Com fer llits

La productivitat és potser un dels indicadors més importants per als residents d'estiu i els jardiners. Per tant, tothom, per descomptat, vol que sigui el més alt possible. No obstant això, el rendiment depèn d’un gran nombre de paràmetres de tota mena, que inclouen no només la tecnologia agrícola correcta i la qualitat de les llavors, sinó també la qualitat dels llits on es cultiva el vostre cultiu. Per tant, en aquest article intentarem il·lustrar aquells que, per alguna raó, encara no han abordat la qüestió dels llits al seu lloc. Esperem que tothom hi trobi alguna cosa útil o aprengui de zero com fer llits al seu lloc.

Triar un lloc per al jardí

La construcció de llits és un procés extremadament polifacètic que, per poder realitzar-se correctament, requereix adherir-se a molts petits matisos, com, per exemple, triar el lloc adequat per plantar. Al cap i a la fi, per exemple, no a totes les plantes els agraden els rajos directes del sol calent. Els pèsols o l’acella són conreus que creixen molt bé sense ells. Aquestes petites coses són el que primer cal tenir en compte a l’hora de construir llits.

Tot i això, deixant de banda els pèsols i l’acella, cal tenir en compte que la majoria dels cultius existents prefereixen romandre sota el sol el major temps possible. Per tant, intenteu col·locar els llits de manera que es banyin a la llum del sol durant almenys 6 hores durant el dia.

No obstant això, la il·luminació del lloc que heu triat no és l'únic que s'ha de tenir en compte a l'hora de triar un lloc per construir llits. El procés també és complex i, per tant, requereix el compliment d'algunes regles. És a dir:

El lloc més adequat per plantar les vostres plantes es troba en un terreny pla i hi ha un motiu senzill i comprensible. En el cas que decidiu plantar cultius en un aprofundiment o en un turó, la terra s’escalfarà molt menys activament, de la mateixa manera que desprèn calor, perquè hi ha molt menys sòl al voltant del qual podeu transferir energia. Per tant, les plantes plantades en aquestes irregularitats paisatgístiques patiran molt més tant per sobreescalfament com per hipotèrmia.

L’afirmació anterior també és certa per a l’aigua, que, tant a les depressions com a les elevacions, s’estancarà massa temps, cosa que pot provocar conseqüències negatives per a les arrels.

No obstant això, qualsevol imperfecció del paisatge pot provocar problemes per a les vostres plantacions. Per exemple, un pendent massa fort just al costat del cultiu pot fer que el procés de reg sigui extremadament difícil: l’aigua només hi fluirà.

L’espai al voltant del llit del jardí ha de ser el més ampli i lliure possible: tota mena d’edificis, així com arbres, poden ombrejar massa les futures plantes i, per tant, reduir significativament el seu rendiment.

La millor direcció en què us aconsellem que col·loqueu les vostres plantacions és de nord a sud. És en aquesta posició que seran millor il·luminats pels rajos solars.

Si voleu calcular aproximadament la quantitat de terra que necessiteu per cultivar verdures per alimentar tota la família, podeu procedir del fet que normalment només es planten cent metres quadrats per a tres a quatre persones. La resta del lloc se sol donar a cultius de flors i baies.

Si no només us preocupa el vessant pràctic, sinó també el vessant decoratiu dels llits de construcció, n’haureu de controlar la mida. La mida màxima correcta adequada per a qualsevol jardí serà de 3,5 * 0,8 metres.

A més, quan planifiqueu la col·locació de llits al vostre lloc, no oblideu que no totes les plantes es porten bé entre elles. Molts d’ells no “toleren” els altres, de manera que és millor jugar amb seguretat i comprovar si el vostre ajust és compatible.

La mida òptima dels llits

De fet, la mida dels llits és gairebé irrellevant. L'únic que pot patir realment si no escolliu la mida més adequada és la vostra facilitat de moviment pel lloc. D'acord, és molt més difícil evitar un llit de jardí de deu metres que un de quatre metres. És per això que es prenen 3,5 metres com a estàndard per a la longitud dels llits. Segons els experts, és més fàcil moure’s pel lloc amb només aquests llits. Tanmateix, podeu fer-los una mica més llargs o una mica més curts, en cas que aquesta o aquella circumstància ho requereixi.

