Cirera escarlata

La varietat de cirera anomenada Alaya és el resultat del treball a llarg termini de l’Institut de Recerca Zonal del Nord del Caucàs, especialitzat en jardineria i el desenvolupament de noves varietats i varietats de plantació. Va resultar la cirera escarlata després de sembrar les llavors de la varietat Melitopol, a partir de la seva lliure pol·linització. Els autors de la varietat són criadors tan coneguts com E.M. Alekhina i T.G. Prichko, propietari de l'autoria de diverses varietats de cirera i cirera.

Cherry Alaya: descripció de la varietat

A la foto: varietat de cirera Alai

Aquesta varietat de cirera es considera una de les més prometedores, en la qual es continua treballant. El cultiu de la varietat també és força extens i actiu: la varietat es coneix com a maduració tardana, però aquests períodes poden variar depenent de la regió i de la regió en què aquesta varietat creixerà.

L'escarlata es va incloure al registre estatal el 2002 i, des de llavors, la cirera ha estat molt popular a causa de les seves avantatjoses i sorprenents característiques. És molt important destacar que la varietat es va permetre originalment per al cultiu a la regió del nord del Caucas, però els jardiners posteriors van trobar que, en principi, la planta es pot adaptar notablement bé en moltes altres condicions, ja que pot suportar manifestacions adverses de les condicions meteorològiques externes. .

Fusta es distingeix per un creixement actiu i força fort, la corona està alçada, té un nivell mitjà d’engruiximent. Amb tot això, la plantació es pot formar d'acord amb els desitjos del propi jardiner i donar a la corona la forma que li pot agradar al jardiner.

Fruita fer-se prou gran, créixer en gran nombre. Contenen un gran nombre de vitamines i nutrients beneficiosos que poden tenir un efecte positiu sobre el benestar general d’una persona.

Les baies també tenen un propòsit universal: són ideals per menjar-les fresques i també podeu fer servir baies per organitzar menjar dietètic o per a nadons, preparar diverses postres a partir de cireres, espais en blanc i congelats, conserves i melmelades, begudes: vi, suc, compotes.

A més, les propietats gustatives s’adapten bé a altres baies i fruites, de manera que podeu fer cireres com a part d’altres espais en blanc. La polpa conté una gran quantitat de vitamines i microelements, substàncies útils que tenen un efecte meravellós sobre la immunitat humana, accelerant el seu metabolisme.

Característiques externes de la varietat

A continuació, ens detindrem detalladament sobre les característiques de les característiques externes de la varietat i sobre com és aquesta plantació, com és l’arbre, quins són els avantatges i els desavantatges de la varietat.

Corona d'amplada, té forma piramidal, però en general el jardiner pot donar-li forma d'acord amb els seus desitjos i gustos. La corona és densament frondosa, sembla força interessant i atractiva, i la mida impressionant només és bona per a la plantació.

El més important és que el cirerer escarlata durant la floració es converteix en un núvol blanc i neuós que sorprèn la imaginació dels jardiners. A més, m'agradaria aprofundir més en la descripció de les característiques externes de la varietat i en les característiques del cultiu.

En principi, aquest cirerer escarlata té un aspecte força estàndard segons els estàndards de les plantacions de cirerers, i de vegades alguns poden confondre aquesta varietat amb molts altres.Tot i així, no oblideu que la planta té les seves característiques i característiques pròpies, que es tenen en compte a l’hora de seleccionar activitats relacionades directament amb la cura.

Ronyó tenen una mida mitjana, han de ser viables, ja que en endavant en brollaran nous brots i branques i es formarà un cultiu.

Fulles planes i força grans, semblen fulles normals a les plantacions de cirerers, arrodonides, les vores poden estar lleugerament retretes i punxegudes.

Durant la floració, es forma un gran nombre de fulles a l'arbre i, per tant, la corona sempre es veu molt espessa i elegant, demostrant en general excel·lents resultats en el seu creixement i desenvolupament, així com en la seva decorativitat. La corona és d’espessiment mitjà, el tronc està cobert d’escorça llisa.

L’escorça en sí té un color lleugerament marró, però amb el pas del temps es pot enfosquir, pelar-se, cosa que indica que l’arbre va madurant gradualment i val la pena tenir-ne cura amb més cura perquè fructifiqui el major temps possible i agradi als jardiners. amb la seva abundant i saborosa collita.

