Pear Bere

Les característiques, fotografies i opinions dels residents d’estiu sobre aquesta varietat de peres permeten adquirir una gran quantitat de coneixements al respecte. Aquesta varietat va guanyar fama el 1811. Les terres natives d’aquesta varietat es consideren el territori de França o Bèlgica. Quan es tradueix del francès al rus, la paraula "bere" significa "mantega". De fet, l’especificitat d’aquesta varietat és la polpa de consistència delicada i suau. Pear Bere va començar a sotmetre's a proves estatals el 1947 i, posteriorment, va rebre el reconeixement mundial.

Llista de països en què aquesta varietat és àmpliament difosa:

• Rússia.
• Bielorússia.
• Ucraïna.
• Armènia.
• Geòrgia.
• Moldàvia.
• Àsia mitjana.

Pear Bere: descripció

Foto de Pear Bere Giffard

- El creixement de la collita fruitera és d'aproximadament quatre-cents centímetres. La corona té forma de piràmide regular, més aviat estesa, al cap d’un temps es torna asimètrica.

- Les branques joves tenen un gruix normal, el color és gris i verdós al mateix temps.

- Les fulles són ovals, de mida gran, amb puntes lleugerament punxegudes.

- La longitud del pecíol és d'aproximadament vuit dècimes i una sencera cinc dècimes de centímetre, els ronyons són aplanats.

- Les inflorescències són blanques com la neu, de grans dimensions i de diàmetre gran. Els pètals tenen la forma d’un oval regular.

- El procés de floració d’un arbre fruiter cau l’últim mes de primavera.

- El cultiu és gran i de mida regular. La seva longitud és de vuit a deu centímetres. El pes d’una fruita sol ser de cent vuitanta-dos-cents trenta grams.

- La forma és usualment ovalada, en forma de pera.

- La pell sol tenir un color verdós o groguenc, afectant l’etapa de maduració.

- La fruita té un gust dolç, hi ha una lleugera acidesa, es pot sentir un delicat aroma de nou moscada.

- Les dates de maduració dels fruits cauen entre el primer i el segon mes de tardor.

- El cultiu pot romandre durant molt de temps sense perdre el seu sorprenent sabor.

- El nivell de resistència al fred és força baix. Val la pena pensar-ho bé abans de plantar un arbre fruiter a Crimea o Krasnodar.

- La quantitat de collita és gran. La formació de fruits a l’arbre comença quan l’arbre arriba als tres a set anys.

- El nivell de resistència a diverses malalties és elevat, però calen procediments preventius.

- Pear Bere és un cultiu parcialment autofèrtil, cosa que significa que, per augmentar el nombre de fruits, es recomana plantar arbres pol·linitzadors a prop.

- L’arbre fruiter fa més de cinquanta anys que creix.

Varietat de pera Bere: varietats

Foto de Bere Bere Ardanpon

Pear Bere té diverses varietats conegudes. Tots tenen detalls interessants: temps de maduració, aparença, temps de maduració, resistència al fred i canvis bruscos de temperatura. A continuació es detallen les varietats més famoses:

• "Ardanpon".

Aquesta varietat es classifica com a varietat d’hivern. La varietat es va obtenir a Bèlgica al segle XVIII. La collita fruitera va rebre el nom del seu desenvolupador. La perera creix alt. La corona té forma de piràmide regular, més aviat gruixuda. El cultiu és de grans dimensions, en forma de pera o en forma de campana, amb una closca desigual. La massa d’una fruita és de dos-cents a dos-cents cinquanta grams. La carn és de color blanc com la neu, de gust dolç, es nota un lleuger retrogust acre. El contingut de sucre s’estima en deu punts i dues dècimes de percentatge.La pell és de color groguenc clar amb algunes taques marronoses. Els fruits difereixen en la seva llarga vida útil, fins a aproximadament cent quaranta dies i no perden el seu sorprenent sabor. La característica esmenta que aquesta varietat només es pot cultivar a les regions del sud. Porta una quantitat mitjana de collita a Crimea. Baix nivell de resistència a la malaltia de la crosta.

• Hardy.

La varietat va aparèixer al territori de França. L’arbre fruiter és potent, creix alt. La corona té forma de con regular, hi ha una extensió a la part superior, les branques són potents. Les branques creixen horitzontalment, hi ha una lleugera depressió. El pes d’una fruita és de cent cinquanta-dos-cents grams. La polpa és cremosa, farcida de suc, agredolça al mateix temps al gust, amb un delicat aroma. La pell és ferma, no humida, el color és groguenc amb taques marronoses i vermelloses, que només són visibles a la llum del sol.