L’amplada dels llits és una variable menys opcional. És millor no canviar-lo i seguir el que tots els jardiners experimentats del món han adherit durant centenars d’anys. Quin és aquest ample estàndard? 0,8 metres. Va ser a aquest nombre que van venir durant molt de temps els jardiners i els residents d’estiu. Potser hi ha alguna raó profunda i complexa per això. No, la resposta, de nou, es troba a la superfície: desherbar llits més amples és un veritable turment i fer-ne uns més estrets és simplement ineficaç. D’aquí prové aquest valor d’or i no és desitjable experimentar-hi.

L’única planta que potser pot desafiar aquesta amplada daurada és la pastanaga. Els llits molt més estrets són adequats per a ella, és a dir, aquells que tenen una amplada d'uns 0,4 metres. El fet és que a aquesta planta no li agrada gens estar atapeïda. De la mateixa manera, no li agrada el barri amb cap altra planta (especialment les altes). En cas contrari, podreu observar rendiments i taxes de creixement extremadament baixos de les vostres plantacions.

La forma més adequada dels llits

De fet, no hi ha formes de llit "més" adequades. Només n’hi ha que us agradin i que us sigui convenient utilitzar al vostre lloc. Podeu fer llits rectangulars normals, però també podeu somiar fent-los triangulars, rodons i fins i tot de forma irregular. El més important és assegurar-se en la fase de planificació que cadascun d’ells estigui totalment accessible per a regar, desherbar i altres procediments.

Una qüestió completament diferent és l’alçada, que pot dependre d’un nombre molt gran de factors. El tipus de lloc, les plantes que hi habitaran, el tipus de sòl, etc. Tot i això, simplement és impossible calcular perfectament tot això, per tant, es considera que l’alçada òptima per a gairebé qualsevol llit de jardí és de mig metre o una mica menys. Els llits anteriors només s’han de fer si el lloc és massa pantanós i el sòl és increïblement humit. Aleshores, un llit alt us ajudarà a salvar les arrels de la decadència.

Tot i això, construir un llit tan alt és una tasca molt difícil que requerirà esforços titànics. A més, no només des del vostre costat, sinó també des del costat de la cartera. Imagineu quanta terra fèrtil heu d’aportar al lloc per omplir només un llit de terra.

Una altra raó per la qual un jardiner pot voler criar un jardí és mantenir algunes plantes en un règim de temperatura especial. Per exemple, els cogombres són un cultiu amant de la calor i l’única manera d’aconseguir una maduració primerenca cultivant-los és mantenir-los en zones amb altes temperatures. Aquí ens ajudaran els llits alts, les propietats dels quals els permeten escalfar-se més ràpidament.

També és molt possible que els llits alts us semblin molt més còmodes.Al final, mantenir un enorme hort i doblegar-se davant de cada llit no és l’entreteniment més agradable. No obstant això, en plantar plantacions, no oblideu que a altituds elevades el terreny s’asseca molt més ràpidament, cosa que significa que es necessitaran regs molt més sovint.

I, finalment, val a dir que es poden aixecar els llits si les plantes estan a l’ombra.

Com equipar un llit alt?

Viouslybviament, abans d’organitzar el jardí, el necessiteu trobar en algun lloc. O fes-ho tu mateix. Per a això, poden ser adequats materials completament diferents, com ara fusta, pedra, plàstic o acer.

En primer lloc, cal protegir el llit instal·lat dels rosegadors. Per fer-ho, cobrim la seva part inferior amb una malla metàl·lica especial, que evitarà que cap criatura viva entri a terra.

Abans d’omplir el llit amb sòl fèrtil, cal omplir-hi el drenatge. La pedra triturada o, en casos extrems, els maons trencats s’utilitzen amb més freqüència. Aquesta capa de drenatge hauria de tenir una profunditat mínima de 15 centímetres.

És probable que vulgueu que les plantes del vostre jardí “se sentin” segures. Per fer-ho, abans d’abocar la terra a la caixa, cal desinfectar-la amb agents antifúngics i insecticides.

En cas que no accepteu l’ús de productes químics a la vostra llar, podeu utilitzar un mètode de desinfecció una mica menys eficaç. Per fer-ho, haureu de barrejar terra amb cendra de fusta. És un gran netejador natural que evitarà les plagues.

