Mora del jardí

La mora del jardí és una planta especial que produeix baies molt saboroses i saludables. A més, és molt popular entre els jardiners precisament pel fet que és realment totalment sense pretensions i es pot cultivar en qualsevol condició. La mora del jardí és un subgènere d’un gènere més gran anomenat Rubus. Als orfes de mida mitjana i a les zones corresponents, les mores arbustives s’utilitzen més sovint en el cultiu i també tenen un altre nom: kumanik. A més, també s’hi cultiva l’anomenat nabiu.

Les móres del jardí són el parent més proper dels gerds. Però, al mateix temps, aquesta planta no es cultiva a escala industrial molt sovint, sobretot si parlem d’estats europeus. Al territori del continent americà, les móres continuen sent un cultiu increïblement popular, de manera que només cal tenir en compte les característiques d’aquesta planta, els detalls específics de la sembra i la cura de les móres.

A Rússia, la mora del jardí és una planta que s’adapta millor de tot i creix directament a la natura, i entre els jardiners la cultura no és tan popular com la mateixa gerd i les seves varietats. D’una manera o altra, cada any els jardiners poden distingir els avantatges i els punts forts de les móres i, per tant, és possible conèixer un gran nombre de varietats i arbustos de móres a les seves parcel·les personals i no cap altra.

En aquest article analitzarem amb més profunditat les característiques de les móres, i també explicarem no només les seves característiques, sinó també assenyalarem tota la varietat de varietats i espècies, les seves propietats i per què les móres poden ser tan útils per al cos humà.

Mora del jardí: descripció de la planta, les seves característiques, plantació i cura

Una mora del jardí és una planta que pot créixer com a arbust o com a vinya de ple dret.

El brot de la tija és molt llarg i flexible; a la seva superfície hi ha un gran nombre d’espines molt afilades, a causa de les quals de vegades no és tan fàcil cuidar la planta. A més, pel que fa al rizoma, és perenne, a causa del qual la planta es pot localitzar al mateix lloc durant molt de temps i no perd completament les seves característiques varietals i de creixement.

Avui podem comptar diverses varietats que no tenen espines; això és el resultat de molts anys i un treball minuciós dels criadors que estan molt preocupats per facilitar als jardiners la cura dels cultius. També tenen un nivell de productivitat bastant estable, són resistents als atacs de plagues i a diverses malalties.

Si instal·leu un suport al costat de l’arbust durant la plantació (per exemple, un forat), podeu estar segur que l’alçada dels brots serà suficient, de vegades arriba als dos metres, i això està lluny del límit. Les fulles de la planta es divideixen en diverses parts, estan serrades, el seu color és bastant pàl·lid, verd. Poden ser lleugerament pubescents: això és visible a simple vista i també podeu sentir pubescència si toqueu les fulles.

Quan la mora del jardí comença a florir, es pot convertir en una meravellosa planta melífera. El diàmetre de les flors, pintades de blanc, no supera els tres centímetres. Obren en el període de juny a agost, aquí depèn molt de quina varietat i espècie pertany a aquesta planta.També dependrà de les condicions climàtiques que es desenvolupin a la zona on realment creix la cultura de la mora.

Al sud, la floració pot començar molt, serà més abundant i, en conseqüència, el rendiment de les móres serà més alt. Però si la mora del jardí creix en regions més fredes i menys estables climàticament, llavors la floració pot arribar més tard, i és poc probable que sigui abundant. Tot i que val la pena assenyalar que les noves varietats de mores híbrides són més resistents, si parlem directament de les condicions climàtiques i de temperatura, i aquestes varietats poden créixer a qualsevol lloc i de qualsevol manera.

Els fruits maduren a l'agost, es pinten amb una ombra fosca i negra, sovint es forma una flor a la superfície de les baies, cosa que fa que les baies siguin lleugerament blavoses, però aquesta floració s'esborra per l'acció mecànica del jardiner.

D’una manera o d’una altra, és bastant difícil conrear mores, sobretot si parlem d’aquells jardiners que no tenen molta experiència en aquest tema. Fins i tot els jardiners experimentats de vegades s’enfronten a alguns problemes i contradiccions en el cultiu de móres, i aquí l’única pregunta és quant vol cultivar mores el jardiner.

Les seves baies es distingeixen per propietats útils i pel fet que resulten molt gustoses. Per tant, si un jardiner aconsegueix cultivar una mora, pot estar segur que tots els seus esforços no van ser en va.

Normes de plantació de mores de jardí

Es recomana plantar una mora en un espai obert a període de primavera, a partir dels darrers dies d'abril. També podeu ajornar la plantació als primers dies de maig, just en aquest moment el sòl per plantar ja escalfarà notablement i, en conseqüència, les possibilitats que els arbustos de mores s’adaptin perfectament a les noves condicions seran més altes.

Al mateix temps, no es recomana organitzar una plantació de tardor per a aquest cultiu, ja que hi ha poques probabilitats que la planta tingui temps d’adaptar-se a les noves condicions abans que es produeixi gelada, cosa que significa que el material de plantació simplement morirà. perdut i definitivament no serà objecte de restauració.

Les móres del jardí arrelen bé assolellat, Bé llocs il·luminats, que al mateix temps s’ha de protegir dels vents o corrents d’aire. L’objectiu és precisament que el vent pot danyar la planta i també pot danyar el fullatge, fer que caigui de manera profunda o que no hi hagi ovaris a causa de les corrents d’aire. A més, en principi, en condicions massa ventoses, disminueix la probabilitat de pol·linització normal i, per tant, la quantitat de fructificació, el seu volum disminuirà significativament.

Parcel · la per plantar, no hauria d’estar a la plana; serà millor si es troba al vessant sud. En aquest cas, es podrà protegir la planta dels vents, en particular dels vents del nord i de l’est, que es consideren els enemics més perillosos per a les móres i els seus ovaris.

