Pera parisenca

La pera parisenca es considera una varietat molt antiga, però fins avui és molt popular entre els jardiners.

Els fruits de la varietat de pera parisenca tenen un sabor deliciós i un aspecte molt atractiu. Aquest article se centrarà en aquesta cultura en particular.

Història

La pera parisenca va ser criada fa més d’un segle a França pel famós científic Fursin. Va aconseguir un híbrid creuant dues varietats de Curé i Hivern de Saint Germain... Totes les parts de l'arbre es poden congelar en hiverns molt freds, de manera que aquesta planta és adequada per créixer només al sud i al centre de Rússia. Els fruits de la pera parisenca madura a l’arbre tenen un aspecte molt apetitós i són aptes per al consum, tant frescos com per preparar preparats d’hivern.

Pera parisenca: descripció de la varietat

Pera parisenca: foto de la varietat

La corona de l'arbre de la varietat de pera parisenca té la forma d'una piràmide, les branques aquí són rectes, molt llargues. El color de l’escorça és groc fosc. Quan l’arbre madura, l’escorça es torna de color gris fosc. La corona no està engrossida, ja que les fulles no tenen una gran quantitat. La fruita té un gust molt dolç i sucós. La forma de la fruita és allargada, l’ombra de la pell és molt brillant, de color groc, amb un lleuger rubor a les vores i un agradable aroma pronunciat. La maduresa del fruit s’indica amb taques a tota la superfície de la pell. Parlant de la polpa, cal destacar la seva densa estructura i una gran quantitat de suc. Els fruits són prou grans i pesen uns 200 g cadascun.

Tenint en compte totes les qualitats anteriors de la fruita, la varietat de pera parisenca té altes propietats comercials i durant l’emmagatzematge les fruites no perden el seu atractiu: la pell es manté intacta i la polpa és saborosa.

Pera parisenca: característiques de la varietat

La pera parisenca és una varietat autofèrtil, de manera que la planta no necessita pol·linitzadors especials. Perquè la pera pot pol·linitzar les seves flors per si sola. No obstant això, en algunes regions, l'arbre pot perdre les seves propietats autofecundes i ser parcialment autofecund. Si això passa, el rendiment de la varietat de pera parisenca es reduirà. El millor és assegurar-se i plantar una altra varietat de peres al lloc, que floreix alhora. Així, obtindreu més collita.

Els avantatges de la varietat de pera parisenca inclouen la llarga vida útil dels fruits. Si s’emmagatzemen a 0 graus, poden conservar el seu aspecte fins a finals d’hivern.

La perera parisenca comença a donar fruits 2 anys després de la sembra. A més, a mesura que madura l’arbre, la collita augmenta. Les fruites es poden collir a mitjans de la tardor: se solen retirar abans perquè no caiguin i no facin malbé el seu aspecte, així com per augmentar la vida útil dels fruits.

• Rendiment

D’un arbre de la varietat parisenca pera es poden recollir uns 100 kg de fruita. El fruit madura durant més de 3 mesos. No obstant això, el rendiment dependrà no només de la varietat, sinó també d’altres condicions: el creixement de l’arbre, el lloc de plantació, el compliment de les normes de cura, així com l’edat de l’arbre.

• Resistència hivernal

Com qualsevol arbre autofertil, la pera parisenca no presenta una alta resistència a l’hivern. En aquelles regions que es caracteritzen per hiverns particularment greus, es pot formar gel als teixits, cosa que afecta negativament totes les branques, danyant tant el tronc com les arrels. Les zones danyades es regeneren molt lentament i, molt probablement, l'arbre morirà, per tant, la varietat descrita només és adequada per créixer en regions càlides on el clima és suau.

A mesura que l'arbre madura, la seva resistència a l'hivern pot augmentar, de manera que les plàntules joves tenen menys resistència a les gelades i les plantes adultes més. A més, l'arbre pot ser destruït per gelades de primavera recurrents, així com per pluges, ja que el gel roman a les branques i comença a danyar els teixits, els brots i l'escorça dels arbres.

