Cherry Gaucher

Gaucher és una de les varietats de cirera que es va originar a França. D’aquí l’inusual nom del replà. Les proves estatals de la varietat van començar el 1947 i el 1948 es va incloure al registre estatal. Inicialment, la cirera Gaucher estava destinada a plantar-se a la regió del nord del Caucas, però més tard els jardiners van començar a cultivar-la en algunes altres zones. En realitat, la varietat va mostrar uns resultats molt bons i, per tant, es va demanar molt aviat a diferents punts del nostre país.

Cirera dolça: descripció de la varietat Gaucher

Cherry Gaucher: foto de la varietat

La cirera dolça és una plantació força forta i vigorosa, la corona de l’arbre és ampla, densa i rodona. El jardiner pot seleccionar de forma independent quina forma tindrà l’arbre: només amb la poda n’hi ha prou.

Els fruits són molt grans, solen arribar als sis grams de pes, hi ha encara més exemplars. La pell té un to vermell fosc, la polpa és dolça i sucosa, l’os es separa fàcilment de la polpa, de manera que els fruits siguin prou convenients per processar i preparar-hi una gran varietat de plats, begudes i preparats.

La varietat també es considera universal, autofecunda, i els temps de maduració són tardans. Molt dependrà principalment de la regió en què i amb quines condicions climàtiques va créixer aquest arbre.

La productivitat s’estima en un nivell alt, a causa del qual aquest arbre ha aconseguit enamorar-se de molts jardiners i jardiners. A continuació, farem una descripció més àmplia de les plantacions i us explicarem quines són les condicions per plantar i la posterior cura de les plantes, què cal fer perquè l’arbre se senti molt millor i més còmode en aquestes condicions.

L’arbre resulta ser alt, pot arribar als 3,5 a 5 metres. El tronc té una escorça densa, pintada en una tonalitat marró, és molt forta per si mateixa i l’arbre en si té un aspecte molt senyorial i massiu.

Les branques són fortes i tendeixen a ramificar-se. Al mateix temps, l’aterratge es pot formar fàcilment, ja que respon perfectament a aquests procediments i demostra excel·lents resultats d’autorecuperació i desenvolupament posterior.

En principi, aquest arbre sembla bastant estàndard segons els estàndards de les plantacions de cirerers, i de vegades alguns poden confondre aquesta varietat amb molts altres. Tot i això, no oblideu que la planta té les seves característiques i característiques pròpies, que es tenen en compte a l’hora de seleccionar activitats relacionades directament amb la cura.

Els cabdells són de mida mitjana, han de ser viables, ja que en endavant en floriran nous brots i branques i es formarà un cultiu. Les fulles són planes i força grans, semblen fulles normals a les plantacions de cirerers, arrodonides, les vores poden estar lleugerament retretes i punxegudes.

Durant la floració, es forma un gran nombre de fulles a l'arbre i, per tant, la corona sempre es veu molt espessa i elegant, demostrant en general excel·lents resultats en el seu creixement i desenvolupament, així com en la seva decorativitat. La corona és d’espessiment mitjà, el tronc està cobert d’escorça llisa.

L’escorça en si té un color lleugerament marró, però amb el pas del temps es pot enfosquir, pelar-se, cosa que indica que l’arbre va madurant gradualment i val la pena tenir-ne cura amb més cura perquè fructifiqui el major temps possible i agradi als jardiners. amb la seva abundant i saborosa collita.Les fulles són el·líptiques, les puntes són lleugerament punxegudes; en general, es tracta d’una forma de fulla bastant típica, que es troba tant en cultius de cirerers com de cirerers, que són parents propers entre ells.

Les flors es poden disposar individualment o hi pot haver rams-inflorescències, que consten de tres flors. Es tracta principalment de flors de tipus femení, de color rosa clar. Durant la floració, la plantació té un aspecte molt atractiu i atractiu, la planta té un aspecte decoratiu i les flors són molt perfumades. Per tant, els jardiners amb més experiència trien les cireres no només per obtenir una collita, sinó també per decorar el seu jardí amb un arbre tan delicat i meravellós.

La temporada de creixement és d’uns 70 dies. Els fruits són grans, el pes d’una baia pot ser d’uns set grams i en forma recorden més els cors lleugerament arrodonits. Tant el color de la pell com de la polpa és vermell, el suc també resulta vermell.