Pel que fa al sòl, un sòl ben drenat és ideal per a una planta. el sòl, que passarà perfectament l’aire i la humitat. Ha de ser un sòl franc, literalment saturat de components útils, nutritius i minerals, que al seu torn saturarà la plantació i, en conseqüència, les móres només es desenvoluparan encara més fortes i ràpides, preservant la capacitat de produir una collita abundant.

El franc argentós també es pot utilitzar per al cultiu de mores. imprimació. Si planteu una mora en un sòl carbonatat, hi ha una alta probabilitat que la planta sigui deficitària en components com el ferro i el magnesi, de manera que hauríeu de tenir cura de la selecció del lloc i de la preparació del sòl amb antelació perquè la planta se senti bé.

Abans de plantar la planta en terreny obert, cal assegurar-se que el sòl satisfà totes les necessitats ideals d’un cultiu com les móres, i això és molt important des del punt de vista de la tecnologia agrícola.

En general, el lloc es pot començar a preparar a partir de la tardor. S’eliminen totes les males herbes, elements de les plantacions anteriors, en general, idealment, netejar completament la zona de qualsevol cosa innecessària. També és necessari destruir tots els microorganismes patògens, totes les plagues del lloc, perquè si no ho feu, continuaran realitzant la seva activitat vital en aquestes condicions i és molt probable que el sòl empitjori. i pitjor per les seves característiques i, com a resultat, plantades en ella, les plantes aviat seran atacades i moriran.

Si el sòl s’alimenta i fecunda sistemàticament, no cal aplicar fertilitzants especials destinats específicament a les móres, ja que simplement seran superflus.

No s'hauria de permetre una sobrealimentació de la planta, en cas contrari això provocaria que la massa verda creixi molt abundant i, com a resultat, la planta no tindrà força per formar els ovaris i, per tant, no hi haurà collita a tot. Com podem veure, tots els requisits i condicions agrotècniques estan estretament relacionats entre si i en cap cas s’han d’ignorar, ja que això afectarà negativament el creixement de la planta i la seva fructificació.

Si hi havia altres cultius abans de la mora, és molt probable que el sòl estigui completament esgotat o que s’esgoti parcialment. Per tant, a l’hora de preparar fosses per plantar móres, compost, humus, sulfat de potassi, superfosfat, s’hi haurien d’afegir fertilitzants orgànics i minerals, que saturaran el sòl perquè satisfaci prou totes les necessitats de la planta, s’aboca aquesta barreja de sòl sobre el sistema arrel. Al cap i a la fi, és a través de les arrels que les móres poden rebre tot l’espectre de nutrients i minerals. I és a través del sistema arrel que es subministraran tots els oligoelements que necessita una nova plantació al lloc.

Si un jardiner s’estableix un objectiu seriós: fer créixer una mora forta i sana, que donarà una fructificació anual abundant i completa, no oblideu les regles per a la cura de la planta, ni tampoc la tecnologia agrícola, perquè aquest és precisament el secret d'un aterratge excel·lent.

També val la pena prestar-hi atenció elecció de qualitat i sostenible plàntules, que s’adquirirà a més. El millor és comprar planters a vivers provats que tinguin una bona reputació en aquesta matèria i en aquesta activitat.

El millor és triar plantules anuals, que al mateix temps es distingeixen per un sistema radicular ben desenvolupat. A més, les plàntules anuals ja han de tenir almenys dues tiges fortes, el seu diàmetre ha de ser superior a cinc mil·límetres. I també cal parar atenció a les arrels: en elles el jardiner ha de trobar almenys un sòl complet i correctament format.

Pel que fa a les mides pous d'aterratge, llavors els seus paràmetres depenen completament de quina edat i en quines condicions es va adquirir la plàntula. Quan un jardiner tria un lloc per plantar móres, ha de tenir en compte que per a qualsevol altra planta hi ha d’haver una distància impressionant de la móra (almenys un metre).

Si és possible, és clar, heu d’intentar mantenir una gran distància perquè les plantes se sentin el més còmodes possibles. Si el jardiner va decidir plantar en grup la mora, la distància entre els arbusts dependrà directament del mètode de cultiu que va utilitzar el jardiner.

Per exemple, pot ser un mètode d’arbust o de cinta, tot depèn, per descomptat, de les habilitats del propi jardiner.

Si el jardiner ho aprofitava mètode arbustiu, llavors en un forat de plantació es poden plantar no un planter, sinó dos o fins i tot tres.A més, tots ells haurien de tenir un nivell de formació de brots bastant baix i la disposició dels forats de plantació hauria de correspondre a l’esquema de 180x180 centímetres, ni més ni menys. Per què els brots haurien de ser baixos en aquest cas, ja que en cas contrari conduirà a un engrossiment excessiu de la plantació. I això tindrà un efecte extremadament negatiu sobre l'estat de la planta, ja que no podrà desenvolupar-se amb normalitat durant molt de temps i donar fruits.

Si el jardiner ho va triar mètode de cinta conreu de mores, aquí hi ha subtileses. Molt sovint, aquest mètode s’utilitza només per cultivar varietats de móres amb brots millorats. En aquest cas, les plantes es planten en una cadena que no s’interromp. La distància entre les plàntules ha de ser aproximadament d’un metre i l’espai entre fileres també ha de ser molt extens: de dos a dos metres i mig, ni més ni menys.

Les plàntules de mora es col·loquen en solcs o fosses prèviament preparades, el seu sistema radicular s’ha de redreçar acuradament, intentant no fer mal a les plantes. Les arrels s’han de dirigir en diferents direccions, no han d’entrar en contacte amb les arrels de les plantes veïnes. A continuació, el sistema radicular s’espolvora acuradament amb una barreja de sòl nutritiva, que es va fer d’acord amb la composició. Escampeu les arrels perquè el cabdell s’aprofundeixi tres centímetres, sense més.

