Elecampane - inula

Elecampane és una altra planta perenne que també s’anomena groc. Aquest és un dels representants de la família Compositae, de vegades també se situa entre els Asters, cosa que també és una informació bastant fiable. En condicions naturals, l'elecampà es troba més sovint al territori del continent africà, així com a Europa o Àsia, perquè en general no es va tornar massa exigent ni capritxós per a les condicions de creixement, tot i que encara hi ha alguns punts i subtileses importa. A la planta li agrada créixer a prop dels cossos d’aigua, així com als prats o rases. De vegades, la cultura es coneix com a gira-sol salvatge, vara daurada, card, orella d’ós i molts altres noms; quan els escolteu, sabeu que es tracta d’elecampà.

Segons diverses informacions, elecampane és un gènere especial que combina de cent a dues-centes espècies diferents. Fins i tot en temps antics, elecampane era increïblement popular en medicina alternativa i, gradualment, la planta es va començar a domesticar, ja que realment va guanyar una popularitat considerable. Avui en dia, entre els jardiners, només hi ha una espècie del gènere elecampà, que és alta, ja que aquesta espècie no només és prou atractiva en la seva floració, sinó que també té increïbles propietats medicinals, cosa que significa que la planta pot, en principi, , ser considerat universal. En aquest article, parlarem amb més detall de quines característiques té elecampane, com cultivar-lo, cuidar-lo al jardí i al jardí. A més, tractarem informació sobre quines espècies i varietats existeixen avui en dia en aquesta enorme família i quines d’elles són especialment populars entre els jardiners i floristes.

Elecampane, aterrant i sortint

foto elecampane

Elecampane és una planta perenne que és un arbust atractiu, de vegades també es troben formes herbàcies. Però també hi pot haver varietats anuals i biennals en el gènere, de nou, cadascuna d’elles s’hauria d’examinar acuradament abans de plantar-les. Un nombre suficient d’arrels engrossides surt en direccions diferents del rizoma de forma escurçada. Els brots són rectes, es ramifiquen dèbilment, poden ser absolutament llisos o poden ser lleugerament pubescents. Les fulles tenen forma de cor, tot i que de vegades poden ser lleugerament allargades, irregularment irregulars o sòlides a les vores; tot depèn de les característiques varietals de l’elecampà. Les inflorescències tenen la forma d’un cistell, de vegades poden ser solteres i també poden formar part de les inflorescències de panícules o corimboses, i així tenen un aspecte molt decoratiu i, per tant, també criden l’atenció dels cultivadors de flors.

El color sol ser groc, però depenent de la varietat, poden ser tons de groc molt diferents. Per tant, sobre aquesta base, les plantes es poden distingir fàcilment entre elles. Les fulles tenen el color verd habitual, però en combinació amb inflorescències grogues, tot sembla molt alegre i increïblement atractiu. El fruit que es forma en lloc de les inflorescències és un aqueni nervat en forma de cilindre, que pot ser completament llis o lleugerament pubescent.

Abans que una floristeria decideixi plantar un elecampà, és millor que s’encarregui d’escollir el lloc més adequat. Cal tenir en compte que aquesta planta respon de manera increïblement positiva a la calor, de manera que el lloc ha de ser molt assolellat. El sòl s’ha d’humitejar, però al mateix temps la humitat no s’ha d’estancar, els nutrients i els oligoelements haurien d’ésser en quantitat suficient perquè la planta se senti el més còmoda possible.A més, el sòl ha d’estar solt perquè l’oxigen pugui passar-hi bé, ja que aquesta condició és una de les més significatives. Per plantar elecampà, el sòl franc o arenós és perfecte, és millor sembrar la planta després d’un vapor net, perquè en aquest cas la collita serà molt millor i la floració serà més abundant, cosa que, per descomptat, juga un paper important si parlem d’elecampà com a ajust decoratiu.

El millor és començar a preparar el lloc per plantar amb antelació. Cal desenterrar-lo, la profunditat ha de ser aproximadament d’una baioneta d’una pala, després d’excavar s’introdueix una quantitat suficient de compost al sòl, però també és adequat l’humus. També serà fantàstic afegir una barreja de fòsfor-potassi, ja que no només satura el sòl, sinó que també ajuda en el futur a les pròpies plantacions a ser més desenvolupades i abundants. Un cop fet això, s’ha de tancar el lloc amb molta cura. Abans de plantar l'elecampà, es recomana escampar una mica de fertilitzant per la superfície de la zona preparada, els components principals dels quals són el nitrogen. Després d'això, el fertilitzant s'incrusta a una profunditat de no més de quinze centímetres. A més, la superfície del lloc s’hauria de compactar, però no massa, ja que el sòl encara s’ha de ventilar, hi ha de passar una quantitat suficient d’oxigen.

