Salt

Potser no coneixerem una sola persona que no hagi provat begudes intoxicants a la seva vida. Però molts assumeixen que el cultiu del llúpol és una tasca molt difícil que és gairebé impossible d’afrontar en una zona petita. Però si el jardiner té ganes i li agradaria tenir una nova experiència, la vinya es pot cultivar a casa amb seguretat. El llúpol és versàtil, ja que no només és prou atractiu sinó que també es pot utilitzar amb finalitats culinàries i medicinals. En aquest article, descobrirem com plantar llúpol en una parcel·la enjardinada, com cuidar-lo.

Descripció del llúpol

El llúpol és un viu representant de la família de les plantes de cànem, les inflorescències s’assemblen sobretot als cons d’avet, però només són de color verd. Però, en realitat, la fruita del llúpol és una nou, no tota la protuberància. Quan una planta perenne no floreix, s’assembla sobretot a un arbust de raïm. Però, tot i que la planta té moltes similituds amb altres plantacions i cultius, és única i té característiques especials, de les quals només parlarem.

Les branquetes de llúpol es trenquen tan interessantment com les branques de raïm, i les fulles es divideixen en diverses parts, que tenen unes dents decoratives atractives a les vores. De vegades també hi ha les fulles més simples, que es distingeixen per la seva integritat. Anteriorment, el llúpol pertanyia a la mateixa família que les moreres, però gradualment es van anar revelant noves característiques i trets de la planta i es va convertir en un representant d'una direcció lleugerament diferent. El llúpol va ser exclòs de la família Mulberry cap a la segona meitat del segle XX. Avui en dia, només hi ha dos tipus de llúpol aïllats per naturalesa, un d’ells creix en gran quantitat al Japó i s’anomena llúpol escalador.

El llúpol només es pot utilitzar en el paisatgisme com a vinya. Es tracta d’una planta anual, no se’n formen inflorescències, de manera que només en aquesta zona el llúpol s’adapta perfectament i revela totes les seves característiques. El segon tipus és un tipus de llúpol comú, que també inclou diverses varietats, que s’utilitzen sovint amb regularitat en la cuina i la producció.

El llúpol ordinari és perenne, d’on s’obté la cervesa, estimada per molts jardiners. És aquesta espècie la que forma inflorescències femenines que semblen petites protuberàncies. A les escates dels bonys, també es pot distingir una substància, que s’anomena lupulina. Una petita quantitat pot enverinar el cos humà, de manera que val la pena manipular aquest material de producció amb molta cura. Però si ens centrem en el tema d’una beguda de cervesa i la seva producció –elaboració d’elaboració, aleshores, en el procés de processament del llúpol, aquesta substància es divideix en derivats–, és a dir, humulina i lupuló. En aquesta forma, aquesta substància ja no pot fer mal al cos humà, ja que esdevé pràcticament segura per a ella. A més de les inflorescències femenines, a la planta es formen inflorescències masculines, que semblen panícules.

El llúpol comú és un cultiu tan adaptable que pot créixer i desenvolupar-se a qualsevol part del món. Però s’ha de dir de seguida que la pàtria original d’aquesta planta continua sent desconeguda, de manera que no podrem explicar-ne res. El sistema radicular del llúpol ordinari és molt potent, es troba principalment a la capa més alta del sòl, pot arribar a una profunditat d’un metre. Al mateix temps, hi ha una arrel principal, que és molt més profunda: pot arribar a una profunditat de quatre metres, i aquest és un dels registres entre molts altres aterratges.

El llúpol Liana s’adapta perfectament en un lloc ombrejat, en ombra parcial. Si la planta es troba a la llum solar directa, pot debilitar significativament el llúpol i la planta experimentarà estrès. A causa de la disminució de la immunitat, les plagues i els bacteris poden multiplicar-s’hi. Molts també diuen que és millor plantar llúpol a les zones sud de l’interior. Allà, la planta suposadament estarà protegida de fortes ratxes de vent, però aquesta afirmació pràcticament no té res a veure amb la veritat i és un autèntic engany.