També val la pena considerar alguns punts. Per exemple, de manera que el forat no s’ha d’escampar massa, de la mateixa manera que no s’ha d’espolvorear el solc; el sòl no ha d’arribar al nivell de la superfície del lloc. Hi hauria d’haver un buit o l’anomenada osca perquè durant el període de precipitacions s’acumulin aigua en aquests buits neu, pluja o fosa, cosa que facilitarà el procés de regar les plantes.

Quan les plantes es planten en terreny obert, el sòl que els envolta s’ha de matinar una mica amb les mans i, a continuació, es reguen els arbustos. Per regar, un arbust necessitarà de tres a sis litres d’aigua sedimentada a temperatura ambient. No regueu la planta amb aigua freda; en cas contrari, les plàntules de mores experimentaran un estrès real, hi ha un gran risc que després la planta es negui completament a créixer i desenvolupar-se, per no parlar de la fructificació.

Quan el líquid s’absorbeix completament al sòl, els forats o buits s’han d’escampar amb cobertor, la capa del qual hauria de fer uns cinc centímetres. El cobert pot ser fems o en forma de compost de torba, tot depèn de quines substàncies i components tingui el jardiner al seu lloc.

Les plàntules plantades s’escurcen: es porten a una alçada de vint centímetres sobre la superfície del sòl. En aquest cas, les branques del fruit estan completament tallades. No us haureu de preocupar del tot per la planta: s’adapta molt ràpidament i donarà creixement a nous brots. Sobretot si el jardiner va seguir totes les regles de la tecnologia agrícola en plantar.

Mora del jardí: cura

Per descomptat, a molts els preocupa la qüestió de com cuidar adequadament les móres, quins són els requisits agrotècnics i què inclouen. Quan es cultiven mores, és imprescindible estar preparat perquè la planta s’hagi d’humitejar de tant en tant, afluixar el sòl al voltant de l’arbust i eliminar les males herbes. perquè el lloc estigui sempre net i ordenat.

A més, les móres, com altres cultius, és important alimentar-se, tallar i formar un arbust perquè la corona no esdevingui massa espessa, no es formin malalties perilloses, ni bacteris ni fongs. De vegades, les móres també s’han de tractar amb solucions i preparats especials per tal de prendre mesures preventives contra plagues i malalties. Els jardiners inexperts hauran de dominar totes les subtileses de la cura d’una mora perquè els seus intents i esforços no siguin en va.

En general, al principi, les móres poden ser molt difícils de cuidar, però quan la mà estigui plena, el mateix jardiner se sentirà molt més segur.Però si, no obstant això, el cultiu d’un arbust fort i fèrtil per part d’un jardiner és, en primer lloc, hauríeu de seguir algunes regles, subtileses i consells per obtenir un resultat realment decent. Comencem la nostra descripció, potser, amb com cuidar les móres a la primavera i a l’estiu.

A la primavera es recomana assegurar-se d'instal·lar enreixat sota les móres, lligueu-hi més tard les tiges, que a poc a poc van començar a donar fruits. Per fer-ho, cal agafar els pilars més forts, l’alçada dels quals no ha de ser superior a dos metres, cavar en aquests forts pilars al principi de la fila i al final, a banda i banda dels arbustos de mores. ells mateixos. I també s’instal·len enreixats entre el primer i l’últim cada deu metres.

No cal lligar les tiges joves, sinó que només s’han de guiar acuradament perquè després puguin agafar el filferro. Al mateix temps, la direcció de les tiges ha de ser controlada periòdicament pels mateixos jardiners, ja que no pot ser caòtica; això deteriorarà no només les característiques externes de la planta, sinó que també en pot patir la salut.

Quan creixen varietats erectes i subespècies de móres, convé recordar alguns punts aquí. Per exemple, òbviament s’hauria d’adonar que en el primer any de vida de les plantes és poc probable que es formin fruits als arbustos. Perquè finalment comencin, però ja en la propera temporada, val la pena fer-ho pessigar les principals tiges joves, la longitud dels quals ja ha arribat als 120 centímetres.

Per tal de realitzar pessics, les parts superiors de les tiges s’escurcen acuradament deu centímetres i al cap d’un temps les branques laterals començaran a créixer. Les branques laterals també s’escurcen netament quan la planta arriba a mig metre d’alçada. Com a resultat, l’arbust no només tindrà un aspecte molt compacte, sinó també molt net.

En general, aquest procediment no afecta de cap manera el nombre de fruits, de manera que es pot realitzar amb seguretat per controlar el creixement i el desenvolupament del propi arbust.

La fructificació és una qüestió que depèn principalment de la varietat i del tipus de mora, i no dels procediments que realitza el jardiner amb ells. Tot i que, si infringiu algunes de les regles, això pot conduir al fet que la fructificació disminueixi o desapareixerà del tot.

Es requereixen arbustos de mores que s'han plantat a l'aire lliure durant la temporada actual aigua, i això s’hauria de fer sistemàticament. Especialment en les primeres sis setmanes després de la sembra. El reg també es realitza quan el temps promet sequeres prolongades i l’absència de precipitacions fins i tot mínimes.

Si la planta dóna fruits, cal parar especial atenció a la humitat del sòl durant el període de creixement actiu dels fruits i la seva maduració. Per al reg, no preneu aigua que tingui una temperatura baixa i que s’acabi de treure d’un pou. El cas és que, en general, és millor regar una mora amb aigua assentada a temperatura ambient, així com aigua de pluja o de fondre. Al sol, l’aigua s’ha de sedimentar durant dos dies i només després la podreu utilitzar per regar les móres.

Si pren aigua gelada, el sistema radicular de l’arbust experimentarà l’estrès més salvatge, és molt probable que la planta no es recuperi en absolut.

