Cherry Izyumnaya: descripció, característiques, regles de tecnologia agrícola, cura

L’article presenta cirera de pansa: una descripció de la varietat, característiques i característiques, una guia completa de plantació, cura, cultiu.

Cherry Izyumnaya: característiques clau de la varietat

Pansa de cirera dolça

Es va obtenir una varietat de cirera anomenada Raisin mitjançant l'encreuament de varietats com Franz Joseph i l’Àguila Negra. Per cert, va resultar ser una varietat força interessant amb característiques i característiques pròpies, que voldria cridar l’atenció. Aquesta varietat es va inscriure al registre estatal el 1990, principalment per zones del nord del Caucas. Però fins i tot els autors de la varietat - M.T. Oratovsky i N.I. Turovtsev, va destacar que la varietat pot demostrar excel·lents taxes de creixement i desenvolupament fins i tot en zones on les condicions climàtiques es consideren menys favorables. En general, es tracta d’un aterratge interessant amb les seves pròpies manifestacions interessants: és important tenir-les en compte i tenir-les en compte a l’hora de desembarcar i de tenir cura posterior.

L’arbre es distingeix per la seva gran mida i el seu creixement i desenvolupament actius. La corona és densa, esfèrica, té un aspecte força atractiu. Els brots són gruixuts, les branques són molt fortes, per la qual cosa es pot localitzar una gran quantitat de collita i fruits. La collita és bastant convenient, ja que fins i tot després d’arribar a la maduresa del consumidor, les cireres no s’esfondren i això redueix el risc de pèrdua de la collita o el fet que d’alguna manera es pugui deteriorar. Els fruits es formen, per cert, molt grans, arrodonits i de color vermell fosc. La pell és densa, la polpa és sucosa i increïblement aromàtica, hi ha una pronunciada acidesa. Els jardiners donen una qualificació de fruites de 4,6 a 4,9 punts sobre cinc. També val la pena dir que les fruites contenen una gran quantitat de substàncies útils, per la qual cosa són molt útils per organitzar aliments per a nadons i dietètics, no causen reaccions al·lèrgiques.

Hi ha diverses característiques principals que descriuen millor aquesta varietat:

- Es tracta d’una varietat de creixement ràpid que dóna fruits al quart o cinquè any després de l’enviament de la plàntula a terra oberta;
- Un cultiu autofecund que requereix varietats pol·linitzadores. Per tant, el jardiner hauria d’estar preparat perquè, juntament amb la cura del cultiu actual, sigui el responsable de cuidar les varietats pol·linitzadores;
- Aquesta és una varietat mitjana-tardana, respectivament, val la pena centrar-se en la meitat o el final de l’estiu per tal de collir.

Però això també dependrà en gran mesura de quina àrea i en quines condicions climàtiques creixerà aquesta varietat i de com el mateix jardiner s’encarregarà de la plantació per treure’n el màxim profit.

Pansa de cirera dolça: descripció de fruits, signes externs

Pansa de cirera dolça

Les característiques gustatives de les fruites són molt altes, els jardiners destaquen que les baies són increïblement dolces i, al mateix temps, tenen un gran nombre de propietats beneficioses i nutritives que afecten la salut i l’estat de les persones. Es recomana plantar la varietat a totes les regions de Rússia, excepte a les més septentrionals. Això es deu al fet que l’arbre s’adapta notablement a diferents zones i zones climàtiques, però encara en algunes zones val la pena prendre mesures addicionals per protegir les plantacions, de manera que es sentiran encara més còmodes.L’arbre creix fins a 3,5 metres d’alçada si el cultivador no utilitza cap portaempelts. La capçada és densa, esfèrica, té un aspecte força atractiu, tot i que amb el pas del temps les branques poden caure una mica per sota del pes del fruit. L’arbre es distingeix pel fet que l’escorça està formada per un color marró clar, els brots són lleugerament corbats i les fulles tenen una forma típica de la cultura del cirerer. Però parlem d'això amb més detall, de manera que seria més fàcil per al jardiner esbossar la imatge d'aquesta plantació i entendre com quedarà en el futur.