Les fulles són el·líptiques, les puntes són lleugerament punxegudes; en general, es tracta d’una forma de fulla bastant típica, que es troba tant en cultius de cirerers com de cirerers, que són parents propers entre ells.

Flors es poden localitzar un per un o hi pot haver rams-inflorescències, que consten de tres flors. Es tracta principalment de flors de tipus femení, de color rosa clar. Durant la floració, la plantació té un aspecte molt atractiu i atractiu, la planta té un aspecte decoratiu i les flors són molt perfumades.

Per tant, els jardiners amb més experiència trien les cireres no només per obtenir una collita, sinó també per decorar el seu jardí amb un arbre tan delicat i meravellós.

Termini vegetació és d’uns 70 dies. Els fruits són grans, el pes d’una baia pot ser d’uns set grams, i en forma recorden més els cors lleugerament arrodonits. Tant el color de la pell com de la polpa és vermell, el suc també resulta vermell.

Característiques gustatives molt valorat, els tastadors destaquen el sabor dolç de les baies i la densitat de la polpa, que permet guardar la fruita durant molt de temps i transportar-la a llargues distàncies.

Les baies també en conserven integritat i en collir - un altre avantatge per a aquells que encara no saben com realitzar la seva collita.

Aquesta varietat es recomana per al cultiu en climes temperats, principalment a la zona sud o central de Rússia. Però hi ha jardiners experimentats que diuen que eren capaços de cultivar cireres en zones menys estables, i la collita va ser igual de bona en qualitat.

Cirera escarlata: característiques de la varietat

A més, voldria considerar amb més detall totes les característiques de la varietat. Per tant, serà molt més fàcil per al jardiner decidir per si mateix si vol cultivar aquesta varietat al seu lloc i si pot fer front a tots els requisits de la tecnologia agrícola, tenint en compte les subtileses de la varietat, les seves característiques principals, característiques, avantatges i desavantatges.

Les cireres escarlates requereixen regularment i són força abundants esmalt, ja que aquesta planta en general no és capaç de tolerar les sequeres durant molt de temps, això s'aplica a qualsevol varietat i varietat.

Per aconseguir que les fruites sucoses i molt saboroses siguin atractives per les seves característiques, es recomana realitzar abundants regs mensuals, centrant-nos en el clima i les condicions climàtiques.

Això també ajudarà a evitar que les baies es desprenguin abans d’hora, cosa que significa que el jardiner podrà recollir la màxima collita i realitzar-la d’acord amb els seus interessos i necessitats.

Si no s’esperen precipitacions, s’hauria de prescriure el reg una mica més sovint, el sòl no s’ha d’assecar, però tampoc no s’ha d’encallar. En cas contrari, en cas de sequera i embassament, el sistema radicular en ressentirà, cosa que significa que tota la plantació estarà en perill de mort.

L'escarlata cirera no té un nivell molt alt resistència a les gelades, tot i que hi ha un arbre que creix en condicions favorables per si mateix, en aquest cas serà possible obtenir excel·lents resultats i la plantació no es congelarà en condicions extremes. A més, normalment la resistència a les gelades disminueix no del tot en tot l’arbre, sinó en els brots florals, que són directament responsables de la formació futura del cultiu i de la seva abundància.

Si l’hivern va resultar glaçat i si les gelades de retorn van arribar a la primavera, això només pot conduir al fet que els rovells florals es congelin i, per tant, la collita es perdi (o tot, o alguna cosa significativa) part d’ella).

Aquesta varietat és pràcticament estèril, i sense una planta pol·linitzadora, la cirera escarlata no podrà donar fruits, o alguns fruits estaran lligats, però la collita serà completament escassa i completament no abundant.

Els pol·linitzadors per a cireres poden ser varietats com Rechitsa o Poesia, que tenen temps de floració idèntics, la qual cosa significa que es produirà una pol·linització en el moment més adequat.

Floració les varietats comencen a mitjans de maig i, a la segona quinzena de juliol, el jardiner podrà gaudir de la primera collita de fruites sucoses i molt saboroses. Però cal tenir en compte que la maduració no és simultània i desigual, cosa que significa que la collita s’haurà de collir no en un, sinó en diverses aproximacions alhora, en deu dies.