Per tal que el cultiu sigui més ric, sempre s’ha de controlar l’estat del sòl. És necessari el primer espai entre files i dos anys i mig sembrar fems verdsque són grans fertilitzants. També podeu sembrar no només fems verds, sinó també alguns cultius en filera. La resta d’anys d’espaiat entre files es conserven millor a vapor negre, sense sembrar cap altre component en aquestes zones.

Mala herba plantes ja que el lloc està ple de males herbes i vegetació.També cal afluixar el sòl entre les files i fer-ho de cinc a sis vegades l'any, la profunditat de l'afluixament és de deu a dotze centímetres.

Al voltant de la planta també s’aixeca afluixar el sòl amb una forquilla, podeu aparellar-lo suaument per desherbar la zona i afluixar el sòl tan rarament com sigui possible, es recomana omplir la zona de coberta. Com mulch serradures, fulles caigudes, palla, agulles, compost, torba són perfectes. També podeu omplir fems podrits o torba. Aquest mantell no només reduirà el nombre de desherbament i afluixament, sinó que també saturarà el sòl amb nutrients i components.

Quan els fruits maduren als arbustos, els arbustos són absolutament necessaris protegir de la llum solarque brillen directament a la planta. El cas és que les baies cremades pel sol poden perdre la seva atractiva presentació i, a més, poden no ser tan saboroses com s’esperava originalment. Per protegir les móres, es recomana estirar xarxes d’ombra al llarg de les files, i aquest consell és donat principalment per jardiners experimentats que ja tenen una àmplia experiència en el cultiu i la collita d’aquest cultiu.

Amaniment superior - una altra condició important per al cultiu de mores. Val la pena alimentar la planta al mateix temps que s’alimenten totes les altres plantes i arbusts de baies. Al començament de la temporada de creixement, val la pena aplicar fertilitzants orgànics, que es distingeixen per un alt contingut de nitrogen. Els fertilitzants nitrogenats també són excel·lents.

Els fertilitzants a base de potassa s’utilitzen només en una forma en què no hi ha additius de clorur. Si la superfície del sòl està coberta de purins o additius orgànics, les mores no es poden alimentar amb fòsfor. Si el jardiner ha decidit no utilitzar cobert d’aquest origen, serà possible afegir fosfats al sòl, però es recomana fer-ho un cop cada tres anys.

En principi, aquesta és tota la característica d’introduir apòsits per a les móres de manera que rebi totes les substàncies i elements necessaris i perquè la planta se senti còmoda i completa.

Reproducció de mores de jardí

Les mores es propaguen tant a la primavera com a l’estiu. De vegades, la reproducció s'ajorna a l'hivern, però això només s'aplica a algunes varietats i espècies de plantes. Per propagar amb seguretat les plantacions, val la pena utilitzar esqueixos d’arrels (descendents), dividir l’arbust i també el mètode d’esqueixos.

Si tenim en compte les varietats i tipus de mores rastreres, en aquest cas es poden propagar per capes horitzontals o apicals.

En general, les móres són més fàcils de propagar brots apicals... Per fer-ho, a la primavera, heu de triar una tija enfiladissa que ressalti en el fons de la resta de plantes. Està doblegat a la superfície del sòl, la part superior està excavada amb terra, ho fan amb cura. Les capes tenen un període de temps bastant curt que passa abans que prenguin forma les primeres arrels. Els brots forts joves creixen a partir dels brots que es troben directament a terra. Quan això passi, podeu separar el brot de la planta mare. Això s’ha de fer amb cura.

Si el jardiner decideix propagar la planta capes horitzontals, per això, el brot es doblega acuradament a la superfície mateixa del sòl. I, a continuació, al llarg de tota la seva longitud, espolvoreu-lo amb cura amb la barreja de terra. Com a resultat, no creixen alhora un, sinó diversos arbusts nets, que conserven les característiques de la planta mare. Tan bon punt això passi, els arbusts es formaran ordenadament i, a continuació, s’haurien de fer talls entre ells.

Les plantes joves es poden plantar en un lloc permanent de creixement i desenvolupament. En certa mesura, aquest mètode serà eficaç i eficient a la primavera. Però podeu provar d’utilitzar aquest mètode de reproducció altres vegades per veure com es comporten les capes.

Si la planta pertany a una espècie arbustiva, la manera més fàcil serà propagar-la mitjançant ventoses d’arrel... Cada any, només es formen al voltant dels arbusts, només cal manipular-los correctament perquè la planta es reprodueixi amb normalitat. Els jardiners que ja tenen experiència en la multiplicació de conreus ofereixen alguns consells.

Una de les recomanacions és separar i plantar com a parts separades de la planta només descendents l’alçada dels quals sigui de deu centímetres o més. Per tal que la descendència es desenvolupi amb normalitat i es posi en arrels en un lloc nou abans que arribi el fred, s’han de tallar al mes de maig o al mes de juny, ni abans ni després.

Després d’haver endevinat el temps, el jardiner endevinarà exactament les peculiaritats de la plantació i la reproducció posterior no li causarà absolutament cap dificultat. Per tant, és millor escoltar els consells de jardiners experimentats i assegurar-se de complir alguns dels secrets que acaben de revelar.

També hi ha un gran nombre de materials de vídeo que es poden utilitzar per reproduir-se correctament i no cometre errors que les mores poden no perdonar en aquest cas, si parlem de tecnologia agrícola.

Hi ha algunes varietats i tipus de mores que no formen cap ventosa d’arrels al seu voltant. En aquest cas, és millor utilitzar un altre mètode de cria: dividint els arbustos. Extreuen l’arbust amb molta cura, el divideixen en diverses parts. En aquest cas, també val la pena considerar que cada divisió ha de ser correcta i ben desenvolupada. I també ha d’estar sana perquè en el futur no tingui dificultats per arrelar-se i adaptar-se a un nou lloc.