A causa dels seus brots poderosos, el llúpol no té por de res a les fortes ratxes de vent. Però al lloc on creix aquesta cultura, s’han d’instal·lar enreixats: un sol pla amb visera, però l’elecció pot recaure en altres formes, aquí depèn molt de les preferències del jardiner. A més, no es poden comprar tapissos, però fes-ho tu mateix: hi ha molts materials de vídeo i videotutorials sobre com construir-los.

La zona del llúpol s’ha d’exposar a la llum del sol diàriament durant 5-7 hores. En aquest cas, la temporada de creixement vindrà d'acord amb els termes i, a causa de les altes temperatures, la planta no només no morirà, sinó que en general no en patirà. Per cultivar llúpols al vostre propi jardí, heu de tenir cura del sòl. No ha de ser àcid ni alcalí. És un substrat ben drenat, ric i fèrtil. En aquest cas, els terrenys francs i argilosos són l’opció més ideal, que serà igual d’ideal per al llúpol. La reserva d’aquests sòls conté una gran quantitat de components minerals i nutrients orgànics. També són ideals per cultivar conreus de raïm en el mateix sòl.

Val la pena assegurar-se que no es produeixi estancament de la humitat al sòl després del reg. Tampoc plantar una planta en una zona on les aigües subterrànies flueixin poc profundament, perquè l’arrel s’aprofundeix molt i pot arribar-hi, i això es convertirà en un entorn arriscat per a la formació de formacions putrefactives a la part de l’arrel. Per descomptat, la salut del llúpol depèn directament de si la plantació s’ha organitzat i dut a terme correctament. Així doncs, a la següent part del nostre article tractarem tots aquests aspectes.

Plantació i sortida

Si el jardiner observa totes les regles en la cura del llúpol, així com en la plantació correcta, la planta donarà no només una collita abundant, sinó també molt saborosa. Abans de plantar les plantes, cal afluixar bé el sòl. Per fer-ho, és millor agafar una aixada per estalviar temps i la seva pròpia força. També podeu utilitzar un rasclet de jardí, que és ideal per afluixar grans masses de terra que queden a la superfície. També és una part integral de les tècniques de cultiu vegetal.

S’ha d’eliminar el lloc per plantar: s’eliminen totes les males herbes, branques i altres herbes. El procés s’hauria de dur a terme 10-14 dies abans de plantar llúpols en aquesta zona. A continuació, el sòl es fertilitza amb fertilitzants orgànics: el compost o el mullein són perfectes. La meitat del fertilitzant també s’aplica abans que s’afluixi el sòl. Aleshores, el fertilitzant penetrarà més profundament al sòl i això serà molt beneficiós per a l’arrel del llúpol, que va a gairebé quatre metres de profunditat. La resta de l'apòsit s'ha d'aplicar aproximadament un mes després que el jardiner hagi afluixat el lloc. Els pous per a les plàntules s’han d’extreure a una distància d’un metre l’un de l’altre. La fossa té deu centímetres de profunditat. Si es tracta d’un tall que es convertirà en material de plantació, s’ha d’escampar completament amb terra.

Els primers brots apareixeran en funció del tipus de material de plantació utilitzat pel jardiner. Per exemple, si es tracta de plàntules, brotaran en uns 7-11 dies.Si el jardiner utilitza esqueixos, els brots trigaran fins a dues setmanes. També heu de prestar molta atenció a l’acidesa del sòl, ja que el compost per a la fertilització no ha de ser molt àcid, o això afectarà no només l’estat de les plàntules, sinó també la velocitat. També cal recordar que les plàntules es dirigeixen directament al llarg del cable fins a les enreixades, que es preinstal·len de manera que la planta s’enrotlla independentment al voltant del suport, preferiblement en el sentit de les agulles del rellotge. En general, si inicialment teniu cura de la planta, més endavant creixerà i es desenvoluparà de forma independent i no serà capritxosa.

Fer créixer llúpols al lloc és un procés força complicat i laboriós. Pot ser influït fins i tot pels més petits detalls o defectes fets pel jardiner. La planta es diferencia en què pot ser atacada per plagues i, de vegades, també pot emmalaltir. Per evitar que això passi, és necessari realitzar una poda sanitària de manera oportuna. Per fer-ho, traieu totes les fulles d'arrel dels brots de llúpol i aquesta poda es realitza uns tres o quatre anys després que el llúpol hagi entrat en l'etapa de creixement actiu. Després que la planta s’hagi plantat en terreny obert, el jardiner hauria de cobrir el cercle del tronc amb torba o serradures.