La plantació de llavors està prevista per a l’hivern o la primavera. Les llavors ni tan sols es poden estratificar, però perquè la sembra sigui encara menys complicada, és necessari barrejar la llavor amb la sorra. Si les plantes es planten en una fila, la longitud del qual és aproximadament d’un metre, caldrà aproximadament dues-centes llavors. Si el sòl és molt pesat, les llavors es poden aprofundir un o dos centímetres i, si el sòl és lleuger, les llavors no es poden aprofundir ni més ni menys de tres centímetres. Hi ha d’haver una distància de 60 a 70 centímetres entre les files. Les plàntules apareixen just després que el sòl s’escalfi fins a almenys vuit graus. Perquè l'elecampà demostri un creixement estable, és necessari que la temperatura de l'aire estigui entre els 20 i els 25 graus. Si les condicions meteorològiques són prou favorables, les plàntules apareixeran al cap de mig mes després de ser sembrades a terra oberta. Aproximadament uns dies abans que apareguin les plàntules a la superfície, el lloc hauria d’estar lleugerament enterrat. En aquest cas, s’han d’eliminar tots els grumolls de terra en excés i també s’eliminen les males herbes del lloc perquè res no interfereixi en la visualització dels primers brots. Des del punt de vista estètic, el lloc tindrà un aspecte més ben cuidat i més agradable, cosa que també suposa un gran avantatge.

Hi ha una altra manera de reproduir elecampà: divisió del rizoma. Al sud, es prefereix elecampà per propagar-se d’aquesta manera a la primavera i, de vegades, la reproducció s’ajorna a l’agost. A més, si l'elecampà creix en regions i regions més fredes, la divisió del rizoma es realitza potser només a la primavera, quan les plaques foliars comencen a obrir-se gradualment. Els rizomes s’han d’eliminar amb molta cura del sòl i després es divideixen en diverses parts iguals. A més, cada divisió ha de tenir d'un a dos cabdells, cosa que donarà creixement a noves parts i brots. En plantar divisions a terra, també val la pena observar una distància entre elles, que oscil·la entre els trenta i seixanta centímetres, tot dependrà únicament de la filiació varietal de la planta. Delenki s’aprofundeix al sòl uns sis centímetres i els ronyons s’han d’orientar cap amunt. Per cert, abans de plantar, cada forat s’ha de regar amb aigua tèbia i, a continuació, s’introdueix una petita quantitat de guarniment superior als forats, que s’ha de barrejar uniformement amb el sòl. Després de col·locar els delenki a terra, el lloc queda lleugerament apisonat, ben humit i la superfície es mulch.En els parcs que ja han aconseguit arrelar-se i adaptar-se a les noves condicions, apareixeran diversos brots joves el primer any, mentre que la seva alçada oscil·larà entre els vint i els quaranta centímetres. En general, si seguiu totes les regles, qualsevol mètode de reproducció donarà els seus resultats positius, el més important és tenir-ho en compte i assegurar-vos de controlar de prop les plantes, el seu estat general i el seu desenvolupament.

Després que apareguin les plàntules al lloc, cal aprimar-les una mica, ja que aquest procediment es considera un dels més bàsics de la floricultura i l’horticultura modernes. Les plantes necessiten regar, desherbar puntualment i la superfície del sòl s’ha d’afluixar constantment, ja que també ha d’estar saturada d’oxigen i, a partir d’aquest, el millor desenvolupament serà amb el sistema radicular. A la primera temporada de plantació de elecampane, creixerà molt lentament, però al final del període estival, l’alçada de l’arbust ja serà d’uns quaranta centímetres. En general, també es formaran fulles excel·lents i el sistema radicular serà prou fort. La primera floració només es pot observar a la temporada següent, no abans de mitjan estiu. El període de floració serà d’aproximadament quatre setmanes i pot ser d’abundància mitjana.

El cultiu és ideal per a l’aigua i la humitat, en particular necessita regar quan comencen a posar-se els cabdells, així com durant la floració. L’arbust es distingeix pel fet de tenir un sistema radicular penetrant que pot extreure humitat fins i tot de capes de sòl molt baixes, i probablement aquesta és una de les seves característiques i avantatges. En aquest sentit, és necessari regar elecampà només durant els períodes en què es forma una sequera prolongada i durant molt de temps no hi ha precipitacions absolutament. Val la pena desherbar l’arbust de manera sistemàtica, especialment en el primer any del seu creixement i desenvolupament. A la propera temporada, l’arbust es farà més fort i, per tant, no tindrà por de cap mala herba. Però en les fases inicials de creixement i desenvolupament, encara val la pena tenir cura que el cercle proper al tronc estigui completament netejat de males herbes i altres herbes i objectes estranys.

