Loosestrife

La soltera és una planta ornamental molt bonica que sovint es pot trobar com a part d’un jardí de flors. És molt senzill explicar aquesta popularitat: la planta atrau amb les seves característiques decoratives i, al mateix temps, té una cura totalment despretensiosa. En aquest article ens fixarem en quines característiques té aquesta planta, quins tipus n’hi ha, com plantar-la i propagar-la. També parlarem de com utilitzar la caixa seca com a plantació de jardí.

Les principals característiques de la caiguda lliure, els seus tipus

Derbennik és el representant més típic de la família Derbennikov, la seva terra natal és Euràsia. Aquesta planta és molt popular pel simple motiu que es pot utilitzar per decorar gairebé qualsevol part del jardí. S'adapta perfectament i ràpidament a les condicions ambientals, al seu entorn de creixement, i és gairebé impossible danyar-lo, ni les plagues ni les malalties tenen èxit. Al mateix temps, la solta és totalment despretensiosa: se li haurien de donar els aspectes més elementals de la cura perquè demostrés tota la seva grandesa i decoració.

La planta es distingeix per una varietat suficient d’espècies i, gràcies a això, els jardiners poden decorar les seves parcel·les, parterres i parterres no només de manera atractiva i decorativa, sinó fins i tot de manera efectiva, creant composicions originals. A causa del fet que la floració es pot estendre durant un període bastant llarg, la planta pot romandre durant molt de temps no només molt atractiva, sinó també pintoresca i, per descomptat, si us plau, no només el propi productor, sinó també els seus hostes, que no es quedaran indiferents a aquests desembarcaments. En aquest article, us explicarem com són les plantes de jardí, com plantar-les i cuidar-les adequadament per obtenir un excel·lent resultat decoratiu. Si un florista tracta tots els consells amb atenció i comprensió, segur que no tindrà absolutament cap dificultat per fer créixer aquesta cultura al seu propi lloc. Per descomptat, aquests consells també l’ajudaran a créixer culturasense tenir cap experiència.

En condicions més naturals, es poden distribuir caigudes gairebé a tot arreu i el nostre país no és una excepció en aquest cas. A la natura, la caiguda creix com a cultiu herbaci, la majoria de les vegades es pot trobar en sòls molt humits i fèrtils, en zones perfectament il·luminades per la llum solar. A més, es pot trobar solitari a la vora dels rius, prop de llacs i rierols, prop d’altres masses d’aigua, de manera que podem concloure immediatament que es tracta d’una planta que prefereix les zones humides.

Avui dia aquest gènere inclou una trentena d’espècies, algunes d’elles són valorades pels cultivadors de flors pel seu efecte decoratiu i hi ha tipus de caigudes que difereixen en propietats medicinals útils. A més, totes les espècies són plantes meloses ideals, per la qual cosa hauríeu de recordar-ho si la planta és necessària com a atractiu per a insectes pol·linitzadors: abelles, borinots i altres. L'alçada de la planta és d'un metre a 115 centímetres, les seves tiges són molt fines, rectes, densament frondoses. Les fulles estan pintades d’un ric color verd, sòlides, lleugerament oblonges, es disposen alternativament a les branques, cosa que també té un aspecte força net, tot i que el més destacat de la caiguda rau en la seva senzillesa.

Per tal d’entendre quin tipus de flors té la caiguda, és millor fer referència a la seva descripció botànica. Són solitaris, més aviat reduïts pel que fa a la seva mida.Tenen forma d’estrelles, mentre que l’ombra de les flors és lila o rosada. Les flors es formen principalment a les aixelles de les fulles, es recullen en inflorescències en forma d’espiga, tenen un aspecte molt maco i atractiu. La copa de flors té forma tubular i, de vegades, s’assembla a una forma de campana. La floració normalment comença al juliol o agost, no el més llarg, però fins i tot durant aquest temps el jardiner aconsegueix apreciar tot el seu atractiu i els seus moments interessants. El fruit és una càpsula rodona, de vegades lleugerament oblonga, plena de llavors, ideals per a l’auto-sembra. Però si el mateix jardiner no vol això, en principi pot tallar les caixes i eliminar les llavors.