Cal mantenir una distància mínima de 5 centímetres des de la vora de la caixa fins al nivell del terra.

Quin desguàs utilitzar?

A l'última secció, es van dir algunes paraules sobre el drenatge, però aquest tema mereix una discussió a part. En una zona especialment pantanosa, no es pot prescindir d’ella, ja que moltes plantes simplement no poden sobreviure en condicions tan dures. Fins i tot les verdures i baies que sobreviuen bé a gairebé qualsevol sòl no són capaços de produir fruits prou bons.

Per exemple, el seu sabor es deteriora notablement. Es deposita molt menys sucre a les fruites a causa de la zona pantanosa, que, per descomptat, afecta negativament el seu sabor. En general, el drenatge és essencial si voleu mantenir les plantes sanes. Al cap i a la fi, aquesta és l’única manera que us poden proporcionar una bona collita.

Tot i això, també és important tenir en compte que això no s’aplica a totes les cultures. Per exemple, la col, el carbassó i els cogombres no poden viure sense molta humitat i no necessiten tant de drenatge. Aquests, al contrari del concepte erroni comú, inclouen també l'all, que, juntament amb la col, no pot obtenir suficients nutrients al sòl sec.

No obstant això, moltes, gairebé totes les altres plantes necessiten drenatge al mateix nivell que l'aigua mateixa, i la zona on creixen és desitjable drenar-la. Les cultures anteriors no ho necessiten, com ja s'ha esmentat.

Per establir correctament el drenatge, necessitareu:

• Cavar rases pel perímetre dels llits. La seva profunditat hauria de ser aproximadament de mig metre. També es poden excavar rases una mica més profundes.
• El fons d’una rasa recent excavada s’omple d’una barreja de sorra i grava. En lloc d’aquest últim, és molt possible utilitzar maons trencats. El gruix de la capa dispersa ha de ser d’uns 25 centímetres.
• A sobre d'aquesta capa, també heu d'abocar serradures o humus preparat per endavant.
• I, finalment, a sobre de tota la resta, heu d’abocar terres normals.

Llits amb diversos nivells

Aquests llits poden semblar una troballa molt bonica i interessant. A més, sembla que estalvien notablement espai al lloc. Tot i això, és molt més difícil cuidar les plantes plantades d’aquesta manera que no pas els llits estàndard.I, per ser sincer, s’utilitzen més sovint exclusivament per plantar plantes ornamentals, ja que plantar-hi patates o pastanagues seria una prova real per a les vostres habilitats de jardineria.

Viouslybviament, els llits de diversos nivells, purament físics, no poden ser prou grans per cultivar-hi verdures o, per exemple, síndries. No obstant això, les plantes amb un sistema d'arrels no massa desenvolupat arrelen bé en aquests "edificis de gran alçada". Per exemple, absolutament qualsevol verdor se sentirà molt bé en ells. A més, es poden plantar maduixes, tot tipus de flors i fins i tot tomàquets en miniatura en estructures de diversos nivells.

Si voleu construir una estructura de diversos nivells amb les vostres pròpies mans, podeu utilitzar materials a mà. No obstant això, és molt indesitjable utilitzar qualsevol metall per a aquest propòsit: s’escalfa massa a la llum solar directa, que, atès el poc volum, pot tenir un efecte molt negatiu sobre les plantes. Tot i això, si encara no podeu prescindir de caixes metàl·liques, les haureu de pintar de blanc reflectant.

A més, per crear una estructura de diversos nivells, podeu utilitzar caixes especialment venudes per a això, la forma, el volum i el material a partir del qual estan fabricats ja estan idealment verificats.

Llits mandrosos

Segurament, aquests monticles es poden trobar a tothom al país o al jardí. Sovint s’utilitzen quan cal plantar un gran nombre de plantes. Aquests llits tenen avantatges evidents i desavantatges notables. No sobresurten massa per sobre del terra i semblen cap a fora com a trapezis volumètrics, en els quals feien forats i hi plantaven llavors.

Potser el major problema d’aquests llits és que s’han de reconstruir cada temporada, ja que no sobreviuen molt bé a l’hivern.

