Com plantar una cendra de muntanya.

L’actitud davant les cendres de muntanya a Rússia reflecteix el nom afectuós que se li va donar: cendra de muntanya, així com un gran nombre d’obres folklòriques i artístiques dedicades a aquest arbre. Els nostres avantpassats la van trobar molt estesa. Per exemple, la fusta d’un arbre era força comuna com a material de construcció utilitzat per fusters, artesans de carros i també era molt demandada en embarcacions artístiques i decoratives. De vegades, els tallistes de fusta fins i tot l’utilitzaven per imitar espècies de fusta més rares i cares. Les mestresses de casa en feien preparats casolans per a l’hivern, tintures i medicaments. Al cap i a la fi, la quantitat i el contingut de vitamines és tal que les cendres de muntanya es poden utilitzar com a multivitamínic amb efecte tònic. Amb els mateixos propòsits, es van afegir fruits secs a l'alimentació del bestiar. La melmelada es feia a partir de baies fresques, es cuinaven compotes i begudes amb fruita, es feien malví i sucs. Es van afegir a la col quan es collia a l’hivern i a la salmorra per a les pomes mullades, ja que les baies contenen àcid sòrbic, que impedeix el desenvolupament de microflora nociva. També s’utilitzava l’escorça del sorbal i les seves branques. Per tant, l’escorça s’utilitzava per bronzejar pells, per fabricar pells fines i cares. I els artesans teixien fortes cistelles de les branques dels arbres.

Què sabem sobre el serbal?

També van predir el temps amb la cendra de muntanya i van determinar el temps de treball al camp. Es creia que la tardana floració de les cendres de muntanya, per una tardor llarga i càlida. I també, amb el començament de la floració de l’arbre, van començar a sembrar mandra. Si hi ha molta cendra madura al bosc, espereu una tardor humida i un hivern fred.

Rowan creixia a tots els patis com un talismà contra el mal d’ull i els poders màgics, de manera que no es considerava bo fer malbé ni trencar un arbre. Es van penjar raïms de baies a les cases per protegir l’habitatge del foc. Com a protecció contra el mal d’ull, es posaven branques de freixe de muntanya a la roba, plegades en forma de creu i lligades amb un fil de color sempre vermell, i l’escorça d’un arbre es col·locava als bressols dels nens de manera que dormirien profundament a la nit.

Cal assenyalar que no només els eslaus dotaven la cendra de la muntanya de certs poders. Els celtes i els escandinaus també tenien creences sobre la màgia d’aquest arbre. Els sacerdots dels pobles celtes, els druides, creien que les cendres de muntanya patrocinen les persones nascudes els mesos d’abril i octubre. Fins i tot a l’antiga ciència xinesa del Feng Shui, es fa esment de les cendres de muntanya. Segons la pràctica taoista, aquest arbre, probablement per les seves baies de color vermell brillant, s’atribueix a l’element del foc, creient que és el responsable de la seva popularitat i reputació. Així, seguint l’antiga pràctica, plantant un arbre al sud del lloc, se us garantirà la popularitat i el respecte dels vostres veïns.

Ara, per a nosaltres, les freixes de muntanya, a més, tenen un propòsit decoratiu i estètic i es planten més sovint amb el propòsit d’enjardinar la zona. L’arbre decorarà el lloc en qualsevol moment, a la primavera amb verds sucosos i brillants i núvols d’inflorescències, i a la tardor amb una increïble combinació de baies vermelles ardents i fullatge, primer verd i després groc-taronja. I fins i tot a l’hivern, sobre el fons de la neu blanca, amb només una amb raïms de baies, el sorbal encara sembla molt pintoresc.

Actualment, segons la llista de plantes mantinguda pel Royal Botanic Gardens, Kew (Regne Unit) i el Missouri Botanical Garden (EUA), el nombre d’espècies de sorbal ha superat les dues-centes. I els criadors han criat força híbrids que es diferencien per propietats decoratives especials, per exemple, la forma del fullatge que és totalment inusual per a nosaltres i el color de les baies, des del groc ambre fins al rosa.

Mentrestant, al nostre país, el més estès és el freixe de muntanya comú. Es tracta d’un arbre força gran, de cinc metres d’alçada i una amplada de la corona de fins a 4 - 6 metres. La planta també es pot desenvolupar en forma d’arbust, per exemple, sovint es pot trobar un arbust de freixe muntanyenc a les muntanyes.