Fructificant comença aproximadament el quart any després d’enviar la plantació a terra oberta. Al principi, la collita no es pot anomenar abundant: de mitjana, un jardiner recull aproximadament deu quilograms de fruits d’un arbre, no més, però amb el pas dels anys, el rendiment augmenta, igual que augmenta el gust del fruit.

Com a resultat, quan l’arbre assoleix el cim del seu creixement i desenvolupament, se’n poden collir més de vint quilograms de cireres. Per descomptat, en molts aspectes, la fructificació, el seu nivell i qualitat dependrà principalment de l’esforç i del temps que el jardiner hagi dedicat a complir els requisits agrotècnics i a matisar la cura. Però en parlarem una mica més endavant en aquest article.

La cirera escarlata pertany a la varietat de taula, i també els fruits finalitat universal. Com a regla general, després de recollir les baies, són ideals per al consum fresc, ja que tenen unes excel·lents característiques gustatives i la polpa conté una gran quantitat de diverses vitamines i oligoelements, que poden tenir un efecte excel·lent en l’estat general i la salut. de la persona que els farà servir per menjar.

Si l’hortolà ha decidit dur a terme un emmagatzematge més llarg de fruites, es recomana enviar-les a congelar i utilitzar-les també per fer begudes, melmelades, sucs i vi, melmelades i salses, melmelada i dolços.

A cada plat, la cirera Alai revelarà perfectament les seves característiques gustatives i, el que és més important, combina bé amb altres baies i fruites, destacant el sabor amb la seva singularitat.

A més, la cirera escarlata es pot utilitzar per a la preparació de licors i tintures, que tenen un efecte positiu sobre la salut humana, la immunitat i el metabolisme. Així que les cireres són realment dignes d’atenció per part dels jardiners precisament per les seves moltes característiques i trets positius.

La cirera escarlata n’hi ha prou estable a la moniliosi i la coccomicosi, potser les malalties fúngiques més perilloses que poden afectar els cultius de cirerers i cirerers. Però, tot i així, el jardiner ha de proporcionar un suport addicional a les plantacions perquè definitivament no s’infectin amb infeccions perilloses.

El mateix es pot dir de les plagues que ataquen periòdicament les plantacions; si el jardiner les controla i proporciona el suport necessari, el resultat pot ser una plantació excel·lent que creixerà bé fins i tot en les condicions no més favorables. En general, és possible dur a terme diversos tractaments preventius de les plantacions per facilitar la regulació del seu estat general i garantir que les plagues ni tan sols comencin a estendre’s per les plantacions.

La varietat té tant els seus avantatges com alguns desavantatges, que cal destacar.

Per exemple, si en parlem avantatges varietats, doncs, és principalment un nivell de rendiment excel·lent (cada any es fa més abundant i la qualitat dels fruits també millora); fructificació anual, que no depèn de manifestacions i factors externs; la maduresa primerenca de la varietat, de manera que el jardiner pot gaudir a mitjan estiu de meravelloses i saboroses fruites de cirerer de la seva pròpia parcel·la personal; fruites delicioses i molt sucoses que tenen un propòsit universal.

En general, les cireres dolces es poden consumir fresques immediatament després de la collita o es poden utilitzar en forma de conserves i melmelades, begudes, salses, vi, sucs i compotes, preparats per a l’hivern.

A més, m'agradaria aprofundir en més detalls sobre quines són les condicions per plantar aquesta varietat, sobre com cal cuidar-la per obtenir un resultat excel·lent. Si el jardiner observa totes les subtileses i matisos, obtindrà sens dubte un excel·lent arbre decoratiu que donarà una collita abundant i saborosa. També val la pena assenyalar que a la següent part tractarem la qüestió de quins perills poden amenaçar el desembarcament i de com tractar-los.

Cherry Alai: com plantar i com cuidar

La varietat de cirera considerada en aquest article fa referència al període mitjà de floració, però s’estima que el període de maduració és més tardà. Però, tot i això, les plantacions segueixen sent força atractives i els jardiners diuen que el cirerer Alai pot competir fàcilment amb algunes altres varietats de cireres dolces, independentment del moment de floració i maduració del cultiu.