La part de la planta sobre la qual es troba el rizoma vell principal es pot eliminar, ja que és poc probable que doni cap creixement i desenvolupament. És millor concentrar la vostra atenció en esqueixos frescos, ja que, si es planten adequadament, no només conservaran les característiques maternes dels arbusts, sinó que també donaran una fructificació abundant.

Si parlem de varietats rares i valuoses de móres, per a la seva reproducció és millor recórrer a un mètode com aquest empelt... Els esqueixos es tallen perfectament, el millor és fer-ho als mesos de juny i juliol.

Cada tija hauria de tenir alguna part del brot, un brot, una fulla formada i forta, tots els signes que indiquen que la planta és capaç d’adaptar-se perfectament a un lloc nou en el futur i demostrar bons resultats de creixement i desenvolupament. El tall inferior del tall s’ha de tractar amb un preparat que estimuli la formació i el creixement dels rizomes.

A continuació, els esqueixos s’envien a petites tasses o contenidors, que s’omplen prèviament amb el substrat acabat. El substrat conté substàncies com la torba i la vermiculita. També pot ser perlita, argila fina expandida, sorra, que servirà com a excel·lent drenatge, que tampoc no s’ha d’oblidar de cap manera.

Els contenidors es despullen sota la pel·lícula. La temperatura de l’aire en un hivernacle casolà ha de ser còmoda i la humitat de l’aire ha de ser, com a mínim, del 96%. Passat aproximadament un mes, els esqueixos ja haurien d’arrelar-se, per després trasplantar-los a un lloc de cultiu permanent, observant tots els requisits de la tecnologia agrícola.

També hi ha altres mètodes, amb la qual es poden propagar móres. Pot ser capes d'aire i segments del sistema arrel. També són llavors i esqueixos lignificats, però aquests mètodes són generalment excel·lents per a algunes varietats i espècies. Utilitzar-los o no ja és una qüestió personal per al mateix jardiner, així com les característiques de la varietat o el tipus de planta.

Aquests mètodes tampoc són tan eficaços com els que hem descrit amb més detall una mica més amunt. A més, són molt més difícils d’executar i, en aquest sentit, no són tan populars.En principi, cal dir que altres mètodes de reproducció també són força difícils d’implementar, si són els mètodes que utilitza un jardiner novell poc experimentat.

Blackberry garden: preparació per al període hivernal

A la tardor, el jardiner es dedica a preparar la planta per al període hivernal. Inicialment, els arbusts s’han de retallar acuradament. A més, la part del sòl a la zona de l’arrel està coberta amb una capa de coberta per protegir el sòl d’una congelació excessiva.

Si a la regió on creixen certes espècies i varietats de móres, a l’hivern el clima baixa per sota de deu graus, s’hauria de cobrir addicionalment el cultiu perquè no es congeli i mor.

Si les varietats presenten inicialment un tret tan característic com la resistència a les gelades, poden, en principi, suportar sense refugi addicional i poden suportar temperatures de fins a -20 graus. Per tal de cobrir els arbustos per a l'hivern, podeu utilitzar diversos materials i mètodes.

La mora del jardí s’ha de tallar i s’ha d’eliminar dels suports i enreixats, disposats perfectament a la superfície del sòl. A més, a sobre dels brots s’escampen una capa de fulles que pertany al blat de moro i també es cobreix amb un material de cobertura. En general, aquest material pot ser fins i tot una pel·lícula de plàstic, que també protegeix notablement la planta.

Si la varietat pertany al grup vertical, les seves branques seran difícils o impossibles de doblar. Per tant, cap a l’agost, els jardiners fixen pesos a la part superior dels brots, que només doblegen gradualment els brots, més a prop del terra. La mora també té una peculiaritat i rau en el fet que sota la coberta aquesta planta no es fon en absolut, i això suposa un gran avantatge, heu d’estar d’acord.

En aquest sentit, els arbustos es poden cobrir amb substàncies com fenc i serradures, palla i humus, tot el que el propi jardiner té a la mà. No val la pena utilitzar les fulles caigudes com a refugi, ja que en aquestes fulles es poden acumular en gran quantitat microorganismes patògens i espores de fongs. Poden canviar a mores i provocar malalties. També val la pena recollir tot el fullatge a la tardor i eliminar-lo, i aquest fullatge és el que va caure dels propis arbusts de mores.

Com es poden les mores del jardí

La poda de mores és un procediment important que, al mateix temps, requereix molta feina i coneixements, habilitats i, preferiblement, experiència del jardiner. S’ha de tallar sistemàticament amb unes tisores, que estaran ben esmolades i pre-desinfectades. Normalment, la poda està prevista per a la primavera, l’estiu o la tardor.

Com ja hem determinat, les móres es divideixen en diversos tipus: rastrejants i erectes, respectivament, i els mètodes de poda poden diferir entre si, cosa que també s’ha de tenir en compte. Per exemple, en varietats i subespècies de cultiu recte d'aquesta planta, l'alçada dels brots pot arribar als tres metres, la fructificació es forma generalment en brots de dos anys. Els brots d'arrel no es formen, i els brots en la seva forma s'assemblen més a bucles, sobre els quals les branques de fruits creixen en grans quantitats, i també cal parar-hi atenció.

A la primavera, abans que els brots es despertin i comencin a inflar-se, cal tallar la mata. Cal eliminar els brots ferits, els brots ja assecats i que no són viables. També val la pena tallar els brots congelats al primer brot més o menys sa. Els arbusts del primer any no necessiten una poda única, sinó fins i tot doble.

Per estimular el creixement dels brots laterals, al maig val la pena escurçar les branques superiors, traient-ne una longitud de cinc a set centímetres. Al juliol, els brots laterals també es tallen deu centímetres. A més de les branques danyades, també val la pena tallar els brots febles, ja que no donaran cap resultat, però poden treure tota la força de la planta.