Quan comencin a formar-se les primeres fulles a l’arbust, així com les rosetes d’arrel, caldrà alimentar-les amb l’ajut de Nitrofoska. La segona vegada, l’alimentació es realitza al cap de tres setmanes o, al cap d’un mes, tot dependrà únicament de l’estat de la planta. A més, val la pena vigilar l’abundància que creixeran els brots de terra. A la tardor, just abans que l’arbust estigui latent, és millor donar-li una mica de fertilitzant de potassa i fosfat i s’aplica a través del sòl. En general, si seguiu totes les mesures de cura de les plantes especificades, el resultat pot sorprendre a qualsevol jardiner. El més important és alimentar i regar els arbustos a temps, ja que s’hi acumularan prou components útils i medicinals, per als quals elecampane és famós. A la següent part de l’article, ens detindrem amb més detall sobre quines espècies i varietats existeixen actualment a la floricultura i quines característiques i característiques tenen.

Tipus i varietats d’elecampà

Elecampane Royle: l'alçada d'aquesta planta perenne és d'aproximadament 60 centímetres. Les fulles de les fulles són oblongues i arriben als 25 centímetres de longitud. De diàmetre, les inflorescències també poden arribar als quatre a cinc centímetres, inclouen tant flors de canya com tubulars, pintades amb un to groc brillant i molt ric. La floració es pot veure generalment de juliol a agost i és molt atractiva i abundant. Aquest tipus d’elecampà es conrea des del 1897 i des de llavors es considera, potser, el més demandat i popular entre totes les altres espècies.

Elecampane Roothead: aquest tipus d’elecampane és decoratiu i es considera un dels més populars de la cultura hortícola.Les plaques de fulles també són allargades i tenen una atractiva forma lanceolada. Formen part d’una poderosa roseta basal, al centre hi ha una inflorescència densa, però alhora compacta, de color groc. El sistema radicular de la planta és superficial, tot i que es ramifica amb força força, de manera que haureu de tenir molta precaució a l’hora de processar la terra vegetal, ja que les arrels es poden danyar molt fàcilment i, aleshores, hi ha un alt risc que la planta simplement no sobrevisqui a aquestes condicions.

Elecampà oriental: la terra natal d'aquesta espècie és Àsia Menor i el Caucas, d'aquí el nom característic d'aquesta espècie. La planta pertany a la categoria de plantes perennes, les tiges són rectes, l’alçada de la mateixa planta en conjunt és d’uns 70 centímetres. Les plaques són oblongues, espatulades. Les inflorescències poden variar de nou a deu centímetres de diàmetre. Les inflorescències contenen flors ligulades de color groc fosc molt llargues i, al mateix temps, força fines, així com flors tubulars, que tenen un color groc ordinari. El cultiu d'aquesta espècie es duu a terme des del 1804 i, de fet, aquesta espècie es considera una de les més antigues de totes les que considerarem avui en aquest article.

Espadachí d'Elecampane: si busquem aquesta espècie en condicions naturals, la majoria de les vegades es troba a Europa o ja al Caucas. Al mateix temps, a l’espècie d’aquest elecampà li encanta créixer sobre guixos de muntanya i vessants calcaris, així com a estepes i boscos, on se sent increïblement còmode. L’alçada de l’arbust varia de 15 a 30 centímetres, tot depèn de a quina varietat pertanyi aquest o aquell elecampà. Els brots són prims, però alhora són molt forts, a la part superior es poden ramificar abundantment, cosa que crea una corona densa, gairebé impenetrable i molt espessa per a la planta. Les plaques de les fulles són estretes, lleugerament allargades i poden fer uns sis centímetres de llargada. Cistelles d’un groc agradable, senzilles, amb un diàmetre de dos a quatre centímetres. El cultiu de l’espècie es remunta al 1793. També hi ha una varietat de poc creixement d’aquest tipus d’elecampà, l’alçada de l’arbust és d’uns vint centímetres. La floració és molt frondosa i força llarga, de manera que es pot gaudir durant molt de temps.

Magnífic elecampà: aquesta espècie ha rebut un nom tan fort per una raó. Es tracta d’una planta perenne que es converteix en un arbust molt extens i bastant estès, de vegades la seva alçada pot arribar als dos metres, però hi ha testimonis entre els jardiners experimentats que diuen que aquesta xifra està lluny del límit. La tija de la planta és solcada, molt forta i gruixuda. Les plaques de fulles, que es troben a la zona de l’arrel, poden assolir una mida molt gran, mentre que la seva longitud és d’uns 50 centímetres i l’amplada de 25 centímetres. Les plaques de les fulles superiors són sèssils, mentre que les inferiors, per descomptat, les superen en mida, de manera que la planta té un aspecte molt atractiu i orgànic. Les inflorescències estan pintades d’un color groc brillant, amb un diàmetre que pot arribar als quinze centímetres. La floració sol produir-se de juliol a agost, quan l’arbust deixa de florir i, a continuació, va perdent les seves característiques i característiques decoratives. Al mateix temps, es pot tallar, però ja la propera temporada en creixerà un arbust completament nou i fresc.