Els experts aconsellen a aquells que vulguin cultivar cendres de muntanya que plantin plantes anuals o bienals.Les plàntules més velles arrelen molt pitjor. Rowan no exigeix ​​les condicions de creixement i la cura. L'arbre creixerà igual de bé, desenvolupant-se normalment tant a les zones il·luminades com a les ombres. Només cal recordar que la freqüència de muntanya, amb el pas del temps, es convertirà en un arbre bastant alt i estès, que pot ombrejar les plantacions d'altres plantes i arbustos ornamentals, així com els horts. Per tant, molta gent planta un arbre a la vora del lloc. La planta prefereix terres francs arenosos, francs i no tolera absolutament sòls alcalins amb un alt nivell de ph. En aquest cas, el sòl s’ha de desoxidar i, si és possible, amb antelació. El sòl es desoxida per cal, així com afegint cendra de fusta o farina de dolomita. Rowan es pot plantar a principis de primavera, així com a la tardor, a finals de setembre - principis d'octubre. A l’hora de preparar el pou de plantació, cal tenir en compte que el sistema radicular de l’arbre es desenvolupa de forma molt activa, convertint-se ràpidament en potent i ramificat. Per tant, el diàmetre de la fossa ha de ser com a mínim de 60-80 cm i la seva profunditat (de 50 a 100 cm). S'ha d'abocar una capa de drenatge de 10-20 centímetres de gruix al fons de la fossa, ja que la cendra de muntanya fa no tolereu la humitat estancada i introduïu també humus d'alta qualitat en quantitats no inferiors a 6-8 kg, premesclades amb terra. A més, en plantar es recomana afegir uns 400-500 grams de superfosfat i uns 100-130 grams de sal potàssica. És important que després de la sembra, el punt de creixement de la plàntula estigui al nivell del sòl. Rowan és una planta amant de la humitat i el principal quan es cultiva és el reg regular. A l’estiu, durant els períodes de calor o sequera extrema, s’aplica almenys una galleda d’aigua per a cada metre quadrat del cercle del tronc o de la projecció de la corona, que significa l’àrea de tot l’arbre. També haureu d’afluixar el sòl i eliminar el creixement de les arrels, fent-ho de manera que no quedin socs a la superfície, en cas contrari, això afectarà negativament la velocitat de creixement de l’arbre. L’afluixament regular del sòl fins a una profunditat no superior a 5 cm ajudarà a reduir l’activitat dels brots d’arrel. El sorba, com qualsevol planta, respon bé a la fecundació. A la primavera, l’arbre s’alimenta amb fertilitzants que contenen nitrogen (nitrat d’amoni, urea) i, a la tardor, amb fertilitzants de potassi-fòsfor (nitramophoska). El gruix i l'alçada de l'arbre s'ajusten mitjançant la poda. Aquest procediment és especialment necessari i rellevant per a varietats altes de freixes de muntanya. Abans de començar a podar la corona, heu de familiaritzar-vos amb les recomanacions per al seu comportament, ja que hi ha una sèrie de matisos importants que ajudaran a formar la corona correctament i contribuiran a un creixement uniforme i harmoniós. Per exemple, es recomana tallar les branques esquelètiques, és a dir, les que s’estenen des del tronc i formen el marc de l’arbre, amb la fulla de l’eina de tall amb un angle de 45 graus. Cada primavera, cal dur a terme una poda sanitària, eliminant les branques seques i danyades. Rowan no té por de les baixes temperatures i dels hiverns freds, tot i així, es recomana que les plantes joves conservin i es manteguin tot el perímetre del cercle del tronc amb serradures o barreja de torba, amb una capa d'almenys 15 cm de gruix.

La recol·lecció de fruits del sorbal comença la primera dècada de setembre. Tot i que les baies no tenen por de les gelades i poden romandre a l’arbre, no s’han de retardar amb la seva col·lecció, ja que això pot afectar negativament el sabor.

La tradició de recollir cendres de muntanya a la festa de Pere i Pau, que se celebra el 10 de setembre, ha arribat fins als nostres dies. La mateixa data es considera l’aniversari de la cendra de muntanya. Aquest dia, els nostres avantpassats van decorar les seves cases amb branques de sorbal i van començar a fer espais en blanc amb baies. La collita no es va eliminar completament, deixant les baies per als ocells també.

Ara, molts jardiners i residents d’estiu estan aprenent amb molt d’interès diverses receptes per elaborar baies de freixe de muntanya.Els que no conreen cendra de muntanya al lloc pensen en la necessitat de plantar-la. Cal tenir en compte que el cultiu de freixes de muntanya no requereix gaire esforç ni una atenció constant a un mateix, cosa important, ja que no tothom té l’oportunitat d’estar al lloc tot el temps ni de venir regularment.

A més, examinarem de prop diversos consells i recomanacions per plantar, créixer i cuidar un arbre, així com conèixer les interessants varietats criades pels criadors i els mètodes de propagació de les cendres de muntanya, que us permeten cultivar pròpia.

Rowan ordinari: característiques del cultiu, cura.

A la natura, hi ha moltes varietats de freixes de muntanya. Per exemple, a Sakhalin, Corea, Japó, la cendra mixta de muntanya és molt estesa. És un arbre força compacte amb una capçada cònica. Per aquest motiu, aquesta varietat s’utilitza més sovint en el disseny de paisatges. Rowan Olkholistnaya, que també es pot trobar a Primorye, es converteix en un arbre alt i esvelt amb una corona piramidal estreta i s’utilitza activament en carrerons, boscos i parcs paisatgístics. Als vessants muntanyosos de l’Himàlaia occidental creix la cendra muntanyenca del Caixmir. Més a prop de la vora superior de la vegetació de muntanya, es desenvolupa com a arbust, en vessants baixos i als contraforts creix com a arbre baix. Aquesta varietat de freixes de muntanya és molt decorativa durant el període fructífer, ja que les baies són de color blanc i rosa. Els seus grups no són tan grans i plens, però els fruits en si són sensiblement més grans que els de freixes de muntanya normals, creixen fins a 10-12 cm de diàmetre.

