Dogwood

El cornel és una planta de la família del cornel, al seu gènere hi ha unes 50 espècies diferents. Un corni és un arbre caducifoli o un arbust, però també pot ser una planta herbàcia. Cornel es tradueix al rus com a vermell i va rebre el seu nom gràcies als seus fruits brillants i rics. Bàsicament, aquesta planta creix al sud i l’est d’Europa, Àsia Menor, Japó, Xina o el Caucas. La gent va començar a plantar-la al seu lloc durant molt de temps. Aquesta planta de fulla perenne té una història enorme, ja que ha passat al llarg dels segles. Fins i tot en temps antics, aquesta planta s’utilitzava com a medicament i a partir d’ella es cuinaven decoccions. Els raspalls de dents es fabricaven originalment a partir de la fusta d’aquesta planta i, posteriorment, van començar a fabricar nanses de ganivet, nanses per a martells i altres eines a partir de raquetes de tennis, nanses de portes i altres.

Característiques de la planta.

A la Colúmbia Britànica, la flor d’aquesta planta és reconeguda com la oficial. Però a Amèrica, tot l’arbre es considera oficial. El tipus més comú d’aquest arbust és “ordinari”. Molt sovint creix fins als 3 m d'alçada i té tiges de color vermell ataronjat. Aquesta planta arrela molt ràpidament i fàcilment, literalment n'hi ha prou amb recolzar el brot a terra i esperar una mica de temps. Flors d’aquest meravellós arbust blanc que es reuneixen en inflorescències. Els seus fruits no són massa grans, de color vermell brillant, tenen una pedra al seu interior, en el rar cas dos. Comencen a cantar a finals d’estiu o al començament de la tardor. Bàsicament, els fruits són allargats, arriben als 3 cm de longitud. Els fruits de color groc, negre o rosat són molt rars, però encara ho són. Les fruites del bosc també tenen un gust diferent, són amargs, dolces, seques i sucoses. Tot depèn de la pròpia varietat de la planta. Cultivar un corni com a arbust o arbre ja depèn de vosaltres, sense formar-lo de maneres diferents. A més, un altre avantatge d’aquest arbust és que pot suportar fàcilment gairebé qualsevol gelada hivernal. En condicions favorables per a ell, la seva vida arriba a gairebé un segle.

Com i quan plantar.

El millor és plantar dogus a terra oberta a la tardor, quan comencen a caure les primeres fulles d'altres arbres. La tardor s’escull precisament perquè a la primavera cal agafar un moment en què la terra ja s’escalfa prou, però els brots encara no han començat a florir, i aquest període és força difícil d’endevinar. Cal triar un lloc per plantar un arbust o arbre per endavant i amb molta cura, perquè haurà de créixer al mateix lloc durant més d’una dotzena d’anys. El millor és plantar la planta no directament sota el sol abrasador, sinó en una lleugera ombra parcial. Tingueu en compte que les aigües subterrànies han de ser profundes sota terra i hi ha d’haver prou calç al terra. Per descomptat, pot créixer en altres terres, però el seu desenvolupament no serà molt pitjor. En aquest cas, en conseqüència, les fruites seran més petites i no seran tan brillants en color i sabor. La distància entre els arbustos o entre els arbustos i els edificis ha de ser d'almenys 3 m, i preferiblement una mica més. Per a una fructificació correcta i gran, necessàriament ha de tenir un parell, però en general, idealment, hi hauria d’haver diversos arbustos. A l’hora d’escollir les plàntules per plantar, presteu atenció al fet que han de tenir almenys dos anys. Aquesta planta té una alçada aproximada d'un metre i mig i un diàmetre del tronc d'almenys 2 cm. Amb tot això, la plàntula ha de tenir almenys 3 branques esquelètiques. El pou de plantació s’ha de preparar per endavant, ha de tenir uns 60 cm de profunditat i ha d’establir una estaca al centre.Després de plantar la plàntula, l’estaca li servirà de suport. Quan s’extreu el forat de plantació, s’ha d’omplir de terra nutritiva amb fertilitzants minerals i humus. Les plàntules s’han d’instal·lar estrictament al centre de la fossa. Després d’instal·lar-la i endreçar-ne les arrels, s’ha de cobrir gradualment amb sòl fèrtil. El coll d'arrel de les plàntules ha d'estar a uns 5 cm sobre el terra i, després de plantar-lo, s'ha de regar amb aigua tèbia i alhora és molt ofensiu. A més, després de la sembra, les tiges de la planta s’escurcen aproximadament 1/3, i la pròpia planta s’ha d’adobar.