Durant la temporada de creixement cal tallar tots els brots d’arrel que han crescut a l’estiu.Només quedaran aquells brots que han aconseguit estirar-se a la primavera, ja que donaran la fructificació més abundant a la propera temporada. Els brots que han crescut a la tardor també s’han de podar a una alçada d’uns dos metres aproximadament. Cal tallar les branques febles, així com les que ja han acabat de fructificar. En cas contrari, eliminaran la força i l’energia de la planta, cosa que significa que el nivell de fructificació pot disminuir.

Malalties i plagues

Les plagues de gerds i mores són iguals. Les móres, que creixen a zones de la latitud mitjana del nostre país, poden patir malalties com l’òxid i l’oïdi, l’antracnosi, la septòria. També podeu trobar signes de taques blanques i didimella, taques morades i podridura, que es produeixen per diversos motius.

Les malalties es formen pel fet que el jardiner no va poder organitzar una cura normal de la plantació, també pel fet que hi ha un excés o una manca de nutrients i minerals al sòl. Si de sobte el jardiner infringeix les regles de la tecnologia agrícola, això també pot conduir al fet que la planta estigui malalta i estressada per tot això.

A més, sovint pateixen arbusts de mores rovellat columnar i de calzeque també provoquen reaccions extremadament negatives. La planta es debilita, perd la seva importància anterior i es pot oblidar del seu fruit. L’òxid només afecta la mora del jardí, que ha aconseguit debilitar-se, la seva immunitat és baixa i, per tant, la planta no pot combatre de manera independent les plagues, els agents patògens i altres bacteris que la perjudiquen.

Inicialment, apareixen malalties a les fulles: les plaques de les fulles estan cobertes de punts, pintades de tons taronja i marró. Amb el pas del temps, a partir de taques, es converteixen en coixinets, comencen a cobrir gairebé tota la part de la placa, passant a les tiges. Per a la prevenció, de manera que els bacteris i les malalties no destrueixin el cultiu, es recomana ruixar arbusts de mores amb líquid de Bordeus. El tractament es repeteix després de la collita dels arbustos per tal de consolidar el resultat immune de la sembra.

En general, líquid bordeaux - Aquest és un remei molt versàtil que pot protegir les móres de la podridura, del míldiu i de les malalties fúngiques i virals. Els arbustos infectats s’han de ruixar amb un preparat de sofre. El millor és fer-ho en un dia clar i càlid, quan la temperatura de l’aire supera els setze graus. A més, la droga salvarà perfectament la mora dels atacs de pugons i paparres; heu d’estar d’acord, és molt convenient tenir un medicament contra tantes desgràcies.

Antracnosi a les móres es pot desenvolupar a finals de maig o a principis de juny. Però normalment aquesta malaltia es forma i es propaga només si en aquella època feia un temps molt plujós i humit, que és el més adequat per al desenvolupament d’aquestes malalties.

Quan una planta és atacada per antracnosi, poden aparèixer taques morades als brots. Amb el pas del temps, aquestes taques es poden fer més grans i afecten moltes altres zones de la planta. Les taques comencen a assemblar-se a les úlceres que tenen un to gris i també apareixen taques pàl·lides vermelloses a les fulles.

Tot plegat parla del caràcter progressiu de la malaltia i que cal prendre mesures urgents per superar l’antracnosa, en cas contrari l’única sortida que tindrà el jardiner és desfer-se de la plantació perquè aquests bacteris no es moguin a altres , plantes sanes. A l'hivern, les tiges afectades es marceixen i moren gradualment.

Per a la prevenció, les plàntules s’han d’examinar acuradament des del principi. Periòdicament, els arbustos de mores s’alimenten amb compost de torba. A més, la planta necessita l'alimentació oportuna, el desherbament, perquè se senti còmode.

L’atenció és realment important a l’hora de combatre malalties i bacteris, fongs i virus.

En parlem també septoria. Dit d’una altra manera, aquesta malaltia s’anomena taca blanca. La infecció està molt estesa. Bàsicament, podeu definir la malaltia mitjançant alguns signes. Les tiges i les fulles de les fulles es veuen afectades principalment. Sobre ells, el jardiner nota taques marrons fosques, que es tornen més clares amb el pas del temps, però al mateix temps la vora continua sent la mateixa ombra fosca. És necessari combatre la malaltia immediatament, en cas contrari, s’estén molt ràpidament per tot l’arbust, cosa que provoca la seva mort.

Taca porpra - didimella... La malaltia sol afectar els cabdells de la planta i també pot conduir al fet que les fulles s’assequin gradualment i s’extingeixin. De vegades, el brot pot assecar-se i morir. A mesura que la malaltia es desenvolupa i avança, els cabdells es tornen negres, les fulles es tornen molt fràgils i gairebé sense vida.

També poden aparèixer taques necròtiques fosques a la superfície de les fulles, cosa que indica que la malaltia progressa. I en el futur serà més fàcil desenterrar l’arbust i eliminar-lo de manera que no infecti encara més les plantacions sanes de mores o altres arbusts i arbres de jardí de fruites i baies.

Botritis - en altres paraules, aquesta malaltia s’anomena podridura grisa i es desenvolupa principalment en temps plujós i humit, quan es nota una gran quantitat de precipitacions. Quan l’arbust es veu afectat, els fruits de la mora comencen a podrir-se.

Per tal de prevenir aquesta malaltia, és millor no plantar arbusts de mores massa a prop l’un de l’altre. Els arbusts han d’estar en espai lliure, han d’estar ben ventilats perquè les espores dels fongs no es formin a la corona dels arbusts i no es multipliquin a la velocitat còsmica.

Oïdi - Els arbustos poden ser els més afectats per aquesta malaltia. Una planta infectada, amb tot el seu aspecte, només diu que està malalta i necessita ajuda. Fullatge, baies, tiges: totes aquestes parts de la planta estan abundantment cobertes amb una floració blanca solta, que té un color blanc.

