Saxifràgia

Aquesta planta es troba més sovint en el seu hàbitat natural als vessants costaners del riu a les muntanyes. El saxifràgic no és una cultura molt capritxosa, tot i que el seu aspecte té qualitats decoratives. El saxifràg es pot trobar a tot arreu a Rússia, en diverses zones climàtiques. Va arrelar bé tant al Caucas com en les dures condicions de la tundra. Algunes espècies són originàries de països com la Xina, el Japó i l’Àfrica.

El nom d'aquesta planta és bastant revelador, del llatí significa "trencar pedres". També hi ha un sinònim d’aquest nom, el saxifragi sovint s’anomenava “herba llàgrima”. Tots dos noms s’associen al fet que quan s’estableix entre pedres a les zones muntanyenques, un sistema radicular prim però potent de plantes és capaç de destruir la pedra al cap d’un temps. Al mateix temps, es formen una mena de coixinets verds amb una textura densa.

La saxifraga floreix amb força, per regla general, aquesta vegada cau al juny. La superfície de les pedres es veu molt bonica sota elegants flors de tonalitat groga o blanca amb un to rosat. Per tant, aquesta cultura pot ser una gran addició al jardí de roca japonès o al tobogan alpí. Els cultius que no creixen massa i formen una densa catifa poden omplir fàcilment el buit entre els camins de pedra.

El saxifrage quedarà bé a la vora dels embassaments de pedra fabricats artificialment. El saxifràg creix bé fins i tot en una zona ombrejada.

Hi ha varietats de saxifràgies, que s’inclouen a la llista de plantes protegides del Llibre vermell de Rússia. Aquests inclouen el saxifràg columnar, el saxifràgic de llet i alguns altres.

Característica completa del saxifràgic

 

Aquesta planta és perenne representant herbàcia dels cultius de paraigües. Es tracta d’una planta bastant sense pretensions en condicions de cultiu. El saxifrage es pot trobar en un prat o en un pendent de l’estepa, en diversos boscos, al llarg de carreteres. El saxifràg és molt estès a Àsia, Europa, sovint al clima temperat del nostre país.

En la seva alçada, aquesta flor pot variar de quinze a vuitanta centímetres. El brot principal creix recte. La part interna de la tija és buida, a l'exterior té una textura nervada. Les fulles s’agrupen en rosetes situades molt a prop de les arrels de la planta. La part superior de la planta gairebé no té tiges. En forma, la placa foliar és pinnada, dividida en parelles, de tres a cinc peces. El fullatge, que es troba a la part inferior de la planta, té una forma més allargada, que arriba de deu a vint centímetres de longitud, hi ha un pecíol. A les vores, la fulla té unes dents força grans. La part central de la tija està coberta de fulles que no tenen pecíols, tenen forma de falca. Les fulles situades a la part superior tenen lòbuls lineals.

El sistema arrel del saxifràgic és bastant llarg, pot arribar als vint centímetres, l’amplada és d’uns metres i mig. El sistema radicular s’assembla a un forma de fus, es ramifica força fort. Les arrels són marrons.

La inflorescència d'aquesta planta consisteix en un paraigua, que inclou de sis a dotze rajos. Els pètals són petits, no més d’un mil·límetre. Com a regla general, són de color blanc o rosat. Cada flor té cinc estams. Aquesta cultura floreix el primer mes d’estiu.El final de la floració cau els primers dies d’agost. Després del final de la floració, es formen llavors en forma d’ou, per regla general, que arriben de dos a dos mil·límetres i mig.

Saxifrage pertany a la família del mateix nom Saxifrage. Una cultura poc capritxosa que es cultiva als jardins. Creix bé fins i tot en zones ombrejades, de vegades és de fulla perenne. En condicions naturals, creixen unes quatre-centes quaranta varietats. Normalment, les plantes són perennes.

A la zona del sistema radicular, hi ha rosetes, que consisteixen en plaques de fulles arrodonides amb colors verds o blavosos. Les flors són bisexuals, agrupades en inflorescències que s’assemblen a forma de borles o panícules. Una inflorescència inclou diverses flors, cadascuna de les quals té cinc pètals. Durant el període de floració, les flors de saxifràgies poden tenir diferents colors. Depèn de quin aspecte hàgiu triat. Hi ha flors de color rosa, blanc, vermell o lila. Un cop acabada la floració, es forma una càpsula que s’obre al llarg de les seves particions. Durant la temporada de creixement, diferents varietats de saxifrage arriben a diferents alçades. Una varietat pot créixer uns pocs centímetres, mentre que una altra espècie d’un cultiu determinat pot arribar a una alçada de mig metre.

Com a regla general, aquesta planta creix a latituds del nord, on les condicions climàtiques són bastant dures. Sovint, el saxifrage es produeix en terrenys muntanyosos on hi ha glaceres. Al mateix temps, el sòl sol contenir força torba i calç en la seva composició.

Varietats de saxifràg

 

Dins d’aquesta cultura, hi ha un nombre força gran de varietats. Segons diverses fonts, hi ha de tres-centes setanta a quatre-centes quaranta quaranta espècies de saxifrage. Al nostre país se’n poden trobar uns cent trenta. Se’n conreen vuitanta.

Hi ha saxifràgies, destinades al cultiu casolà, i també hi ha varietats per a jardins. Aquests últims toleren bé les baixes temperatures i els hiverns intensos. Molt sovint, els amants de les flors trien la varietat trenada per a ús domèstic. No és difícil cultivar aquesta espècie a casa. Aquesta planta no presenta requisits especials per al nivell d’il·luminació i humitat. Fins i tot un florista novell pot gestionar el cultiu d’un saxifrage d’habitació. Aquesta planta es pot cultivar de manera segura com a cultiu ampelós, que es col·loca més convenientment en una jardinera penjant. Una cascada de tiges vermelles amb rosetes de mida mitjana té un aspecte molt decoratiu.