Cal tenir en compte que al nostre país les freixes de muntanya no s’utilitzen sovint en el disseny de paisatges i, en va. Moltes varietats de fusta, diferents en alçada, forma de corona, varietat de color de baies, maneres de decorar qualsevol territori.

L’espècie més comuna, per descomptat, és la freqüent de muntanya, es troba a tot arreu, gairebé arribant a l’extrem nord, de manera que es pot cultivar a qualsevol regió, fins i tot amb hiverns molt freds.

A causa de la seva àmplia distribució, no serà difícil trobar planters de sorba comuns. I també es poden obtenir de forma independent, mitjançant empelts, capes, sembra de llavors, així com els brots que apareixen a les arrels de les plantes.

Els arbres de tija baixa es propaguen per capes quan la distància des del coll de l’arrel fins a la primera branca esquelètica (tija) és petita i permet que el brot es dobli cap al sòl.

Rowan també es pot cultivar a partir de llavors, però per obtenir els millors resultats, les baies s’han de collir recentment i, si és possible, abans de sembrar les llavors cal mantenir-les en un estat moderadament humit, evitant la podridura. Les llavors es sembren molt sovint, a raó de 100-120 peces per 1 metre. Els conreus es reguen i es cobreixen amb fullatge sec, herba tallada o palla.

Segons els jardiners, la forma més senzilla és empeltar una tija o brot a qualsevol altra plàntula de sorba. Aquesta opció és adequada per a aquells que planten un arbre específicament per obtenir baies, ja que, en aquest cas, els fruits apareixeran dos o fins i tot quatre anys abans.

A més, els experts aconsellen, si és possible, plantar diverses varietats de cendres de muntanya, ja que la pol·linització creuada ajuda a augmentar els rendiments.

Hi ha moltes maneres d’empeltar les plàntules, amb les quals us heu de familiaritzar, triant la més adequada. No obstant això, en qualsevol cas, es recomana plantar plantes abans del començament del flux de saba o al principi.

En plantar plàntules, és important preparar adequadament un pou de sembra, el diàmetre i la profunditat del qual haurien de ser com a mínim de 60 cm. Aproximadament els dos terços del pou estan plens d’humus, compost i s’hi afegeixen fertilitzants minerals. És millor no utilitzar excrements de pollastre en aquesta etapa. Aquest fertilitzant és força agressiu, cosa que pot provocar la mort d’una planta jove.La plàntula s'ha de col·locar al pou de plantació de manera que el coll de l'arrel, després de regar i compactar el sòl, estigui al nivell del sòl. Després de plantar la plàntula, estireu-la per la part superior del cap, si es manté ferma, vol dir que la plantació es fa correctament, si no, s'ha de repetir la plantació. Immediatament després de la sembra, cal formar forats de reg. Al principi, la plàntula es rega regularment perquè la planta arreli més ràpidament i creixi arrels. El cercle del tronc està cobert amb agulles o palla. Posteriorment, la cura dels arbres consistirà en regar, afluixar, fertilitzar, eliminar les males herbes i, per descomptat, el creixement excessiu, així com la poda. Aquest darrer procediment permet proporcionar la mateixa il·luminació de la corona de tot l'arbre i, per tant, contribueix a un augment del rendiment. La forma de la corona de la cendra de muntanya és més propera a la piramidal i les branques esquelètiques s’estenen des del tronc, amb un angle agut. És millor corregir aquesta posició de les branques, intentant mostrar les branques amb un angle més estès durant la poda. Amb el pas del temps, el rendiment augmentarà i les branques pesades que creixen en un angle agut, amb raïms complets de baies, simplement es trencaran. La poda de sorba, com la majoria d’altres arbres fruiters, es duu a terme a la primavera abans de l’aparició del flux de saba i de la inflor dels brots. La poda dels arbres joves consisteix a escurçar els brots aproximadament un brot, aprimar la corona i eliminar les branques que s’estenen del tronc en angle recte. En els arbres adults, els creixements fructífers de l'any passat s'escurcen i la corona també s'aconsegueix, ja que la cendra de muntanya creix de forma activa. Si el rendiment de l'arbre disminueix, es recomana dur a terme una poda anti-envelliment, escurçant els brots a fusta de 3-5 anys. Quan s’empelta més d’una varietat sobre una cendra de muntanya, les branques semi-esquelètiques es tallen lleugerament i les branques més curtes, els anomenats anells, també s’aprimen. És important recordar que les seccions de més d’1 cm de diàmetre s’haurien de cobrir mitjançant un pitch del jardí, en cas contrari hi ha la possibilitat d’infecció de l’arbre amb diversos fongs patògens i infeccions.