La gran mida de la fruita permet que aquesta varietat pugui competir amb moltes altres plantacions, considerades entre les més populars del món. L’arbre és bastant alt, arriba als cinc metres d’alçada, els brots són rectes, espessits, molt forts, capaços de suportar grans volums de collita, que sens dubte es formaran si el jardiner observa totes les normes i regulacions de la tecnologia agrícola. La corona és esfèrica, té un espessiment mitjà, té un aspecte força solemne i atractiu, de fet, durant la floració, crida molta atenció. L’escorça en sí té un color lleugerament marró, però amb el pas del temps es pot enfosquir, pelar-se, cosa que indica que l’arbre va madurant gradualment i val la pena tenir-ne cura amb més cura perquè fructifiqui el major temps possible i agradi als jardiners. amb la seva abundant i saborosa collita. Les fulles són el·líptiques, les puntes són lleugerament punxegudes; en general, es tracta d’una forma de fulla bastant típica, que es troba tant en cultius de cirerers com de cirerers, que són parents propers entre ells. Les flors es poden disposar individualment o hi pot haver rams-inflorescències, que consten de tres flors. Es tracta principalment de flors de tipus femení, de color rosa clar. Bàsicament, durant la floració, la plantació té un aspecte molt atractiu i atractiu, la planta té un aspecte decoratiu i les flors són molt perfumades. Per tant, els jardiners amb més experiència trien les cireres no només per obtenir una collita, sinó també per decorar el seu jardí amb un arbre tan delicat i meravellós.

La temporada de creixement és d’uns 70 dies. Els fruits són grans, el pes d’una baia pot ser d’uns set grams, i en forma recorden més els cors lleugerament arrodonits. Tant el color de la pell com de la polpa és vermell, el suc també resulta vermell. Les característiques gustatives són força elevades, els tastadors destaquen el sabor dolç de les baies i la densitat de la polpa, que permet guardar la fruita durant molt de temps i transportar-la a llargues distàncies. Les baies també conserven la seva integritat durant molt de temps quan es cullen, un altre avantatge per a aquells que encara no saben com fer-ho plenament. Aquesta varietat es recomana per al cultiu en climes temperats, principalment a la zona sud o central de Rússia. Però hi ha jardiners experimentats que diuen que van aconseguir cultivar cireres en zones menys estables, i la collita va ser igual de bona en qualitat.

Quines cures requereix la cirera de pansa, sobretot hivernant

Cirera de pansa

La cirera dolça requereix un reg regular i força abundant, ja que aquesta planta no sol ser capaç de tolerar les sequeres durant molt de temps; això s’aplica a qualsevol varietat i varietat. Per aconseguir que les fruites sucoses i molt saboroses siguin atractives per les seves característiques, es recomana dur a terme abundants regs mensuals, centrant-se en el clima i les condicions climàtiques. Això també ajudarà a evitar que les baies es desprenguin abans d’hora, cosa que significa que el jardiner podrà recollir la màxima collita i realitzar-la d’acord amb els seus interessos i necessitats.Si no s’esperen precipitacions, s’hauria de prescriure el reg una mica més sovint, el sòl no s’ha d’assecar, però tampoc no s’ha d’encallar. En cas contrari, en cas de sequera i embassament, el sistema radicular en ressentirà, cosa que significa que tota la plantació estarà en perill de mort.

La cirera dolça no té un nivell molt alt de resistència a les gelades, tot i que hi ha un arbre que creix en condicions favorables per si mateix, en aquest cas serà possible obtenir excel·lents resultats i la plantació no es congelarà en condicions extremes. A més, normalment la resistència a les gelades disminueix no del tot en tot l’arbre, sinó en els brots florals, que són directament responsables de la formació futura del cultiu i de la seva abundància. Si l’hivern va resultar ser glaçat i si les gelades de retorn van arribar a la primavera, això només pot conduir al fet que els brots florals es congelin i, per tant, la collita es perdi (o tot, o alguna cosa significativa) part d’ella).

Característiques de fructificació, emmagatzematge de cultius

Aquesta varietat és pràcticament estèril i, sense una planta pol·linitzadora, la cirera dolça no serà capaç de donar fruits o alguns fruits es podran produir, però la collita serà completament escassa i gens abundant. Els pol·linitzadors per a cireres poden ser varietats com Rechitsa o Poesia, que tenen períodes de floració idèntics, la qual cosa significa que es produirà la pol·linització en el moment més adequat. La floració de la varietat comença a mitjans de maig i, a la segona quinzena de juliol, el jardiner podrà gaudir de la primera collita de fruites sucoses i molt saboroses. Però cal tenir en compte que la maduració no és simultània i desigual, cosa que significa que la collita s’haurà de collir no en un, sinó en diverses aproximacions alhora, en deu dies.