Hi ha varietats que prosperen en condicions meteorològiques difícils, per exemple, a la tundra, on el sòl té un mínim de nutrients. El saxifràg es pot trobar entre pedres, al llarg dels marges del llac i dels rius. Aquest persistent es pot anomenar saxifràgic polar i nevat. El saxifrage polar es troba a gairebé tot l'Àrtic. Creix, per regla general, a les roques; el quinze de juliol, la serralada està coberta de belles flors liles. Les varietats de saxifràgies que creixen a latituds del nord solen florir al juny. Això s'aplica a les varietats no cultivades. Pel que fa al saxifràgum cultivat, pot començar a florir ja al març, després de fondre la capa de neu. De vegades, una planta s’obre pas literalment a través d’una capa de neu. Aquestes plantes tenen fulles gruixudes bastant denses, això protegeix la planta dels forts vents.

A més de les varietats anteriors, hi ha un saxifrage, que prefereix el terreny pantanós per a tota la vida. Aquestes espècies creixen en pantans, al llarg de rius i prats inundats. Les espècies de pantans creixen al nord d’Àsia i Europa.

Algunes varietats de saxifrage poden semblar a un aspecte suculent. Gruixudes, d’estructura carnosa, les plaques de fulles s’agrupen en rosetes situades a la zona del sistema radicular. Hi ha una varietat de saxifràgies, que s’anomena incrustacions. Les fulles d’una planta d’aquest tipus tenen molts pèls petits. La varietat ombrívola del saxifràgic té fulles de color verd fosc, sobre les quals hi ha ratlles d’una ombra clara. Els saxifratges paniculats, a mesura que guanyen en creixement, formen rosetes, que consisteixen en fulles verdes amb un to blavós.

Hi ha aquestes varietats de saxifràgies, segons les quals no es pot dir que aquesta planta pertanyi a aquesta família en particular. Per exemple, el saxifrà granular té una temporada de creixement força curta. La floració acaba al maig, després de la qual la part de la planta, que es troba a la superfície de la terra, es mor. Els jardineros sovint planten un saxifrage terry a les seves parcel·les.

Saxofràgic ombra.

 

Aquest tipus de saxifrage és força popular en climes temperats. Aquesta planta és tranquil·la amb ombres i baixes temperatures. El saxifràgic ombrejat és una herba perenne que arriba als vuit centímetres d’alçada. Es formen moltes rosetes, semblen una gruixuda catifa pintada d’un color verd fosc. El full de fulla té una textura coriosa, que arriba a un màxim de cinc centímetres, la superfície té pèls fins. La inflorescència és força fina, el peduncle creix uns quinze centímetres. Les mateixes flors s’agrupen en inflorescències blanques que s’assemblen a forma de panícules.

No és tan difícil cuidar aquesta cultura. La planta s'ha de regar regularment i moderadament, el sòl al voltant del saxifràgic ha de ser fluix i les males herbes s'han de retirar regularment del lloc.

Abans de plantar saxifràgic, heu de preparar el sòl amb antelació. Per fer-ho, heu de col·locar una capa de drenatge al fons dels forats de plantació. A més, cal afegir aliments addicionals; l’humus és bo per a això. Un cop cada trenta dies a l’estiu, cal fer fertilitzants a base de minerals del complex.

Aquest saxífrag es propaga dividint l’arbust mare, i és millor per a aquests propòsits donar preferència a una planta que ja compleixi més de tres anys. La divisió de l’arbust, per regla general, es fa a principis de primavera. Així, les plàntules joves tindran temps d’arrelar-se abans que arribi la temporada de fred. També es permet la reproducció pel mètode de llavors, però aquest mètode és bastant llarg.

Gràcies al treball de criadors de tot el món, actualment hi ha moltes varietats diferents que tenen fullatge en una gran varietat de colors.

Saxifrage de pantà.

 

Aquesta varietat té sinònims. Tal saxifrage es denomina de vegades els ulls reials i una cabra de saxifrage.

Aquesta planta és una planta herbàcia perenne, que pertany a la família dels saxos. Les tiges creixen rectes, dirigides verticalment, les fulles són petites, de color verd. En la seva longitud, la fulla arriba d'un a tres centímetres. Les fulles s’agrupen en rosetes situades a la zona del sistema radicular. Les flors són força petites, tenen un color groc brillant i s’intercalen amb un to ataronjat. El diàmetre d’una sola flor és màxim de dotze mil·límetres. Aquesta planta floreix d’agost a setembre.

En condicions naturals, aquesta planta es pot trobar al nostre país, tant a la dura tundra com al Caucas. A més, aquest saxifrage creix amb èxit al territori d'Ucraïna, Àsia i Bielorússia. Prefereix, per regla general, les costes dels rius, a més de prats i aiguamolls ben regats.

El saxifràg és una molt bona planta melífera.A més, la flor té molts beneficis per a la salut. Les herbes de la medicina popular s’utilitzen per preparar decoccions que ajuden bé als problemes del tracte gastrointestinal. A més, aquesta decocció serà útil per a persones amb problemes cardíacs. Els rizomes d’aquesta planta poden ser una bona base per a compreses, que són bones per a problemes de pell.

Saxifrage Reed.

 

Aquesta varietat també és perenne, la floració és molt bonica. A la seva alçada, una planta amb peduncles arriba fins als trenta-cinc centímetres. La fulla és verda, el fullatge s’agrupa en rosetes, que es troben a la part inferior. A les vores, la fulla està pintada de blanc. La inflorescència en la seva forma s’assembla a una panícula dirigida cap avall. Les flors estan pintades de blanc. Aquesta planta floreix durant gairebé un mes. La majoria de les flors es poden veure al juliol. Aquesta planta és molt popular entre els dissenyadors de paisatges. Amb l'ajut del Reed Saxifrage, es fabriquen jardins japonesos amb un gran nombre de pedres, així com tobogans alpins.

Saxifràgia interior.

 

A casa, aquesta cultura creix molt bé, però no hi ha tantes varietats adequades per a aquests propòsits:

 

- Saxofràgia de vímet. Per a les condicions de la llar, s’escullen varietats com Harmest moon i Tricolor. La forma d’aquestes plantes cau, recordant una cascada. Els brots són força allargats, de color vermell. Rosetes petites amb fulles.

 

- Saxifràgia Cotiledó. Des d’un punt de vista extern, aquesta planta pot semblar plantes suculentes. Les inflorescències són força exuberants i grans.

 

- saxifrage de fulla dura.