Cal assenyalar que gràcies a l’esforç dels criadors, el serbal ordinari es va convertir en el progenitor d’algunes varietats molt interessants. Per exemple, la varietat russa de cendra de muntanya, que s’obté en creuar la xocera amb la normal, té un sabor excel·lent. Aquesta cendra de muntanya també s’anomena licor, perquè, pel seu sabor dolç, és perfecta per a la producció de diverses tintures, licors i, per descomptat, melmelades. A més, la planta es distingeix per la resistència a les gelades i l’elevada productivitat. La fructificació comença al tercer any, de vegades al quart. L’autor de la varietat és el famós biòleg i criador rus Ivan Michurin. Aquesta circumstància no planteja per si sola cap dubte sobre les altes qualitats dels fruits del sorbal. No obstant això, segons la informació continguda en algunes fonts, ara pràcticament ningú no es dedica a la reproducció d’aquest híbrid.

Rowan Domashnaya és ben coneguda pels habitants de Crimea i Àsia Central per les seves grans baies, com la pruna, de color vermell, groc i taronja en plena fase de maduració. Les baies no recollides s’esmicolen. És un arbre enorme, de creixement lent, de 15-20 metres d’alçada i el diàmetre del tronc pot arribar a 1 metre. Rowan es cultiva activament a Europa tant com a planta ornamental com amb la finalitat de produir fruits. Cal assenyalar que aquesta varietat és força resistent a les gelades i pot suportar temperatures de fins a -30 graus.

La varietat de serbal més famosa és Nevezhinskaya. Aquesta planta és una de les més populars, ja que els fruits de Nevezhinskaya no tenen el sabor amarg característic de les baies de sorba. Les baies maduren a principis de setembre. L’arbre creix fins a 10 metres, formant una corona piramidal que s’estén. El tronc i les branques de l’arbre són molt forts.Els experts assenyalen que recentment ha estat difícil trobar una varietat real als vivers i recomanen posar-se en contacte amb jardiners experimentats, residents d'estiu que es dediquen al cultiu de serbal de jardí.

La magrana de sorba és un altre híbrid de plantes diferents, en aquest cas el sorba i l’arç blanc. El nom de la varietat correspon al color de les baies i tenen un gust més aviat dolç i, alhora, lleugerament acre. Les baies maduren completament al setembre. Cal tenir en compte que l’arbre d’aquesta varietat no és massa alt, fins als 4-8 metres, i que la corona no és propensa a l’espessiment. A més, aquesta cendra de muntanya és autofecunda, però amb la possibilitat de pol·linització creuada amb altres varietats, el seu rendiment augmenta notablement. Per fer que les qualitats gustatives de la magrana siguin encara més impressionants, es recomana plantar les varietats "Sorbinka", "Vefed" al costat.

Rowan Titan és una altra varietat Michurin obtinguda com a resultat de la pol·linització de les cendres de muntanya amb el pol·len dels arbres fruiters (poma i pera). Les baies d’aquest freixe de muntanya tenen una polpa sucosa i un sabor dolç amb una lleugera acidesa. L’arbre té una corona densa i estesa. Tolera bé les gelades i fins a -50 graus. Resistent a la sequera. Probablement és per aquestes qualitats que la planta va rebre el seu nom. Els jardiners observen que les baies seques d’aquesta varietat tenen gust de panses.

Una altra varietat de sorbal que cal esmentar és Rubí... Igual que la varietat anterior, la cendra de muntanya de Rubinovaya es va obtenir mitjançant la pol·linització de plàntules amb pol·len de pera de diverses varietats. Quan estan completament madures, les baies són de color vermell fosc i tenen un sabor agredolç. Segons el seu propòsit, es caracteritzen per ser universals.

Totes les varietats anteriors són de fruits dolços i són especialment adequades per a aquells que conreen cendres de muntanya per al seu posterior processament de baies.

Les varietats de serbal autofèrtils són més freqüents, és a dir, per fructificar i, encara més, per obtenir rendiments elevats, es necessita pol·len d'altres arbres i és millor que siguin totes de varietats diferents. Si per alguna raó és impossible plantar diversos arbres, llavors es poden empeltar dues o tres altres varietats directament a la corona de la cendra de muntanya. I, a més, després d’acord amb els veïns, cadascun pot plantar diferents tipus de freixes de muntanya en un arbre.

El moment de collir baies depèn de la varietat. Per exemple, les fruites de varietats que difereixen en amargor s’eliminen després de les gelades, de manera que el gust de les baies és menys agut. I si el sabor acrit i l’amargor no molesten, és millor eliminar les baies abans de les gelades, ja que només aquestes fruites s’emmagatzemaran més temps. Com a alternativa, si la collita es cull abans de la primera gelada, per tal d’eliminar lleugerament l’amargor i l’astringència, les baies es col·loquen al congelador durant diverses hores. Després de la congelació, el seu sabor millorarà notablement.

La collita de baies de varietats de cendra de muntanya amb fruits dolços es pot collir immediatament després que siguin madures.

Les baies, atrapades a les gelades, s’emmagatzemen en grups sencers en un lloc fresc o es treuen dels pinzells i es posen al congelador. Es recomana separar les fruites, preses abans de les gelades, pelar-les de tiges, branquetes i fullatge, després assecar-les bé a l’aire lliure o al forn i després guardar-les per guardar-les.