Les característiques gustatives són força elevades, els tastadors destaquen el sabor dolç de les baies i la densitat de la polpa, que permet guardar la fruita durant molt de temps i transportar-la a llargues distàncies. Les baies també conserven la seva integritat durant molt de temps quan es recol·lecten, un altre avantatge per a aquells que encara no saben com fer-ho plenament.

Aquesta varietat es recomana per al cultiu en climes temperats, principalment a la zona sud o central de Rússia. Però hi ha jardiners experimentats que diuen que van aconseguir cultivar cireres en zones menys estables, i la collita va ser igual de bona en qualitat.

Característiques de les cireres Gaucher

A més, voldria considerar amb més detall totes les característiques de la varietat. Per tant, serà molt més fàcil per al jardiner decidir per si mateix si vol cultivar aquesta varietat al seu lloc i si pot fer front a tots els requisits de la tecnologia agrícola, tenint en compte les subtileses de la varietat, les seves característiques principals, característiques, avantatges i desavantatges.

La cirera dolça requereix un reg regular i força abundant, ja que aquesta planta en general no és capaç de tolerar les sequeres durant molt de temps; això s’aplica a qualsevol varietat i varietat.

Per aconseguir que les fruites sucoses i molt saboroses siguin atractives per les seves característiques, es recomana dur a terme abundants regs mensuals, centrant-se en el clima i les condicions climàtiques.

Això també ajudarà a evitar que les baies es desprenguin abans d’hora, cosa que significa que el jardiner podrà recollir la màxima collita i realitzar-la d’acord amb els seus interessos i necessitats.

Si no s’esperen precipitacions, s’hauria de prescriure el reg una mica més sovint, el sòl no s’ha d’assecar, però tampoc no s’ha d’encallar. En cas contrari, en cas de sequera i embassament, el sistema radicular en ressentirà, cosa que significa que tota la plantació estarà en perill de mort.

La cirera dolça no és molt alta nivell de resistència a les gelades, tot i que hi ha un arbre que creix en condicions favorables per si mateix, en aquest cas serà possible obtenir excel·lents resultats i la plantació no es congelarà en condicions extremes. A més, normalment la resistència a les gelades disminueix no del tot en tot l’arbre, sinó en els brots florals, que són directament responsables de la formació futura del cultiu i de la seva abundància.

Si l’hivern va resultar ser glaçat i si les gelades de retorn van arribar a la primavera, això només pot conduir al fet que els brots florals es congelin i, per tant, la collita es perdi (o tot, o alguna cosa significativa) part d’ella).

Aquesta varietat és pràcticament estèril, i sense una planta pol·linitzadora, la cirera no podrà donar fruits, o alguns fruits estaran lligats, però la collita serà completament escassa i gens abundant.Els pol·linitzadors per a cireres poden ser varietats com Rechitsa o Poesia, que tenen períodes de floració idèntics, la qual cosa significa que la pol·linització es produirà en el moment més adequat.

Floració les varietats comencen a mitjans de maig i, a la segona quinzena de juliol, el jardiner podrà gaudir de la primera collita de fruites sucoses i molt saboroses. Però cal tenir en compte que la maduració no és simultània i desigual, la qual cosa significa que la collita s’haurà de collir no en un, sinó en diverses aproximacions alhora en deu dies.

Fructificant comença aproximadament el quart any després d’enviar la plantació a terra oberta. Al principi, la collita no es pot anomenar abundant: de mitjana, un jardiner recull aproximadament deu quilograms de fruits d’un arbre, no més, però amb el pas dels anys, el rendiment augmenta, igual que augmenta el gust del fruit.

Com a resultat, quan l’arbre assoleix el cim del seu creixement i desenvolupament, se’n poden collir més de vint quilograms de cireres. Per descomptat, en molts aspectes, la fructificació, el seu nivell i qualitat dependrà principalment de l’esforç i del temps que el jardiner hagi dedicat a complir els requisits agrotècnics i a matisar la cura. Però en parlarem una mica més endavant en aquest article.

Pertany a la cirera d'aquesta varietat varietat gastronòmica, així com les fruites tenen un propòsit universal, per regla general, després d’eliminar les baies, són excel·lents per al consum fresc, ja que tenen unes excel·lents característiques gustatives i la polpa conté un gran nombre de vitamines i oligoelements diversos, que poden tenen un efecte excel·lent en l’estat general i en la salut de la persona que els menjarà.