 

El saxifràg, que es cultiva a l'interior, no requereix molta atenció. El millor és col·locar aquestes flors en un ampit de la finestra occidental, oriental o nord. És millor no triar la finestra sud per a aquests propòsits. A l’estiu, sobretot a la tarda, caldrà traslladar les plantes a l’ombra. El saxifràg interior no és massa exigent quant a la composició del sòl; no es requereix una polvorització addicional. Aquestes plantes pràcticament no es posen malalts i no es veuen afectades per insectes nocius.

Saxifràgia Snezhnaya.

 

A aquesta espècie li encanta créixer a les zones on hi ha molta neu. Aquesta varietat es pot trobar fins i tot als deserts de l’Àrtic. El sistema radicular d’una planta d’aquest tipus és molt potent, està pintat de negre i l’arrel té uns sis mil·límetres de diàmetre. Els brots a la seva alçada arriben a un màxim de vint centímetres, mentre que a la tija no hi ha fullatge. Les fulles s’agrupen en una roseta situada a la base de la planta. La fulla és sòlida, té un color verd amb un to rosat, la fulla no es troba ni a les vores. Les flors estan cobertes de petits pèls. La inflorescència s'assembla a una panícula en la seva forma, les flors no són massa grans, els pètals són blancs. El període de floració comença a partir del quinze de juny. Aquesta planta pot començar a florir al juliol, tot depèn de les condicions climàtiques d’una regió en creixement particular.

Vímet Saxifràgic.

 

Aquesta varietat sovint també s’anomena saxifràgia de la descendència o portador de brots. Aquesta planta és molt adequada per créixer a casa. Les tiges d’aquesta planta tenen un color carmesí, són força allargades, d’uns seixanta centímetres. Les fulles s’agrupen en rosetes de mida mitjana, que es disposen per nivells. La fulla té una forma arrodonida, la base té forma de cor. Els colors de les fulles són força variats, blancs i verds. Al mateix temps, a la part posterior, la fulla és de color carmesí. Totes les fulles tenen pèls fins.

Les fulles més grans i variades s’agrupen en una roseta que es forma prop del rizoma. Hi ha molt menys fullatge a les tiges. Les flors no són de mida gran, per regla general, estan pintades de blanc o vermell.En condicions interiors, un saxifràgum pot florir des de la primavera fins a finals de tardor. Les flors que ja s’han esvaït s’han d’eliminar sense problemes.

Aquesta varietat és molt demandada pels amants de les flors. És preferible que un tal saxifrage seleccioni un llindar de finestra des del costat nord, oest o est. El reg d'aquesta planta ha de ser moderat, la temperatura ha de ser fresca. Al mateix temps, per al saxifrage, que té fulles brillants, es requereix una temperatura una mica més alta. No cal humectar a més l’aire i el sòl no ha d’estar massa humit. El trasplantament es realitza quan els rizomes cobreixen tota la massa de terra de l’olla. El nou contenidor de plantació no ha de ser massa profund. A la part inferior, cal posar un o dos centímetres de la capa de drenatge. L’argila expandida és molt adequada per a això. El sòl per a saxifràgia ha d’incloure torba, sorra gruixuda, humus i terra de fulla frondosa. De tant en tant, s’hi han d’afegir nutrients addicionals, que es fan durant tot l’any amb l’ajut d’apòsits a base de minerals. Per tal que els verds creixin de manera més activa, es recomana utilitzar fertilitzants que continguin nitrogen.

Aquesta planta es reprodueix per mètodes de llavors, així com amb l'ajut d'esqueixos i rosetes. Perquè les llavors germinin millor, cal estratificar-les abans de sembrar. Es fa durant dues o tres setmanes. Després d’acabar aquest procediment, els recipients amb llavors s’han de cobrir amb polietilè i col·locar-los en un lloc ben il·luminat; per a això, s’adapta bé l’ampit de la finestra. En aquest cas, la temperatura hauria de ser d’uns +20 graus. Al cap d’una setmana aproximadament, els primers brots sortiran. Després d’això, la pel·lícula s’ha d’eliminar periòdicament per tal de temperar les plantes. Després que apareguin un parell de fulles veritables, quan les plàntules es tornen prou fortes, s’han de col·locar en recipients separats. Aneu amb compte a l’hora de regar les plantes. Aquest procediment es realitza diàriament, però no es pot utilitzar massa aigua. Es fa un trasplantament a un recipient gran quan els rizomes s’entrellacen amb tot el terròs de l’olla. Alguns cultivadors planten més d'una sortida en un contenidor, però diversos. Per tant, la decorativitat dels aterratges serà més gran.

És més fàcil i ràpid propagar el saxifràg per empelt. Apareixen rosetes a les tiges allargades, que contenen petites flors. Un cop acabada la floració, les plantes es poden arrelar junt amb les arrels. Per a això, podeu utilitzar un altre recipient o l'olla de la mare. El recipient s’ha d’omplir d’humus (dues parts), sorra (una part) i terra de gespa (una part). Un cop finalitzada la plantació, cal regar a fons les plantes. Els aterratges es retracten en una zona ombrejada. La floració, per regla general, d’aquesta planta es produeix el segon any.

La divisió de la mata es realitza generalment a principis de primavera durant el trasplantament de la planta. A aquests efectes, heu de triar plantes prou madures. Cada part de l’arbust mare ha de tenir un fort sistema radicular, així com diverses fulles. Aquest procediment s’ha de dur a terme amb un ganivet ben esmolat. El lloc tallat s’ha de tractar amb carbó vegetal.

Ocasionalment, les flors poden patir plagues com ara àcars, pugons verds, trips o xinxes. Aquests problemes poden aparèixer a causa d'una temperatura massa alta. Per combatre les plagues, cal tractar de tant en tant les flors amb preparacions especials: insecticides. Abans d’utilitzar-lo, heu d’estudiar acuradament les instruccions adjuntes.

Quan conreu el saxifràg en interiors, podeu trobar algunes dificultats:

 

- És possible que les plantes no tinguin prou alimentació, cosa que pot provocar que els brots comencin a estirar-se massa activament cap amunt i que les flors no esperin.

 

- El saxifràgic pot deixar de créixer a causa de les deficiències nutricionals i la llum solar.Com a regla general, aquest problema es produeix durant l’hivern.

 

- Si l'habitació és massa càlida i la llum és massa brillant, les fulles poden quedar de color pàl·lid i, posteriorment, es pansiran.