Els fruits tenen una alta comercialització, poden ser molt grans i es poden transportar a llargues distàncies. Un altre avantatge és que les cireres dolces són adequades per a tots els tipus moderns de processament tècnic, de manera que en principi es consideren universals. Però, per aconseguir-ho, s’ha d’entendre que hi ha normes de plantació i cura que s’han de seguir actualitzant.

Hi ha un cert algorisme per plantar plàntules en terreny obert, i després els jardiners encara menys experimentats podran fer front a aquest procediment i obtenir excel·lents resultats.

La plantació ha de començar pel fet que el jardiner prepara amb antelació un lloc adequat per plantar plàntules.

El sòl també es prepara preliminarment: ha de ser fèrtil, saturat de substàncies minerals i orgàniques, no ha de ser massa àcid i pesat. Per reduir l’acidesa, el jardiner pot afegir cendra o calç al sòl. També podeu utilitzar farina de dolomita per als mateixos propòsits, cosa que també normalitza l’acidesa del sòl i la satura lleugerament amb els components necessaris per facilitar l’adaptació de les plàntules a les noves condicions.

El sòl s’alimenta de superfosfat, humus i potassi sulfúric. També podeu afegir una petita quantitat de cendra de fusta, que també té un efecte excel·lent sobre l'estat general del sòl i sobre el material de plantació futur. En general, en la fase inicial, heu de tenir molta cura en adobar, ja que després d’això, durant dos anys serà possible no afegir-los al sòl.

La fossa s’ha de preparar amb antelació: la seva mida és de 70x70 centímetres.La profunditat també hauria de ser com a mínim de mig metre, però, en general, la mida de la fossa s’ha de guiar per la mida dels materials de plantació, perquè la plàntula ha de sentir-se còmoda a la fossa, no n’hi hauria d’haver espai reduït.

Al centre de la fossa, val la pena omplir una mica de terra fèrtil, a la qual s’afegeixen per endavant sofre potassi i superfosfat, que tenen un efecte excel·lent sobre la immunitat del material de plantació i li permeten arrelar el més aviat possible .

Es forma un petit túmul sobre el qual es troba la pròpia plàntula. Es recomana que no hi participin un, sinó dos jardiners, per plantar una planteta des de dalt, mentre que la segona redreçarà el sistema radicular i hi abocarà gradualment terra perquè no es formin bosses d'aire.

Les arrels s’han d’adreçar amb cura i cura, no s’han d’entrellaçar, ja que això pot afectar negativament l’estat general de la plantació, la seva salut, longevitat, creixement i desenvolupament. el pou s’omple d’aigua (s’ha d’assentar amb antelació, a temperatura ambient).

En cap cas heu d’utilitzar aigua freda corrent, ja que pot provocar una reacció de xoc de la plàntula. El coll de l’arrel es va tancant gradualment, deixant-lo al nivell del sòl, lleugerament obert.

El sòl s’ha de compactar lleugerament, ja que no s’hauria de deixar formar bosses d’aire, ja que hi poden començar a desenvolupar-se bacteris patògens. Al voltant de la plàntula, val la pena abocar una capa de cobertura, que consisteix en torba o herba seca.

Mulch realitza diverses funcions principals: gràcies a això, el cercle del tronc estarà protegit contra atacs de plagues, la humitat s’evaporarà més lentament i tota la calor necessària deixarà el sòl encara més lentament.

Per tant, no paga la pena estalviar-se el temps en omplir el cobert. Gràcies a això, les males herbes o herbes de tercers tampoc creixeran, cosa que significa que l’espai del tronc estarà net i ordenat.

Si no es tracta d’una plantació única, sinó d’un grup, de cirerers, la distància entre ells ha de ser de tres metres com a mínim i s’ha de deixar aproximadament quatre metres entre les files. Aleshores, les cireres no interferiran les unes amb les altres per créixer i desenvolupar-se correctament, no es faran ombres i serà molt més fàcil per al propi jardiner cuidar les plantacions, ja que tindrà un lloc on cuidar i collir.

Per obtenir el màxim rendiment d’un cirerer, s’han de plantar pol·linitzadors a prop. La pol·linització es produirà a causa de ratxes de vent i insectes pol·linitzadors. En aquest cas, el jardiner tindrà més responsabilitats en la cura de les plantacions, però la collita no trigarà a arribar.