Com ja hem dit, un nombre força gran d'espècies s'inclouen al gènere, de manera que les considerarem, així com algunes varietats, només en el marc d'aquest article. Comencem per la salvaguarda del salze. És una herba perenne que té una arrel molt forta i gruixuda, que té una estructura molt similar a l’arbre. La tija té quatre vores, rectes, hi ha tiges força ramificades, generalment de fins a un metre d’alçada. En sòls fèrtils molt saturats, que també estan prou humitats, la planta pot estirar-se fins a 120 centímetres, de manera que, com podem veure, la composició del sòl i el seu estat en determinen molt. De mitjana, fins a cinquanta brots poden créixer a partir d’un rizoma, de manera que aquesta planta es distingeix per un espessiment suficient, que també crida l’atenció. Les fulles creixen molt estretes, sèssils, lanceolades, amb les puntes lleugerament punxegudes. El color de les fulles és fosc, verd, però quan s’acosta el període de tardor, les fulles es poden pintar amb un to vermell fosc. Les flors es troben a la part superior de la tija, a les branques es recullen en verticils. Es formen pinzells florals molt densos, el seu diàmetre pot arribar d’un centímetre i mig a dos centímetres, les corol·les estan pintades d’un color carmesí, no es pot dir que siguin massa grans. Consten de sis a deu pètals. La floració de la planta perenne és bastant estàndard; dura de juliol a agost, però fins i tot durant aquest temps aconsegueix sorprendre agradablement tant als propis cultivadors de flors com als que visiten les seves parcel·les com a convidats. Aquesta espècie creix principalment en llocs humits i saturats d’aigua, sovint es pot trobar a les zones costaneres dels llacs i embassaments i, al mateix temps, el corral és molt, molt comú.

Entre la gent, aquest tipus de caiguda té un altre nom: plakun-grass. Això es deu a la seva peculiaritat: en períodes especialment calorosos i secs, les fulles poden emetre gotes d’aigua que flueixen per la planta. D’aquí que es cregui la impressió que el solter solt va esclatar a plorar. Però, de fet, la planta té túbuls d’aigua i, a través d’ells, la planta s’elimina de l’excés d’humitat que s’acumula a causa de la seva proximitat als cossos d’aigua. Les varietats de caigudes es distingeixen pel fet que les seves flors estan pintades en tons molt brillants, però la majoria de les varietats estan pintades en una tonalitat rosa, que, per descomptat, sembla molt atractiva i sofisticada.

Enumerem varietats de salzes com Brighton: les flors estan pintades en un to rosa porpra; Roberta: aquesta varietat es considera gairebé la més espectacular, amb una alçada de seixanta centímetres. Les inflorescències són molt atractives i espectaculars: tenen un color coral completament atípic. Superboom de Roseum: basat en el nom, podeu entendre que aquesta planta està pintada amb flors roses molt brillants, mentre que les inflorescències es combinen amb moltes altres plantacions de flors de jardí. Perla rosa - un arbust gegantí d’alçada - de més de 120 centímetres, flors de tons rosa i lila, increïblement atractives i, per descomptat, interessants, sobretot si les considerem no en una sola, sinó en un grup de plantació amb altres alts i mitjans -flors de mida. Coet: l’alçada de l’arbust arriba a un metre i mig, les inflorescències són molt grans, tenen un color bordeus profund, però és més probable per a un aficionat d’aquestes tonalitats. També podeu esmentar una varietat anomenada Faykerts: es tracta d’un arbust amb flor molt abundant, la seva alçada és d’uns vuitanta centímetres.Els cabdells són abundants, pintats en un to vermell rosa. La floració és llarga; de vegades arriba als dos mesos, si la planta creix en condicions favorables, la floració pot ser encara més abundant i dura encara més. Stickflame és un arbust bastant alt amb grans flors morades que floreixen al mateix temps, cosa que fa que l’arbust sembli una torxa que crema amb foc rosat. Blush: aquest arbust més fluix difereix en el fet que, quan comença la floració, les flors es pinten amb un matís rosat molt delicat, que sembla més aviat un rubor. Ogenvide: aquesta varietat d’herbes de fulla de salze té inflorescències decoratives de color porpra, i també s’observa un marró vermell brillant, realment té un aspecte incendiari i brillant, molt decoratiu. El salzer solitari en conjunt es veu molt impressionant al lloc, en plantacions individuals i en grup, de manera que l'elecció dels jardiners recau sobre aquesta espècie en particular, tot i que hi ha altres tipus de llacs no menys atractius.