Pera parisenca: avantatges i desavantatges

Els avantatges de la varietat de pera parisenca inclouen una gran quantitat de rendiment, alt gust i característiques externes. Les característiques negatives inclouen la baixa resistència a l’hivern, així com la vulnerabilitat a determinades malalties. La influència dels indicadors meteorològics sobre la quantitat i la qualitat del cultiu, així com una actitud força exigent envers el sòl i les condicions de cultiu.

Pera parisenca: plantació de varietats

Pera parisenca: foto de la varietat

Plantar la varietat de pera parisenca és exactament el mateix que plantar qualsevol altre arbre. Tot i això, hi ha algunes regles que cal tenir en compte. Cal preparar amb antelació un lloc d’aterratge. Heu de triar un lloc que estigui prou obert, però assegureu-vos que l’aigua no s’estanci allà i que no sigui a les terres baixes. El sòl ha de ser fluix i lleuger, de manera que l’aire circuli lliurement cap a les arrels, és a dir, el terra franc o arenós seria ideal.

Si teniu altres arbres al lloc, haureu de mantenir una distància entre ells d’uns 4 metres i, si els arbres són petits, de 2 metres. La distància entre les dues varietats de pol·linitzadors no hauria de ser superior a 6 m. A més, el lloc hauria d’estar obert, assolellat, de manera que el sol l’il·lumini unes 7 hores al dia. En aquest cas, el sòl ha d’estar ben drenat.

El moment òptim per plantar serà la primavera. Com que les peres tenen una baixa resistència a les gelades, la temperatura de l’aire no hauria de baixar de 27 graus a l’hivern. Es tracta generalment de països europeus, la part central i meridional de Rússia, els estats bàltics i Ucraïna. Si la varietat és d'origen asiàtic, la temperatura és destructiva fins i tot per sota dels 7 graus.

Abans de plantar una plàntula de pera parisenca, cal col·locar-la en aigua durant 3-4 hores i, després, assegureu-vos de col·locar les arrels en una solució argilosa. Això es fa de manera que el sistema radicular es redreça i no es faci malbé durant la plantació. L’argila ajudarà a protegir les plantes de diversos fongs patògens. A continuació, heu de netejar el lloc preparat de pedres, males herbes i altres residus. Cavar un forat, el diàmetre del qual serà d’un metre per metre i abocar-hi 10 litres de fem.

Després d'això, el sòl s'aboca a la fossa i s'instal·la una plàntula al monticle. Cal redreçar acuradament els processos de l’arrel en cercle, a continuació, s’aboca el sòl residual i s’ha de tapar correctament el terra. Cal disposar un petit solc al voltant del tronc perquè l’aigua no s’estengui durant el reg. Després de la sembra, s’ha de regar la plàntula.

A més, l'arbre ha de ser regat diverses vegades més després de la sembra per a una millor adaptació. A més, perquè el sòl finalment disminueixi i l'excés d'aire surti del terra.

Pera parisenca: cura de la varietat

Després de plantar l’arbre, cal vigilar-lo i cuidar-lo. L’atenció passa pel reg, la poda anual, l’alimentació i la protecció contra possibles malalties i plagues.

Cal desherbar tota la zona, afluixar el terra després de regar i eliminar les fulles i els fruits caiguts. El reg s’ha de fer aproximadament dues vegades per setmana per a un arbre jove. Tot i que és millor deixar-se guiar per les condicions meteorològiques. L’aspersió és el millor mètode, ja que durant aquest temps la humitat arriba a totes les parts de la planta.

Simplement podeu regar la pera en un cercle que feu de vosaltres mateixos.Si parlem d’un arbre adult, sovint no cal regar-lo; n’hi haurà prou amb regar la pera abundantment un cop al mes. Aquí també és important deixar-se guiar pel clima. El sistema radicular d’una pera adulta està ben desenvolupat i l’arbre pot alimentar-se d’aigües subterrànies.