Si l’hortolà ha decidit dur a terme un emmagatzematge més llarg de fruites, es recomana enviar-les a congelar i utilitzar-les també per fer begudes, conserves, sucs i vi, melmelades i salses, melmelada i dolços. A cada plat, les cireres revelaran perfectament les seves característiques gustatives i, el més important, combinen bé amb altres baies i fruites, destacant el sabor amb la seva singularitat.

A més, les cireres es poden utilitzar per a la preparació de licors i tintures, que tenen un efecte positiu sobre la salut humana, la immunitat i el metabolisme. Així que les cireres són realment dignes d’atenció per part dels jardiners precisament per les seves moltes característiques i trets positius.

Prou cirera estable a la moniliosi i la coccomicosi, potser les malalties fúngiques més perilloses que poden afectar els conreus de cirerers i cirerers. Però, tot i així, el jardiner ha de proporcionar un suport addicional a les plantacions perquè definitivament no s’infectin amb infeccions perilloses. El mateix es pot dir sobre les plagues que ataquen periòdicament les plantacions; si el jardiner les controla i proporciona el suport necessari, el resultat pot ser una plantació excel·lent que creixerà bé fins i tot en les condicions no més favorables.

En general, és possible dur a terme diversos tractaments preventius de les plantacions per facilitar la regulació del seu estat general i garantir que les plagues ni tan sols comencin a estendre’s per les plantacions.

Gaucher de cireres dolces: avantatges i desavantatges de la varietat

La varietat té tant els seus avantatges com alguns desavantatges, que cal destacar. Per exemple, si en parlem avantatges varietats, principalment excel·lent nivell de rendiment (cada any es fa més abundant i la qualitat del fruit també millora); fructificació anual, que no depèn de manifestacions i factors externs; maduresa primerenca de la varietat, de manera que ja en ple estiu, el jardiner pot gaudir de meravelloses i saboroses fruites de cirerer de la seva pròpia parcel·la personal; fruites delicioses i molt sucosesque tenen un propòsit universal.

En general, les cireres dolces es poden consumir fresques immediatament després de la collita o es poden utilitzar en forma de conserves i melmelades, begudes, salses, vi, sucs i compotes, preparats per a l’hivern.

Però també n’hi ha limitacions, cosa que també val la pena esmentar: primer és auto-infertilitat varietats. Això vol dir que, abans de plantar un arbre, també heu de tenir cura de la selecció de varietats pol·linitzadores que tindran el mateix temps de floració. Llavors, el rendiment serà encara millor i més abundant. Per descomptat, l’experiència demostra que una part de la fruita es pot posar sense pol·linitzadors, però no representarà més del 20 per cent de la collita total. Així, però, per a la collita futura, us heu d’encarregar d’organitzar i tenir cura dels pol·linitzadors.

Plantació de cireres i cura posterior: requisits i subtileses

Per descomptat, plantar qualsevol arbre comença pel fet que el jardiner es dedica a una acurada selecció de materials de plantació. M’agradaria dir que, en principi, altres condicions i algunes subtileses coincideixen amb les que se solen proporcionar per a altres varietats de cirera. Però simplement és necessari observar-los, perquè en dependrà el futur estat de les plantacions. A més, en el marc d’aquesta part de l’article, ens detindrem amb més detall sobre els riscos: malalties i plagues, a causa dels quals l’estat de l’arbre i la seva collita poden canviar sensiblement, i parlarem de les principals mesures preventives mesures i mesures per combatre aquests factors des de l’exterior.

Cherry Gaucher: normes bàsiques de plantació

El millor és triar plàntules que hagin complert els dos anys. La longitud del sistema radicular ha de ser com a mínim de 20-25 centímetres, ja que aquesta longitud ja és adequada per plantar en terreny obert i, al mateix temps, la planta se sentirà el més còmoda possible. En general, les arrels haurien de ser sanes, no haurien de tenir danys mecànics o putrefactius visibles i l'alçada de les plàntules hauria de ser aproximadament d'un metre, ni més ni menys.

En principi, sempre us heu de centrar en les característiques externes del material de plantació i en com se sent la plantació, de manera que la cirera s’arrelarà amb èxit en el futur, s’adapti i mostri el seu màxim creixement i desenvolupament. si el jardiner nota alguna deformació o dany, és millor que abandoni la idea de plantar aquesta plantació al seu lloc i opti per una plàntula més sana i forta.