Derbennik en forma de vareta: el segon tipus de planta. Aquesta espècie creix com un arbust compacte, la seva alçada no sol superar els 120 centímetres i els brots són molt ramificats, a causa dels quals el mateix arbust es torna molt espès i dens, gairebé impenetrable. Les fulles de la planta són fosques i molt riques, són oblongues, denses, lanceolades, tenen un aspecte molt fresc i atractiu. Les flors són de color rosa fosc, gairebé de color porpra, recollides en atractives inflorescències racemoses i, en general, si observem tota la composició en la seva totalitat, podem dir que aquest tipus de caiguda és realment molt bonica i estètica. la seva contemplació es pot obtenir un gran plaer. Una vegada més, val la pena cuidar adequadament la planta per obtenir el resultat més positiu i decoratiu de la sembra, no es poden ignorar les regles de sembra i la tecnologia agrícola, perquè en depèn el desenvolupament futur de la planta i el seu creixement. A continuació donarem diverses varietats de pa de branquetes i els farem breus descripcions. Gràcies a aquesta nota, el jardiner podrà triar les varietats que li agradin i reposar la seva col·lecció de plantes perennes. Entre les varietats, destacarem en particular, com ara:

- Helen és una varietat molt poc gran, gairebé nana, la seva alçada no supera el mig metre. Les inflorescències d’aquesta varietat són de color rosa porpra saturat, es poden veure de lluny, tenen un aspecte tan brillant i decoratiu i atrauen l’atenció de tothom

- rosa reina: l'alçada de l'arbust pot superar els 70 centímetres, mentre que les flors tenen un color rosa brillant, que es pot entendre immediatament a partir del nom d'aquesta varietat.

- rosa modern: una altra varietat les inflorescències estan pintades amb un to rosa o rosa lila. L'arbust en si és de color verd brillant, la seva alçada és d'aproximadament un metre, però a condició que la planta creixi en les condicions més còmodes per ella mateixa. Si el jardiner no els pot crear, és clar que la planta no serà tan brillant i atractiva.

- dropmo perla: la varietat es distingeix per les flors de color rosa porpra, són força petites, però les inflorescències en què es recullen són de mida impressionant, s’ha de prestar especial atenció a elles. Per descomptat, tot el punt aquí també rau en les condicions en què aquesta planta creix; per regla general, cal crear comoditat i humitat suficient per a aquesta varietat i, a continuació, el dropmo púrpura recompensarà al productor amb un producte molt brillant, abundant i llarg. floració.

També hi ha una altra varietat anomenada Art Nouveau Glim. Les seves flors són flors purpurines pures, també petites, i de la mateixa manera recollides en inflorescències molt abundants i grans.Aquesta varietat té un aspecte fantàstic tant com a plantació única com com a part d’una plantació en grup; hi ha un lloc per a tot arreu, ja que és realment molt atractiva. La floració de la varietat és llarga, que és també el seu indubtable avantatge. A més de les varietats que hem enumerat en aquesta part de l’article sobre caigudes, encara hi ha un gran nombre d’espècies i varietats molt diferents. Entre ells, destaquen les caigudes californianes i rastreres, ja que s’aclimaten perfectament, s’adapten a les nostres condicions i, en general, la planta se sent molt bé a diverses regions i latituds de Rússia.

Utilitzant una caixa lliure al jardí

Loosestrife és una cultura que es distingeix per la seva capacitat d’adaptar-se a gairebé totes les condicions del seu creixement i experimentar-les de forma totalment indolora, cosa que distingeix favorablement el loosestrider d’altres plantes. Però per obtenir una floració abundant i exuberant, val la pena conèixer algunes de les seves característiques i preferències. És gràcies a aquestes subtileses que la floristeria podrà triar el lloc ideal per plantar i el sòl que satisfaci totes les necessitats de la planta. A continuació, veurem algunes de les funcions a les que sempre heu de prestar atenció.

Ubicació de la plantació: la flor respon molt bé a una il·luminació excel·lent i, en general, pot créixer amb calma fins i tot a ombra parcial, sense perdre les seves característiques i característiques decoratives. Quan un jardiner fa créixer una parcel·la en una parcel·la, no ha d’oblidar que la planta se sentirà molt incòmoda a l’ombra; patirà una manca de llum solar i això tindrà un efecte molt negatiu sobre les seves característiques i característiques decoratives. En aquest cas, la caiguda florirà de manera desigual, poques vegades, però a les zones assolellades podrà revelar totes les seves característiques i característiques amb tota la seva força. Creix bé en sòls humits, especialment prop de masses d’aigua, rius, llacs o embassaments.

