Coníferes en disseny de paisatges

No debades els dissenyadors de paisatges valoren les coníferes, ja siguin arbres o arbustos, i s’utilitzen àmpliament en el disseny de jardins. El motiu d’això és la naturalesa sense pretensions dels arbres de fulla perenne i un aspecte atractiu durant tot l’any. A més, juga un paper important l’aroma agradable característic de les coníferes i la capacitat no només de desodoritzar, sinó també de purificar l’aire. Les coníferes són força versàtils i tenen un aspecte espectacular, tant individualment com com a part de composicions. Igual d’èxit tindrà el barri amb altres arbres i arbustos, i amb cultius caducifolis i herbacis, flors, cobertes de gespa, elements paisatgístics pedregosos. Molt sovint, les coníferes s’utilitzen per a la decoració de dissenys de parterres de flors, jardins de roca i rocalls, així com per crear bardisses verdes. La formació de coníferes a l’estil bonsai també tindrà èxit.

Avui en dia, els jardiners i dissenyadors poden triar entre una llista bastant extensa de coníferes, cadascuna de les quals inclou espècies i varietats de diversos colors i mides. Gràcies a aquesta varietat, conreu plantes de fulla perenne
Les plantes es poden trobar no només en àmplies zones enjardinades, sinó també en zones petites, així com en jardins amb terrenys difícils i poca composició del sòl. Aquest article se centrarà en les tècniques bàsiques en el disseny de paisatges mitjançant coníferes,
així com sobre les peculiaritats de tenir-ne cura.

Els principis de crear una composició amb cultius de coníferes

A l’hora de decidir incloure coníferes en el disseny d’una parcel·la enjardinada, cal tenir en compte que les varietats nanes i reduïdes s’utilitzen més sovint en el disseny de paisatges. Normalment, ho són
fruit de la selecció, es conreen en vivers especials i són bastant cars. Per evitar malgastar el pressupost, es recomana que totes les idees de disseny es presentin en paper amb antelació, creant almenys un esquema aproximat per a la col·locació de determinats cultius al lloc.

Relleu del lloc

En la disposició del jardí, es dóna un paper fonamental a la mida del lloc. Un altre factor igual d’important que afecta tota la composició és el relleu del jardí. Molt sovint, les seves característiques determinen l'ordre de col·locació de les àrees funcionals i
parterres de flors al lloc. Per tant, en zones planes, és aconsellable col·locar gespes, parterres, jardins rocosos rocosos. Un vessant natural o riba d'un embassament és adequat per a la construcció d'un jardí de roca. També s’ha de tenir en compte que fins i tot tal
les plantes sense pretensions com l’efedra tenen preferències. Per tant, la millor opció per plantar-los seria el costat oest o est de la parcel·la enjardinada. La solució geomètrica de la composició del jardí requereix una atenció especial
el paisatge semblava equilibrat i harmoniós. Totes les seves parts constitutives s’han de plegar en combinacions determinades per la lògica de formes i mides. Naturalment, els elements més grans haurien d’ocupar la part central de la composició o situar-se al principi. Cal evitar fortes diferències entre parts de diferents alçades i combinacions de formes que infringeixin l'harmonia. La regla general és un moviment descendent d’elements decoratius més grans i plantes altes a exemplars en miniatura als afores.

Espectre de colors

La combinació de colors amb la paleta del jardí també és una prioritat.Les fulles de fulla perenne es distingeixen per una gran varietat de colors: fins i tot, només en el marc del verd, hi ha diverses dotzenes de tons des de tons molt pàl·lids, pastel fins a rics tons foscos. A més, la gamma de colors de les coníferes no es limita a un color: depèn de
a l'edat de la planta i a l'estació de l'any, les agulles poden adquirir diversos colors i tons: marró, vermellós, porpra, gris-gris, groc. Tenint en compte aquesta varietat, hi ha un alt risc de formar escales massa variades al lloc, cosa que pertorbarà l’harmonia de la composició. El compliment de principis senzills de concordança de colors ajudarà a evitar aquesta situació:
1) Una composició de tres elements pot incloure no més de 2 tons;
2) Per a cinc elements compositius, n'hi hauria d'haver d'un a tres
flors;
3) És millor dividir composicions de diverses peces en grups separats,
units per una ombra o una altra.
Com en el cas del relleu, a l’hora d’escollir un esquema de colors, en primer lloc, s’ha d’evitar les peces múltiples, que poden provocar un estrany efecte patchwork.