Les vinyes de llúpol responen bé a un reg abundant. És important que la planta estigui en un sòl constantment humit, però no s’ha de permetre l’estancament de la humitat al sòl, ja que això provocarà el desenvolupament de perilloses malalties putrefactives o fongs. N’hi ha prou amb regar la vinya un cop al dia si rega a l’estiu. Després de la collita del llúpol, també es pot reduir el reg, és millor fer-ho una mica menys sovint. D'aquesta manera, la planta rebrà la quantitat òptima d'humitat. L’aigua ha d’estar a temperatura ambient, assentada, ploure o fondre. No hauria de fer molt de fred, en cas contrari la planta experimentarà estrès per aquest reg, sorgiran malalties o un reg tan fred afectarà les característiques externes de la planta. Pel que fa a l’alimentació, que és bastant estàndard, es duu a terme segons el mateix escenari que l’alimentació de qualsevol planta perenne; és especialment abundant a la tardor i a la primavera. A la tardor, quan hi ha un alt nivell de precipitació, cal aplicar purins i compost, però a principis de primavera, el sòl s’alimenta de mescles minerals amb alts nivells de potassi i fòsfor, de manera que la planta s’enforteix i demostra creixement i desenvolupament abundants.

Cal desherbar les vinyes amb molta cura, ja que la major part del sistema radicular es troba molt a prop de la capa superior del sòl. Cal eliminar totes les males herbes: no només s’eliminen les males herbes, sinó que també s’afluixa el sòl. Està saturat amb una gran quantitat d'oxigen, els brots es tornen forts i viables. Però la desherba no es realitza regularment: només es prescriu en cas d’emergència per mantenir la neteja del lloc i la salut de les plantacions.

La plantació de llúpol és diferent pel fet que és un procés molt llarg, però les plàntules poden aparèixer força ràpidament en un termini de dues setmanes. Hi ha diverses maneres principals de propagar el llúpol: es tracta de la propagació de les llavors i els esqueixos i la propagació de les plàntules. Normalment, la plantació de material de plantació està prevista per al maig, ja que la temporada de creixement pot durar fins a tres mesos. És important que durant la sembra hi hagi temps sec i que la temperatura de l’aire sigui estable (de 10 a 12 graus). Llavors la plantació s’adaptarà molt més ràpidament i la planta serà molt més eficaç i productiva en el futur.

La llavor de llúpol té una mida increïblement petita. El pes de mil llavors és de només quatre grams. Les llavors es sembren segons l'esquema estàndard, igual que les llavors d'altres plantes perennes. Però, al mateix temps, les llavors ni tan sols es poden seleccionar ni estratificar, ja que a l'hivern els brots s'eliminen del lloc.Un gran nombre de llavors s’envien al sòl, després les plantacions es reguen i es cobreixen amb vidre o polietilè. Tan bon punt apareixen els primers brots, s’elimina el refugi. A més, es manté la temperatura òptima de l’aire, que serà el més còmoda possible per aterrar: vint-i-quatre graus, ni més alt ni més baix.

Les plàntules es planten a principis d'abril, ja que el llúpol presenta un ritme de creixement ràpid. Les plàntules s’adapten molt ràpidament, es tornen fortes i, a finals de maig, es pot plantar llúpol a terra oberta. Els jardiners experimentats comparteixen algunes idees interessants. Per exemple, si es planten llúpols a zones amb climes humits, les llavors s’hi sembren directament al camp obert. Els resultats aquí són exactament els mateixos que quan es conreen plantules per plantar llúpol. Però, en general, el més convenient és cultivar llúpols a partir d’esqueixos o amb l’ajut de plàntules. En aquest cas, el material del jardí ja estarà llest i només cal enviar-lo al terreny obert i donar-li la suficient cura i atenció perquè s’adapti i mostri excel·lents resultats de creixement i desenvolupament.