Com cuidar-lo adequadament.

En principi, conrear curni no és absolutament gens complicat; el planten i el fan créixer igual que altres arbustos. Tot el que necessita és regar, desherbar i afluixar a temps. L’avantatge evident d’aquest arbust és que desprèn els seus fruits cada any, sense interrupcions. Però això només si els brots florals van tenir temps de formar-se completament mentre la planta creixia activament. En conseqüència, és clar que durant el seu creixement la planta requereix la major cura i atenció. Perquè durant el reg l’aigua simplement no s’estengui pel terra, el millor és fer una rasa petita al voltant de l’arbust. Regeu les plantes amb moderació i assegureu-vos que l’aigua no s’estanci; en cas contrari, pot danyar l’arbust, ja que el seu sistema radicular pot començar a podrir-se. Després de cada reg, s’ha d’afluixar; en aquest cas, realitzeu dues tasques simultàniament, afluixeu el sòl perquè l’oxigen entri al sistema radicular de la planta el millor possible i elimineu totes les males herbes. La profunditat a la qual cal afluixar no ha de ser superior a 10 cm, en cas contrari es pot danyar el sistema radicular de la mata. A la primera meitat de l’estiu, s’hauria d’utilitzar nitrogen i fòsfor com a guarniment i, a la segona meitat, ja es necessitarà potassi, motiu pel qual en aquest cas és millor fertilitzar amb cendra de fusta pura. També per a curni és molt adequat com a fertilitzant amb humus i compost. És gràcies a aquests fertilitzants que obtindreu una bona i rica collita. Dogwood simplement necessita una poda regular. En primer lloc, a la primavera, al principi, és imprescindible tallar les branques que han patit gelades d’hivern, s’han assecat o han resultat ferides. Això es fa d'aquesta manera, ja que les plagues i malalties inicialment infecten només aquestes branques. L'eina de retall ha de ser afilada i, preferiblement, s'ha de tractar amb un desinfectant. És millor tallar els brots vells per complet, i en aquest cas els joves seran cada vegada més forts. Però pel que fa a l’arbust empeltat, haureu de tallar totes les tiges completament.

Malalties i plagues.

