15 fruites que mengem però no sabem com creixen

El ritme actual de desenvolupament del comerç internacional ens permet reconèixer i tastar verdures i verdures cada vegada més exòtiques fruits... Alguns d’ells s’han convertit en una part integral de les receptes de cuina casolana. Però, quantes persones saben com creixen aquests extravagants fruits al seu hàbitat natural? En aquest article, veurem 15 de les cultures estrangeres més populars.

Tàperes

De fet, les tàperes no es poden anomenar fruites. Totes es troben en tots els brots d’herba de tàperes que encara no han florit. Si no treieu els cabdells per endavant, floriran en un color blanc pàl·lid. Després d'això, apareixen fruits reals, però són inferiors en el seu gust als brots joves.

El tàper espinós és una planta força resistent, el seu sistema radicular creix fins a 20 m i pot arribar a les aigües subterrànies. Li encanten les zones rocoses, creixen en esquerdes i parets esmicolades. La seva terra natal es pot considerar Àsia Central, però actualment les tàperes es conreen massivament a la Mediterrània, on la cuina local considera que les tàperes són l’ingredient principal dels plats. Cal destacar que inicialment es van afegir tàperes a l’estimat popularment Olivier. Les tàperes es poden trobar sovint al territori de Crimea i el Caucas.

Fig

Les figues són originàries de l’Índia i de les costes del Mediterrani. Els fruits poden créixer tant en arbres com en arbustos. Els arbres on creixen aquests fruits útils s’anomenen figueres. Hi ha un altre nom bíblic antic: figuera. Normalment els arbres i arbusts trenen totes les ribes dels rius amb les seves branques. Però també poden créixer a les altures de les muntanyes, a una altitud de fins a 2000 m sobre el nivell del mar.

El cultiu a gran escala d’aquest cultiu es duu a terme a Turquia, Tunísia, Grècia. A Rússia, les figues es conreen al sud del país, perquè la figuera no pot suportar gelades inferiors als 10 graus. Tot i així, la figuera de vegades es cultiva a casa.

Papaia

L’arbre en què creix aquest exòtic fruit s’anomena sovint meló. Creix, per regla general, a Mèxic i Amèrica del Sud. La papaia només creix amb un plus constant. Aquest arbre en forma de palmera pot arribar a tenir una alçada de 15 m. El tronc és buit per dins, les fulles s’estenen des de la capçada de la planta i poden arribar als 1 m de longitud. L’arbre es pot considerar heterosexual. Les flors de la planta difereixen segons el gènere. Cal destacar que les espècies de flors femenines i masculines no coexisteixen en el mateix arbre. Però si hi ha un fort salt de temperatura, el sexe de les flors pot canviar.

Femella brasilera

Molt sovint, l'arbre es pot trobar al Brasil i altres parts de Sud-amèrica. Els fruits secs de Brasil són una de les flora més grans del planeta Terra. En alçada, pot arribar als 35-45 metres, el tronc té uns 2 m de diàmetre

Bertolethia pot viure fins a 500 anys, tot i que els locals afirmen que la nou gegant pot viure durant un mil·lenni.

Els fruits d’aquest arbre només es poden collir al seu entorn natural, per exemple, als boscos de Bolívia, on les llavors de fruits secs creixen en una caixa voluminosa i pesada.

Pitahaya (fruita del drac)

Aquest exòtic liana s’assembla lluny a un cactus. Però la seva forma no és del tot habitual: arrissada. Pitahaya es cultiva a Amèrica Central i del Sud, així com als països del sud-est asiàtic. L’arbre té un alt rendiment. La fruita del drac pot donar fruits fins a 6 vegades a l'any.

El fruit de l'arbre es distingeix per un cor suau i cremós i un sabor dolç. Entre altres coses, l'arbre floreix només de nit.

Wasabi

Aquest famós plat japonès s’extreu del sistema arrel de l’eutrema perenne. L'herba curta arriba a una alçada de no més de 50 cm, però la seva arrel creix encara més lentament: uns 3 cm a l'any. Per tant, perquè l’arrel d’una planta sigui adequada per a la collita, ha de créixer almenys durant 3 anys. Sovint es compara el wasabi amb el rave picant, en part per una bona raó, perquè pertanyen a la mateixa família.

Cal destacar que hi ha un wasabi "real" i "fals". El primer creix de manera natural, al llarg de zones costaneres humides. La seva arrel es distingeix per una gradació del gust de picant a picant. El wasabi, que es cultiva en jardins i plantacions, és molt diferent del seu parent per utilitat i sabor. És cert que el preu del wasabi "jardí" també és molt inferior a l'original.

Cúrcuma

La cúrcuma perenne pot créixer fins a 1 m d’alçada. El major volum d’aquesta espècia es cultiva al sud i est asiàtic.

Només s’utilitza la porció d’arrel per preparar el producte final. La planta es distingeix per una floració delicada i un fullatge ric que creix directament des del terra. La cúrcuma floreix durant gairebé 90 dies, de manera que avui en dia aquesta planta es pot trobar en un jardí de flors.