Varietats de parterres i elements de disseny

L’elecció de les coníferes també està influenciada pel propòsit pel qual es crea aquesta o aquella composició al jardí. En aquells casos quan es tracta de tasques purament decoratives, es recomana incloure cultius de fulla perenne en un jardí de flors compacte. Aquests inclouen parterres de flors, rocalles, jardins de roca. Aquestes opcions minimalistes són adequades per a principiants.
jardiners i dissenyadors com a projecte de prova. Per a solucions més pràctiques, s’adapten formes grans: bardisses verdes, fronteres exuberants. Amb la seva ajuda, podeu delimitar l’espai del jardí en zones funcionals separades, així com amagar els “racons secrets” del jardí, protegir l’àrea recreativa de la pols del carrer, el soroll i els ulls indiscrets. Baix
Parlaré una mica més d’aquests elements compositius.
1) Rockeries
Rockery és un jardí rocós situat en una zona plana amb mínimes diferències de relleu. Per al seu disseny, a més de pedres, s’utilitzen formes d’arbres nans, arbusts de dimensions reduïdes, flors, grava i còdols. Els rockeries es divideixen en tres tipus:
- el rocker a l'estil anglès assigna el paper principal als arbustos, a les varietats rastreres de coníferes i a les plantes herbàcies;
- L'estil japonès en el disseny de rockeries es manifesta en l'abundància de còdols i còdols petits, només en alguns llocs alternant-se amb illots de verd, representats per arbres nans o molses;
- la varietat europea de rockers és més popular al carril mitjà domèstic i implica la col·locació d’elements compositius al voltant de la dominant semàntica, representada per un arbre de coníferes allargat.
2) Diapositives alpines
En el seu nucli, el jardí de roques no difereix molt del rocall i es caracteritza per una combinació de pedres i cultius vegetals. Només a
Les plantes encara tenen un paper dominant en el disseny d’un tobogan alpí. Una altra diferència fonamental entre el jardí de roques, com el seu nom indica, rau en la seva estructura en nivells. A diferència dels rockeries, els tobogans alpins se situen sovint en zones amb relleus desiguals, on hi ha diferències d'altitud. L’essència del jardí rocós és la imitació més natural del paisatge natural. El principi principal de la construcció harmoniosa d’un tobogan alpí és el moviment cap avall. Alhora, és important no permetre que elements més massius cobreixin els detalls en miniatura de la composició.
3) parterres
Si el dissenyador té una superfície de terreny limitada, una solució lògica que contribueixi a l’estalvi
espai, crearà un llit de flors. Un llit de flors tradicional té una mida petita i uns contorns geomètrics que li permeten adaptar-se a gairebé qualsevol paisatge. Tot i això, també hi ha exuberants parterres de flors que no tenen contorns clars que emfatitzen l’estil paisatgístic del jardí.
Els tipus de parterres més habituals són:
- un parterres de tipus simètric, el farciment del qual es duu a terme des del seu centre, marcat per l'element vegetal més alt, després segueixen les plantes de mida mitjana i es troben formes miniatura i rastrejants a la vora;
- un llit de flors de tipus compacte, que sovint representa un contenidor portàtil per a flors, que s'omple no només de flors, sinó també de detalls de pedra, cosa que li dóna una semblança amb el rocker;
- Un llit de flors d’estil paisatgístic està dissenyat per crear l’efecte d’un bosc en miniatura, per tant, a més dels cultius de coníferes, inclou branques pintoresques, arrels d’arbres i pedres cobertes de molsa;
- Els grans parterres de flors, per regla general, s’utilitzen per decorar els límits del lloc i s’omplen en ordre descendent, posant en primer pla les varietats rastreres de coníferes.
4) Mixborders i bardisses verdes
L’ús de coníferes per formar bardisses està guanyant popularitat. Amb la seva ajuda, així com amb l'ajuda de fronteres exuberants i llargues, podeu dividir àrees funcionals al jardí, emmarcar terrasses i àrees d'esbarjo. Aquest mètode d’enjardinament del lloc no només ajuda a protegir l’espai del jardí contra els ulls indiscrets, el soroll i la pols del carrer, sinó que també, gràcies a les propietats antibacterianes de les coníferes, ajuda a purificar i aromatitzar l’aire. Les varietats de coníferes i arbustos de baix creixement són adequades per emmarcar zones petites.