No es recomana rentar la cendra de muntanya, en cas contrari el recobriment protector que afavoreix l’emmagatzematge a llarg termini simplement desapareixerà.

Podeu augmentar significativament la vida útil de les baies ruixant-les amb sucre i posant-les a la nevera. En aquest formulari, s’emmagatzemaran fins a 6 mesos.

Per cert, el rendiment d’un freixe de muntanya comú, adequadament plantat, ben arreglat i que normalment es desenvolupa, pot suposar els 50 kg de baies. I les cendres de muntanya “viuen” durant més de cent anys. Els arbres creixen especialment activament durant els primers 30 anys. El pic de fructificació, quan els volums de collita poden superar els 100 kg, es produeix entre 35-40 anys.

Rowan vermell: propietats medicinals de les baies i la cura d’un arbre valuós.

Per tant, a més del sabor dels fruits, així com de la decorativitat de l’arbre, no es pot deixar d’observar una propietat més de la cendra de muntanya: terapèutica i profilàctica.

Les fruites de sorba contenen moltes vitamines necessàries per al cos.Per exemple, no hi ha menys vitamina C a les baies de sorbal que a les groselles negres, l’arç blanc i fins i tot la llimona. També conté la vitamina PP més valuosa, la manca de la qual afecta negativament el sistema nerviós i està plena d’irritabilitat i insomni. El contingut de betacarotè en cendres de muntanya és superior a algunes varietats de pastanagues. Va revelar macroelements i microelements com potassi, calci, fòsfor, sodi, magnesi, ferro.

Amb aquesta composició, les cendres de muntanya, per descomptat, es poden atribuir al nombre de fons destinats a prevenir la deficiència de vitamines i augmentar la immunitat.

A causa del contingut d’àcid sòrbic, també és un agent bactericida.

Les composicions a base de cendres de muntanya s’utilitzen per a malalties dels ronyons, fetge, aterosclerosi i colesterol alt.

Està demostrat científicament que els extractes a base de cendres de muntanya ajuden a augmentar la coagulació de la sang.

L’ús de baies fresques o sucs elaborats amb elles ajuda a normalitzar la pressió arterial.

Amb finalitats medicinals, s’utilitzen decoccions, infusions i suc de baies. Per a la seva preparació es poden utilitzar baies fresques i seques.

Rowan s’utilitza àmpliament en cosmetologia, com a remei que té un efecte tònic sobre la pell.

La presència d'aquest "complex" de vitamines i elements útils a la mà és un altre argument a favor de la decisió de plantar serbal.

Pel nombre de consells donats anteriorment per plantar freixes de muntanya, caldria indicar addicionalment que el millor moment per plantar freixes de muntanya és, no obstant això, la tardor. Aquesta és l’opinió de la majoria de jardiners que han crescut més d’un sorber. Aquest argument està fonamentat. Durant el període primaveral i estiuenc, el sòl s’escalfà bé i la seva temperatura permet que la plàntula jove s’adapti ràpidament i comenci a fer créixer activament el sistema radicular. La temperatura disminueix gradualment i, atès que la cendra de muntanya és una planta resistent a les gelades, les plàntules tenen totes les possibilitats d’arrelar bé i de fer-se més fortes. Tot i això, les temperatures a la tardor també depenen de les característiques climàtiques de la regió, per tant, els experts han determinat els mesos òptims per plantar cendres de muntanya a diferents latituds. Per exemple, per a la regió central, és a mitjans de setembre i la primera quinzena d’octubre. A les regions del sud, on el primer mes de tardor continua essent la continuació de l’estiu, es poden plantar freixes de muntanya a partir de l’octubre i durant tot el mes. Als Urals i Sibèria, és millor aterrar immediatament amb l'arribada de setembre i abans dels primers dies d'octubre.

A més, amb una mica més de detall, insistim en la qüestió de l’alimentació de cendres de muntanya. La fertilització no s'hauria de començar abans del tercer any després de la sembra, per descomptat, sempre que s'introduïssin fertilitzants orgànics i minerals a la fossa. L'apòsit superior es pot dur a terme amb complexos de minerals adquirits en botigues especialitzades o podeu utilitzar productes de biovitamina reals de la vostra pròpia preparació. Els experts observen que són fertilitzants orgànics els que estimulen el creixement i el desenvolupament actius de l’arbre. Un d’aquests fertilitzants naturals són les solucions preparades a base d’excrements d’aus o mullein. Tant l’un com l’altre mitjà s’han d’abocar amb aigua en una proporció d’1 a 10 i insistir-hi almenys durant 1 mes. Està totalment prohibit afegir purí fresc al sòl. En primer lloc, el potassi, el nitrogen i el metà que conté contribueixen a escalfar la massa fins a + 80 graus, com a conseqüència dels quals les arrels de les plantes simplement es cremen. En segon lloc, no hi ha calci en els purins frescos, però hi ha nitrogen en excés, que pot acidificar el sòl, i a les cendres de muntanya, com recordem, no li agrada l’alta acidesa. Al cap d’un mes, la massa actual s’utilitza per regar plantes, dissolent 1 part del fertilitzant acabat en 10 parts d’aigua.