La fructificació comença al voltant del quart any després que la plantació s’hagi enviat a l’exterior. Al principi, la collita no es pot anomenar abundant: de mitjana, un jardiner recull aproximadament deu quilograms de fruits d’un arbre, no més, però amb el pas dels anys, el rendiment augmenta, igual que augmenta el gust del fruit. Com a resultat, quan l’arbre assoleix el cim del seu creixement i desenvolupament, se’n poden collir més de vint quilograms de cireres. Per descomptat, en molts aspectes, la fructificació, el seu nivell i qualitat dependrà principalment de l’esforç i del temps que el jardiner hagi dedicat a complir els requisits agrotècnics i a matisar la cura. Però en parlarem una mica més endavant en aquest article.

La pansa de cirera pertany a la varietat de taula, i també les fruites tenen un propòsit universal, per regla general, després d’eliminar les baies, són excel·lents per al consum fresc, ja que tenen unes excel·lents característiques gustatives i la polpa conté una gran quantitat de diverses vitamines. i els oligoelements, que poden ser excel·lents, afecten l'estat general i la salut de la persona que els menjarà.

Si el jardiner ha decidit dur a terme un emmagatzematge més llarg de fruites, es recomana enviar-les a congelar i utilitzar-les també per fer begudes, conserves, sucs i vi, melmelades i salses, melmelada i dolços. A cada plat, les cireres revelaran perfectament les seves característiques gustatives i, el més important, combinen bé amb altres baies i fruites, destacant el sabor amb la seva singularitat. A més, les cireres es poden utilitzar per a la preparació de licors i tintures, que tenen un efecte positiu sobre la salut humana, la immunitat i el metabolisme. Així que les cireres són realment dignes d’atenció per part dels jardiners precisament per les seves moltes característiques i trets positius.

El cirerer dolç és força resistent a la moniliosi i a la coccomicosi, potser les malalties fúngiques més perilloses que poden afectar els cultius de cirerers i cirerers dolços. Però, tot i així, el jardiner ha de proporcionar un suport addicional a les plantacions perquè definitivament no s’infectin amb infeccions perilloses.El mateix es pot dir sobre les plagues que ataquen periòdicament les plantacions; si el jardiner les controla i proporciona el suport necessari, el resultat pot ser una plantació excel·lent que creixerà bé fins i tot en les condicions no més favorables. En general, és possible dur a terme diversos tractaments preventius de les plantacions per facilitar la regulació del seu estat general i garantir que les plagues ni tan sols comencin a estendre’s per les plantacions.

Cherry Izyumnaya: avantatges i desavantatges

La varietat té tant els seus avantatges com alguns desavantatges, que cal destacar. Per exemple, si parlem dels avantatges de la varietat, aquest és principalment un excel·lent nivell de rendiment (cada cop és més abundant i la qualitat dels fruits també millora); fructificació anual, que no depèn de manifestacions i factors externs; la maduresa primerenca de la varietat, de manera que el jardiner pot gaudir a mitjan estiu de meravelloses i saboroses fruites de cirerer de la seva pròpia parcel·la personal; fruites delicioses i molt sucoses que tenen un propòsit universal. En general, les cireres dolces es poden consumir fresques immediatament després de la collita o es poden utilitzar en forma de conserves i melmelades, begudes, salses, vi, sucs i compotes, preparats per a l’hivern.

Però també hi ha desavantatges, que també val la pena esmentar: en primer lloc, és l’auto-infertilitat de la varietat. Això vol dir que, abans de plantar un arbre, també heu de tenir cura de la selecció de varietats pol·linitzadores que tindran el mateix temps de floració. Llavors, el rendiment serà encara millor i més abundant. Per descomptat, l’experiència demostra que alguna part de la fruita es pot establir sense pol·linitzadors, però no representarà més del 20 per cent de la collita total. Així doncs, per a la collita futura, us heu d’encarregar d’organitzar i tenir cura dels pol·linitzadors.

Cherry Izyumnaya necessita que el jardiner compleixi tots els termes i normes de plantació. Per tant, hi ha diverses condicions bàsiques que s’han de tenir en compte si el jardiner es guia no només per aconseguir una bonica plantació de flors, sinó també per obtenir un arbre excel·lent amb una collita molt abundant i regular. A continuació, us explicarem amb més detall el moment en què els jardiners experimentats recomanen plantar una planta, com seleccionar les plàntules, plantar-les en terreny obert i atendre les cireres en el futur. Cal tenir en compte que la varietat en el seu conjunt té els mateixos requisits en tecnologia agrícola que moltes altres plantacions, però d’una manera o altra té els seus propis matisos. En primer lloc, s’han de tenir en compte. De fet, segons ells, el jardiner podrà determinar si vol, en principi, dedicar-se al cultiu d’aquesta varietat, si té prou temps per cuidar-lo i si serà capaç de collir, processar gran nombre de baies. A més, el cultiu d’aquesta varietat implica cuidar varietats pol·linitzadores, de manera que sempre heu de tenir present aquest aspecte i aprofitar les vostres pròpies habilitats. Hi ha alguns jardiners que, com a tals, no tenen experiència en el cultiu de cireres, però alhora volen aprendre alguna cosa nova i interessant per obtenir excel·lents resultats i nous coneixements.