En principi, el corni és força resistent a les malalties, però el fong pot atacar-lo. Si això succeís, es notarà exteriorment de seguida, ja que en el punt, des del primer dia, tot el fullatge començarà a cobrir-se amb taques grogues. El fluid de Bordeus és molt adequat en la lluita contra les malalties. Tot i que el sofre col·loïdal es pot utilitzar amb el mateix èxit. Les malalties més freqüents són el míldiu i les taques. I entre les plagues: aquest és el cuc. Per cert, podeu fer servir calç normal per desfer-vos d’aquest insecte. I a efectes de prevenció, mai no fa mal blanquejar el tronc d’una planta. Alguns jardiners tenen por de plantar cornus només perquè creuen que, als suburbis o a Moscou, simplement no sobreviurà. Però això no és així, perquè els criadors treballen constantment en aquest tema i desenvolupen cada vegada més varietats noves, que se senten favorables fins i tot a Sibèria. Molts d’ells toleren fàcilment temperatures fins i tot per sota dels -30 ° C. Fins i tot amb un hivern tan dur, el corni donarà una collita força rica, però això només si en teniu la cura adequada.Tingueu en compte que la cura sempre és estàndard, independentment del clima en què creixi l’arbust. L’única diferència és que en un clima dur, una planta jove que només té un any ha d’estar aïllada per a l’hivern, però abans d’aïllar-la s’ha d’adobar. El corni es pot propagar de moltes maneres. En un cas rar, s’utilitzen llavors per a això, però considerem de seguida que la seva germinació no és molt bona. De totes maneres, aquest mètode no és molt convenient i és molt llarg. Les llavors s’han de preparar amb antelació, almenys un any abans de la sembra. És a dir, inicialment s’han de treure de la closca i després posar-les a serradures humides, on estaran durant gairebé un any sencer. A més, la humitat s’ha de controlar constantment, no s’ha d’assecar. Després d'inflar-se, es poden plantar a terra, però no a més de 3 cm de profunditat, però germinaran al cap d'uns tres mesos. I la germinació de les llavors, com s’ha esmentat anteriorment, és força dolenta. Després de la sembra, aquestes plantes es cuiden com qualsevol altra, no hi ha diferències. És a dir, es fan ranures d’uns dos cm de profunditat al recipient, es col·loquen les llavors, es cobreixen amb terra, es ruixen amb una ampolla de polvorització, es cobreixen amb una pel·lícula i es col·loquen en un lloc càlid i fosc. No oblideu que és necessari humitejar i ventilar el recipient cada dia, la terra no s’ha d’assecar en cap cas. En un any després de sembrar les llavors, les plàntules creixeran fins a 4 cm. L’any vinent en poden arribar a 15. Ja serà possible plantar aquestes plantes a terra oberta a la tardor. Tingueu en compte que en plantar aquest arbust, rebreu els primers fruits no abans de cinc anys després, i potser fins i tot després. Després que les plantules joves creixin i es facin més fortes, es poden utilitzar com a portaempelts. També es pot fer la propagació mitjançant esqueixos, aquest mètode és molt més fàcil. Els esqueixos verds són adequats per a la reproducció i un germà necessita arbustos que tinguin almenys 5 anys. Els esqueixos no s’han de pujar de més de 15 cm de llargada; el millor és que aquestes accions tinguin lloc a primera hora del matí, mentre encara no hi ha sol. Cada tall ha de tenir almenys dues fulles i els cabdells han d’estar ben desenvolupats. Abans de plantar el tall a terra a la part inferior, cal eliminar totes les fulles. I també el tall s’ha de col·locar en un estimulador del creixement del sistema arrel durant diverses hores. Després d'infondre els esqueixos en l'estimulant, s'han d'esbandir amb aigua corrent. Després de tot el procediment, els esqueixos es poden plantar en terreny obert, però haurien d’estar en un lloc força fosc, plantats en un angle i a sobre del terreny hi ha d’haver una capa de sorra d’uns 5-7 cm. plantant els esqueixos, s’ha d’embolicar amb paper de plàstic, de manera que quedi un forat a la part superior. Després de plantar-la, cal regar bé la tija amb aigua i assegurar-se que el terreny estigui lleugerament humit. També és millor ruixar el tall regularment amb una ampolla. Si fa massa calor sota la pel·lícula, s’ha de retirar i ventilar amb cura. Al cap d’un mes, o fins i tot una mica, o abans, els esqueixos ja han arrelat. Després de l’arrelament, heu d’eliminar gradualment la pel·lícula i endurir les plantes; això es fa gradualment, durant dues setmanes. Un cop s’ha endurit la planta, es pot retirar completament la coberta de la pel·lícula. Després d’eliminar la pel·lícula, haureu de regar i el primer amaniment, el nitrat d’amoni és molt adequat per a això, però s’ha d’utilitzar estrictament segons les instruccions.

Com es reprodueix correctament.

El corni també es pot propagar per empelt. A l’agost o a principis de setembre, les arrels ja són adequades per a això, les plantules de les quals haurien de tenir almenys dos anys.Que perquè l’empelt passi correctament, les varietats cultivades de dogwood es poden utilitzar com a descendent i les varietats silvestres s’utilitzen necessàriament com a brou. Els instruments per a aquest procediment han de ser nítids i desinfectats. Per tal que l’empelt vagi bé, s’ha de separar amb cura el lloc de tall en diferents direccions i s’ha de fixar-hi el glaçó. Per fer-ho, podeu utilitzar una cinta o cinta elèctrica senzilla. Si ho heu fet tot correctament, al cap de 3 setmanes el pecíol caurà sol. I en un mes ja serà possible retirar la cinta elèctrica. També hi ha una altra manera bastant senzilla: es tracta de la reproducció per capes. Per aconseguir capes, cal prendre una tija anual a la primavera després que la terra s’escalfi prou al voltant de l’arbust, desenteri la terra i l’adobi. Després d’això, heu de fer un petit solc per doblegar la tija seleccionada, que té uns dos anys d’antiguitat. Cavar-lo amb terra i regar-lo bé. En general, els esqueixos s’han de regar regularment perquè el lloc on creixeran les arrels estigui constantment hidratat. A les capes, és imprescindible fer un pessic a la corona. De manera que tot el seu poder ha desaparegut precisament perquè es formin les arrels. Al cap d’unes 3 setmanes, el brot creixerà en longitud, de manera que també s’haurà d’escampar una mica de terra. A la tardor o després d’esperar la propera primavera, s’hauran de tallar els esqueixos del propi arbust i desenterrar amb compte el sòl per no danyar el sistema radicular i trasplantar-los a un lloc permanent. També hi ha una altra manera molt fàcil de reproduir-se, dividint un arbust adult. Bàsicament, això ja es fa quan arriba el moment de trasplantar un arbust adult. És imprescindible realitzar aquest procediment a la primavera abans que els cabdells tinguin temps d’inflar-se o a la tardor un mes abans de començar la primera gelada. Per a això, el corni ha de ser excavat acuradament del terra i s’ha d’eliminar absolutament tota la terra vella de les arrels, és millor si fins i tot les esbandiu, però recordeu sempre que l’aigua ha d’estar calenta. Després que les arrels estiguin netes, cal remullar-les en un recipient amb aigua durant un parell d’hores. Després d’això, es pot dividir l’arbust. Això s’ha de fer en diverses parts iguals; l’instrument ha d’estar afilat i desinfectat. Abans de plantar parts separades en un lloc nou, és millor tallar completament les arrels velles i escurçar una mica les joves.