Per combatre la rosada, podeu utilitzar els mateixos medicaments que el jardiner utilitza per combatre una altra malaltia: l’òxid. També cal tenir en compte que una planta forta i sana molt poques vegades es veu afectada per cap malaltia i infecció, de manera que el jardiner hauria de seguir atentament les regles de cura i les tècniques agrícoles que es prescriuen per als arbustos de mores. Només en aquest cas serà possible obtenir arbusts forts i bells i una collita regular abundant i saborosa.

De vegades, els arbustos comencen bruscament es tornen grogues. Molt sovint, això és un senyal que hi ha un excés o manca d'alguns oligoelements al sòl. En aquest cas, val la pena revisar l'alimentació i la concentració de substàncies que s'introdueixen al sòl com a fertilitzants. Només amb la responsabilitat del mateix jardiner es poden obtenir excel·lents resultats.

Els arbustos de mores es poden assentar plagues, entre els quals es troben àcars i escarabats, escarabats de gerds, arnes, pugons, mitges biliars, erugues de papallones. Per desfer-se’n, s’han d’utilitzar substàncies i preparats especials. Per exemple, els karbofos o els actèl·lics. Substàncies com l'acarina o el fitoverm també són excel·lents per al processament. S'han d'utilitzar d'acord amb les instruccions d'ús, en cas contrari el jardiner causarà encara més danys als arbustos.

Per protegir la mora dels atacs de plagues, en principi, és necessari ruixar les plantes amb les mateixes substàncies a la primavera i la tardor, però només com a mesura preventiva. A la primavera, el processament es fa abans que s’obrin els cabdells i, a la tardor, després de la collita. És important observar aquests intervals de temps per incorporar aquestes substàncies de protecció exactament en el moment en què són molt necessàries.Per descomptat, a més, voldria tenir en compte algunes varietats de móres que són especialment populars entre els jardiners, ja que es conreen amb més freqüència.

Mora del jardí: varietats i propietats especials de la planta

Abans en aquest article, hem assenyalat algunes de les diferències entre les varietats de mores rastreres i verticals. Però les varietats modernes difereixen en què és difícil sotmetre-les a algun tipus de classificació estricta, ja que moltes de les seves característiques coincideixen, però al mateix temps, aquestes varietats tenen un gran nombre de característiques i característiques específiques.

També combinen les característiques de les varietats rastrejants i verticals, i això es pot anomenar realment un èxit excepcional dels criadors. A l'article, us explicarem les varietats més famoses, a més de donar-ne les característiques, de manera que sigui més fàcil per al jardiner navegar en tota la seva diversitat.

Mora del jardí Agave - una de les millors varietats. És americana, una de les varietats més antigues. És a mitja temporada. Té un nivell bastant alt de resistència a les gelades, que també suposa un gran avantatge. Els cabdells de mora només es lesionen quan la temperatura de l’aire baixa de -27 graus, és llavors quan val la pena cobrir la planta.

Però si parlem dels sistemes arrel i tija, són capaços de suportar temperatures de fins a -40 graus. Les tiges són molt potents, tenen un nombre abundant d’espines, cosa que pot dificultar la cura de la planta i la collita. De mitjana, podeu recollir quatre quilos de baies d’un arbust, el pes d’una baia és d’uns tres grams.

Aquestes plantes són resistents a malalties comunes, en particular, estan ben protegides contra el càncer de tija, l’antracnosa i l’òxid. Encara val la pena seguir tècniques agrícoles perquè la planta se senti encara més segura.

Mora del jardí Sense espines - aquesta varietat és híbrida, una de les seves peculiaritats és que no hi ha absolutament cap espina a les tiges. Aquesta varietat és relativament antiga, però encara és molt estimada pels jardiners de tot el món i no ha perdut en absolut la seva popularitat. La varietat pertany a la categoria de primerenca producció. Al mateix temps, és resistent a les temperatures extremes i a les gelades, totalment sense pretensions, si parlem de les condicions ambientals en què creix aquesta mora.

Mora del jardí Karaka Negre - va aparèixer aquest tipus no fa molt de temps, és madur primerenc, però la fructificació s’atura exactament en el moment en què s’inicia la gelada. Les grans baies tenen una forma lleugerament allargada, pesen de vint a trenta grams, són molt grans. Els fruits són increïblement sucosos, tenen excel·lents característiques gustatives, són molt dolços.

La varietat es classifica com a tolerant a la sequera i, en general, té un nivell d’immunitat molt alt, pot suportar atacs de plagues i poques vegades es posa malalta. Els brots es doblegen bé, tenen un nombre reduït d’espines, de manera que, en principi, no compliquen les condicions per tenir cura de la plantació.

Però també val la pena recordar un punt: aquesta varietat de móres no és gens resistent a les gelades o el nivell de resistència és molt baix, cosa que significa que cal tenir cura de les plantacions perquè la mata no morir com a resultat. Això és molt important i, per descomptat, depèn del propi jardiner.

Mora del jardí Natchez - una varietat de mores madures primerenques que dóna fruits força grans. Es diferencien pel fet que el seu sabor és més semblant al de les cireres. Pràcticament no hi ha espines als brots, la varietat es va criar recentment, va néixer gràcies als criadors americans. Però, tot i la seva curta edat, aquesta varietat ja ha aconseguit trobar els seus fans i esdevenir molt popular i demandada.

Mora del jardí Polar - Varietat polonesa, molt resistent a temperatures extremes i gelades. No cal que cobreixi aquests arbustos per a l’hivern, són força macos i compactes. Al mateix temps, els arbustos donen una collita abundant, tot i la seva mida força poc impressionant. Els fruits són grans, tenen un gust dolç molt atractiu amb una acidesa pronunciada. En general. Aquesta varietat es considera una de les preferides, ja que és capaç d’arrelar en absolutament qualsevol condició.