Abans de plantar una plàntula a terra oberta, es recomana mantenir-la en una solució durant diverses hores, que consisteix en aigua i un estimulador del creixement: Kornevin. Aleshores, el sistema radicular es saturarà d’aigua i serà més fàcil germinar després d’estar al camp obert.

Hi ha un cert algorisme per plantar plàntules en terreny obert, i després els jardiners encara menys experimentats podran fer front a aquest procediment i obtenir excel·lents resultats.

• La plantació ha de començar pel fet que el jardiner prepara amb antelació un lloc adequat per plantar plàntules.
• El sòl també es prepara preliminarment: ha de ser fèrtil, saturat de substàncies minerals i orgàniques, no ha de ser massa àcid i pesat.
• Per reduir l’acidesa, el jardiner pot afegir cendra o calç al sòl. També podeu utilitzar farina de dolomita per als mateixos propòsits, cosa que també normalitza l’acidesa del sòl i la satura lleugerament amb els components necessaris per facilitar l’adaptació de les plàntules a les noves condicions.
• El sòl s’alimenta de superfosfat, humus i potassi sulfúric. També podeu afegir una petita quantitat de cendra de fusta, que també té un efecte excel·lent sobre l'estat general del sòl i sobre el material de plantació futur. En general, en la fase inicial, s’ha de tenir molt en compte a l’hora de fertilitzar, ja que després d’això, durant dos anys serà possible no afegir-los al sòl.
• La fossa s’ha de preparar amb antelació: la seva mida és de 70x70 centímetres.
• La profunditat també hauria de ser com a mínim de mig metre, però, en general, la mida de la fossa s’ha de guiar per la mida dels materials de plantació, perquè la plàntula ha de sentir-se còmoda a la fossa, no n’hi hauria d’haver espai reduït.
• Al centre de la fossa, val la pena omplir una mica de terra fèrtil, a la qual s’afegeix per endavant sofre potassi i superfosfat, que tenen un efecte excel·lent sobre la immunitat del material de plantació i li permeten arrelar el més aviat possible .
• Es forma un petit túmul sobre el qual es troba la pròpia plàntula.
• Es recomana que no hi participin un, sinó dos jardiners, per plantar una planteta des de dalt, mentre que la segona redreçarà el sistema radicular i hi abocarà gradualment terra perquè no es formin bosses d'aire.
• Les arrels s’han de redreçar amb cura i cura, no s’han d’entrellaçar, ja que això pot afectar negativament l’estat general de la plantació, la seva salut, longevitat i un major creixement i desenvolupament.
• El pou s’omple d’aigua (s’ha de col·locar prèviament, a temperatura ambient). En cap cas heu d’utilitzar aigua freda corrent, ja que pot provocar una reacció de xoc per part de la plàntula.
• El coll de l’arrel es va tancant gradualment, deixant-lo al nivell del sòl, lleugerament obert.
• El sòl s’ha de compactar lleugerament, ja que no s’hauria de deixar formar bosses d’aire, ja que hi poden començar a desenvolupar-se bacteris patògens.
• Al voltant de la plàntula, val la pena abocar una capa de cobertura, que consisteix en torba o herba seca. Mulch realitza diverses funcions principals: gràcies a això, el cercle del tronc estarà protegit contra atacs de plagues, la humitat s’evaporarà més lentament i tota la calor necessària deixarà el sòl encara més lentament. Per tant, no paga la pena estalviar-se el temps en omplir el cobert. Gràcies a això, les males herbes o herbes de tercers tampoc no creixeran, cosa que significa que l’espai del tronc estarà net i ordenat.

Si no es tracta d'una plantació única, sinó d'un grup de cirerers, la distància entre ells ha de ser d'almenys tres metres i s'ha de deixar aproximadament quatre metres entre les files. Aleshores, les cireres no interferiran les unes amb les altres per créixer i desenvolupar-se correctament, no es faran ombres i serà molt més fàcil per al mateix jardiner tenir cura de les plantacions, ja que tindrà un lloc on cuidar-se i collir.