La cura dels pol·linitzadors sol ser un procediment agrícola idèntic, de manera que el jardiner en general pot no preocupar-se massa i combinar les activitats de cura.

Activitats assistencials

Per descomptat, després de la sembra, val la pena observar la cura de seguiment, ja que en dependrà en gran mesura el benestar de la sembra, el seu desenvolupament normal i els indicadors de creixement, fructificació i activitat vital en general.

Les cireres escarlates necessiten un jardiner per proporcionar-los la suficient humitat. Especialment durant la floració. A més, la tecnologia agrícola inclou fertilització, poda de la corona i excavació del sòl. El cirerer pot deixar entendre al jardiner que necessita activitats addicionals de reg i cura: per exemple, el sòl del voltant s’assecarà activament i s’esquerdarà, cosa que només indica que el reg s’hauria de dur a terme en un futur molt proper.

Però és millor no portar-ho a això, ja que a causa de l’assecat del sòl, tota la plantació es veurà afectada i començaran algunes mancances relacionades directament amb la fructificació.

Quan la cirera escarlata només es planta a terra obert, necessita components que contenen nitrogen i vestir, ja que el nitrogen participa de manera directa i activa en el creixement i desenvolupament de la part del brot de la planta. Per a això, s’afegeix urea al sòl. Si l’arbre ja és madur, es poden aplicar fertilitzants minerals complexos i fertilitzants amb una gran quantitat de microelements.

L’apòsit mineral s’ha de combinar amb matèria orgànica i els personatges principals aquí són l’humus o el compost, que el jardiner pot collir tot sol. A més, s’ha d’afegir una petita quantitat de cendra al sòl, ja que conté potassi. I fins i tot abans, vam assenyalar que gràcies a les cendres és possible regular el nivell d’acidesa, cosa que significa que la plantació se sentirà còmoda al sòl sense la manifestació més alta d’un fons àcid. Aquesta és una recomanació en tecnologia agrícola de qualsevol varietat de cirera, que s'ha de seguir per obtenir una collita excel·lent i abundant, d'alta qualitat i regular.

Hi ha un consell més de jardiners experimentats. Consisteix en el fet que la corona es requereix sense defecte forma. Això és necessari no només per mantenir la salut de la plantació, sinó també per donar-li un aspecte net i decoratiu. Un altre avantatge de la cirera dolça és que reacciona de forma absolutament normal a la formació i que es pot recuperar sola després d’aquest procediment.

Poda - Aquesta és una altra condició i mesura necessàries en el marc de la tecnologia agrícola i la cura de les plantacions. Un cop finalitzat el període hivernal, el jardiner està obligat a treure totes les branques congelades o danyades, debilitades després d’un període tan dur: aquest tipus de poda s’anomena sanitària.

Un cop acabat, els llocs tallats es processen amb sulfat de coure i, després, s’enganxen amb vernís de jardí perquè la infecció no arribi a aquestes zones vulnerables i no comencin les infeccions. Per l’hivern la plantació no es pot cobrir, en principi, ja que les cireres suporten tranquil·lament aquest període. Però aquí el tronc es protegeix millor, en primer lloc de plagues i rosegadors, que no s’oposen gens a menjar escorça.

Les plàntules joves també estan cobertes durant l'hivern. Cap al novembre, val la pena endurir les arrels per protegir-les de les plagues i de la forta congelació del sòl. El tronc està recobert de materials com lutrasil, esponja o simplement podeu utilitzar branques d’avet que permetin passar prou oxigen i, al mateix temps, també poden protegir de forma fiable les plàntules joves de manifestacions adverses de l’exterior.

Malalties i plagues que amenacen la planta

Per descomptat, m’agradaria dedicar una part a part de l’article a quines malalties i plagues poden ser perilloses per plantar i quins mètodes existeixen per combatre i prevenir aquestes malalties i atacs nocius.

És molt important complir totes les condicions i regles, ja que això augmenta les possibilitats no només de salvar la planta, sinó també de reforçar el seu sistema immunitari, reforçant la resistència a l’estrès en condicions i condicions molt inestables. A continuació, descriurem algunes de les manifestacions perilloses perquè sigui més fàcil per a qualsevol jardiner, especialment per a principiants, identificar-les i iniciar una baralla oportuna.