 

- Si, al contrari, no hi ha prou il·luminació, el color del fullatge pot resultar inexpressiu.

 

- Si la llum solar directa colpeja la planta, es poden produir cremades a les fulles.

 

- Si el sòl està massa inundat, pot aparèixer una floració blanca al sistema radicular. Això pot provocar la caiguda del fullatge i la decadència del rizoma.

 

El saxifràgit es cultiva perfectament a casa, ja que aquesta planta no és massa capritxosa com per cuidar-la. A més del seu aspecte decoratiu, el saxifrage té propietats beneficioses per al cos humà. El brou i el suc dels verds de saxifrage poden ajudar amb problemes de pell. Aquests fons fan front als furons i altres inflamacions de la pell.

Saxifràgula panícula.

 

Aquesta varietat és força comuna als jardins. Aquesta espècie suporta bé les baixes temperatures i les condicions meteorològiques difícils. En honor d’això, un saxifrage d’aquest tipus de vegades es denomina “saxifrage viu”. En condicions naturals, aquesta planta es pot trobar a les terres altes d’Europa i a la part nord dels Estats Units. El saxifràg paniculat té una mida força compacta i arriba a una alçada de quatre a vuit centímetres. Pot créixer bé al sòl on hi ha poca nutrició i predominen les pedres. La fulla és força densa i té una textura coriosa. Les fulles s’agrupen en una roseta. La floració sol produir-se al juny. Les flors són petites i tenen un color diferent. Poden ser de color groc pàl·lid, porpra o rosat. La inflorescència en la seva forma s’assembla a una panícula, es troba sobre un prim peduncle.

Si decidiu plantar aquesta varietat al vostre jardí, és millor donar preferència a les escletxes dels tobogans alpins. Un pendent amb una exposició oriental o nord és molt adequat. El sòl ha d’estar ben fertilitzat; una mescla d’humus, calci i molla de calç és adequada per alimentar el sòl. És imprescindible col·locar una capa de drenatge al fons del forat de plantació. Cal regar les plantes amb la suficient freqüència, però amb una petita quantitat d’aigua. Després de regar, no serà superflu afluixar el sòl. Cal eliminar les flors que ja s’han esvaït. No cal aïllar el saxifràgic per a l’hivern. Si l’hivern promet no estar massa nevat, es recomana cobrir les plantes amb serradures i branquetes seques.

El saxifrage d’Arends.

 

Aquesta planta és perenne, pertany a cultius de fulla perenne. Al seu càrrec, aquest saxifràgic no és capritxós. Aquesta varietat en la seva alçada arriba de deu a vint centímetres. Les fulles s’agrupen en una roseta. Les plaques de les fulles tenen una forma diferent. Gràcies al treball dels criadors, hi ha diferents varietats d’aquesta varietat. El color de la flor pot ser groc, vermell, rosa o blanc.

La varietat Purple Mantle és molt popular. En la seva alçada, aquesta planta arriba als vint-i-cinc centímetres. Nombroses flors es converteixen en una gruixuda catifa porpra. Una flor de diàmetre arriba d’un a un centímetre i mig. Normalment, el període de floració dura un mes. La floració comença al maig i acaba al juny. Perquè aquesta planta se senti còmoda, és millor triar una zona on hi hagi ombra al migdia. El sòl ha de ser nutritiu i la capa de drenatge fiable. En un clima temperat al territori del nostre país, es permet sembrar llavors directament en una zona oberta. En aquest cas, la temperatura ha de ser d'almenys +8 graus. No val la pena aprofundir profundament les llavors, cal espolsar-les amb sorra humitejada i lleugerament apisonar-les. Els primers brots sortiran al cap d’un mes.Després, les plàntules s’aprimen, entre les plantes hi ha d’haver una distància de vuit a quinze centímetres. Quan apareixen de quatre a cinc fulles reals, cal començar a aplicar apòsits. Això es fa un cop cada dues setmanes.

Alguns cultivadors prefereixen més el mètode de plantació de plàntules. En aquest cas, les llavors s’han de sembrar al març. El sòl ha d’estar compost per sorra i torba. És imprescindible dur a terme l’estratificació de les llavors durant un mes. Això farà que la llavor creixi millor. Després d'això, el contenidor amb cultius s'ha de col·locar en un lloc il·luminat, de tant en tant s'ha de retirar el polietilè per a la circulació de l'aire i el reg. El règim de temperatura s’ha de mantenir a uns +20 graus.

El saxifràg de la varietat Purpurmantel també és molt demandat pels cultivadors de flors. A aquest saxifràgic li encanten els terrenys ben hidratats, tot i fer front al clima sec. Aquest saxifrage serà una gran addició a un jardí de roques. En la seva alçada, aquesta varietat arriba als vint centímetres. La planta floreix força abundantment. El període de floració cau el quinze de juny. Aquesta flor es cultiva tant a la primavera com a la tardor. Podeu plantar una flor amb plàntules, però també és adequada la sembra directa a terra.

No hi ha res difícil en cuidar una planta així. Després que la planta hagi florit, heu d’eliminar els cabdells. Els fertilitzants s’han d’aplicar regularment cada dues setmanes. De tant en tant cal afluixar el sòl entre les plantacions.

Una varietat interessant d’aquesta espècie de saxifrage és la catifa porpra. És un híbrid de mida molt compacta. En alçada, aquesta planta arriba a un màxim de set centímetres. L’arrel té forma de vareta, el fullatge sempre és verd, les flors són petites amb un color porpra. Aquesta planta serà una bona decoració per a un tobogan alpí, la part inferior d’un jardí de flors. Tal saxifrage floreix amb una gruixuda catifa porpra, que reflecteix plenament el nom de la varietat.

La varietat Floral Capet també és molt popular. La floració es produeix entre maig i juny. Les flors són molt elegants, delicades, de color rosat. Per a aquesta varietat, heu de triar una zona amb molta llum. Tenint en compte els peduncles, la planta arriba a una alçada d’uns vint centímetres. La reproducció d’aquesta varietat es produeix amb l’ajut de plàntules. L'aterratge en una zona oberta es fa al juliol. Cal mantenir una distància de deu a vint centímetres entre les plantes.

Saxifràgia molosa.