Pel que fa al sòl, el sòl ben drenat és ideal per a estrips, però si parlem de l’opció més ideal per al creixement i el desenvolupament, així com per revelar tota la gamma de característiques i característiques decoratives, en aquest cas, molt humit el sòl és ideal per a això, on hi haurà una gran quantitat d'humus. La soltera pràcticament no es desenvolupa en sòls densos que, a més, pràcticament no estan humitejats. Per tant, en el cas de seleccionar una mescla de sòl, també heu de tenir molta cura, ja que en depèn el futur de la planta, l’esplendor de la seva floració i moltes altres característiques i característiques decoratives.

Quan un jardiner rega un solitari, ha de recordar necessàriament que aquesta planta és amant de la humitat, que s’ha de regar o humitejar constantment. El reg es realitza almenys un cop per setmana. Els dies especialment calorosos i secs, el reg s’ha de fer encara més sovint, aproximadament dues o tres vegades a la setmana. La cultura pot suportar fins i tot una humitat súper forta, de manera que es pot plantar fins i tot en embassaments a una profunditat d’uns trenta centímetres, sense més. Un cop s’hagi completat el reg de la planta, s’ha d’afluixar el sòl al voltant i eliminar totes les males herbes. Els jardiners que ja tinguin experiència en el cultiu més solt, per retenir la humitat del sòl, aboquen una gran quantitat de torba o palla al cercle del tronc, així com altres substàncies que poden servir com a material de cobertura.

L’aparició superior és una altra condició important perquè la planta se senti bé i còmoda. Loosestrife se sol alimentar al juny o juliol. Podeu aplicar un amaniment just abans de plantar-lo a terra oberta, perquè hi siguin adequades mescles que contenen nitrogen, cendra o humus, i també podeu fer servir compost. A la primavera, el sòl s’ha d’enriquir amb minerals i oligoelements, de manera que el complex mineral sigui el mateix.

Amb l’inici de la primavera, s’hauran de tallar tots els brots laterals, ja que poden interferir amb la formació normal de l’arbust. A més, a la primavera i la tardor, totes les tiges es tallen a l’arrel; no s’ha de preocupar en absolut de les conseqüències d’aquest procediment, ja que la planta reacciona tranquil·lament a la poda i es recupera molt ràpidament. Els brots que surten directament del terra són capaços de contenir masses de neu i, per tant, la planta pot hivernar sense pèrdua, fins i tot si de sobte la gelada és massa forta i hi ha un gran risc que la planta es congeli, això encara no passarà. .

La planta sol ser molt resistent a l’hivern, pot tolerar una baixada de temperatura fins a -35 graus, i de vegades fins i tot inferior. Per a ell, no hauríeu d’organitzar cap tipus d’aixopluc per a l’hivern, ja que encara no serà útil, i la planta es despertarà tranquil·lament a la primavera i continuarà funcionant amb molta calma, exactament com hauria de fer-ho. Aquest és un altre avantatge de la solta.

Reproducció

Es pot propagar de manera diferent, tant per llavors, com per divisió de l’arbust, així com per esqueixos. El millor és dividir els arbustos ja amb l’inici de la tardor o ja a la primavera. Per fer-ho, en el lloc de totes les plantes, heu de triar la més coberta i forta, així com la planta que difereixi per salut. També val la pena tenir en compte el fet que la caixa seca té un sistema radicular molt fort que, a més del seu poder, s’assembla a un arbre lignificat i aquesta arrel s’endinsa fins al fons del sòl. Per separar les arrels s’hauria d’utilitzar un instrument molt ben esmolat i pre-desinfectat. Els arbustos es divideixen en dues o tres parts i, d’aquesta manera, val la pena realitzar la divisió de manera que cada part tingui punts de creixement, ja sigui una o diverses alhora. Hi ha jardiners que solen dividir els seus arbustos en quatre o més trossos. Però, tal com demostra l’experiència, aquesta divisió no és del tot aconsellable, ja que les petites divisions poden dedicar molt més temps a l’adaptació i l’arrelament. També són susceptibles a malalties, o potser no s’arrelen en absolut a les noves condicions, cosa que significa que l’intent de reproduir-se serà en va. Per tant, no es recomana dividir massa els arbustos. En general, dividir els arbusts és una forma de reproducció força laboriosa, ja que és força problemàtic excavar un arbust del terra sense pèrdues i, per als jardiners sense experiència, pot ser difícil separar els arbustos ordenadament sense causar-los encara més danys. manipulacions. Per tant, també val la pena utilitzar un mètode alternatiu de propagació d’arbustos, que també és vegetatiu. Es tracta de podar esqueixos d’arrels amb un punt de creixement. En aquest cas, els esqueixos arrelaran molt més fàcilment i més ràpidament, n’hi haurà prou amb col·locar-los en un recipient, que s’omplirà amb terra útil i nutritiva per endavant. La part superior s’ha de cobrir amb polietilè o vidre. Després de plantar les plàntules en terreny obert, caldrà tenir-ne cura i, per descomptat, tenir-ne cura. El reg puntual és important exactament fins que les plàntules més lliures acaben arrelant i arrelant. Només així es podrà entendre que la planta és segura i que tindrà prou força per funcionar correctament i amb normalitat, revelant totes les seves característiques i característiques decoratives.