La varietat de pera parisenca se sol regar de primavera a tardor. Just abans de l’hivern, s’ha d’aturar el reg perquè l’arbre tingui temps de desfer-se de l’excés d’humitat abans que arribi l’hivern. Per tant, serà menys susceptible als efectes negatius de les gelades.

• Formació de la corona

La poda no es realitza fins que la pera parisenca comença a donar fruits, és a dir, fins que la plàntula tingui més de 4 anys. La poda es realitza a l’hivern. Aquí l'objectiu principal serà la formació de la corona correcta, així com l'eliminació de branques velles i seques. Com que la pera està inactiva a l'hivern, podeu podar en qualsevol moment durant els mesos d'hivern. A més, la poda es pot dur a terme a l’estiu, especialment aquells arbres que es conreen en enreixats.

Aquí cal tallar la part superior perquè la pera no creixi massa i, quan el tronc arriba a 1 metre, s’infla 30 cm. A més de ser fàcil de cuidar, això estimula el creixement de noves branques laterals. .

A l’hora de podar una pera, s’han de respectar les regles següents. En primer lloc, s’eliminen totes les branques que creixen cap a l’interior i espesseixen la corona, i després s’han d’eliminar les branques velles i danyades. A més, si la corona es forma correctament, només es tallen les parts superiors de les branques laterals i cal reduir els nivells principals de les branques aproximadament un terç. En aquest cas, les incisions es fan sobre el ronyó, orientat cap a l'exterior. Les branques laterals que s’estenen des de les branques principals a l’hivern no es toquen i a l’estiu es tallen una mica més curtes. De vegades, la poda es fa al setembre, si apareix un creixement secundari.

La poda es fa amb instruments nets i afilats. Pot ser un podador, una serra o un desbrossador. A més, abans de tallar els arbres, hauríeu de calcular-ho acuradament i fer marques on calgui tallar branques.

• Alimentació

Com qualsevol altre arbre, la pera necessita fecundació. S’haurien de portar abans de la ruptura dels brots, normalment al març. Tot i això, si no heu pogut alimentar l’arbre en aquest moment, podeu fertilitzar l’arbre més tard, fins al juny.

No es poden aplicar fertilitzants a la tardor ni al final de l’estiu, per no estimular el creixement actiu de nous brots, ja que es congelaran el pròxim hivern. S’apliquen fertilitzants per augmentar la quantitat de cultiu, així com per augmentar les defenses de la planta contra plagues i malalties. El millor és estudiar la composició del sòl per conèixer exactament i triar la composició dels fertilitzants.

Si no hi ha manera de comprovar el sòl, podeu concentrar-vos aquí en el creixement. Si la planta en té prou amb tots els nutrients, el creixement supera els 20 cm a l'any. Si l’arbre creix més lentament, necessita fertilitzants. Per tal que els arbres fruiters guanyin massa verda i creixin, així com per millorar el procés de fotosíntesi, és necessari introduir preparats que contenen nitrogen. Però s’ha de controlar per evitar l’excés de nitrogen, ja que també és perjudicial per als arbres i, per tant, és possible que no es formin fruits. A més, els fertilitzants s’apliquen amb cura als arbres que es conreen al costat de la gespa, ja que absorbeixen les substàncies necessàries dels fertilitzants que s’apliquen directament a la gespa.

A més del nitrogen, cal afegir preparats que contenen potassi i preparats que contenen fòsfor, que tenen un efecte positiu sobre les arrels i les flors de l’arbre. Tots els fertilitzants s’han d’aplicar al llarg del perímetre de la corona. L’arbre absorbeix nutrients a través de les arrels. Per això, cal apropar-los no a prop del tronc, sinó una mica més enllà.Els jardiners experimentats utilitzen una complexa composició de fertilitzants que conté tots els oligoelements necessaris i que es distribueix al voltant del tronc al llarg del perímetre de la corona. Després d'això, heu de regar l'arbre. Els fertilitzants s’apliquen a raó de 200 g per metre quadrat. Si l’arbre encara és jove, n’hi haurà prou amb 50 g per metre quadrat.