Els experts observen que les arrels de les plantes absorbeixen els fertilitzants líquids de forma més ràpida i activa. Abans d’aplicar fertilitzants, s’afluixa el sòl del cercle del tronc, s’eliminen les males herbes aparegudes i es reguen amb solucions de substàncies minerals o infusions de matèria orgànica.

La fertilització Rowan es realitza tres vegades durant la temporada. La primera vegada que s’utilitzen fertilitzants a principis de primavera, s’utilitzen matèries orgàniques (compost, humus) i nitrat d’amoni. Després, les cendres de muntanya s’alimenten al juny, amb solucions preparades a base de fem o excrements d’aviram. L’última vegada que es fecunda l’arbre és al setembre, s’hi afegeixen superfosfat i cendra de fusta.

Com triar les plantules adequades.

Un cop decidit el període òptim per a la sembra de serbal, passem a l'elecció del material de sembra. Com a regla general, a finals d’agost - principis de setembre, les plàntules d’arbres fruiters i decoartius, els arbustos es representen força àmpliament i hi ha molt per triar. Cal destacar que un altre avantatge de la plantació de tardor. A més, ja s’ha demostrat per la pràctica que les plantes joves plantades a la tardor creixen posteriorment sensiblement de forma més activa que les plantades a la primavera. Un dels indicadors d’una plàntula sana és l’estat de les arrels. Per tant, si el material de plantació es ven amb un sistema arrel obert, primer s’ha d’inspeccionar. Les arrels no s’han de retorçar, aletargar ni tenir cap dany. La longitud òptima del sistema radicular de la plàntula és de 25-30 cm, el nombre de branques principals és de 3 o 4 i el seu nombre mínim és de dos. També hauríeu de prestar atenció a l’escorça, si s’esgota: la planta està massa seca, deixant-la sense humitat durant molt de temps. En aquest cas, podeu treure una mica l’escorça per veure l’estat del tronc, hauria de ser verd. La corona del material de plantació de serbal sol estar ja desenvolupada i formada, és a dir, hi ha un conductor central i branques principals que s’estenen des d’ella.

Quan es compra material de sembra amb un sistema d’arrels obert, durant el període de transport, les arrels s’han d’embolicar amb material humit. Abans de plantar, es recomana col·locar la plàntula en aigua durant diverses hores perquè la planta estigui saturada d’humitat. En aquest estat, transferirà la plantació més fàcilment i, en conseqüència, començarà a arrelar més ràpidament.

Per cert, l’ús d’un bocí de fang és una altra manera de mantenir humit el sistema radicular, per exemple, en el cas del transport a llarg termini o si la plantació es realitzarà un temps després de comprar la plàntula. Si a l'exterior està ennuvolat, el sistema radicular tractat d'aquesta manera retindrà la humitat durant una setmana. Per preparar una xerrameca, l'argila es dilueix amb aigua, aconseguint gradualment la consistència d'una crema agra espessa. Alguns jardiners afegeixen a la barreja d'argila un estimulador d'arrels i fertilitzants minerals.

Si es perden les dates per a la sembra de tardor i es van comprar les plàntules, es deixen fins a la primavera, plantant-les en recipients amb una barreja de torba, serradures i sorra. Els contenidors es deixen en una habitació amb una temperatura de 0 a +10 graus i una humitat força elevada (almenys el 80%).

Si és possible, és millor cavar un forat per plantar cendres de muntanya per endavant, amb 2-3 setmanes d’antelació. Durant aquest temps, el pou s’assentarà, el sòl s’enfonsarà i, posteriorment, no apareixeran bosses d’aire. A més, les plantules s’han de plantar en un sòl ben humit, de manera que el forat, per endavant, s’aboca abundantment amb aigua i espereu fins que s’absorbeixi. A la tardor, el clima és força ventós i, per tal que la planta jove no es trenqui, ha de proporcionar suport. És millor instal·lar la clavilla directament al pou de plantació.

Per a l’hivern, s’haurien de cobrir les plàntules plantades a la tardor. Primer de tot, el cercle del tronc es mulched, amb una capa d'almenys 10-15 cm. A més, el tronc de la plàntula s'embolica en arpillera i després s'escalfa amb branques d'avet. Més tard, la plàntula es pot cobrir amb neu caiguda.

A més, els experts recomanen blanquejar el tronc per evitar posteriorment les cremades solars i els danys per gelades produïts per forts canvis de temperatura, quan el sol brillant de la primavera, durant el dia, escalfa el tronc fosc i les temperatures nocturnes el refreden.

Trasplantament de sorba.

Hi ha situacions en què cal trasplantar un arbre a un altre lloc, per exemple, quan es construirà la zona sobre la qual creix o quan la cendra de muntanya s’ha quedat massa ombrejada per plantar altres cultius ornamentals i d’hort.