Selecció de coníferes

Recolliu coníferes o arbustos per al paisatgisme
el jardí no és tan fàcil. A primera vista, n'hi ha prou amb portar del bosc
arbres joves salvatges i arbustos i plantar-los al jardí, estalviant-se així
la majoria, pel cost de comprar plantules. Mentrestant, aquesta idea no és tan bona,
ja que els exemplars que creixen a la natura no responen bé
el cultiu i la poda formativa no donaran els resultats esperats.

Per tant, encara és més correcte comprar planters als vivers, ja que a
En aquest cas, es conreen específicament amb finalitats decoratives. Gràcies a
als esforços dels criadors, diferiran fins i tot en l'edat adulta
compacitat i capacitat de resposta a la poda formativa. Saber del suposat
l'alçada i el diàmetre de la corona són molt més fàcils de planificar la plantació al lloc. IN
en el cas de les coníferes silvestres, tot el treball preparatori pot
sigues en va.

La llista és un factor important que influeix en l’elecció de les coníferes
altres elements compositius. Mida, colors i característiques de l'exterior
les espècies de plantes de fulla caduca i herbàcia dictaminen en gran mesura les característiques
component de coníferes de la composició.
Totes les coníferes es poden dividir en tres grups en funció del seu
mides: alt, mitjà d’alçada i nan.

1) Una de les coníferes més famoses i omnipresents
planta és pi. Segons els mèrits d’aquesta raça de fulla perenne, es pot
atribueixen un caràcter sense pretensions i la capacitat d’arrelar-se a diferents programes
composició dels sòls. Tot i així, cal tenir en compte que la seva corona tendeix
créixer àmpliament i requereix molt d’espai. En aquest sentit, n’hi va haver
s’han criat espècies de pins nans, com ara les rampes de muntanya
varietat. Aquests arbres en miniatura tenen una bona composició
composicions i una per una. Als tipus de pins nans més populars
inclouen les voluminoses branques esponjoses "Nana" (Nana),
Vatereri blavós amb una corona globular (Watereri) i groc inusual
pi (Panderosa).

2) L’avet és una altra efedra sense pretensions, omnipresent
la zona mitjana de Rússia. L’avet és igualment bo per al disseny de jardins.
ordinària i les seves nombroses varietats. El més popular durant molt de temps
són utilitzats per avets blaus o espinosos a causa del color inusual de la llarga i
agulles esponjoses. Entre ells també hi ha els preferits, per exemple, l'avet "Hoopsie"
(Hoopsii), que sovint creix fins a 15 m. Una altra espècie comuna
avet alt: avet serbi, conegut pel seu groc marró i esponjós
agulles.

Els avets d’altura mitjana també són força comuns, per exemple,
Varietat de conica d’avet canadenc, avet espinós Tompa,
molt resistent a les gelades, aspecte plorant de l’avet Inversa
(Inversa). Entre els avets també hi ha varietats nanes: avet comú "Nidiformis"
(Nidiformis) amb una corona de coixí, avet espinós "Bialobok" amb
pubescents a les vores de branques d’agulles blanques o d’avets rastrers “llombers” (llombards).

3) Avet: el propietari d’agulles denses i cons espectaculars, amuntega amb èxit pins i arbres
menjava en jardins domèstics. Tanmateix, aquesta pintoresca efedra té
un inconvenient força important que no permet créixer a tot arreu -
es tracta d’un personatge força malhumorat. L’avet és sensible no només a les gelades severes,
però també a l’aire contaminat, i també necessita una determinada composició del sòl i
humitat regular del sòl. A més, es caracteritza per aquest tipus de cultius de coníferes
l’aparició de nombrosos brots joves, que es recomana tallar.

4) A diferència de l’avet capritxós, les altres dues efedres són força modestes, no
requereixen una cura especial, arrelar-se a l’entorn urbà amb els seus gasos i pols
aire i pot suportar fortes baixades de temperatura. Estem parlant de tuja i xiprers.
Aquests membres de la família Cypress representen una àmplia gamma d’espècies diferents.
corones i gràcies a això es combinen amb èxit amb qualsevol element del disseny del jardí.
La principal diferència entre aquest tipus de coníferes són les agulles: a tuja a l'edat adulta
és escamós i al xiprer també és acicular. A causa de la densitat de la corona, tots dos
les coníferes són una opció excel·lent per decorar una bardissa o exuberant
mixborder. Entre els tui, el més popular és tuia occidental, reunió
tant nan com alt.