Varietats populars.

El corni té moltes espècies i varietats, per exemple, el corni comú, aquesta espècie és generalment la més popular del lloc, es pot trobar amb més freqüència que les altres. Entre les seves varietats es troben molt sovint, com ara: Pyramidalis. Nana. Variegata. Aurea. Aurea variegata. Espècie de corni blanc. Aquesta espècie és lleugerament menys popular que el corni comú. Creix principalment al Japó, la Xina i Corea. També es pot trobar molt sovint a Rússia. Aquest arbust pot arribar a superar els 3 m d’alçada, però la seva branca és força prima i flexible. Segons la varietat, poden ser de color vermell ataronjat, negre vermell i fins i tot marró. Les fulles de longitud poden arribar fins als 12 cm, i cap a fora són lleugerament arrugades. A la tardor, aquest arbust canvia el seu color a vermell lila. i les flors poden créixer fins a 5 cm de diàmetre. Aquest arbust floreix 2 vegades per temporada. Però pel que fa als fruits, no són vermells, com en gairebé totes les altres espècies, sinó blancs amb un to blau. Pel que fa a les varietats. Els més populars són: amb vora de plata. Elegantissima. Siberica Aurea. Siberica Variegata. Una altra espècie interessant i popular és el corni vermell, o com també se l'anomena vermell sang. Bàsicament, aquesta espècie creix des dels Balcans fins a la part sud d’Escandinàvia o des del Don fins al Bàltic. Creix tant en petites guineus com a les costes de llacs i rius. Aquest arbust creix fins a una alçada de més de 4 m. Les tiges poden ser vermelles o verdes. I les fulles tenen una llum rica i verda.Amb l’inici de la tardor, les fulles canvien de color i es tornen de color vermell brillant. Les flors es recullen en inflorescències de color blanc i arriben als 7 cm. La floració d'aquesta espècie, a diferència de les altres, pot durar fins a 3 setmanes. Les baies vermelles brillants sobre un fons de fulles verdes semblen inoblidables. Les varietats d’aquest tipus més populars són: La més verda. Variegata. Dogwood Mitch. Pel que fa al corni florit, la seva terra natal és Amèrica del Nord. Aquest arbre petit i caducifoli té una alta densitat i una corona esponjosa. Inicialment, és de color verd brillant a la tardor, les fulles es tornen de color vermell brillant. Hi ha poques varietats d’aquest tipus, però les més populars són: Cherokee Chief. Rubra. També hi ha una espècie com el dogwood de cerca. Aquesta espècie es troba més sovint a Amèrica del Nord. Aquesta espècie és molt aficionada a la humitat, de manera que creix prop de masses d’aigua o en boscos humits. Per si mateixa, aquesta espècie s’assembla molt a la del corni blanc. Però aquest aspecte dóna moltes més capes. Aquest arbust creix fins a una alçada de 2,5 m. Les seves tiges són sempre de color vermell corall, i les flors de color verd brillant són blanques, com totes les altres espècies. Les varietats d’aquest tipus més populars són: Vores blanques. Flaviramea. Kelsey. també hi ha una espècie com el corso de kouza. ens va venir del Japó i la Xina. Aquest arbust tolera molt bé les gelades. I és enorme, perquè l’alçada pot créixer fins a 10 m. Com totes les altres espècies, les fulles verdes de l’estiu es tornen de color vermell brillant amb l’inici de la tardor. Les principals varietats són: Gold Star. Via Làctea.