Aquesta varietat no és capritxosa a l’hora d’escollir un lloc d’aterratge. La verema comença al començament de la temporada de tardor.

• "groc".

Una varietat reproductiva, originària de Rússia. També es zonifica per al cultiu a les regions del nord. Als cercles dels residents d’estiu, també se l’anomena “acurat”. Els arbres fruiters creixen baixos i ordinaris cap amunt. La corona té forma de cercle. Les fulles són de color verdós clar, la part frontal de la fulla no brilla, hi ha vores dentades al llarg de les vores. Les petites flors es recullen en inflorescències. La massa d’una fruita és de cent grams. Els fruits estan ben formats i no presenten irregularitats a la superfície. El color de la pell és groguenc clar, no hi ha tint vermell. La polpa és tendra, plena de suc. La cambra de llavors conté llavors grans, el color és fosc. La fruita té un sabor agre i dolç alhora. La quantitat de sucre a la polpa s'estima en onze punts i dues dècimes de percentatge. Hi ha la possibilitat de transport a llargues distàncies. El cultiu madura al final del primer mes de tardor.

• "Giffard".

Aquesta varietat ens va venir del territori de França i va aparèixer-hi el 1810 a partir de llavors d’una formació desconeguda. L’arbre fruiter creix fins als cinc-cents centímetres. En les etapes de l’envelliment dels cultius, el creixement es desaccelera i augmenta la quantitat de rendiment i el nivell de resistència al fred.

Els brots són prims, de color vermell. El fullatge és gran, de color verdós clar. Quan es madura, la collita es forma correctament. La superfície del fruit no presenta irregularitats, hi ha punts marronosos. La polpa s’omple de suc, es fon a la boca, té un sabor agredolç alhora. Els fruits maduren al final del primer mes de tardor. El procés fructífer és feble. La massa d’una fruita arriba als cinquanta-cent grams. Es manté madur entre tres i cinc dies. El cultiu de fruites no tolera el fred. Aquesta varietat té un alt nivell de resistència a les malalties fúngiques.

• "or".

Aquesta varietat es classifica com a espècie estival, criada a Bielorússia. L’arbre fruiter creix tres-cents centímetres més amunt. La corona s’espesseix abundantment, cosa que significa que cal realitzar una poda oportuna. L’arbre comença a donar fruits quan arriba als cinc a sis anys. Els fruits maduren al tercer mes d’estiu. La quantitat de cultiu és gran. Immediatament després de la maduració, es poden conservar els fruits durant una o dues setmanes. La varietat es distingeix per un alt nivell de resistència a diverses malalties, per exemple, a la crosta i al càncer bacterià.

Foto de Pear Bere

• "Clergeau".

Aquesta varietat va arribar al nostre país des de l’Europa occidental. La varietat va rebre el nom del seu creador. L’arbre fruiter creix fins a una alçada normal, la corona té la forma d’una estreta piràmide. El fullatge és petit, estret cap al final. El cultiu és dens, amb bon gust i una olor agradable.Els fruits maduren la primera setmana del primer mes de tardor. Val la pena eliminar les fruites immediatament, en cas contrari cauran i perden el gust. L’arbre comença a suportar la collita quan arriba als quatre a cinc anys. A les regions més septentrionals, la collita fruitera necessita protecció contra el fred.

• "Krasnokutsky".

L’arbre fruiter difereix en el creixement normal. Forma una corona en forma de con regular, lleugerament arrodonida. Amb una poda constant, s’eliminen els brots anuals. Les fruites són de grans dimensions, el pes d’una fruita és de dos-cents a dos-cents cinquanta grams. El fruit té una forma allargada, verd i groc al mateix temps, hi ha un color marró. La polpa és grassa, de color groguenc, plena de suc. Té un gust àcid i dolç alhora, es pronuncia una olor agradable. Els tastadors van valorar el gust en quatre punts i cinc dècimes en una escala de cinc punts.

Els primers fruits es formen al cinquè any de vida de l’arbre. Després de cinc anys més, és possible recollir fruites amb un pes total de fins a cinquanta quilograms. En arribar als quinze anys, el pes de la collita augmenta fins als cent vint quilograms. El temps de maduració dels fruits cau entre el primer i el segon mes de tardor.