Clavell

Una de les espècies més populars del món, el clau, prové de brots d’arbres joves. Aquests arbres grans són originaris de Madagascar i poden arribar a créixer fins als 20 m d’alçada.

Podeu collir brots de clavells dues vegades a l'any. La recollida es realitza manualment, però no és especialment laboriosa, per tant, el baix preu del producte final. L’espècia es pot cultivar a l’interior, però no és un procés fàcil.

Alvocat

Els alvocats no es poden anomenar completament fruita o verdura. La ciència anomena el seu fruit drupa. L’alvocat creix als tròpics, en arbres de fulla perenne que arriben als 15 m d’alçada. Per al cultiu de fruits en plantacions, es tallen arbres i no es fan massa elevats per tal de facilitar la recollida de baies.

Cal destacar que el fruit, que queda a l’arbre, no arriba a madurar del tot. Després de treure-la de les branques, continua cantant 10 dies més. Per tant, no us alarmeu que l'alvocat que heu comprat a la botiga sigui massa ajustat, s'ha de "cultivar" en un lloc fosc i sec.

Pebre negre

No hi ha cap plat complet sense aquest condiment. El pebrot negre creix sobre una liana perenne que pertany a la família dels pebrots.

El pebre negre, que també s’anomena baia de Malabar, no creix de manera natural per si sol. La Liana fa cordells al voltant d’arbres gruixuts i pot arribar a estirar-se fins a 15 m.

A les plantacions, les lianes s’erigeixen amb suports i enreixats especials. Curiosament, el pebre negre és verd al principi. Després, les baies es tornen negres, just en aquest estat estem acostumats a veure el conegut condiment. Però si la pell de la baia està massa seca, s’elimina i només s’utilitza la meitat: així s’obté el pebre blanc. El seu sabor no és tan pronunciat, però l’aroma és més picant que el de les espècies negres.

Quinoa

La quinoa és una planta herbàcia alta. La tija rígida pot arribar als 4 m d'alçada. La planta té fulles arrodonides i grans flors. Hi ha molts tipus de quinoa, però només tres es crien per a la seva posterior venda.

Als antics inques els agradava molt l’ús de grans saludables com a aliment. Fins i tot van rebre el nom de "grans daurats". Més recentment, la quinoa ha reaparegut amb un ús generalitzat, especialment entre els entusiastes de la salut. Però, a més de les seves propietats beneficioses, la quinoa és un fort irritant al·lèrgic, de manera que cal tenir molta precaució a l’hora d’introduir aquest producte a la dieta.

Vainilla

Hi ha una idea errònia que la vainilla real té alguna cosa a veure amb la vainilla de supermercat. Aquest condiment té aromes incomparables i un preu elevat, ja que el procés d’extracció de vainilla és molt laboriós.

La planta en forma de liana s’envolta al voltant dels troncs dels arbres i creix fins als 15 m d’alçada.Les fulles de vainilla creixen immediatament a partir d’una tija fina i les seves flors s’assemblen vagament a les orquídies, tot i que floreixen només 1 dia. Un fet interessant és que el fetus apareix després de les 9. mesos després de la fecundació. Tot el problema rau en el propi procés. El colibrí i les abelles, però només algunes espècies que viuen a Mèxic, es dediquen a la pol·linització de la vainilla. Com a resultat, creix un fruit en forma de beina amb llavors a l’interior, que és una espècia cara. L’home ha plantejat una manera manual de pol·linitzar la vainilla, però no sempre té èxit.

Gingebre

La planta herbàcia perenne pràcticament no es troba al seu hàbitat natural. Nombrosos volums de l'arrel picant es conreen a les plantacions del sud-est asiàtic. Les flors de gingebre tenen un color i una forma interessants.

Cal destacar que el gingebre es va utilitzar originalment en la lluita contra la plaga. Es tractava d’un medicament molt car. Molt més tard, el gingebre va conquerir les cuines del món, sobretot asiàtiques.

Festucs

Qualsevol respondrà sense dubtar que els festucs són nous. Però aquest no és el cas. La ciència considera que els fruits d’aquesta planta són llavors de drupa. En arbres petits, els fruits maduren durant 5 mesos.

En el seu hàbitat natural, el festuc es pot trobar a Àsia i al nord-oest d’Àfrica. A efectes industrials, els festucs es conreen fins i tot a Europa.

L’edat d’un pistatxo comú pot arribar als 400 anys.

Canyella

La canyella picant que afegíem als forns aromàtics s’obté de l’interior de l’escorça de la canyella. Les plantacions de canyella conreades semblen fins i tot plantacions d’arbres petits, dels quals s’elimina l’escorça dues vegades a l’any.

El procés d’eliminació de l’escorça en si és molt difícil. Cal esperar el bon temps.

La canyella és originària de l’illa de Sri Lanka, però actualment el cultiu de la planta picant es duu a terme a Brasil i a l’Índia.