Els beneficis i els danys de la planta.

També n’hi ha de tipus Dogwood, l'anomenat rastrejador. aquestes espècies inclouen el corni suec i el corni canadenc. També hi ha el gènere Svida, l’espècie Meira i el georgià. una planta com un idiota no només pot beneficiar-se i perjudicar-la. Com a regla general, la cirera de Corneliana és beneficiosa, però instantània. Les seves baies contenen molta vitamina C. A més, a partir d’aquestes baies, sovint s’utilitzen per fabricar una pasta contra malalties com l’escorbut, la majoria dels mariners l’utilitzen. A més, amb l’ajut de les baies d’aquest arbust, podeu eliminar la diarrea. A més, les baies d’aquest arbust es recomana molt sovint per a la diabetis, ja que disminueixen molt bé els nivells de sucre en sang. El pàncrees comença a funcionar de manera més activa. Aquestes baies fan una acció colerètica molt bona i la digestió és normal. I quan es consumeixen aquestes baies, la pressió torna a la normalitat. També funcionen molt bé en el tractament de la inflor de mans i peus. Les erupcions cutànies també desapareixen quan es prenen. Hi ha propietats beneficioses no només en les baies, sinó també en el fullatge de la planta. Molt sovint, es fa una tintura de dogwood, per a això es necessiten 200 mil·lilitres d’alcohol comestible i 50 grams de fulles petites picades. Al cap de dues setmanes, el paràmetre estarà llest i s’ha d’aplicar 10 gotes tres vegades al dia, millor diluïdes amb aigua. Molt sovint, es prepara una decocció de baies per a això cal prendre 200 mil·lilitres d’aigua i una cullerada de fruits secs. Tot això es bull durant 20 minuts a foc lent. Després d'això, el brou s'ha d'escórrer i prendre en 1/4 de tassa 3 vegades al dia abans dels àpats. Podeu fer una decocció a partir de les arrels i l’escorça de l’arbust. per a això, també es prenen mil·lilitres d’aigua i s’hi afegeix una culleradeta d’escorça i arrels triturades. La barreja s’ha de bullir durant 15 minuts i després infondre-la durant 2 hores. Quan el brou estigui a punt, cal colar-lo i prendre 2 cullerades 3 vegades al dia. De les baies d’aquest arbust podeu preparar deliciosos preparats per a l’hivern, per exemple, compotes i melmelades. I a partir de les baies seques, podeu coure compotes a l’hivern i fer-ne te.

però, a més del fet que el corni és molt útil, també té contraindicacions. L’alta acidesa al cos o els intestins febles, el restrenyiment freqüent o la intolerància al propi naixement us causaran greus danys. I, a més, en cap cas l’han de menjar aquelles persones que tinguin problemes amb el sistema nerviós.Per descomptat, aquesta planta té molts més beneficis que danys, però abans de menjar-la heu de tenir en compte l’estat del vostre cos. No tingueu por, planteu una planta a la vostra zona, perquè cuidar-la és molt senzilla. I, a més del fet que decorarà absolutament qualsevol racó del vostre jardí, aportarà grans beneficis per a la vostra salut. Com es va esmentar anteriorment, no és absolutament difícil cuidar les plantes, el corni és força modest. Té una gran quantitat d’avantatges, a més del fet que és simplement molt bonic, pot florir fins a 2 vegades a la temporada amb flors boniques i, senzillament, estarà ple de bells fruits vermells, simplement serà impossible d’arrencar-li els ulls. I el fet que toleri perfectament les gelades hivernals, no requereixi cap aïllament ni refugis, també és un dels seus avantatges. I és molt senzill propagar aquesta meravellosa planta, sobretot si escolliu el mètode d’esqueixos. Si porteu aquest arbust al vostre lloc, Cyril no només gaudirà de la seva bellesa, sinó que també millorareu significativament la vostra salut i, quan mengeu les seves baies, guanyareu molta força i energia. El més important és que tot estigui moderat.