• "Crimea".

Aquesta varietat és una varietat reproductora, els especialistes en reproducció la van obtenir el 1964 amb l'ajut de la pol·linització gratuïta d'una altra varietat, la seva terra natal és França. Els cultius fruiters creixen de mides normals, tenen una corona amb forma de piràmide regular i no tenen engrossiment. La collita és nombrosa, de vegades el pes d’una fruita pot arribar als cinc-cents vint grams, però amb més freqüència el pes arriba als tres-cents quaranta grams. La superfície presenta irregularitats, lleugeres nervadures. El fruit té una forma regular de pera. El color de la fruita és verd i groguenc alhora; quan madura, la fruita té un color taronja. Té petites tiges. La polpa és cremosa, tendra i de gust dolç. Les dates de maduració cauen la segona setmana del primer mes de tardor. El nivell de resistència al clima fred és elevat, així com la immunitat, la quantitat de collita és gran i regular. Les flors no es deterioraran a causa de la primavera freda.

• "Ligeria".

És impossible saber d’on prové aquesta espècie. Se suposa que la varietat es va obtenir el 1782 a la República Txeca. La collita fruitera és de gran alçada, l’arbre no és compacte. El fruit és rodó o en forma d’ou. La superfície no presenta desnivells, tubercles. La polpa s’omple de suc, saborosa, amb una olor suau a nou moscada. La pell és prima. El color dels fruits madurs és verdós clar. Passat el temps, adquireix un to groguenc. La massa d’una fruita arriba als cent vint-i-cent seixanta grams. Els fruits maduren el primer mes de tardor.

• "Loshitskaya".

Quan s’aconsegueix l’edat de cinc anys, l’arbre fruiter comença a conrear i, quan arriba als deu anys, és possible obtenir un cultiu amb un pes total de quaranta a cinquanta quilograms. El cultiu té una forma àmplia en forma de pera, de mida aproximadament idèntica. La massa d’una fruita arriba als setanta-cent grams. La polpa s’omple de suc i té un bon gust. El color del fruit és verdós pàl·lid, quan és madur té un color groc clar. Els fruits es cullen de l’arbre la segona setmana del primer mes de tardor. Les fruites es poden contenir fins a catorze dies. El nivell de resistència a diverses malalties és mitjà, però té un alt nivell de resistència al fred.

• "Escot".

Aquesta varietat és de maduració tardana, obtinguda a França. Creix ràpidament. Crohn té un espessiment mitjà. La collita fruitera té un alt nivell de resistència a la crosta i a la malaltia de la septòria. El nivell de resistència al fred és mitjà. La collita és de mida petita, normalment el pes d’un fruit arriba als dos-cents grams. La pell és fina, de color verdós o groguenc.El temps de maduració cau el darrer mes de tardor. Es pot conservar fins a noranta dies. Hi ha la possibilitat de transportar fruites a llargues distàncies. La varietat és ideal per a plantacions abundants. Segons les opinions dels residents d'estiu, s'esmenten els detalls d'aquesta varietat: la cara frontal desigual de la fulla, les espines disponibles, els fruits grans.

• "Maria".

Aquesta varietat té collita a la temporada de tardor, quan arriba als tres anys. La collita fruitera creix d’una mida normal. La corona té forma de piràmide regular. La pell és fina, no greixosa, tendra. El color de la pela és groguenc i verdós al mateix temps, amb petits punts. En el procés de maduració, el color de la fruita canvia a daurat. La polpa té grans petits, blancs com la neu, dolços i plens de suc. El nombre de fruits de cada arbre arriba als quaranta quilograms. La varietat es caracteritza per un alt nivell de resistència al fred i immunitat.

Pera Bere Maria

• "greixós".

Una collita fruitera es va criar al segle XVIII al territori de França. Fa temps que es cultiva a Crimea. Aquesta varietat té un creixement abundant i asimètric. La corona té una forma en forma de piràmide regular, que consisteix en un parell de potents branques. En sòls fèrtils, la corona s’espessa. La collita és allargada. Molt sovint, els fruits tenen dimensions normals, però hi ha fruits que pesen cinc-cents grams. El peduncle és allargat, té forma d’arc, de color grisenc. La pell és ferma, però prima. El color dels fruits no madurs és verdós i el dels fruits madurs és groguenc o daurat. La polpa s’omple de suc, tendra, dolça, amb un sabor increïble. Hi ha la possibilitat de transport a llargues distàncies i manteniment a llarg termini. El fruit madura al començament de la temporada de tardor, però hi ha casos de sobreexposició especial durant trenta dies. D’aquesta manera la collita és més gran i amb més sucre.