Per formar un llit mandrós, primer cal cavar una rasa poc profunda a terra. Doblegueu la terra excavada fins a les vores de la depressió acabada de formar. Només queda per anivellar el terreny i "voila": el vostre jardí està a punt.

Sembla que tot sigui tan senzill, però fins i tot aquí cal seguir certes regles. Per exemple, en funció de la sequedat del terreny al vostre lloc, l'alçada del terraplè hauria de canviar. Com més sec, més baix. En conseqüència, a les zones humides, tot es fa al revés: la rasa es fa més profund i el terraplè es fa més alt. Si el llit del jardí es fa sobre terra de sorra, no cal que feu res. Només cal desenterrar el terra com de costum i marcar els camins amb petjades. Per això, aquest llit és mandrós.

Caixes per a llits

Com probablement sabreu, la majoria de jardiners són persones que estimen la bellesa i l’art. Potser vosaltres mateixos sou d’aquests, i per a vosaltres la bellesa del lloc no es troba al darrer lloc. Per tant, és probable que la vostra elecció recaigui en caixes decoratives per als llits. De fet, aquestes caixes són un requisit preferit per a qualsevol jardiner, jardiner i resident d’estiu. Qui no vol tenir no només llits preciosos, sinó també camins nets i nets.

Quan s’utilitzen caixes, els camins sovint també s’ennobren: per a això, es pot utilitzar fusta o rajoles o formigó més sòlid.

Naturalment, les caixes tampoc s’instal·len sense pensar-les i cal preparar-hi la terra. Per a això, la terra de la zona desitjada està completament desenterrada i s’eliminen totes les males herbes. Fins i tot el reg és també molt important, de manera que després de desherbar, anivelleu la zona que cal preparar.

Si instal·leu una caixa en una zona ja plantada, sabeu-ho: aquesta no és la millor idea. Les plantes perennes poden arrelar-se sota les parets de la caixa, després de les quals emergiran a la superfície. Per tant, abans d’instal·lar la caixa a qualsevol lloc, hauríeu de desenterrar-la a fons.

Malauradament, desfer-se de les arrels de les plantes perennes en un sol cop és simplement una tasca impossible, de manera que es fa en dos passos: a la primavera i a la tardor.Per tal de facilitar d’alguna manera el vostre treball, heu d’intentar desenterrar tantes arrels com sigui possible, treure-les a la superfície i esperar que s’assequin per tal que sigui més fàcil treure-les.

Caixa de fusta

La caixa més ordinària que es pot fer a casa es compon de quatre taules llargues i vuit curtes. Això és exactament el que necessiteu per construir l’estructura desitjada. També necessitareu barres amb les quals totes aquestes taules estan connectades per parelles. Per assegurar-ho fermament, podeu utilitzar claus, cargols i fins i tot cantonades metàl·liques.

A més, a la part exterior del llit del jardí, haureu d’instal·lar quatre clavilles metàl·liques que reforçaran l’estructura evitant que es desfaci. A més de la força, també heu de tenir cura de l’estètica de la caixa resultant. Per fer-ho uniforme, reviseu totes les parets amb un nivell d’edifici.

Capsa de pedra o formigó

Si voleu que les tanques siguin més fortes, més duradores i fiables, us aconsellem que utilitzeu pedra o formigó. Tot i això, val la pena saber que l’ús d’aquests materials per a un gran nombre de caixes pot afectar durament el vostre pressupost.

A més, el mateix procediment per crear aquestes caixes és una tasca molt llarga i minuciosa, sense oblidar el fet que aquest llit no es pot moure de cap manera. Tot i això, si esteu disposats a sacrificar aquests factors, les tanques de pedra estan al vostre servei.

Caixes metàl·liques

El metall també és el pitjor material per fabricar caixes de llit. Tot i que aquest material és força pesat, la construcció de la caixa permet traslladar-lo fàcilment a un altre lloc. A més, el metall és fàcil i pràctic de pintar, cosa que permet al jardiner personalitzar al màxim la seva propietat.

L’únic inconvenient és que fer una caixa d’aquest tipus amb les vostres mans no és possible sense equips especials i habilitats de soldadura. Tanmateix, si no teniu por de mordre els preus, es poden comprar caixes metàl·liques a qualsevol botiga de jardins important.