El procediment de trasplantament és molt semblant a la plantació de freixes de muntanya, amb l’única diferència que primer s’haurà de desenterrar l’arbre i que es faci correctament depèn de si la freixe de muntanya arrelarà en un lloc nou després del trasplantament.

Els experts aconsellen replantar l'arbre després de la caiguda de les fulles, durant aquest període la planta entra en estat de repòs.

Per cert, la caiguda de les fulles és una mena de reacció defensiva de les plantes. Així, a la tardor, quan el sòl comença a congelar-se, les arrels de les plantes deixen d’absorbir l’aigua, que ja està parcialment en estat sòlid. La planta no té prou humitat i les fulles la continuen evaporant, gastant els recursos acumulats per l’arbre. Per evitar que l’arbre s’assequi, deixa el fullatge.

La temperatura òptima del dia durant el dia per trasplantar un arbre és de -1 ... -3 graus i la nit no ha de baixar de -15 graus.

Recordem que el serbal té un sistema arrel molt ramificat, de manera que s’hauria d’excavar amb molta precaució. En primer lloc, reculant almenys 1 metre del tronc, cavar un petit solc al voltant de l'arbre. Llavors, comencen a cavar una bola de terra, en què es troba el sistema radicular, al llarg del camí, tallant les arrels que sobresurten més enllà del perímetre del cercle. Després d’haver desenterrat un arbre, s’embolica un terròs amb material o pel·lícula i s’arrossega lentament fins al lloc de plantació. És important recordar com va créixer l’arbre en relació amb els punts cardinals i marcar-lo de la mateixa manera en un lloc nou.

El diàmetre del forat de plantació ha de ser 40-50 cm més gran que el diàmetre del coma de terra. I la profunditat de la fossa s’ha de calcular tenint en compte la capa de drenatge. El seu gruix ha de ser mínim de 5 cm i repetir-lo tres vegades, alternant amb el terra. Després de la sembra, el sòl es comprimeix i el cercle del tronc es mulch.

Propagació de Rowan.

A la natura, els ocells es dediquen a la reproducció de freixes de muntanya i porten llavors d'arbres al voltant. Les fruites de sorba, que creixen de manera natural, tenen un sabor agre i notablement amarga.

El serbal del jardí es distingeix per un gust molt més agradable i, seguint certes regles i recomanacions, també es pot propagar per llavors.

En la fase inicial, és important triar les baies adequades. Els fruits han de ser rics en color, cosa que indica la seva maduresa, grans i no danyats. Les baies seleccionades s’amassen acuradament per no danyar les llavors. Després, tota la massa es submergeix en aigua a temperatura ambient, es remena una mica perquè les llavors es separen de la polpa i es deixen diverses hores. Les llavors no emergents pujaran a la superfície i les que s’hagin enfonsat fins al fons del recipient han de ser recollides i esbandides. A més, les llavors es barregen amb barreja de torba o serradures i es deixa un recipient amb llavors a l'habitació durant un mes. Després de sotmetre les llavors a estratificació, traient-les durant molt de temps en un lloc fred, celler o nevera. L'estratificació té com a objectiu augmentar la germinació de les llavors. De fet, aquest procés imita l’efecte de les temperatures hivernals sobre les llavors i, posteriorment, contribueix a la seva germinació i germinació més ràpides. Només és important assegurar un contingut humit moderat del substrat durant tot el període. Traieu un recipient amb llavors a principis de primavera. Tan bon punt la neu es fon i la terra s’escalfa almenys una mica, el substrat, juntament amb les llavors, s’introdueix al sòl. La profunditat d’incorporació del substrat al sòl no supera el centímetre. El substrat s'aboca a les ranures, la distància entre les quals ha de ser d'almenys 30 cm. Al cap d'un temps, començaran a aparèixer les plàntules. D’aquests, heu d’abandonar els més forts i eliminar la resta perquè no interfereixin en el desenvolupament de plantes més fortes i actives. Al principi, les plàntules requereixen molta atenció.Fins ara, el seu sistema radicular es troba a les capes superiors del sòl, per la qual cosa és important assegurar un reg regular de les plantacions i una humitat del sòl moderada constant, en cas contrari les arrels encara febles simplement s’assecaran. A més, com ja sabeu, les males herbes creixen molt més ràpidament que la resta de plantes i, per tal de no ombrejar les plantacions de freixes de muntanya, i no treuen la humitat i la nutrició, les males herbes s’han de desherbar regularment, en cas contrari, disminuiran significativament la desenvolupament i creixement de plàntules joves.

La cendra de muntanya també es propaga per esqueixos. Cal tenir en compte que aquest mètode és més senzill i senzill. Per tallar esqueixos, són adequats tant els brots lignificats com les branquetes verdes. Aquells esqueixos que es tallen a partir de brots lignificats es planten a la tardor, però els esqueixos joves es conreen a la primavera, plantant-los en un hivernacle o hivernacle.

Una altra forma de criar el serbal és la brotació. Potser aquesta és la forma més comuna de reproduir arbres fruiters. La brotació és l’empelt del brot d’un arbre fruiter, que s’ha de propagar a un altre planter. Cal tenir en compte que aquest mètode requereix una certa formació teòrica, consultes amb especialistes o jardiners amb experiència en l’empelt d’arbres. Tot i que, tècnicament, no és gens difícil.