• "Micurina d'hivern".

La varietat rep el nom del seu creador, les varietats pares són "Ussuriyskaya salvatge" i "Royal". Avui en dia, aquesta varietat no té molta demanda a causa de la poca collita.

La collita fruitera creix potent i gran. La corona té forma de piràmide regular, molt ramificada, ampla. Les fulles tenen la forma d'un oval regular amb una lleugera esmolada a la punta, de color verdós clar. El cultiu és petit i irregular. La superfície és lleugerament desigual, però no brillant. Les característiques mencionen el color de la fruita madura, de color verdós pàl·lid, però creient l'opinió dels residents d'estiu i les fotografies d'Internet, amb un manteniment prolongat hi ha un color groguenc. La massa d’una fruita arriba als cent grams. La polpa és blanca com la neu, àcida i de gust dolç alhora, amb una lleugera astringència. La quantitat de sucre s'estima en un deu per cent. Hi ha un alt nivell de resistència a la malaltia de la crosta.

• Moretini.

Aquesta varietat es va obtenir a Itàlia. Al nostre país, està pensat per al cultiu al nord del Caucas. La collita fruitera creix d’alçada normal. La corona té forma de piràmide regular. Les branques s’estenen des del tronc amb un angle de quaranta graus. Les branques creixen rectes. La ramificació es desenvolupa normalment. L’escorça és grisenca i les branques són verdoses. El cultiu té un diàmetre lleugerament més gran que els fruits de pera habituals. La pell és prima, lleugerament grassa, brillant. Quan està completament madur, el fruit té un color groguenc clar amb un to rosat. El peduncle té una mida normal. La polpa és blanca com la neu, tendra, dolça, plena de suc. El contingut de sucre es va estimar en un onze per cent. La collita comença el segon - tercer mes de l’estiu. Dels inconvenients, hi ha un petit nivell de resistència al fred.

• "Moscou".

Aquesta varietat es considera el resultat d’un treball de selecció, en el procés del qual es van creuar les cultures del període de maduració de l’estiu i la tardor. Aquesta varietat es considera de cultiu primerenc, comença a conrear quan arriba als tres anys. Els fruits maduren en brots petits. Si els fruits no s’eliminen a temps de l’arbre, maduraran massa i cauran. Aquesta varietat és excel·lent per a ús universal i també té un alt nivell de resistència al fred, l’estrès i diverses malalties.

• "piano".

Aquesta varietat també és el resultat d’una selecció d’especialistes italians. Els cultius fruiters no es conreen al nostre país, ja que presenten un baix nivell de resistència al fred. L’arbre simplement no suportarà el clima rus. Crohn té un espessiment mitjà. Flors de color blanc com la neu. Dels inconvenients, es poden observar tècniques agrícoles especials i un baix nivell de resistència a la crosta.

• "Rus".

L’arbre fruiter està classificat entre les varietats de tardor i hivern. La pera creix quatre-cents centímetres. La corona creix abundantment. L’escorça és de color grisenc. El pinzell en forma de paraigua inclou moltes inflorescències. Segons els residents d’estiu, aquesta varietat té un gust increïble. L’escorça és densa, amb lleugeres irregularitats. Hi ha la possibilitat de transport a llargues distàncies i manteniment a llarg termini.

Pear Bere: plantació i cura

Pear Bere Winter Michurina

Seguir els procediments de cura assegurarà una forta immunitat i un procés de fructificació regular.

La perera creix bé en sòls lleugers, solts i fèrtils, amb acidesa, aproximadament de 5,7-6 pH. És millor donar preferència als chernozems, sòls grisos del bosc amb margues. En sòls argilosos, excessivament pobres i pesats, la cultura no sobreviurà. Independentment del fet que la planta prefereixi l’aigua, cal plantar un arbre en zones amb una capa freàtica d’almenys dos-cents centímetres.

Pear Bere no reacciona bé a un canvi en el lloc de creixement, cosa que significa que és necessari seleccionar un lloc adequat. Inicialment, el lloc hauria de contenir un arbre i tenir una quantitat suficient de llum. Es recomana escollir el costat oest o sud-oest.