Llits de jardí tancats amb pissarra

La pissarra és un d'aquests materials que els agrada utilitzar com vulguin, però no per al propòsit previst. I el seu ús per crear tanques no és una excepció. Tanmateix, seria injust no tenir en compte que fa front a la seva tasca molt bé: pràcticament no es podreix i pot servir durant molts anys.

Tot i això, com qualsevol altre material, té els seus desavantatges. En aquest cas, és la fragilitat de la pissarra. Per tallar-lo amb cura, sense fer talls ni estelles innecessaris, i, a més, inserir-lo fermament a terra, necessiteu habilitat.

Caixes de plàstic

El plàstic també és un bon material per a esgrima. No té gens por del que fa por a altres caixes: ni estar a terra ni exposar-se directament a la humitat el perjudicaran.

A més, el plàstic és molt brillant i, amb un ús adequat i un bon sentit de l’estil, pot ser una bona manera de decorar el jardí. El seu únic inconvenient és que el plàstic s’esvaeix amb força rapidesa al sol. Això, per descomptat, també depèn de la seva qualitat, però amb el pas del temps, qualsevol plàstic perd les seves qualitats decoratives.

Mulching

La desherba és probablement el procediment més odiat per tots els jardiners. No només aporta cap alegria en si mateixa, sinó que en grans àrees es converteix en un turment. Cal passar desenes d’hores al jardí.

Per escurçar significativament aquest procediment horriblement llarg, cal preparar-se bé. Els llits intel·ligents us ajudaran a desherbar de forma ràpida i senzilla. Per descomptat, aquí no hi ha alta tecnologia. N’hi ha prou només després de plantar per cobrir els espais oberts amb serradures o herba seca. També són adequats els retalls i fins i tot el fullatge.

També podeu recórrer a un mètode més astut: abans de plantar les plantes, el llit es cobreix amb una pel·lícula negra.Després d'això, quan es planten, s'hi fan forats on s'ha de plantar la llavor o el brot. Això us proporcionarà una cobertura completa del jardí sense interferir en la pròpia plantació. Tanmateix, heu de saber que una pel·lícula transparent no és adequada per a aquests propòsits: la llum solar hi penetrarà, cosa que només necessiten les males herbes.

I si creieu que és millor desherbar els llits una vegada més que pervertir-ho, aquesta opinió és completament equivocada, perquè fins i tot científics autoritzats han demostrat que el cobriment augmenta significativament la productivitat.

Al cap i a la fi, el cobriment no és només una protecció contra les males herbes. Aquest procediment té molts més factors beneficiosos del que es podria pensar. Per exemple, el sòl sota la capa “viva” no s’asseca tant i no s’esquerda. A més, tot tipus de microorganismes i nutrients es desenvolupen molt més ràpidament durant el cobriment.

Fins i tot zones totalment salvatges i cobertes que no heu visitat durant molt de temps es poden salvar amb mulching. Fins i tot si això requereix una quantitat important de temps: d’un any i mig a dos anys, l’efecte serà sorprenent: no reconeixeràs en absolut la teva antiga zona coberta.

Tanmateix, com deia Paracels, tot és verí i tot és medicina. Malauradament, no és una excepció. Amb aquest procediment, no es podrà protegir en absolut els aiguamolls. Per contra, l’efecte serà més desastrós que positiu. L’aigua d’aquests llits comença a estancar-se sota el cobert, cosa que sovint condueix a la mort de les arrels.

No obstant això, fins i tot en aquestes zones, el cobriment pot ser útil. Si abordeu aquesta qüestió amb precaució i escolliu el temps d’abric adequat, fins i tot es pot protegir una calamarsa pantanosa. Només cal evitar el començament de la primavera i el final de les temporades de tardor. Són els menys favorables per a la cobertura de sòls aquosos.

A més, el cobert pot danyar significativament les plantes durant les èpoques de pluges. Però si el sol no para de coure’s, el cobert pot convertir-se en una autèntica salvació universal no només de les males herbes, sinó també del consum excessiu d’aigua per al reg. La humitat sota el cobert s’evapora més lentament i la terra no s’esquerda. Si realment voleu cobrir una zona humida, prepareu una ruta d’escapament d’aigua. Per exemple, una bona capa de drenatge hauria d’alleujar molt els efectes negatius.