Es recomana dur a terme la brotació a finals de juliol - principis d'agost, utilitzant un brot nou que ha crescut en la temporada actual i un brou jove (la planta on es fa l'empelt). També es permet la brotació primaveral, però es realitza amb menys freqüència, ja que s’associa amb els inconvenients que comporta l’emmagatzematge de material de sembra en determinades condicions durant la tardor i l’hivern.

Prevenció de malalties i plagues.

Rowan es veu dèbilment afectat per diverses malalties, però, és millor conèixer els signes de les més freqüents, de manera que, quan es detectin, prenguin mesures a temps, evitant el seu desenvolupament.

Les malalties es poden dividir en dues categories, la primera es caracteritza per la derrota de les fulles, la segona: el tronc i les branques.

Si en el primer cas l’aspecte decoratiu de la cendra de muntanya pateix més, el dany al tronc i als brots pot provocar la mort de tot l’arbre.

Els agents causants de les malalties del fullatge són els fongs i virus patògens.

Si trobeu taques de forma arrodonida irregular a les plaques de les fulles, amb molts petits punts al centre de la taca, és probable que la planta es vegi afectada per una taca marró o gris. Amb el pas del temps, el microorganisme atacarà tota la fulla foliar.

Signes similars, amb l’única diferència que les lesions en forma de taques són de color groc ataronjat i lleugerament més destacades, presenten una altra malaltia, l’òxid. I els anells grocs a les fulles indiquen la presència d’una malaltia com el mosaic de l’anell.

Totes aquestes malalties estan plenes de pèrdua total o parcial de fullatge. La descàrrega prematura de les fulles també afecta negativament el desenvolupament de l'arbre, la seva fructificació i la resistència a les gelades.

Les malalties necròtiques del tronc i les branques d’un arbre representen un gran perill, ja que els fongs patògens, que són agents causants de la necrosi, es poden desenvolupar no només a l’escorça, sinó també a la fusta de l’arbre. Els signes de necrosi són formacions de diverses formes i ubicacions, creixements que s’estenen al llarg del tronc i les branques de l’arbre. Aquestes lesions són visibles a simple vista.

La necrosi debilita significativament la planta i, amb el pas del temps, pot causar-ne la mort. Aquestes malalties són especialment perilloses per a les plantes joves.

Les malalties podrides, en contrast amb la necrosi, es desenvolupen molt més ràpidament. Els fongs de patògens patògens es poden desenvolupar sota l’escorça de les arrels i, després, pujar al tronc i les branques d’un arbre, o poden sorgir directament al tronc, establir-se en llocs on es trenquen branques, forats de gelades i vessants secs.

Els arbres podrits s’assequen força ràpidament. A més, les arrels en descomposició ja no asseguren l'estabilitat de l'arbre i, durant els forts vents, poden suposar un perill per a les persones i els edificis.

La mesura preventiva més important és la neteja i la destrucció oportunes de les fulles caigudes, ja que és on hi hivernen els microorganismes patògens. A principis de primavera, es recomana tractar els arbres amb preparats que contenen coure, per exemple, líquid de Bordeus. A més, no heu de descuidar el blanqueig dels arbres, realitzant-lo tant a la primavera com a la tardor.

A més, les malalties, és clar, tenen més probabilitats d’afectar arbres que no es cuiden.

A més de malalties, les plagues d’insectes també poden atacar les cendres de muntanya. A més, hi ha "amants" de fulles, baies i fins i tot flors.

Els brots, les fulles i els brots els poden menjar erugues de papallones, àcars herbívors. Els pugons i els insectes escamosos, que ataquen la planta en colònies senceres, xuclen el suc de les fulles i brots. La mosca serradora i l’arna de les cendres muntanyoses s’alimenten de la polpa de les baies.

La presència de plagues d’insectes es pot jutjar per la presència de fulles doblegades i torçades, que de vegades es recullen en un grum enredat a les teranyines.

Per evitar l’aparició de plagues, és important desherbar regularment el cercle del tronc, eliminant les males herbes de les quals els insectes migren cap a l’arbre, afluixant regularment el sòl, sobretot durant el període de tardor, per no donar-los l’oportunitat d’hivernar. al sòl.

Si les plagues ja han atacat l'arbre, s'ha de tractar immediatament amb insecticides per no deixar que els insectes pugin més amunt, on serà més difícil tractar-lo. I en el futur, la corona i el tronc de l’arbre haurien de ser inspeccionats de tant en tant per tal de prendre les mesures necessàries davant els primers signes d’aparició de plagues d’insectes.

Conclusió

El serbal, per descomptat, mereix atenció i, en la seva totalitat, justificarà la seva presència al lloc. No hi ha moltes plantes que tinguin tantes qualitats i tantes propietats útils com aquest arbre, a més, no requereix tant esforç, ni el seu cultiu ni la seva cura.

Esperem que ara no sorgeixi la pregunta: per què conrear cendra de muntanya? I ja sabeu plantar, créixer i cuidar.