Com s’ha de plantar panses de cirera, cura, característiques

Per descomptat, hi ha algunes subtileses en la plantació d’un cirerer i en la seva posterior cura. Això és molt important, perquè si el jardiner observa totes les regles, podrà treure el màxim profit de les cireres. Els jardiners experimentats diuen que per plantar plàntules es recomana seleccionar zones més uniformes i elevades on caurà prou llum solar. En cap cas heu de plantar cireres a les zones baixes, ja que hi poden caure boires més fredes i les aigües subterrànies poden apropar-se massa al sistema radicular.A causa de les aigües subterrànies, el sistema radicular es pot congelar sota humitat constant. Com a resultat, comencen processos putrefactius i formacions de fongs, que condueixen al fet que les plantacions es tornen més febles i, com a resultat, generalment moren. El millor és plantar cireres a les parts sud o est de la parcel·la del jardí, que quedaran perfectament il·luminades pel sol, però protegides de ràfegues sobtades de vent i corrents d’aire.

També hi ha certes restriccions sobre els cultius que es poden plantar a prop de les cireres i els que no s’han de plantar al costat d’un arbre, ja que un barri així pot causar-li un gran mal. Per exemple, no s’ha de plantar al costat de cireres i pomeres, ja que aquests cultius són capaços d’extreure de manera molt activa tots els oligoelements i substàncies útils del sòl, i les cireres simplement no tindran on rebre aliment per al desenvolupament i el creixement. Tampoc es recomana plantar coníferes al costat de til·lers i bedolls, ja que són força agressius pel que fa a la barreja del sòl.

La pansa de cirera dolça es considera generalment un dels cultius més exigents en aquest sentit; no tolera els cultius de solanàcies i tabac, mores, gerds i groselles a prop, ja que poden tenir plagues comunes i els requisits del sòl sempre són elevats. Com a resultat, els cultius simplement comencen a desgastar el sòl i, per aquest motiu, requerirà una renovació periòdica. I tenint en compte que les plantes anteriors no responen molt bé al trasplantament, com a resultat, haureu d'actualitzar constantment el sòl per evitar la mort de les plantacions. Però si parlem de quin tipus de barri és adequat per a les cireres, podem dir que es tracta de cireres i prunes, a més de lligabosc. Conviuen meravellosament amb les cireres, fins i tot poden participar activament en la pol·linització, per la qual cosa es formaran més fruits i, en conseqüència, augmentarà el volum de la collita.

El millor és triar plàntules que hagin complert els dos anys. La longitud del sistema radicular ha de ser com a mínim de 20-25 centímetres, ja que aquesta longitud ja és adequada per plantar en terreny obert i, al mateix temps, la planta se sentirà el més còmoda possible. En general, les arrels han de ser sanes, no han de tenir danys mecànics o putrefactius visibles i l’alçada de les plàntules ha de ser aproximadament d’un metre, ni més ni menys. En principi, sempre us heu de centrar en les característiques externes del material de plantació i en com se sent la plantació, de manera que la cirera arrelarà amb èxit en el futur, s’adapti i mostri el seu màxim creixement i desenvolupament. Si el jardiner nota alguna deformació o dany, és millor que abandoni la idea de plantar aquesta plantació a la seva zona i opti per una plàntula més sana i forta. Abans de plantar una plàntula a terra oberta, es recomana mantenir-la en una solució durant diverses hores, que consisteix en aigua i un estimulador del creixement: Kornevin. Aleshores, el sistema radicular es saturarà d’aigua i serà més fàcil germinar després d’estar al camp obert.