Malalties:

1. Punt de forat - Es manifesta en el fet que a les fulles es formen gradualment taques estranyes, pintades amb un to marró o de maó vermellós. Després apareixen forats en lloc de les taques. Els brots comencen a esquerdar-se, se’n surt una geniva, cosa que també suggereix que s’estan produint alguns canvis negatius amb la plantació i cal prendre mesures immediatament per combatre l’espai del forat. Normalment, tots els brots malalts es tallen immediatament de l'arbre i es cremen fora del camp. El cercle del tronc està excavat amb cura, s’ha de ruixar amb el tronc i amb tot l’arbre amb una solució de barreja bordelesa del tres per cent. Si cal, es pot repetir aquest procediment, però val la pena centrar-se en l’estat general de la plantació.
2. Moniliosi (és a dir, aquesta malaltia s’anomena podridura grisa): normalment la malaltia es forma quan la humitat de l’aire és molt elevada, ja que és aquest microclima el que es considera molt favorable per al desenvolupament de diverses malalties fúngiques. Les taques també comencen a formar-se a les fulles, que afecten gradualment els propis fruits. Per desfer-se de la moniliosi, cal tallar totes les branques danyades amb la captura de parts sanes que ja poden haver estat infectades, però la infecció encara no s’ha manifestat. L’arbre s’ha de ruixar amb preparacions especials que pertanyin al grup fungicida: es tracta de l’azocè, Topsin, Horus, que es venen a botigues especialitzades per a jardiners, així com a vivers on es compren les pròpies plantules.

Des de plagues molt perillós:

1. Cirera mosca de serra viscosa - Són plagues en forma de larves, que per les seves característiques externes s’assemblen més a les llimacs típics. S’alimenten activament de fulles, deixant esquelets nus al seu lloc. Per dur a terme un tractament preventiu de la fusta, podeu utilitzar un mètode com una excavació completa del cercle del tronc. Però la larva, si ja ha aparegut, es pot destruir si la planta s’abriga amb medicaments com Aktara i Confidor. Els jardiners experimentats diuen que els remeis populars no són menys efectius en aquest cas, per exemple, una tintura a base de camamilla o cendra, que es troba a qualsevol zona.
2. Pic de cirerer (trubovert) És un escarabat que té una probòscide molt llarga. Bàsicament, sobreviu a l’hivern al sòl, però a la primavera es trasllada a l’arbre, comença a rosegar les branques i les fulles i després es mou cap als fruits formats. Com a resultat, les cireres s’esfondren gairebé massivament, cosa que significa que també es perd tota la collita. Per desfer-se del morrut de la cirera, val la pena desenterrar el sòl amb l’inici de la tardor, establint trampes. També podeu tractar la plantació i el sòl amb Inta-Vir o Fufanon, que es consideren medicaments econòmics i, alhora, molt eficaços en la lluita contra les plagues del jardí.
3. Pugó negre... Es tracta d’uns petits insectes petits que s’instal·len principalment a la part inferior de les fulles, fent que es deformin, s’assequin i es trenquin massivament. Per atacar pugons, és necessari destruir totes les formigues de la zona. També podeu utilitzar algunes receptes populars. Per exemple, els pugons reaccionen molt negativament a les olors fortes, la qual cosa vol dir que val la pena tractar les plantacions amb l'ajut de tintures sobre all o tabac, amoníac. També podeu espolsar els arbres amb pols de tabac. Però si parlem d’eines professionals, es tracta d’un medicament anomenat Fitoverm, que es pot comprar a qualsevol botiga de jardineria o als vivers on es venen les pròpies plantules.

En conclusió

Si seguiu totes les condicions, podeu obtenir un resultat molt digne i significatiu. El més important és, en cap cas, oblidar que la salut de la plantació i el seu benestar dependran en gran mesura del jardiner. Si preneu totes les mesures necessàries, en el futur serà possible aconseguir un resultat efectiu.

Les fruites universals són excel·lents per al consum fresc i també són ideals per utilitzar-les per a processar-les, elaborar begudes, sucs i compotes, vi, conserves i melmelades, salses. A més, la cirera escarlata és ideal per congelar-la durant l’hivern, ja que en forma congelada també conserva algunes de les seves propietats útils i gustatives, l’aroma. mi jardiners i jardiners.