 

En aparença, aquesta varietat pot semblar a un coixí tou, que consta de molsa. En condicions naturals, aquesta planta es pot trobar a Europa, als Alps. En la seva alçada, aquesta planta arriba de tres a sis centímetres. Les tiges són fines, capaces de propagar-se i ramificar-se amb força força. Tenen moltes fulles petites. En la seva longitud, una làmina arriba només de cinc a set mil·límetres i una amplada aproximada d’un mil·límetre. Hi ha una flor al peduncle, que inclou cinc pètals. El pètal creix uns sis mil·límetres.

La forma més fàcil de propagar aquesta planta és dividint l’arbust a la tardor. Abans que arribi el fred, cal tenir temps per fer-ho. Això permetrà que la planta arreli. A aquests efectes, heu de separar les tiges joves junt amb les arrels i el fullatge i traslladar-vos a un altre lloc. El sòl ha d’estar humit. La distància entre els arbustos ha de ser de deu a quinze centímetres. L’any vinent, les plantes ja us delectaran amb flors i una bonica catifa tova verda.

També es permet la reproducció per mètode de llavors. Es necessitarà més esforç, però també s’obtindrà molt material de plantació. Abans de plantar llavors, cal estratificar-les durant tres setmanes al fred.Abans de sembrar en terreny obert, no serà superflu tractar el sòl amb un desinfectant. El sòl ha de ser una barreja de sorra i torba. La inserció de llavors no és profunda, només cal escampar-la per terra i una mica esquitxada de sorra. El vidre o el polietilè s’instal·la a la part superior del contenidor d’aterratge. Quan els brots han eclosionat, es pot eliminar l'aïllament.

Perquè la planta creixi i es desenvolupi amb normalitat, cal afluixar regularment el sòl. Això es fa fins que les plantes formin una gran catifa sòlida. Cal eliminar les flors que ja s’han esvaït. Això mantindrà un aspecte decoratiu i tampoc hi haurà risc que les plantes es reprodueixin mitjançant la sembra pròpia. Aquest tipus de saxífrag no té por de les baixes temperatures a l’hivern si les plantes estan cobertes de neu. Si hi ha poca neu a l’hivern, és necessari aïllar addicionalment les plantes amb l’ajut de fulles seques i branquetes.

Saxifràg caducifoli.

 

Aquesta cultura és una planta perenne i perenne. Aquesta saxifraga floreix prou aviat. Els cabdells es col·loquen a la tardor i el saxifràgiu floreix fins a finals d’agost. Aquesta varietat té una mida força compacta i arriba a un màxim de cinc a set centímetres d’alçada. Tenint en compte el peduncle, l’alçada és d’uns quinze centímetres. Les flors tenen un to vermellós, quan s’acaba la floració, el color es torna més fosc, més a prop del lila. Aquesta varietat es pot trobar a zones on les condicions climàtiques són bastant dures. Molt sovint, un saxifrage com aquest prefereix la tundra, rarament la tundra forestal. En el seu hàbitat natural, aquesta espècie es troba al territori de Groenlàndia, al terreny rocós de la regió de Murmansk, així com als Alps i als Carpats.

Saxofràgia de sodi.

 

Aquesta varietat és una planta herbàcia perenne que arriba als vint centímetres d'alçada. En condicions naturals, es produeix al territori de la tundra. Les plantes silvestres tenen flors blanques, mentre que els híbrids tenen flors roses o vermelles. Aquesta planta floreix, per regla general, al juny. Un cop acabada la floració, es forma una càpsula. Els brots creixen rectes, la superfície té pèls fins. A la base, la tija es divideix en cinc parts.

Si heu escollit aquesta varietat per al cultiu al vostre jardí, haureu de considerar acuradament la composició del sòl. Aquesta saxifràgia no creixerà en zones pantanoses ni en zones dominades per sorra i sòl pesat. Al migdia, cal ombrinar les plantes.

El mètode de les llavors és adequat per a la reproducció. El material de sembra es pot sembrar directament en una zona oberta o utilitzar contenidors de sembra per a això. La segona opció produirà plantes més fortes.

El saxifràg de soda és un bon medicament que té propietats antisèptiques. En medicina popular s’utilitzen rizomes. Les infusions i les decoccions ajuden a fer front a diverses inflamacions, així com problemes relacionats amb el tracte gastrointestinal.

Saxofràg granular.

 

Aquesta varietat té molts sinònims. Es diu baies de terra, ratolins de camp, brots de terra. La tija creix en posició vertical i pot variar en longitud de quinze a quaranta centímetres. La superfície té molts pèls. Les plaques de les fulles es fixen en pecíols allargats, que es munten en un sòcol. La inflorescència té forma de pinzell. Les flors són blanques. El període de floració es produeix al juny, després del qual es forma una caixa amb un gran nombre de llavors. La reproducció es pot dur a terme mitjançant mètodes vegetatius. L’hàbitat d’aquest saxifràg és Ucraïna, Finlàndia. Es troba sota protecció al territori de les regions de Leningrad i Pskov.

Aquesta planta gairebé mai s’utilitza per decorar el paisatge, però s’utilitza molt activament en medicina popular.Per exemple, aquest tipus de saxifrage pot ajudar a fer front a la icterícia.

Saxofràg de fulla dura.

 

Aquest tipus de saxifrage, per regla general, prefereix els prats pantanosos. L’hàbitat d’aquesta planta es troba al nord dels Estats Units, Europa i Àsia. El brot té una forma rastrera, que arriba a una longitud d’uns vint centímetres. El fullatge és força dur, hi ha dentades. La floració es produeix des de mitjans de juny fins a principis de juliol. Les flors són petites, de color groc. Per al creixement i desenvolupament normals de les plantes, el sòl ha de contenir força calci. És millor triar un lloc lleugerament ombrejat perquè els raigs directes del sol no cremin les plantes.

Aquesta varietat és molt adequada per al cultiu a casa. Aquest saxifrage s'ha de regar regularment. A la tarda de la sembra, és imprescindible fer ombra. A l'estiu, es recomana exposar els contenidors amb flors a l'aire lliure, mentre que no hi hauria vent. A l’estiu, una temperatura de +20 a +25 graus és adequada per al saxifràg. A l’hivern, la temperatura no ha de superar els +15 graus.