La plantació de plàntules al lloc es realitza a la temporada de primavera o tardor, és a dir, al segon mes de tardor, després que el fullatge hagi caigut, i a la temporada de primavera el primer mes de primavera, abans de la floració dels cabdells. Un mes abans del procediment, el sòl es desenterra, abocant sorra, torba, humus i fertilitzants minerals. La mida del forat de plantació per a aquest cultiu s’ha de fer vuitanta centímetres per vuitanta centímetres i cent centímetres de profunditat. Mides calculades amb un marge per a un millor creixement i desenvolupament del sistema arrel. Al final del procediment, la plàntula s’humiteja a fons. El sòl prop del tronc està cobert, cosa que permetrà mantenir el nivell de líquid requerit al sòl. L'espai entre uns i altres es compon de quatre-cents centímetres, entre les files de quatre-cents a cinc-cents centímetres.

A més, la cultura requereix acurades accions agrotècniques:

• Els arbres no necessiten humitat regular. N’hi ha prou amb quatre o cinc cremes hidratants en tres mesos. Si la temporada d'estiu té molts dies secs, la quantitat d'humitat augmenta. El volum del líquid es calcula seguint una velocitat de trenta litres per metre quadrat.
• El nombre de fertilitzants produïts es selecciona en funció de l’edat del cultiu. Un arbre jove requereix fertilització. A la temporada primaveral, es col·loca nitrogen, uns vint grams per metre quadrat. L’adob orgànic s’aplica una vegada cada tres anys.
• La formació de la corona es realitza quan l’arbre arriba als dos anys. Es poden de tres a quatre branques que es troben en un espai igual. Disminuïu les branques un quart. El tronc es fa trenta centímetres més alt que altres branques.Totes les estacions de primavera produeixen podes sanitàries.
• Aquest arbre no té un alt nivell de resistència al fred, la qual cosa significa que es necessita refugi per a la temporada d’hivern. El tronc i les branques estan cobertes amb un drap especial per transferir la temporada d’hivern.

Diverses malalties i paràsits

Pear Bere Dur

A les parcel·les, aquest cultiu de fruita pot patir algunes malalties, com ara òxid, malalties del mosaic, crosta, podridura de la fruita, cremades bacterianes, taca viral subcutània, càncer negre, fongs de sutge, així com citosporosi.

Les malalties del fong es poden curar. Els productes químics són medicaments eficaços, per exemple, podeu comprar líquids de Bordeus, sulfat de coure i molt més. Immediatament després d’establir el diagnòstic, s’ha de triar el tractament adequat, ruixar les branques, el fullatge i les flors. Les malalties del fong són molt més difícils de curar. És possible l’ús d’antibiòtics. Si no hi ha cap canvi notable, traieu immediatament la planta del lloc i cremeu-la.

El més freqüent és que l'àcar de la vesícula, l'àcar de les fulles subcrustals, els pugons i les arnes ataquin la collita fruitera. És possible utilitzar remeis de la medicina tradicional.

No prestant atenció al gran nombre de maneres de combatre diverses malalties i paràsits, és necessari dur a terme procediments preventius. Què inclouen:

• - poda de branques seques, infestades i trencades.
• - destrucció de fulles caigudes.
• - collita de males herbes.
• - afluixament del sòl.
• - emblanquinat dels troncs.
• - polvorització oportuna amb productes químics.

Pear Bere: ressenyes

Pera Bere Clergeau

Alexander Andreevich, de cinquanta-tres anys, ciutat d'Irkutsk

A la meva casa, la meva família cultiva cinc varietats diferents de peres, és clar que també hi ha una pera. El seu gust és el millor, si es tria entre els que creixen a la meva casa d'estiu. L’aspecte és senzillament sorprenent, aquestes peres s’han d’eliminar als anuncis. Vaig decidir provar de vendre-les.

Elena Sergeevna, de quaranta anys, regió de Moscou

Al meu marit i a nosaltres ens va agradar molt aquesta varietat. El meu coneixement d'aquesta espècie va passar a la casa d'estiu del marit del meu germà fa deu anys. L’endemà, la meva família i jo vam anar al mercat a buscar una plàntula. I ara creix, l’arbre va fer mal una vegada, però ràpidament vam fer front a aquesta malaltia. M’agrada menjar peres crues.

Resumint

Les característiques, fotografies i opinions dels residents d’estiu en la selecció de qualsevol planta són simplement necessàries. Pear Bere és considerat el més popular, la seva demanda només creix.