida de la Bella-liana és menys majestuosa, no supera els 2 metres, té inflorescències en forma d’estrella, no mesura els 15 cm, al començament de la floració d’un to lleugerament groc, amb el pas del temps el color es torna girant en un to blanc pur. Per al període hivernal, una planta molt resistent, amb immunitat contra les malalties fúngiques. De juny a setembre és el moment de la floració.

-Viticella (clematis porpra)- color de les inflorescències: totes les tonalitats de porpra permeses, forma simple, fins a 20 cm de secció transversal, tiges de vinya de fins a 3,5 metres. Creixement ràpid. És hora que hi hagi una floració abundant, activa i exuberant: de juny a setembre. Varietats populars:

Ville de Lyon-liana-arbust. Fins a 15 tiges en una formació, la longitud de les quals no supera els 3,5 metres. Làmines de forma complexa. Els peduncles són allargats, de color vermell;

Viola-liana no més de 250 cm, fulla trifoliada, floració exuberant, juliol-octubre. Color porpra fosc de les inflorescències.

-Integrifolia (clematis de fulla sencera)- Un arbust no adaptat per aferrar-se a un suport. L’alçada no supera els 2,5 metres. Les flors de forma caiguda, de diversos colors, s’assemblen a campanes.

Varietats populars:

Duran- pertany al nombre de propietaris més atractius i bells de flors de grans dimensions, híbrides, de no més de 2 metres d’alçada, planta enfiladissa. Fulles de forma ovalada, resistents a la llum del sol, inflorescències caigudes, de color blau o morat. Juliol-octubre és el moment de la floració exuberant;

Memòria del cor- Liana no superior als 200 metres d’alçada, inflorescència campaniforme. La floració exuberant es produeix al juliol-octubre.

Clematis de flors petites-Liana té un ritme de creixement ràpid. Flors petites i blanques, l’alçada de la liana és molt majestuosa i arriba als 500 cm. El juliol-agost és el moment de la floració.

-Tanguski Clematis- La liana és de creixement ràpid, té un creixement elevat i flors petites i múltiples, en forma de campana, de color groc. La particularitat de la planta és que és possible recollir llavors. Augment de la resistència al fred hivernal. No es requereix refugi.

Conclusió

Hem considerat gairebé totes les varietats habituals que els criadors experimentats fan servir en els seus desenvolupaments. A partir del material desmuntat, podem concloure: es pot cultivar una planta bonica a qualsevol regió de residència, n’hi ha prou de conèixer i seguir les regles senzilles de tecnologia agrícola que s’utilitzen per a aquesta planta.