Si decidiu cultivar aquesta varietat a casa, haureu de mantenir un nivell d’humitat suficient. Amb aquest propòsit, podeu utilitzar una safata plena d’aigua, en la qual es col·loca un recipient amb flors. També hi hauria d’haver una capa de còdols o argila expandida al palet. Regar les plantes amb cura. La humitat no ha d’arribar a les rosetes amb fulles. Així la flor pot morir. A l’hivern, cal regar les plantes amb menys freqüència, però no s’ha de deixar assecar el coma de terra.

Dues vegades al mes, de març a octubre, cal afegir nutrició addicional en forma de fertilitzants minerals al complex. A l’hivern, n’hi ha prou amb una aplicació de fertilitzants en un parell de mesos.

A la primavera es pot trasplantar el saxifràg. El contenidor no ha de ser massa profund. Hi ha d’haver una capa de drenatge a la part inferior, així com un sòl que contingui nutrients. Una planta jove es trasplanta, per regla general, un cop a l'any. Pel que fa a una planta adulta, aquest procediment es realitza amb menys freqüència. Heu de mirar quant el sistema arrel ja ha omplert l’olla.

A casa, el més convenient és propagar el saxifràg amb brots. Cada brot té brots d’arrels futures. L’arrelament és prou ràpid. Aquests brots es poden arrelar directament al recipient on creix la planta principal. També podeu plantar brots en un contenidor nou.

Cotiledó saxifràgic.

 

Aquesta varietat es pot trobar a zones muntanyoses com els Alps. En aparença, un saxifrage semblant a un suculent. Les plaques de fulles tenen una estructura densa, no hi ha pecíols, les fulles s’agrupen en una roseta. A les vores de la fulla hi ha petits denticles coberts de flor. En la seva longitud, el full arriba a uns deu centímetres, amb una amplada no superior a dos centímetres.

Aquesta planta floreix a principis de maig o juny. Les tiges de les flors són força potents, apareix una inflorescència a la part central de la roseta, semblant a una piràmide en la seva forma. Les flors estan pintades de blanc o rosa pàl·lid.

Les inflorescències són força llargues, molt més altes que la pròpia planta. Pot arribar a fer uns seixanta centímetres. La longitud del pètal creix un centímetre com a màxim, de forma allargada.

Gràcies al treball dels criadors, s’han obtingut força varietats que difereixen en color. Aquesta varietat es reprodueix bé per llavor, així com amb l'ajut de la descendència. Aquest saxifrage tolera bé les baixes temperatures, en climes temperats és capaç de sobreviure a l'hivern sense aïllament addicional.

Saxifràgia manxúria.

 

Aquest tipus de saxifràgies es poden trobar al territori Primorsky, a la vora de diversos embassaments dels boscos. En la seva alçada, aquesta planta, inclòs el peduncle, pot arribar als quaranta-cinc centímetres.La placa foliar té una forma arrodonida, l'estructura és bastant densa. Les fulles són de color verd, agrupades en una roseta. Els pecíols són allargats. Aquesta varietat de saxifràgies floreix des de mitjans de juliol, la floració dura uns trenta o quaranta dies. Les flors són en miniatura, pintades en un color rosat pàl·lid.

En forma cultivada, aquesta espècie gairebé mai es produeix, tot i que té una immunitat força forta contra diverses malalties i insectes nocius. El saxifràg se sent millor en terres fluixos, amb molta humus. El franc amb una bona capa de drenatge funciona bé. És millor donar preferència a l’hora d’escollir un lloc per aterrar un lloc ombrejat, no gaire lluny d’un embassament artificial o en una composició sobre un tobogan alpí. Regar aquestes plantes regularment, però amb una petita quantitat d’aigua.

De tant en tant, la planta requereix aprimament. Això es fa, per regla general, un cop cada cinc anys dividint la presa. Les parts de la sortida estan assegudes a una distància de deu a quinze centímetres entre si. Al principi, cal regar les plantes sovint i amb abundància. És millor dividir la sortida a la tardor, abans que arribin les primeres gelades. Per tant, una planta jove tindrà temps d’arrelar-se.

Si preferiu el mètode de propagació de les llavors, és millor fer-ho amb plantules. La floració arribarà l’any vinent. Les llavors de la planta són molt petites, per aquest motiu és millor barrejar-les amb sorra abans de sembrar. El sòl ha d’incloure sorra, torba, humus i terra frondosa. La col·locació de les llavors no és profunda, només cal pressionar-la a la superfície del sòl i ruixar-la amb aigua d’una ampolla de ruixat. Després, el recipient amb cultius es cobreix amb polietilè i es estratifica. Per fer-ho, s’ha de col·locar el recipient a la nevera durant tres o quatre setmanes. El trasplantament a terra oberta es realitza al juny. El primer any, cal cobrir les plantes amb fulles i branques seques.

Aquesta varietat té una resistència bastant bona als insectes nocius, però, una humitat excessiva al sòl pot provocar l’aparició de podridura de l’arrel. Si es produeix aquest problema, tracteu la plantació amb una preparació que contingui coure i traieu també les parts de la planta afectades. Si hi ha un temps sec i llarg, hi ha el risc que un àcar comenci la seva activitat a les vostres plantacions. Per superar aquesta malaltia, cal utilitzar agents insecticides.

Saxofràg caient.

 

Com a regla general, aquesta varietat es pot trobar a la part nord dels Estats Units, Euràsia. El sistema radicular té una estructura fibrosa, més aviat prima. A la seva alçada, les tiges creixen fins a un màxim de quinze centímetres. Les flors es formen per separat, estan pintades de blanc. Cada flor conté cinc pètals. Les plaques de les fulles es mantenen sobre pecíols allargats. En una planta poden florir un màxim de tres flors. Quan les flors s’esvaeixen, es formen boletes carmesí. Per al disseny de paisatges, aquesta varietat gairebé mai s’utilitza.

Saxifratge de fulla rodona.

 

Aquest saxifrage té una forma de mata bastant estesa, que arriba a una alçada d’uns trenta centímetres. Brots ramificats, flors blanques amb punts vermells a les puntes. No són de mida gran. Aquesta planta floreix tot l’estiu. La fulla té forma arrodonida, té osques a les vores. El fullatge té pecíols a prop de les bases. En triar un lloc per plantar aquesta planta, és millor donar preferència a un lloc ombrejat. El sòl ha d’estar prou humit. Abans de la sembra directa, cal tenir cura de la presència d’una capa de drenatge. En condicions naturals, aquest saxifrage es pot trobar a les zones muntanyenques d’Europa amb un clima càlid.