Elecampane britànic: aquesta planta es troba sovint al seu hàbitat natural a Europa o a Àsia. Al mateix temps, creix abundantment prop de barrancs, prop de pantans de joncs, també en boscos de bedolls i a les estepes. La planta perenne no és molt alta, mentre que la seva superfície està coberta de pubescència tomentosa gris, que sembla força inusual.La tija és nervada i erecta, a la part inferior, a la base es pot pintar de color vermell, però a la part superior és senzilla i ramificada. Les plaques de les fulles són lanceolades, el·líptiques, de vegades poden ser ovoides, però aquesta forma encara no és tan comuna, a diferència de totes les altres. A més, les fulles poden ser lleugerament dentades, al llarg de la vora pot haver-hi un nombre de petites espines. La superfície frontal de la làmina pot ser llisa o coberta amb una pelussa lleugera. Les inflorescències són de color groc, tenen uns cinc centímetres de diàmetre, però poden ser simples o es poden combinar en petites inflorescències, on les flors són vagament adossades entre si. La planta és relativament sense pretensions, al mateix temps sembla força atractiva, per tant, és especialment popular en el disseny de parcel·les, rocalles, parterres de flors o paisatges.

Elecampà alt: es pot trobar al seu hàbitat natural a Europa o al Caucas, així com a Sibèria. Normalment, elecampà creix en prats o en boscos de fulla caduca i pins. De tant en tant també el podeu veure a les costes dels rius, ja que aquesta planta és molt bona en zones humides i requereix reg i aigua suficients per a una floració abundant. La planta perenne sembla una mata amb la forma cilíndrica correcta, mentre que la seva alçada pot arribar als 2,5 metres, i això justifica realment el nom d’aquesta plantació. El rizoma és potent, pot emanar un aroma agut i bastant típic, que també distingeix aquest tipus d’elecampà de la resta d’espècies que ja hem considerat o que considerarem. Les plaques basals són grans, tenen forma d’el·lipse, arriben a una longitud de quasi mig metre, però la seva amplada oscil·la entre els 15 i els 20 centímetres. Des de la meitat del brot, les fulles són sèssils, tenen una base força potent. De diàmetre, les cistelles de color groc-daurat arriben als vuit centímetres. Fa molt de temps que van començar a cultivar aquesta espècie, però fins i tot des d’aleshores no ha perdut del tot la seva popularitat i rellevància, i això, per descomptat, li dóna un avantatge respecte a moltes altres plantes i cultures de la mateixa família.

Aplicació de l'elecampane

Per descomptat, no es pot deixar d’esmentar que l’elecampà té un nombre suficient de propietats útils, ja que aquesta planta és principalment medicinal. Bàsicament, de totes les parts de la planta, s’utilitza l’arrel. Conté una gran quantitat de nutrients, oligoelements i vitamines. Es tracta de cera i vitamina E, olis essencials i resines, mocs i saponines, així com polisacàrids, inulina. Una decocció del rizoma o arrels de la planta s’utilitza per tractar malalties de l’estómac i els intestins, per a malalties del fetge i els ronyons, de les vies urinàries i per a malalties de les vies respiratòries superiors, les decoccions també són molt efectives. També és un excel·lent antisèptic, antihelmíntic, diürètic. El brou es pot utilitzar per tractar malalties de la pell i, si el combineu amb el llard de porc, obtindreu un remei excel·lent i molt eficaç per combatre la sarna. Les fulles fresques d’elecampà es poden aplicar a tumors o nafres, erisipela, per reduir el malestar i la inflamació.

Per descomptat, qualsevol mitjà que es prepari basant-se en elecampane és molt útil i, al mateix temps, té les seves pròpies contraindicacions. Per exemple, en cap cas heu d’utilitzar tintures basades en elecampane per a patologies cardiovasculars greus, durant l’embaràs, gastritis i hipotensió. Durant els dies crítics, és millor que les dones no utilitzin aquesta infusió, ja que pot augmentar el dolor, que ja és massa intens durant aquest període.També s’ha d’utilitzar elecampane amb molt de compte si decidiu tractar-hi un nen petit, ja que el seu cos encara no ha madurat i pot ser susceptible d’alguns components del brou. En general, elecampane és una meravellosa planta versàtil que encara no ha perdut la seva popularitat. La poca pretensió i la manca d’exigència respecte a les condicions generals es combinen amb excel·lents qualitats decoratives i propietats medicinals, per les quals els cultivadors de flors estimen tant l’elecampà a diferents parts del nostre país.