Llits càlids

El nostre clima no és propici per a la maduració d’una collita primerenca. Especialment les gelades sobtades que tornen en el moment més inoportú poden danyar greument la collita. Les plantes plantades a terra nua poden morir i les que sobreviuen seran tan retardades que és poc probable que puguin fructificar dignament.

Per evitar completament aquest problema, podeu utilitzar llits càlids: acumulen calor molt més fàcilment i se'n separen més lentament.

Es poden utilitzar per aïllar gairebé qualsevol cultiu: cogombres, carbasses, tomàquets i altres plantes, especialment aquells que estimen la calor, definitivament "apreciaran" aquests llits al seu valor real.

Tot i això, encara heu de saber fer llits càlids i, per facilitar-vos la comprensió, us hem preparat una instrucció amb regles i consells detallats:

• Aquests llits es poden localitzar de maneres completament diferents: no només s’eleven per sobre del nivell del sòl, sinó que també s’hi endinsen.
• Si decidiu que enterrar un llit sota el terra us és més adequat que elevar-lo per sobre del nivell del terra, heu de saber que mig metre és la profunditat més òptima. A una profunditat més gran, les parets del "búnquer" bloquejaran els rajos del sol per a la planta la major part del temps. A poca profunditat, no es pot esperar cap efecte aïllant.
• Si aixecar el llit és la vostra elecció, no costa més d’un metre aixecar-lo.A diferència del cas anterior, és molt possible augmentar-los: fins i tot simplificarà la cura, però també augmentarà significativament el cost de crear aquests llits.
• La primera del llit preparat, com probablement heu endevinat, és la capa de drenatge. La pedra picada amb sorra és adequada. El maó trencat també és adequat per primera vegada, però tingueu en compte que es descomposa ràpidament sota la influència de la humitat.
• S'ha d'abocar una capa de fertilitzant sobre la capa de drenatge. Sovint es tracta de residus vegetals. Aquesta és la nostra primera capa de calefacció. Mentre aquests residus decaiguin, generarà una gran quantitat de calor, suficient per sobreviure a les fortes gelades primaverals. El millor és aplicar aquesta capa a la tardor després de la collita. L’herba segada pot servir com a capa aïllant. L’únic que s’ha de controlar de prop és que en cap cas ha de donar llavors.

• Per a les plantes termòfiles com els cogombres i les carbasses, és millor utilitzar els purins com a capa aïllant. Tot i que s’escalfa, els purins generen molta més calor que l’herba normal. Tot i això, també hi ha plantes com els tomàquets. No toleren temperatures tan altes i els fems estan categòricament contraindicats per a ells. No els toleren perquè tota l'energia que reben de la calor va al creixement de les fulles, deixant els fruits petits i insípids.
• Només queda omplir la terra fèrtil habitual. En un llit, haureu d'abocar una capa que no sigui més fina de 30 centímetres.
• Per cert, la capa de terra és molt més important que els fertilitzants vegetals i fins i tot els purins. Al final, els jardiners inexperts solen queixar-se que els professionals tenen un cultiu ric en llits aïllats, mentre que els seus cultius en els mateixos llits no donen ni la meitat d’aquest meravellós rendiment. Tanmateix, hi ha una raó per a tot, i sovint rau precisament en el fet que la capa de sòl fèrtil és massa prima. Recordeu: la capa del sòl de fertilitzants no ho és encèsespolvorear com pa amb sal i peraboqueu-ho i bé. En cas contrari, no veureu èxits com els professionals.
• L’últim pas és la construcció d’una estructura protectora sobre el llit dels arcs de suport i una pel·lícula especial. Tot i això, l’agrofibra habitual no és adequada per a aquests propòsits. Això es fa perquè la calor preciosa no surti de les fronteres del jardí. En gelades especialment greus, fins i tot es pot cobrir completament el sòl amb polietilè.

Aquesta és una manera molt fiable de salvar les plantes de les nostres gelades severes. A més, és molt durador. Un d’aquests llits és capaç de mantenir temperatures prou altes durant quatre anys. Després que el llit hagi esgotat completament la seva capa aïllant, es renova. En cap cas haureu de llençar el fertilitzant que hi ha de guatlla: encara us pot ser útil a l'hora de desenterrar altres llits. Els dos primers anys de "treball" d'aquest llit són els anys més productius, per tant és en aquest moment quan cal plantar els cultius més amants de la calor.