Per obtenir el màxim rendiment d’un cirerer, s’han de plantar pol·linitzadors a prop. La pol·linització es produirà a causa de ratxes de vent i insectes pol·linitzadors. En aquest cas, el jardiner tindrà més responsabilitats en la cura de les plantacions, però la collita no trigarà a arribar. La cura dels pol·linitzadors sol ser un procediment agrícola idèntic, de manera que el jardiner en general pot no preocupar-se massa i combinar les activitats de cura.

Activitats assistencials

Per descomptat, després de la sembra, val la pena observar la cura de seguiment, ja que en dependrà en gran mesura el benestar de la sembra, el seu desenvolupament normal i els indicadors de creixement, fructificació i activitat vital en general.

Les cireres necessiten un jardiner per proporcionar-los la suficient humitat. Especialment durant la floració. A més, la tecnologia agrícola inclou fertilització, poda de la corona i excavació del sòl.

La cirera pot fer entendre al jardiner que necessita més reg i en activitats de cura, per exemple, el sòl que hi ha al voltant s’assecarà activament i s’esquerdarà, cosa que significa que el reg s’ha de dur a terme en un futur molt proper. Però és millor no portar-ho a això, ja que a causa de l’assecat del sòl, tota la plantació en ressentirà i començaran algunes deficiències relacionades directament amb la fructificació.

Quan les cireres només es planten a terra oberta, necessiten components que contenen nitrogen i vestir, ja que el nitrogen participa de manera directa i activa en el creixement i desenvolupament de la part del brot de la planta.

Per a això, s’afegeix urea al sòl. Si l’arbre ja és madur, es poden aplicar fertilitzants minerals complexos i fertilitzants amb una gran quantitat de microelements. L’apòsit mineral s’ha de combinar amb matèria orgànica i els personatges principals aquí són l’humus o el compost, que el jardiner pot collir tot sol.

A més, s’ha d’afegir una petita quantitat de cendra al sòl, ja que conté potassi. I fins i tot abans, vam assenyalar que gràcies a la cendra és possible regular el nivell d’acidesa, cosa que significa que la plantació se sentirà còmoda al sòl sense la manifestació més alta d’un fons àcid.

Aquesta és una recomanació en tecnologia agrícola de qualsevol varietat de cirera, que s'ha de seguir per obtenir una collita excel·lent i abundant, d'alta qualitat i regular. Hi ha un consell més de jardiners experimentats. Consisteix en el fet que la corona es requereix sense defecte forma. Això és necessari no només per mantenir la salut de la plantació, sinó també per donar-li un aspecte net i decoratiu. Un altre avantatge de la cirera dolça és que reacciona de forma absolutament normal a la formació i que es pot recuperar per si sola després d’aquest procediment.

Poda - Aquesta és una altra condició i mesura necessàries en el marc de la tecnologia agrícola i la cura de les plantacions. Un cop finalitzat el període hivernal, el jardiner està obligat a treure totes les branques congelades o danyades, debilitades després d’un període tan dur: aquest tipus de poda s’anomena sanitària. Un cop acabat, els llocs tallats es processen amb sulfat de coure i, després, s’enganxen amb vernís de jardí perquè la infecció no arribi a aquestes zones vulnerables i no comencin les infeccions.

Per a l’hivern, la plantació no es pot cobrir, en principi, ja que les cireres suporten tranquil·lament aquest període. Però aquí el tronc es protegeix millor, en primer lloc de plagues i rosegadors, que no s’oposen gens a menjar escorça. Les plàntules joves també estan cobertes durant l'hivern. Cap al novembre, val la pena endurir les arrels per protegir-les de les plagues i de la forta congelació del sòl.

El tronc està recobert de materials com lutrasil, esponja o simplement podeu utilitzar branques d’avet que permetin passar prou oxigen i, al mateix temps, també poden protegir de forma fiable les plàntules joves de manifestacions adverses de l’exterior.

De quines malalties i plagues temen les cireres Gaucher?

Per descomptat, m’agradaria dedicar una part a part de l’article a quines malalties i plagues poden ser perilloses per plantar i quins mètodes existeixen per combatre i prevenir aquestes malalties i atacs nocius.

És molt important complir totes les condicions i regles, ja que això augmenta les possibilitats no només de salvar la planta, sinó també de reforçar el seu sistema immunitari, reforçant la resistència a l’estrès en condicions i condicions molt inestables.

A continuació, descriurem algunes de les manifestacions perilloses, de manera que seria més fàcil per a qualsevol jardiner, especialment per a principiants, identificar-les i iniciar una baralla oportuna.