Malalties i plagues

La malaltia més perillosa que pot patir una pera parisenca és la cremada bacteriana i la crosta. A més, també s’observen altres malalties.

Cremada bacteriana sol produir-se quan els bacteris comencen a dominar. Normalment passen l’hivern directament als arbres. Un senyal de l’aparició de la malaltia és un canvi en el color de les fulles i les flors. Es tornen com cremats. Els estius calorosos i secs són un factor favorable. Bàsicament, la malaltia afecta la planta durant el seu període de floració. Els ocells, els insectes i el vent poden portar la infecció. La malaltia és difícil de tractar i és molt perillosa. Per tant, el millor és arrencar i eliminar aquests arbres. Si la zona afectada no és molt gran, n’hi haurà prou amb tractar la pera amb líquid bordeus o una solució especial d’antibiòtics. Cal repetir el procediment diverses vegades. Cal destruir totes les zones afectades.

Crosta també pot afectar negativament totes les parts de l'arbre. Es tracta d’arrels, flors, brots i fulles. Durant la malaltia es produeix una deformació del fruit. L’excés d’humitat és un factor favorable. Un signe de la malaltia serà l’aparició de taques fosques a les fulles de la pera. A més, les taques passen als propis fruits, després de les quals canvien de color, s’enfosqueixen. La pela comença a esquerdar-se i les peres perden el seu aspecte. Cal tractar l’arbre amb fungicides per tractar la malaltia. El líquid de Bordeus també ajuda a fer front a la crosta.

Podridura de la fruita sovint afecta una pera. L’agent causant és un bolet especial. Els signes de la malaltia són taques marrons que comencen a podrir-se i es forma un recobriment blanc a la part superior. Els fruits es veuen afectats i pengen d'aquesta forma a les branques. Per desfer-se de la malaltia, també s’ha d’utilitzar líquid de Bordeus.

Fong sutge sol entrar a l’arbre per qualsevol ferida o esquerda. El fong viu al voltant de l’arbre, però al mateix temps comença a infectar la planta només quan està exposat a factors favorables. Els signes d’aquesta malaltia són taques negres greixoses a diverses parts dels arbres. La preparació fitoverm ajudarà a eliminar la malaltia.

Oïdi també és una malaltia força popular entre les peres. El signe és la floració blanca a les fulles i l’agent causant també és un fong. Per desfer-se de la malaltia, és necessari tractar l'arbre amb una solució de sosa.

Emmagatzematge de collita

Més amunt es va assenyalar que els fruits de la varietat de pera parisenca se solen collir abans d’hora, de manera que conserven les seves propietats el major temps possible, de manera que aquí us heu de centrar en el procés de separació dels fruits dels brots. Cal doblar el fruit de la branca, si la cua ja es trenca per si mateixa, es pot collir.

Per tal que el cultiu s’emmagatzemi el màxim temps possible, cal mantenir-lo a una temperatura de 0 graus. Al mateix temps, la pera conservarà les seves característiques externes i internes i transferirà amb calma qualsevol distància. Tanmateix, durant el transport s’ha de tenir precaució perquè les peres no s’expressin ni es sacsegin massa. Una pell danyada pot donar lloc a processos de podridura.

A més, es va assenyalar que els fruits de la pera parisenca no s’han d’emmagatzemar al costat de fruites com el kiwi o els caquis. El millor és guardar les fruites en caixes especials de la mateixa mida, canviant-les amb palla o altre material que fixi fermament cada fruita i eviti que es posin en contacte.A més, durant el transport a llarg termini, les caixes s’han de plegar de manera que l’aire circuli lliurement entre elles.

Conclusió

La pera parisenca es distingeix pels seus deliciosos i bells fruits. L’arbre té unes característiques pròpies que s’han de tenir en compte a l’hora de cultivar-lo al lloc.