En els dos anys restants, aquest llit pot acceptar qualsevol cultiu: pastanagues, remolatxa i fins i tot patates.

Un matís important: no heu de mantenir la pel·lícula de polietilè posada al llit del jardí durant la calor de l’estiu, ja que heu d’assegurar-vos que la planta bufi almenys una mica amb aire fresc. En cas contrari, la calor simplement el matarà. Tot i això, la pel·lícula s’ha de tornar a posar a la nit.

Camins entre llits

Moure’s pel lloc és un tema realment dolorós per a molts jardiners. Poques persones volen col·locar rajoles sobre tota la zona del lloc, però al mateix temps, poques persones volen caminar per males herbes i camins arrasats per la pluja. Per no parlar del fet que desherbar els camins trepitjats és una altra tasca que no tothom pot fer.

Per tant, molts recorren a diverses maneres pressupostàries de fer pistes. No obstant això, la majoria de jardiners experimentats troben molt millor fer passarel·les normals amb rajoles i fins i tot formigó.

Com fer-ho i quins són els matisos:

• Les lloses són una de les maneres més eficaces i econòmiques de fer del vostre lloc un lloc agradable on no us oblideu de caminar o córrer. A més, hi ha tantes varietats de rajoles que, sens dubte, tothom trobarà alguna cosa del seu gust.
• Els camins de formigó són una manera molt fiable de millorar el lloc. Durant el temps que us serviran fidelment, tindreu temps de pensar mil vegades que no us heu lamentat d’una opció tan meravellosa. La maçoneria particularment bona pot fins i tot durar fins a vint anys. Hi ha pocs desavantatges en aquestes pistes, però, sens dubte, es poden atribuir a la baixa decorativitat, així com al fet que són massa susceptibles als efectes destructius de la humitat. A més, de tant en tant apareixeran esquerdes en aquests camins que caldrà abocar. Sí, i la transferència de la maçoneria de formigó no funcionarà enlloc.
• Els camins de runa no són la forma més còmoda de crear camins al vostre lloc, però definitivament és millor que la seva absència. L’únic desavantatge greu és el fet que el sòl penetra a les runes i, gradualment, aquest camí s’enfonsa. Tot i això, es pot resoldre delimitant el camí amb tanques metàl·liques o de pedra.
• Els camins de fusta són la forma més habitual de moure’s pel lloc. No obstant això, al mateix temps, la fusta també és la més eficaç de tots els materials presentats. Es podreix molt ràpidament i caldrà canviar aquestes pistes massa sovint. A més, els taulers són força elàstics i, per tal de no caure en caminar-hi, cal escollir exemplars prou gruixuts.
• Els camins de coberta són una opció més fiable que la fusta normal, però, com era d’esperar, són més cars. Tot i això, aquests taulers tenen un aspecte increïblement sòlid i duraran més que qualsevol altra llista d’aquesta llista. La seva vida útil no és inferior a 25 anys.

Naturalment, aquests no són tots els materials disponibles per construir camins per al lloc. També podeu utilitzar pedres o talls d’arbres més habituals, però aquests camins seran més complexos, ja que s’hauran de cobrir de sorra. En cas contrari, l’herba brollarà per les esquerdes en un futur proper i espatllarà el fruit del vostre treball.

Una mica sobre la disposició de les pistes. Els centres han de ser prou amplis perquè no se sentin molèsties mentre s’hi camina. L'amplada òptima és de 60 centímetres, però les "branques" que s'estenen des del camí principal es poden fer encara més estretes, fins a 30 centímetres, però també heu de tenir en compte els vostres propis paràmetres, perquè el més important és que sigui convenient per a vosaltres caminar.

Per cert, el linòleum ordinari pot servir de protecció addicional contra les males herbes, que, de ben segur, gairebé tothom té. Tanmateix, amb un treball constant al jardí, és probable que tingueu els peus humits i que el linòleum mateix es mulli, cosa que augmenta les possibilitats d’accidents. Per tant, el linòleum mai es posa amb el costat brillant cap amunt: és massa perillós.