Propagació d’una llosca per les llavors: en general, a la natura, una llisca es reprodueix fàcilment mitjançant la sembra pròpia. Quan la caixa de llavors està completament madura, esclata i des d'ella es dispersen totes les llavors disponibles a terra. Algunes espècies soltes poden arrelar de forma segura molt a prop de la planta mare, i hi ha llavors que el vent porta a distàncies molt llargues, però fins i tot hi apareixen brots al cap d’un temps. Apareixen especialment ràpidament si es tracta d’una zona molt humida.

Al jardí, la reproducció d'una llavor amb llavor és gairebé una pràctica habitual. Aquest mètode és molt eficaç, gràcies a ell, apareixen plantes amb flor sanes i decoratives, i això és molt important. El material de plantació es col·loca directament a terra, també es poden plantar llavors en contenidors per endavant per obtenir plàntules i, després, les plàntules es col·loquen en terreny obert, en un lloc preparat prèviament. Per tal que les llavors s’estratifiquin en condicions naturals, s’han de plantar a terra oberta a finals de tardor, just abans de l’aparició de les gelades. Per a les plàntules, les llavors es sembren durant el període de març. La sembra es realitza en petites tasses o contenidors, que s’omplen per endavant amb un sòl humit prou fluix i molt nutritiu, que serà lleuger i pot transmetre prou oxigen. Les llavors estan molt ben disperses a la mateixa superfície del sòl, mentre que no les heu de sembrar massa sovint, de manera que després seria més convenient bussejar i escollir les plantules més viables. La distància entre les plantacions ha de ser aproximadament de dos a tres centímetres. La llavor s’aboca a la superfície, no s’aprofundeix, però es pot anivellar lleugerament el sòl amb la palma. Després de plantar les llavors, el terreny s’ha d’humitejar lleugerament; per això, s’aboca aigua d’una ampolla.

Abans de plantar en terreny obert, es prepara una fossa per endavant. Val la pena afegir-hi una petita quantitat d'alimentació orgànica i, després de plantar-les, les plantes es reguen molt abundantment amb aigua assentada a temperatura ambient. La distància entre els arbustos ha de ser de fins a mig metre, perquè aleshores serà més convenient tenir cura dels arbustos, i també tindran un aspecte fantàstic i demostraran les seves característiques i característiques decoratives, cosa que també és, per descomptat, molt important.

La flor més petita és una de les més atractives de totes les plantacions de jardí i plantes perennes que es troben al jardí del darrere. Té un gran nombre de trets i avantatges positius que la converteixen en una planta tan preferida per a molts jardiners. Entre els avantatges d'aquesta planta hi ha un atractiu fullatge brillant, inflorescències espectaculars i una llarga floració durant molt de temps. A més, els corredissos solts són extremadament modestos, toleren perfectament les temperatures extremes i les gelades, per la qual cosa també van rebre reconeixement. La cultura es planta en parcel·les personals, es veu molt bé tant en grup com en plantacions individuals. És molt pintoresc i interessant. Podeu plantar allargadors a prop de masses d’aigua, a aigües a poca profunditat i a clares, si parlem de varietats de mida reduïda i de tipus d’allargadors. Pel que fa al barri amb més llibertat, les mateixes cultures amants de la humitat (gladiols de marjal, gana, iris i astilbe, així com altres plantes) s’adapten millor aquí. A més, a l’hora d’escollir veïns, els jardiners sempre confien en els colors del color, perquè les plantacions no només han de semblar riques, sinó també molt harmonioses. Per tant, les plantes més lliures són plantes excel·lents amb un gran nombre d’avantatges i es recomana plantar fins i tot per a aquells jardiners que encara no tinguin prou experiència en aquestes activitats.