Saxifràgia de fulla llarga.

 

Culturalment, aquest tipus de saxifràgies es conrea des del 1871.El peduncle pot créixer en alçada entre trenta i seixanta centímetres. La inflorescència s’assembla a una forma de panícula, les flors són de color blanc, creixen en longitud un centímetre i mig. La floració es produeix al juny. El fullatge és sencer, apuntat a les vores. La roseta fa vint centímetres de diàmetre. Aquesta cultura tolera bé les baixes temperatures, pot suportar fàcilment fins a -22 graus.

Si conreu aquesta varietat a la regió del nord, a l’hivern s’hauran d’aïllar addicionalment les plantes amb l’ajut de branques d’avet i fulles seques. Abans de plantar el saxífrag, cal preparar el sòl afegint pedra calcària, torba, sorra i humus.

No humitegeu massa el sòl, ja que això pot destruir les plantes. Per a això, cal tenir cura del drenatge.

Aquesta planta es reprodueix pel mètode de les llavors, així com mitjançant la divisió de l’arbust mare. La sembra es realitza a finals de febrer - principis de març mitjançant plantules. En una zona oberta, les llavors es sembren a la primavera o a la tardor.

El matoll es pot dividir un cop acabada la floració. Aquesta varietat no és massa capritxosa com per cuidar-la, però si voleu aconseguir una floració exuberant, haureu de fer fertilitzants a base de minerals. Es fa dues vegades al mes durant el període estival.

Híbrids de saxifràgies.

 

Un reconegut criador alemany a finals del segle XIX va combinar l'espècie híbrida de saxifràgia i va batejar el nom d'Arends amb el seu cognom. Aquestes varietats toleren bé les baixes temperatures i el clima sec. Entre les varietats d’híbrids, podeu trobar una gran varietat d’opcions de color per a cabdells. Els representants més populars dels híbrids són les varietats Flamingo, Purpurmantel, Varigata.

Com plantar i cuidar el saxifràg

 

En deixar dificultats, per regla general, no sorgeixen ni per a les floristeries principiants. A casa, aquesta planta no és capritxosa, no necessita ser ruixada addicionalment. Per a aquesta planta, és adequada una finestra que dóna als dos costats. L’única excepció és el costat sud. Les varietats destinades a zones obertes complementaran bé un turó alpí, on hi ha molta pedra calcària triturada. El millor és plantar el saxifrage al costat nord o est del tobogan alpí. Els rajos directes del sol no haurien de tocar el saxifrage. Per evitar aquest problema, al costat sud, podeu plantar algun tipus de cultiu que generi ombra.

Cal regar periòdicament el saxifràgic, però l’embassament pot afectar negativament la planta. L'apòsit superior s'ha d'aplicar dues vegades al mes a l'estiu i un cop al mes a l'hivern. L’alimentació hivernal s’aplica a les varietats que es conreen a casa.

Les varietats d’exterior toleren bé les baixes temperatures, de manera que no cal un aïllament addicional. De vegades, si l’hivern promet estar sense neu i les plantes encara són molt joves, les heu de cobrir amb branques d’avet o fullatge sec.

Les varietats de saxifràgies quan es cultiven a casa s'han de mantenir a una temperatura de +20 graus, a l'hivern la temperatura ha de baixar a +15. Cal eliminar el fullatge groc, així com les flors que ja s’han esvaït.

Si la planta no floreix, creix lentament i el fullatge és massa petit, és probable que això signifiqui que les plantes no tenen llum i nutrició. Si les fulles tenen un color massa clar, al contrari, això significa que hi ha massa llum. Els rajos del sol, sobretot a la tarda, poden cremar el fullatge. Les cremades apareixen com taques fosques.

La plantació d’aquest cultiu es produeix, per regla general, a la primavera. El saxifrage de vímet prefereix un recipient ample i poc profund. El fons de l’olla ha de tenir forats i una capa de drenatge. Per fer-ho, heu de col·locar argila expandida amb una capa de dos centímetres. Aquesta mesura és obligatòria, en cas contrari l’aigua s’estancarà, i això està ple de la mort del saxifrage.A la part superior de la capa de drenatge, s’aboca terra, la capa ha de ser prima. Podeu preparar la barreja de terra vosaltres mateixos o en podeu comprar una ja feta al departament de jardins. El sòl ha de consistir en torba, humus de fulles, sorra gruixuda i pedra calcària triturada. Abans de plantar plantes, no serà superflu processar el sòl a efectes de desinfecció. Per a això, per regla general, s’utilitza aigua bullent, que s’aboca sobre el terra. Com a alternativa, podeu escalfar el terra al forn. El saxifràg juntament amb el terròs s’ha de col·locar en un recipient nou i s’hi ha d’afegir terra fresca. Al mateix temps, el recipient ha de ser més gran que l’olla anterior per un parell de centímetres per tots els costats. Les plantes joves es trasplanten un cop a l'any, les plantes que tenen més de cinc anys es poden trasplantar cada dos o tres anys.

Les varietats destinades al cultiu a l'aire lliure no es poden trasplantar durant sis anys. Per plantar, és millor triar una zona ombrejada, ha d’haver un bon sistema de drenatge i la quantitat adequada de nutrients al sòl. Un cop plantada la planta, ha de quedar ben regada i ombrejada dels rajos del sol. Això ajudarà al sistema arrel a créixer millor.

Pel que fa a les plantes de reg, també hi ha alguns matisos petits. El sòl no s’ha d’encallar, no es permet l’estancament de la humitat. Això pot provocar l’aparició de malalties de caràcter bacterià i fúngic. Alhora, tampoc no s’ha d’eixugar el terròs, perquè després d’una llarga sequera serà difícil que la planta es recuperi. El reg s’ha de fer prou sovint, però amb una petita quantitat d’aigua. El sòl ha d’estar sempre humit. L’aigua que s’escorre al dipòsit s’ha d’eliminar un cop acabat el reg. A l'hivern, les plantes es reguen amb menys freqüència, la part superior del sòl s'ha d'assecar lleugerament. Regar les plantes amb cura, no haurien de caure gotes d’aigua sobre les fulles del saxifràg.