Mora del jardí Waldo - Una varietat d'alt rendiment que va ser criada per criadors anglesos. Tenien com a objectiu crear una varietat resistent a les gelades i brillant. Els arbusts van resultar ser molt petits, no necessiten massa espai al lloc i, a més, creixen de manera que pràcticament no necessiten organitzar podes regulars. Els fruits maduren a la segona quinzena de juliol, tenen un gust molt atractiu i una aroma bastant brillant.

Es diu una altra varietat criada pels britànics Lochtey. Es distingeix per la seva poca pretensió, la seva poc capriciositat en les mesures de cura i per les condicions en què creixen els arbustos. Els fruits no creixen molt grans, tot i que tenen un sabor i unes característiques elevades, per la qual cosa la varietat és popular. D’un arbust podeu recollir una mitjana d’un parell de galledes de fruita; heu d’estar d’acord, és un resultat decent.

Varietats reparades És un grup separat de varietats de mores que també val la pena parlar. Però són molt joves i encara no hi ha prou dades i fets, les varietats, en principi, no han estat prou estudiades. La seva fructificació es pot perllongar fins a l’aparició de les primeres gelades dures. Si a finals de tardor es tallen absolutament totes les tiges dels arbustos d’aquestes varietats, l’any vinent encara serà possible collir-ne una collita decent.

Això es deu al fet que la fructificació es realitza a costa de les tiges que van créixer al començament de la primavera. La primera collita es cull al juny. La segona collita madurarà a l'agost, però com que no tots els fruits maduren al mateix temps, la fructificació és tan estesa. De vegades, la fructificació és contínua, no hi ha cap diferència temporal entre la primera i la segona.

Però les varietats remontants tenen els seus desavantatges i desavantatges. Per exemple, es formen espines increïblement afilades a les tiges, que poden interferir en el manteniment de les plantacions pel jardiner. En el procés de floració, la mora té un aspecte increïblement decoratiu. Les seves flors són molt grans, de set a vuit centímetres de diàmetre.

Entre les varietats més populars de mores remontants, voldria destacar com ara:

Mora del jardí Prime Arc 45 - la varietat va néixer gràcies a l’esforç dels criadors fa només deu anys, el 2009. l’arbust arriba a una alçada de dos metres, les tiges són rectes i molt potents, cobertes d’espines esmolades. Els fruits són densos, lleugerament allargats, molt dolços. Les primeres baies creixen al juliol. La segona fructificació sol estar prevista per a l’agost. És bastant llarg: podeu gaudir de les baies fins a les primeres gelades severes.

Mora del jardí Primer yang - una varietat madura primerenca, que destaca entre la resta de varietats remontants. Les tiges són erectes, cobertes d’espines esmolades, per la qual cosa és millor treballar amb l’arbust amb guants per no causar-vos cap dany. Les baies són de mida mitjana, molt denses, dolces, l’aroma d’elles prové més de poma que de baia, i per això s’agraeix la varietat.

Mora del jardí Primer Jim - La varietat va aparèixer el 2004 i va guanyar molt ràpidament una popularitat increïble. Les tiges són rectes, molt potents, els fruits grans estan lligats.Tenen un sabor dolç amb una acidesa pronunciada, tenen una forma força allargada. La planta en procés de floració té un aspecte molt interessant, atractiu i brillant. Els cabdells estan pintats en un to rosa clar, les flors són grans, tenen un aspecte memorable i espectacular. Per tant, aquest arbust no només dóna fruits, sinó que pot decorar una trama personal, i això és molt apreciat pels jardiners.

Mores del jardí: beneficis de les plantes

Per descomptat, parlant de mores, voldria tractar el tema de les seves propietats més bàsiques. Els fruits contenen una gran quantitat de vitamines i minerals, a més de substàncies molt útils per al cos humà. Entre ells hi ha el carotè i les vitamines C, E, P, K i moltes altres. A més, les fruites de mora contenen minerals: fòsfor, potassi, ferro, coure, crom.

Gairebé tota la taula periòdica es presenta en aquestes fruites petites i molt saboroses. Gràcies a això, el metabolisme en el cos humà millora, el sistema immunitari es reforça, una persona sent una millora general del seu estat, mentre menja no medicaments, sinó una deliciosa delícia de la seva pròpia trama personal.

Les baies poden substituir l’aspirina i, al mateix temps, les fruites no només no perjudiquen el cos humà, sinó que també la curen de manera integral. La baia és ideal per a persones amb problemes d’estómac i en general del tracte gastrointestinal, així com les móres s’utilitzen en el tractament i la prevenció de la diabetis mellitus, amb exacerbació de la urolitiasi tant en homes com en dones.

Les fulles són excel·lents per treure’n suc. Després, s’utilitza per a malalties de les vies respiratòries superiors, per a traqueitis o bronquitis, per a febre. A les dones se’ls mostra aquest suc en cas de problemes i malalties ginecològiques, així com per a ús extern per a dermatosis, èczemes i ferides, úlceres tròfiques. Es pot utilitzar suc per esbandir la boca en cas de malaltia de les genives o estomatitis.

En general, podeu utilitzar baies, fulles i altres parts de la planta, ja que cada part conté nutrients i substàncies útils. Les arrels es poden utilitzar per obtenir una solució diürètica. La tintura, que s’elabora a partir d’arrels de mores, és ideal per evitar que el sagnat de sang i per millorar el sistema digestiu.

Les móres no tenen contraindicacions. Però, de vegades, de vegades es pot produir una intolerància individual a les baies, reaccions al·lèrgiques. En aquest cas, es recomana deixar de menjar mores o fer-ho, però en quantitats més petites.

Els símptomes d’intolerància són nàusees, vòmits, diarrea, edema. En aquest cas, es recomana consultar immediatament un metge per eliminar els signes i determinar si la mora va causar realment l’estat d’aquesta persona.