Però el pitjor material que en cap cas és adequat per crear camins és el maó. És massa susceptible a la destrucció de la humitat, que en última instància conduirà a la destrucció completa de la pista i a l’aparició d’una enorme pila de males herbes.

Llits de maduixa

A qui no li encanten les maduixes. M’atreveixo a suposar que tothom l’estima, però aquesta meravellosa baia vermella és una persona extremadament exigent i requereix un tractament especial.

Sobre quin tipus de cura necessita i quins matisos poden sorgir quan es cultiven maduixes:

• Les maduixes són una planta extremadament exigent pel que fa al contingut d’humitat del sòl on creix. Si hi ha massa humitat al lloc, la maduixa simplement no sobreviurà: les seves arrels podriran i moriran. A més, les baies collides d’un arbust que creixen en aquestes condicions perden tot el seu gust.
• El millor llit per cultivar maduixes - llit de jardí aïllat.A més, necessiten com a mínim 5 cm de serradures o palla per al drenatge. Això també es fa per protegir la baia de l'excés d'humitat. No serà superflu posar una pel·lícula impermeabilitzant.
• A la part inferior de la caixa on es conreen les maduixes, cal practicar diversos forats pels quals sortirà l’excés d’humitat.
• Val la pena assegurar-se que el llit de maduixes sigui prou alt, ja que aquesta és l’única manera d’escalfar el sòl en què creixen les maduixes i obtenir baies d’excel·lent qualitat.
• La millor alimentació per a les maduixes és l’humus normal. Ella l’adora. Un parell de grapats per forat definitivament no farà mal, i definitivament obtindreu una millor collita i baies més saboroses.
• Tot i això, les seves omnipresents antenes, que s’estenen per tot el lloc, li donen molts problemes. Malauradament, no hi ha manera de desfer-se’n ràpidament; la circumcisió oportuna és la forma més habitual de superar-les.

• Tanmateix, en lloc de combatre les antenes, és millor evitar-ne l’aparició, i mulching amb un drap fosc que no permeti que la llum hi pugui fer front és excel·lent: les antenes simplement no tindran on créixer ni endavant on agafar energia. A més, es pot fer servir serradures per mantenir netes les baies.

I sí, intenteu oblidar-vos de la publicitat que us aconsella sense parar de plantar maduixes en llits verticals: no és la millor idea i és probable que el cultiu es congeli durant el primer hivern.

Decoració dels llits

De vegades, fins i tot les caixes rectangulars normals semblen estèticament agradables. No obstant això, molts jardiners i jardiners sempre tenen gana de més i volen que el seu lloc no només sigui pràctic i convenient, sinó que també el converteixi en una obra d’art.

Hi ha innombrables maneres de fer-ho: podeu plantar flors de poc creixement al voltant dels llits, col·locar estàtues i fanalets a tot arreu. Tanmateix, tot això només està limitat per la vostra imaginació i el més important és que us agradi el vostre lloc i que el temps dedicat a la feina no us suposi una càrrega pesada.

La diferència entre llits francesos i anglesos

Els llits francesos es distingeixen per formes estrictament simètriques, que pràcticament no es troben en altres estils de plantació de cultius. Tanmateix, formes diferents de les rectangulars no són tabú. Els rombes, els cercles, els ovals i els triangles també són benvinguts, però res no hauria de trencar la simetria.

A més, els llits francesos se solen situar a una alçada fixa, igual a totes les plantes. Tot i que aquesta no és una norma obligatòria, sovint es pot observar.

Els llits anglesos, a diferència dels francesos, no requereixen que el jardiner observi la simetria més estricta. La seva decoració principal són les gespes. En el context de la vida quotidiana verda, absolutament qualsevol plantació, encara que sigui una pastanaga, tindrà un aspecte decoratiu.

Fins i tot una casa d’una casa pairal anglesa sembla un llit vertical addicional sobre el qual es conreen flors que no compten.

Conclusió:

Els llits són els que mantenen tot el lloc. Sense ells, el jardí simplement no existiria, cosa que significa que cal cuidar-los bé i intentar que no siguin un element funcional més, sinó que decorin les seves possessions. Esperem que les nostres instruccions detallades us ajudin a esbrinar com aconseguir-ho i que el vostre lloc aviat es transformarà més enllà del reconeixement.