Punt de forat

Es manifesta en el fet que gradualment es formen taques estranyes a les fulles, pintades amb un to marró o de maó vermellós. Després apareixen forats en lloc de les taques. Els brots comencen a esquerdar-se, se’n surt una geniva, cosa que també suggereix que s’estan produint alguns canvis negatius amb la plantació i s’han de prendre mesures immediatament per combatre el punt del forat.

Normalment, tots els brots malalts es tallen immediatament de l'arbre i es cremen fora del camp. El cercle del tronc proper està excavat amb cura, amb el tronc i l’arbre s’han de ruixar completament amb una solució de barreja al 3% de Bordeus. Si cal, es pot repetir aquest procediment, però val la pena centrar-se en l’estat general de la plantació.

Moniliosi

Dit d’una altra manera, aquesta malaltia s’anomena podridura grisa: normalment la malaltia es forma a una humitat de l’aire molt elevada, perquè aquest microclima es considera molt favorable per al desenvolupament de diverses malalties fúngiques. Les taques també comencen a formar-se a les fulles, que afecten gradualment els propis fruits.

Per desfer-se de la moniliosi, cal tallar totes les branques danyades amb la captura de parts sanes que ja poden haver estat infectades, però la infecció encara no s’ha manifestat. L’arbre s’ha de ruixar amb preparacions especials que pertanyin al grup fungicida: es tracta de l’azocè, Topsin, Horus, que es venen a botigues especialitzades per a jardiners, així com a vivers on es compren les pròpies plantules.

Mosca de serra viscosa de cirera

De les plagues, l’anomenada mosca de cirera viscosa és molt perillosa: es tracta de plagues en forma de larves, que en les seves característiques externes s’assemblen més a les llimacs típics. S’alimenten activament de fulles, deixant esquelets nus al seu lloc. Per dur a terme un tractament preventiu de la fusta, podeu utilitzar un mètode com una excavació completa del cercle del tronc.

Però la larva, si ja ha aparegut, es pot destruir si la planta s’abriga amb medicaments com Aktara i Confidor. Els jardiners experimentats diuen que els remeis populars no són menys efectius en aquest cas, per exemple, una tintura a base de camamilla o cendra, que es troba a qualsevol zona.

Pic de cirerer (trubovert)

És un escarabat que té una probòscide molt llarga. Bàsicament, sobreviu a l’hivern al sòl, però a la primavera es trasllada a l’arbre, comença a rosegar les branques i les fulles i després passa als fruits formats. Com a resultat, les cireres s’esfondren gairebé massivament, cosa que significa que també es perd tota la collita.

Per desfer-se del morrut de la cirera, val la pena desenterrar el sòl amb l’inici de la tardor, establint trampes. També podeu tractar la plantació i el sòl amb Inta-vir o Fufanon, que es consideren medicaments econòmics i, alhora, molt eficaços en la lluita contra les plagues del jardí.

Pugó negre

També hi ha una plaga com el pugó negre. Es tracta d’uns petits insectes petits que s’instal·len principalment a la part inferior de les fulles, cosa que fa que es deformin, s’assequin i es trenquin massivament. Per atacar els pugons, és necessari destruir totes les formigues de la zona. També podeu utilitzar algunes receptes populars.

Per exemple, els pugons reaccionen molt negativament a les olors fortes, cosa que significa que, idealment, val la pena tractar les plantacions amb tintures d’all o tabac, amoníac. També podeu espolsar els arbres amb pols de tabac. Però si parlem d’eines professionals, es tracta d’un medicament anomenat Fitoverm, que es pot comprar a qualsevol botiga de jardineria o als vivers on es venen les pròpies plantules.

Si seguiu totes les condicions, podeu obtenir un resultat molt digne i significatiu. El més important és, en cap cas, oblidar que la salut de la plantació i el seu benestar dependran en gran mesura del jardiner.

Si preneu totes les mesures necessàries, en el futur serà possible aconseguir un resultat efectiu. Les fruites universals són excel·lents per al consum fresc i també són ideals per utilitzar-les per a processar-les, elaborar begudes, sucs i compotes, vi, conserves i melmelades, salses.

A més, les cireres són molt adequades per congelar-les durant l’hivern, ja que en forma congelada també conserven algunes de les seves propietats beneficioses i gustatives, l’aroma.