5) El ginebre és un altre representant de la família dels xiprers, que es distingeix per l’espècie
varietat. Entre els representants d’aquest gènere es troben com a autèntics gegants
una alçada d’uns 10 m, i varietats d’arbustos rastrers, combinades
una característica comuna és la naturalesa de les agulles en forma d’agulla escamosa. El més popular
i el ginebre cosac, el més sense pretensions
i no requereix gaire esforç per cuidar-la. S'utilitza amb èxit per crear
composicions decoratives i per a la formació de bardisses verdes. També simpatia
els dissenyadors de paisatges fa temps que han rebut algunes varietats de ginebre xinès,
caracteritzada per una corona daurada. En la seva majoria, colors típics
agulles de ginebró - verdes i blavoses, de vegades amb un to platejat.

6) El teix és una altra espècie de conífera dotada de qualitats decoratives especialment sorprenents.
gràcies a les seves agulles allargades, contra les quals destaquen els fruits en taques brillants.
Especialment sovint el teix actua com a base per a les cobertures, encara que elevat
no pot presumir de taxes de creixement. Els tipus més populars són el teix.
teix punxegut, de baies i varietat teix mitjana "Hicksii"

Barri de cultius de coníferes

L’efedra no té pretensions i és amable amb els altres.
plantar cultius de caràcter. No obstant això, també hi ha opcions de barri lamentables per a ells.
Per tant, algunes fustes dures, com el bedoll o el cirerer d’ocells, entraran en conflicte amb les coníferes.
i estireu el menjar quan esteu a prop. I entre les pròpies cultures de coníferes
es pot desenvolupar una competència seriosa per l’espai habitable. Per aquest motiu, se’n desprèn
eviteu situar-les a prop de les espècies, com l’avet i l’avet
per un costat i pi o tuia per l’altre. L’enemic irreconciliable d’altres coníferes és
làrix. Però els arbusts de fulla caduca, herbàcia i perenne amb flor són bons
porteu-vos bé amb les coníferes, especialment els rododendres i les hortènsies. Herba
la gespa també és un exemple de barri segur amb coníferes. Pel que fa a les roses, doncs
Independentment de la seva forma, aquestes belles flors semblen igualment impressionants en el fons d’agulles verdes.
Però en aquest cas, cal tenir cura de la introducció periòdica dels apòsits, ja que està previst
les coníferes, el lloc s’alcalitzarà invariablement, cosa que tindrà un efecte perjudicial sobre la salut de les flors.

Requisits bàsics per a la cura d’efedra

Per tant, en general, les coníferes se senten bé a les zones ombrejades
la majoria de les vegades es col·loquen al llarg de la vora occidental o oriental del jardí. Una altra manera d’ombrejar una mica
coníferes: col·loqueu-les al llarg de les parets de l'edifici, ja sigui al vessant d'un turó baix o a la vora
embassament artificial. Un requisit previ per al cultiu amb èxit de coníferes és
preservació d’un espai força extens per a cada exemplar, ja que amb el pas del temps el seu diàmetre
la corona pot augmentar molt, així com el sistema arrel.
Resistents al fred i a la sequera, les coníferes sense pretensions, però, se sentiran millor,
rebent atenció mínima mínima. Com a regla general, consisteix a desherbar regularment, afluixant el sòl i
fecundació. Per curar les plantes i donar-los forma, és poc freqüent, però sistemàtic
poda. Les coníferes a les quals els agrada especialment l’ombra necessiten ombres artificials a l’estiu,
i els cultius termòfils hivernen millor en presència d’abric.

Exemples de solucions de disseny preparades

Per a aquells dissenyadors o jardiners que tot just comencen a comprendre la ciència del disseny de paisatges
hi ha un conjunt de solucions estàndard per guanyar-guanyar. L’enquadrament no perd la seva rellevància
camins i camins sinuosos de jardí, fets amb coníferes de diverses mides i formes. Antecedents
en aquest cas, es crearan amb èxit avets alts. Una bardissa, la base de la qual és tuja,
amb forma de con: una altra opció de disseny clàssica. Afegiu varietat a la paret
el verd pot ser composició composta de roses enganxoses, especialment si es porta rastrejant
varietats de ginebró en forma de mixborder. Dade es pot omplir el parterre de flors més ordinari i senzill
diferents tipus i formes de coníferes, creant interessants combinacions de tons verds i blaus. Un
en resum, les coníferes són igualment bones per elles mateixes i en companyia d’altres plantes.