Guia de plantació

Hi ha un cert algorisme per plantar plàntules en terreny obert, i després els jardiners encara menys experimentats podran fer front a aquest procediment i obtenir excel·lents resultats. La plantació ha de començar pel fet que el jardiner prepara amb antelació un lloc adequat per plantar plàntules. El sòl també es prepara preliminarment: ha de ser fèrtil, saturat de substàncies minerals i orgàniques, no ha de ser massa àcid i pesat. Per reduir l’acidesa, el jardiner pot afegir cendra o calç al sòl. També podeu utilitzar farina de dolomita per als mateixos propòsits, cosa que també normalitza l’acidesa del sòl i la satura lleugerament amb els components necessaris per facilitar l’adaptació de les plàntules a les noves condicions.El sòl s’alimenta de superfosfat, humus i potassi sulfúric. També podeu afegir una petita quantitat de cendra de fusta, que també té un efecte excel·lent sobre l'estat general del sòl i sobre el material de plantació futur. En general, en la fase inicial, heu de tenir molta cura en adobar, ja que després d’això, durant dos anys serà possible no afegir-los al sòl.

La fossa s’ha de preparar amb antelació: la seva mida és de 70x70 centímetres. La profunditat també hauria de ser com a mínim de mig metre, però, en general, la mida de la fossa s’ha de guiar per la mida dels materials de plantació, perquè la plàntula ha de sentir-se còmoda a la fossa, no n’hi hauria d’haver espai reduït. Al centre de la fossa, val la pena omplir una mica de terra fèrtil, a la qual s’afegeixen per endavant sofre potassi i superfosfat, que tenen un efecte excel·lent sobre la immunitat del material de plantació i li permeten arrelar el més aviat possible . Es forma un petit túmul sobre el qual es troba la pròpia plàntula.

Es recomana que no hi participin un, sinó dos jardiners, per plantar una planteta des de dalt, mentre que la segona redreçarà el sistema radicular i hi abocarà gradualment terra perquè no es formin bosses d'aire. Les arrels s’han d’adreçar amb cura i cura, no s’han d’entrellaçar, ja que això pot afectar negativament l’estat general de la plantació, la seva salut, longevitat, creixement i desenvolupament. el pou s’omple d’aigua (s’ha de col·locar prèviament, a temperatura ambient). En cap cas heu d’utilitzar aigua freda corrent, ja que pot provocar una reacció de xoc de la plàntula.

El coll de l’arrel es va tancant gradualment, deixant-lo al nivell del sòl, lleugerament obert. El sòl s’hauria de compactar lleugerament, ja que no s’hauria de deixar formar bosses d’aire, ja que hi poden començar a desenvolupar-se bacteris patògens. Al voltant de la plàntula, val la pena abocar una capa de cobertura, que consisteix en torba o herba seca. Mulch realitza diverses funcions principals: gràcies a això, el cercle del tronc estarà protegit contra atacs de plagues, la humitat s’evaporarà més lentament i tota la calor necessària deixarà el sòl encara més lentament. Per tant, no paga la pena estalviar-se el temps en omplir el cobert. Gràcies a això, les males herbes o herbes de tercers tampoc creixeran, cosa que significa que l’espai del tronc estarà net i ordenat.

Si no es tracta d’una plantació única, sinó d’un grup, de cirerers, la distància entre ells ha de ser de tres metres com a mínim i s’ha de deixar aproximadament quatre metres entre les files. Aleshores, les cireres no interferiran les unes amb les altres per créixer i desenvolupar-se correctament, no es faran ombres i serà molt més fàcil per al propi jardiner cuidar les plantacions, ja que tindrà un lloc on cuidar i collir. Per obtenir el màxim rendiment d’un cirerer, s’han de plantar pol·linitzadors a prop. La pol·linització es produirà a causa de ratxes de vent i insectes pol·linitzadors. En aquest cas, el jardiner tindrà més responsabilitats en la cura de les plantacions, però la collita no trigarà a arribar. La cura dels pol·linitzadors sol ser un procediment agrícola idèntic, de manera que el jardiner en general pot no preocupar-se massa i combinar les activitats de cura.

Per descomptat, després de la sembra, val la pena observar la cura de seguiment, ja que en dependrà en gran mesura el benestar de la sembra, el seu desenvolupament normal i els indicadors de creixement, fructificació i activitat vital en general. Les cireres necessiten un jardiner per proporcionar-los la suficient humitat. Especialment durant la floració. A més, la tecnologia agrícola inclou fertilització, poda de la corona i excavació del sòl.El cirerer pot deixar entendre al jardiner que necessita activitats addicionals de reg i cura: per exemple, el sòl que hi ha al voltant s’assecarà activament i s’esquerdarà, cosa que només indica que el reg s’ha de dur a terme en un futur molt proper.