La planta tolera bé l’ombra, però si el trencadís està a l’ombra tot el temps, la part superior de la planta es desenvoluparà malament i és poc probable que la floració sigui abundant. Cal ombrejar la plantació només a partir dels rajos del sol del migdia; al matí i al vespre no cal crear cap ombra addicional.

Pel que fa a l’ús d’aquesta planta amb finalitats medicinals, no totes les varietats són adequades per a aquests propòsits. Molt sovint, en la lluita contra diversos processos inflamatoris, s’utilitza el saxifràgium descendent, així com el saxifràgic: la cuixa. Per regla general, les decoccions i infusions es preparen a partir de rizomes o herbes.

Aquesta cultura s’utilitza com a medicament contra la inflamació i els tumors. El saxifràgic és un agent bactericida que també ajuda a fer front a la febre. En la seva composició, la planta té diversos àcids, un alcaloide, olis essencials, així com diverses vitamines i altres elements útils per al cos.

Els verds i els rizomes ajuden a fer front a les malalties associades al sistema genitourinari, així com a la gastritis i la colitis. La planta ajuda bé a combatre la grip i l’ARVI. El saxifràg està indicat per a persones que pateixen asma bronquial, úlceres o gota. Una compresa feta a base de saxifràgic ajudarà a fer front a les inflamacions de la pell (acne, furóncules, úlceres). El saxifrage de la cuixa es pot cultivar sense problemes a la vostra zona. Un te basat en aquesta planta ajudarà les persones que pateixen asma i bronquitis. Amb aquest propòsit, l’herba seca (una culleradeta) s’aboca amb aigua freda (un got). A continuació, heu de bullir la barreja durant un minut. Es recomana beure aquest te afegint mel tres vegades al dia.

Si pateix de gota o gastritis, se us mostrarà una decocció preparada a base de rizoma de saxifràgic. Per fer-ho, afegiu arrels seces (deu grams) a l’aigua (mig litre). Cal bullir la barreja durant quinze minuts. Cal insistir almenys una hora. El millor és abocar aquest brou en un termo.Abans d’utilitzar-lo, cal filtrar-lo. Es recomana utilitzar mig got d’aquest brou quatre vegades al dia.

Per descomptat, tots aquests fons s’han d’utilitzar amb precaució, observant les proporcions i dosis correctes. No utilitzeu saxifrage amb finalitats medicinals si pateix dermatitis, trombosi. Durant l’embaràs i la lactància, també és millor consultar un metge abans d’utilitzar decoccions i infusions.

 

Pel que fa al cultiu, es poden fer plantules fortes mitjançant el mètode de plantació de llavors. No obstant això, la floració només pot complaure en aquest cas al cap d’un any o dos. Les flors es poden obtenir més ràpidament si utilitzeu el mètode de divisió de l’arbust principal o el mètode d’esqueixos.

Com propagar el saxífrag

 

El saxifràg, que té més de cinc anys, es propaga millor per esqueixos. Cada tija té brots, d’on surten les arrels. Alguns cultivadors arrelen aquests brots directament en contenidors amb la planta principal. També es poden utilitzar olles separades. S'han d'omplir de terra amb una estructura fluixa de sorra i torba. Tallar els esqueixos amb un ganivet ben esmolat i desinfectat. Col·loqueu l’entorn a tractar amb carbó vegetal.

El saxifrage envellit també es reprodueix bé dividint les rosetes joves. Ja tenen arrels capaces d’arrelar molt a prop de l’arbust principal.

També podeu escollir un mètode de propagació de llavors, de manera que obtindreu moltes plantules fortes. La sembra es realitza tant a la zona oberta a la primavera o a la tardor, com amb l’ajut de les plàntules.

Per obtenir plantules, les llavors s’han de sembrar a finals de febrer - principis de març. El sòl ha de tenir una estructura fluixa i s’ha de desinfectar prèviament. Les llavors de Saxifrage són de mida petita, per tant, es recomana barrejar-les amb sorra abans de sembrar.

Després de sembrar, heu d’escampar les llavors d’una ampolla de polvorització i premeu-les lleugerament. Després, el recipient amb cultius es cobreix amb polietilè i es posa a la nevera durant tres o quatre setmanes. Després d’acabar el procés d’estratificació, s’hauran de retirar els contenidors i col·locar-los en un lloc lluminós. De tant en tant, s’ha de retirar la pel·lícula per airejar les plàntules.

Quan s’han format dues o tres fulles vertaderes, les plàntules s’han de submergir en testos separats i de tant en tant exposades a l’aire lliure. Les plantes de plàntules es trasplanten a una zona oberta al juny.

Sobre malalties i plagues de saxifrage

 

Aquesta cultura té una immunitat força forta contra diverses malalties. No obstant això, si el sòl conté massa humitat, això pot provocar l’aparició de malalties com el míldiu, l’òxid i els fongs. Per eliminar aquests problemes, podeu utilitzar una solució de sulfat de coure. Cal eliminar la part del saxifràgic infectada. Es recomana traslladar la planta a una zona més seca.

El saxifràg de tant en tant pot patir atacs d’àcars, pugons, mosques blanques. Drogues com Actellik, Aktara, Fitoverm ajudaran a fer front a aquests insectes nocius. Una planta que ha estat danyada per les plagues es torna malaltissa, letargia, el fullatge es torna groc i la presència de plagues es pot identificar fàcilment mirant la planta amb atenció.

 

Com s'utilitza el saxífrag en el disseny de paisatges

Aquesta cultura s’utilitza molt activament per al disseny de paisatges. El saxifràg creix bé en sòls amb molta calç. Una planta no necessita molta terra per al seu creixement i desenvolupament normals. Per aquest motiu, el saxifrage s’utilitza sovint en tobogans alpins, camins, en jardins japonesos amb moltes pedres.Les varietats de saxífrag, de mida compacta, seran una meravellosa decoració en el disseny de les fronteres. Aquesta cultura té un aspecte preciós a les costes de pedra dels embassaments creats artificialment. El saxifrage complementa el banc de corrent de manera especialment eficaç.